L’ús de la llengua catalana en les proves d’accés a les professions d’advocat i procurador – Josep Canício

20161228162746-1024x768L’ús i la valoració del català en les proves d’accés a les professions d’advocat i procurador ha estat objecte de controvèrsia des de l’inici d’aquestes proves, l’any 2014.  Tot seguit s’analitzen els termes i l’evolució d’aquesta qüestió.

 

  1. Les llengües dels exàmens d’accés a la professió

En la seva edició del 9 de maig de 2016, el diari El Punt Avui publicava una notícia amb el títol El Suprem imposa l’ús del castellà en la prova d’advocacia on, referint-se a una aleshores recent sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (Sentència 754/2016, de 25 de febrer), parlava del recurs presentat per l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia  “contra el reglament que normativitza aquestes proves [les d’accés a les professions d’advocat i procurador] amb l’objectiu de fer prosperar la inclusió del català en els exàmens”.

La lectura del titular feia pensar que la Sentència resolia de manera explícita, confirmant-ho, el que havia estat ocorrent fins a aquell moment, això és: que els exàmens d’accés a l’advocacia només es podien fer en castellà. Una anàlisi més acurada de la resolució des del punt de vista jurídic, però, ens ajudarà a veure que no era així. La Sentència, certament, desestimava el recurs de l’Associació de Juristes, però el que resultarà aclaridor és determinar què és el que concretament es demanava.

El precepte que l’Associació demanava que s’anul·lés era l’article 17.1 del Reglament de la Llei d’accés (Reial Decret 775/11 de 3 de juny), i el perquè de la nul·litat sol·licitada podem saber-lo mitjançant la lectura del fonament de dret primer de la Sentència, on es diu referint-se a les argumentacions de la part recurrent:

“A tenor de lo que se razona en la demanda, lo que se reprocha al Reglamento que se aprueba por el Gobierno es que el mencionado artículo 17, en concreto su párrafo primero, en cuanto declara que “las evaluaciones para el acceso a la abogacía y para el acceso a la procura serán únicas e idénticas para cada profesión en todo el territorio español”,  es contrario a lo establecido en el Estatuto de Autonomía de Cataluña y varios Textos de Derecho europeo e internacional al imponer “una prueba única y(e) idéntica en todo el territorio en la que serán evaluados los conocimientos del Derecho propio de la Comunidad, pero no los conocimientos y dominio de la lengua propia.”

O sigui: la demanda interposada per l’Associació reconeixia que a les proves fetes a Catalunya no es discutia que s’han d’avaluar els coneixements del nostre dret propi (ho estableix explícitament l’article 7.7 de la Llei 34/06 de 30 d’octubre, coneguda com a Llei d’accés), i centrava el recurs a destacar com a mancança que no s’incorporava als exàmens esmentats l’avaluació dels coneixements i domini de la llengua pròpia, en el nostre cas, de la llengua catalana. Això vol dir que, en desestimar-se la demanda (el recurs de l’Associació) no es rebutjava altra cosa que la petició de nul·litat de l’article 17.1 del Reglament que es fonamentava en la falta d’exigència d’aquests coneixements, sense que es parlés per res a la sentència de la llengua en què s’han de fer els exàmens.

En tot cas, es deia que no era procedent declarar la nul·litat de l’esmentat article 17.1 –postulada basant-se en el fet que no permetia que a les proves que es fessin a Catalunya es pogués modificar el contingut per incloure l’avaluació dels coneixements i del domini de la llengua catalana-, però no es parlava per res de quina havia de ser la llengua o llengües que es podien utilitzar per fer els exàmens, com no se’n parlava a la Llei ni al Reglament.

El cas, però, era que des del CICAC i altres institucions, entre les quals el Departament de Justícia de la Generalitat, es demanava insistentment, des que es van establir, que les proves es poguessin fer també en català, única manera que es respectés el dret d’opció lingüística dels aspirants a advocat o procurador. Finalment, això va culminar el 15 de setembre de 2016 quan el conseller Carles Mundó i el ministre Rafael Catalá van signar un conveni per tal que les proves d’accés a la professió d’advocat i procurador es poguessin fer a partir d’aquell moment en llengua catalana.

A l’apartat 10 de la següent convocatòria (la segona de 2016) ja va aparèixer un esment concret a aquella possibilitat, que abans no existia, i no perquè ho impedís el Reglament o la Llei, sinó perquè s’al·legaven raons de caire organitzatiu o logístic.

 

  1. L’exercici del dret d’opció lingüística a l’examen

Les primeres proves d’accés en què es podia utilitzar el català tingueren lloc el 29 d’octubre passat al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Pel que sembla (no disposo de dades oficials), només vuit aspirants (d’un total de 135, si no vaig errat) van demanar examinar-se en català. En un sondeig ràpid entre les persones que es van examinar, i per mirar de conèixer les raons de les que, sent catalanoparlants habituals, no ho van fer en català, els motius més exposats eren que la seva formació jurídica havia estat en castellà; que els textos legals i manuals de què disposaven eren majoritàriament en castellà, i que, com a conseqüència de tot, tenien por a confondre alguna institució o utilitzar malament el lèxic jurídic.

