La premsa valenciana s’ha fet ressò aquests dies que la nova llei de la funció pública valenciana inclourà l’exigència de conéixer el valencià per a l’accés en la forma que “es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents” (art. 61.1.f. de l’Avantprojecte de llei d’ocupació pública de la Comunitat Valenciana). Cal dir que aquesta proposta reprodueix l’article 50.1.f) de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la comunitat autònoma de les Illes Balears, en la redacció donada per la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública. Llei que segons el preàmbul “s’ajusta a l’article 3 de la Constitució… sense oblidar la doctrina del Tribunal Constitucional que dimana, fonamentalment, de les Sentències 82/1986, de 26 de juny; 46/1991, de 28 de febrer (F.J.3); 31/2010, de 28 de juny (F.J.14), i 165/2013, de 26 de setembre (F.J.5 i 11)”.

La proposta ve després d’un pacte al qual han arribat els tres principals sindicats majoritaris de la funció pública valenciana (UGT-PV, CCOO-PV i Intersindical Valenciana) per a exigir la competència en valencià per a l’accés a la funció pública.

Sens perjudici que la redacció definitiva siga més o menys exigent, el fet és que suposarà un canvi substancial en el camí del País Valencià cap a la normalització lingüística.

El experts en el tema de la igualtat lingüística indiquen que hi ha tres àmbits fonamentals en els quals cal actuar per a avançar en la normalització d’una llengua minoritzada: l’ensenyament, els mitjans de comunicació i l’Administració pública. No són els únics àmbits, però són els més potents en mans de les administracions públiques.

En l’àmbit de l’ensenyament s’ha fet cert progrés. Dic cert, perquè si bé des de l’aprovació de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià molts xiquets i xiquetes han tingut accés a l’ensenyament del valencià i en valencià, no podem afirmar que s’ha acomplert de forma efectiva la previsió continguda en l’article 19.2 que pretén igualar el coneixement de les dues llengües oficials: “al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà.”

El divendres 27 de gener de 2017, el Consell ha aprovat el nou Decret de plurilingüisme educatiu amb l’objecte de regular l’ensenyament i l’ús vehicular de les llengües curriculars. Es tracta d’un intent de fer efectiva la previsió esmentada en la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

Dels mitjans de comunicació no crec que calga parlar gaire. Malgrat els esforços d’alguns mitjans de comunicació en l’àmbit de la premsa digital, l’ús del valencià tant en la premsa escrita com en els mitjans audiovisuals, és marginal, sobretot si en considerem l’abast territorial.

Cal valorar els esforços del Consell de la Generalitat Valenciana en promocionar el valencià en els mitjans de comunicació a través d’una línia de subvenció específica, però és evident que els avanços no seran significatius sense uns mitjans de comunicació públics que aposten pel valencià. La devaluació progressiva de la radiotelevisió pública valenciana que acabà amb el tancament de RTVV en 2013 no ha ajudat en res. Només cal esperar que la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació creada en 2016 complisca amb el mandat previst en la llei que el valencià serà la llengua vehicular dels mitjans de comunicació públics que depenen de la Generalitat Valenciana.

Pel que fa a la funció pública, cal dir que l’exigència de coneixement del valencià està prevista per a la provisió de determinats llocs de treball, encara que la regla general és que només es valora com a mèrit.

En l’accés a la funció pública, el coneixement de la llengua mai ha sigut un requisit (tret dels tècnics lingüístics i en la funció pública docent no universitària). La Llei 10/2010, de 9 de juliol, de la Generalitat, d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana, estableix en l’article 53.2 que “Els qui superen les proves selectives acreditaran els seus coneixements de valencià mitjançant la presentació dels certificats, diplomes o títols que hagen estat homologats per la Generalitat, o mitjançant la realització d’un exercici específic a aquest efecte. El personal que no puga acreditar els coneixements esmentats haurà de fer els cursos de perfeccionament que amb aquesta finalitat organitze l’administració de la Generalitat.” Aquesta previsió, en la pràctica, ha suposat que qui no acreditava els seus coneixements quan accedia a la funció pública no ho feia mai perquè l’Administració valenciana tampoc li ho exigia.

Ara sembla que hi ha un cert consens en el fet que cal exigir algun tipus de coneixement. Caldrà esperar no sols a veure la redacció definitiva sinó també a veure com s’aplica la llei.

L’exigència de la competència lingüística en l’accés no és nova: ja l’estan aplicant altres comunitats autònomes des de fa molt de temps amb el vistiplau del Tribunal Constitucional (p.ex. STC 46/1991).

L’exigència de conéixer les llengües oficials dins la funció pública és una conseqüència de l’oficialitat prevista a l’Estatut d’autonomia (art. 6.2) que, a més, declara que el valencià és llengua pròpia (art. 6.1); i en la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que declara també que el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana (art. 2) però, a més, ho és de la Generalitat i de la seua Administració (art. 7).

D’altra banda, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, ratificada a l’Estat espanyol l’any 2001, estableix compromisos concrets que afecten el funcionament de les administracions públiques i que tenen com a objecte protegir els drets lingüístics de la ciutadania. En concret, l’article 10, compromet l’Administració a vetlar pel dret de la ciutadania a relacionar-se en la llengua oficial que trie amb les autoritats públiques i, alhora, procurar que el personal empleat públic que està en contacte amb els ciutadans i les ciutadanes faça ús d’aquesta llengua i dispose de la documentació que en possibilite l’opció lingüística.