Aquí és on apareix el problema principal, que ja no és el de privar les persones que s’examinen de la possibilitat de fer-ho en català, sinó el que ha preocupat i preocupa a les persones i institucions que ens movem en l’àmbit d’assegurar un ús normal de la llengua. I resulta especialment inexplicable que a aquestes alçades, entre els graduats en Dret catalanoparlants habituals, que en la seva immensa majoria han estat escolaritzats, des que van aprendre les beceroles, en català, n’hi hagi encara tants que et diguin que, en redactar un document al despatx o en informar en un judici oral, se senten més segurs en castellà, o que, com és el cas que ara m’ocupa, t’ho diguin en parlar de com fer un examen d’accés a l’advocacia.

És un problema real sobre el qual hauríem de reflexionar des de diferents perspectives.

  1. L’exigència als futurs advocats del coneixement del català

Com hem vist, el recurs de l’Associació partia del fet que l’avaluació dels coneixements i domini de la llengua catalana era necessari, i que impedia que fos part de les proves el fet que l’apartat 1 de l’article 17 del Reglament de la Llei d’accés establia que “las evaluaciones para el acceso a la abogacía y para el acceso a la procura serán únicas e idénticas para cada profesión en todo el territorio español”. Per això en demanava la nul·litat, perquè entenia que era bàsic assegurar que els aspirants que s’examinaven podrien actuar en el futur com a advocats amb una competència en llengua catalana suficient per garantir l’accés dels ciutadans que optessin per la llengua catalana a la tutela judicial efectiva.

Amb base a la normativa que estableix i configura el dret d’opció lingüística dels ciutadans de Catalunya, la demanda argumentava que els advocats, bàsics en l’articulació de les pretensions de les parts en qualsevol conflicte jurídic, haurien d’estar en condicions de poder utilitzar sense cap problema la llengua catalana en l’exercici de les habilitats professionals que s’han d’acreditar –i que els articles 10 i 11 del mateix Reglament detallen- per poder ser avaluats satisfactòriament en les proves d’accés a la professió.

Aquest era el nus del recurs de l’Associació, i s’ha de posar al meu entendre en relació directa amb la pretensió tants cops expressada –i que  no cal dir que comparteixo- que jutges i fiscals que exerceixin a Catalunya hagin d’acreditar un coneixement suficient de la llengua catalana, coneixement que, fins ara és únicament un mèrit.

A la Sentència del Tribunal Suprem, la fonamentació jurídica de la desestimació del recurs es centrava en la circumstància que la competència executiva en què consisteix la fixació de contingut de les avaluacions per a l’accés a l’advocacia i la procura, correspon a l’Estat, en l’àmbit de competència exclusiva que li reserva el primer incís de l’article 149.1.30 de la Constitució espanyola, i anava vinculada també a la validació que el Tribunal Constitucional, en les seves sentències 170/2014, de 23 d’octubre, i 193/2014, de 20 de novembre, havia fet de l’article 7.5 de la Llei d’accés, que és el que legitima l’article 17.1 del Reglament, objecte de recurs. El cert és que, fins i tot en el marc indicat, res impediria que, de la mateixa manera que l’article 7.7 de la Llei d’accés introdueix l’excepció a la unicitat i identitat dels exàmens en establir que s’han d’avaluar matèries relatives al dret propi de les comunitats autònomes, s’establís també una avaluació de coneixement i domini de les llengües oficials.

Les necessàries limitacions d’aquest apunt no permeten aprofundir gaire en el que estem comentant, per la qual cosa no entrarem en si escau o no que als que s’examinen se’ls valorin els coneixements i el domini de la llengua catalana, o si l’exigència d’acreditació ha de ser posterior, com es postula per a jutges i fiscals, per exemple.

Penso que l’eficàcia de l’exercici del dret d’opció lingüística a Catalunya en qualsevol procediment o actuació, judicial, administrativa, arbitral, etc. requereix que tots els intervinents coneguin les dues llengües –en el marc actual, l’oficial de l’Estat i la pròpia, cooficial a casa nostra– i això abasta també els advocats i advocades, ja siguin establerts aquí o vinguts de fora. Aquesta exigència ha de comprendre també els que presten el servei del torn d’ofici i assistència a les persones detingudes, perquè són assignats sense possibilitat d’elecció per part dels ciutadans. Un cas diferent seria el dels que presten assessorament extrajudicial relacionant-se només amb els seus propis clients, que han establert amb ells una relació contractual de prestació de serveis, sense que el seu eventual desconeixement de la llengua pugui afectar tercers.

El tema dóna per ser desenvolupat i parlar-ne en altres ocasions.

 

Josep Canício Querol
Advocat i expresident de la Comissió de Llengua Catalana del Consell de l’Advocacia Catalana (CICAC)

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s