Si la ciutadania valenciana té dret a parlar en valencià, tant a l’àmbit privat com al públic, tal com reconeix de forma implícita l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana i de forma expressa la Llei d’ús i ensenyament del valencià, correlativament  hi ha d’haver un deure d’algú de rebre la comunicació en valencià o d’intercomunicar-se en valencià. Sense un deure correlatiu no podem parlar d’un dret efectiu. Aquest deure no es pot imposar a la ciutadania –al menys aquesta és la visió del Tribunal Constitucional– però sí a l’Administració, i com que l’Administració és un ens abstracte, aquest deure s’ha de traslladar al personal funcionari.

Així ho expressa la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 quan analitza la constitucionalitat de l’obligació de conéixer el català prevista en l’article 6.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (“Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”). Segons el TC: “L’art. 6.2 EAC seria inconstitucional i nul en la seua pretensió d’imposar un deure de coneixement del català equivalent en el seu sentit al que es desprèn del deure constitucional de coneixement del castellà. No obstant açò, el precepte admet amb naturalitat una interpretació diferent i conforme amb la Constitució en l’àmbit de l’educació, segons es dedueix de l’article 35.2 EAC, i en el de les relacions de subjecció especial que vinculen l’Administració catalana amb els seus funcionaris, obligats a donar satisfacció al dret d’opció lingüística reconegut en l’art. 33.1 EAC”.

Imposar el valencià en la funció pública no pot veure’s com una mesura arbitrària sinó com una mesura que pretén equilibrar la desigualtat lingüística per tal de fer efectiu el dret de la ciutadania de comunicar-se en valencià en l’àmbit administratiu. I vull dir-ho així: “imposar” sense ambigüitats perquè tota política d’igualtat comporta cert grau de coerció (Baztarrika, 2009). Tal volta caldria dir les coses clares, però explicant-les bé. El que és cert és que la política de voluntarisme que s’ha dut fins ara no ha sigut del tot efectiva. Els valencians i valencianes que acudeixen a l’Administració i que parlen en valencià, perquè lliurement ho decideixen, no troben en molts casos la interlocució en la mateixa llengua. I no només hem de parlar de les persones que estan en serveis d’atenció al públic sinó de tot el personal, perquè la major part d’aquest s’interrelaciona amb la ciutadania i ha de conéixer les dues llengües oficials per poder fer efectiu el dret d’opció lingüística. Es podrà dir que l’ús del valencià és minoritari i que el castellà el coneix tothom. Caldria contestar, per una banda, que si fóra minoritari l’ús, el dret de les minories no és menys dret que el de les majories; però també podríem dir que si no s’afavoreix l’ús, aquest cada volta és menor. D’altra banda, caldria assenyalar que la llengua no sols és un mitjà d’intercomunicació, si així fora no excitaria tant les sensibilitats de les persones. L’ús de la llengua està vinculada a la identitat individual i a la dignitat de cada persona (Baztarrika, 2009); per això no és tracta de parlar qualsevol llengua sinó de parlar la llengua que cadascú vol parlar.

Evidentment, l’exigència de la competència lingüística no és suficient per a fer efectiva la igualtat lingüística que deriva de l’oficialitat sinó que cal adoptar altres mesures. En el cas de l’Administració valenciana una d’aquestes mesures és la regulació dels usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. Es tracta d’una proposta, ara en forma de projecte de decret, que s’ha fet pública mitjançant el tràmit d’informació pública (DOGV de 14.10.2016) i que pretén fer del valencià la llengua destacada d’ús normal i general dins l’Administració de la Generalitat i el seu sector públic instrumental. El projecte estableix que el valencià serà la llengua normalment utilitzada en les actuacions internes de l’Administració de la Generalitat, però quan aquestes actuacions tinguen incidència amb la ciutadania prevaldrà el seu dret a l’opció lingüística de manera que queden garantits els drets lingüístics. D’això es tracta: de garantir els drets, però de totes les persones.

Però aquestes mesures tampoc són suficients quan estem en una situació de desequilibri de la qual, moltes vegades, la ciutadania no n’és conscient. Cal anar més enllà i conscienciar els valencians i les valencianes que tenen dret a usar el valencià i exigir de l’Administració una interlocució en la llengua triada. Al País Basc, l’Elebide (l’oficina de garanties lingüístiques), en 2015, va vore duplicat en nombre d’incidències en matèria de drets lingüístics (Memòria de 2015) després de diverses campanyes de conscienciació promogudes per alguns municipis.

Finalment, seguint en l’àmbit de les administracions públiques, el cercle cap a la normalització lingüística es tanca amb instruments a l’abast de la ciutadania que permeten exigir el compliment dels drets lingüístics. No estic parlant dels mecanismes genèrics de garantia dels drets com són els tribunals de justícia o, fins i tot, el Síndic de Greuges, sinó d’instruments específics i més accessibles. Aquests instruments ja existeixen al País Basc (l’esmentat Elebide) o a Catalunya (Oficina de Garanties Lingüístiques). En el nostre cas, fa poc hem sabut per la premsa que la Generalitat Valenciana, a través de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, posarà en marxa al llarg del 2017 una Oficina de Drets Lingüístics, amb l’objecte no sols de sensibilitzar la societat valenciana sobre els drets lingüístics i la garantia d’aquests sinó també de canalitzar les queixes, els suggeriments i les consultes en aquesta matèria.

Com hem vist, la competència lingüística que s’exigirà per a l’accés a la funció pública valenciana no és una mesura aïllada sinó que forma part d’un conjunt de mesures que tenen per objecte avançar en la normalització lingüística després de dos dècades de alentiment o quasi paràlisi del procés. No és l’única mesura, però es una mesura important.

 

Ferran Bargues Estellés
Advocat de la Generalitat Valenciana