La Generalitat Valenciana actualitza les proves per a l’obtenció dels certificats de coneixements de valencià i les equivalències d’aquests certificats amb altres titulacions.

El dia 23 de gener el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, i el director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana, Rubén Trenzano, presentaren els nous programes i els nous models de prova que certificarà la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV).

Aquesta regulació s’incorpora en un projecte d’ordre que, a més, inclou les equivalències de títols i certificats lingüístics de tots els territoris que compartim la mateixa llengua.

L’ordre esmentada desplegarà el Decret 128/2016, de 7 d’octubre, del Consell, pel qual es regula la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Aquest decret, d’una banda, fixa una nova organització de les proves per a l’obtenció dels certificats de coneixements de valencià i, d’altra, estableix l’adequació dels programes i proves al document del Consell d’Europa publicat el 2001 anomenat Marc europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar (MECR), que té per objectiu proporcionar unes bases comunes per a l’elaboració, entre altres, de programes de llengua i exàmens a tot Europa.

El projecte d’ordre substituirà l’Ordre de 16 d’agost de 1994, dictada mesos abans que el Partit Popular guanyara les eleccions a la Generalitat Valenciana. Aquesta ordre establia, entre altres qüestions, l’homologació  dels certificats oficials administratius de coneixements de valencià de la JQCV amb els certificats o diplomes equivalents de les Illes Balears i Catalunya, a més d’homologar el certificat de grau superior amb el títol de Filologia Catalana o títols equivalents.

L’Ordre de 16 d’agost de 1994 va ser parcialment derogada per l’Ordre de 22 de desembre de 1995, del govern del Partit Popular, en tot allò que feia referència a les certificacions i titulacions de llengua catalana, amb l’argument que havia creat “en la societat valenciana un clima de divisió, alhora que ha augmentat la politització del tema lingüístic, cosa que, en cap cas, no contribueix a la dignificació de la nostra llengua, el valencià, vertader símbol d’identitat del poble valencià” (preàmbul de l’ordre).

El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament i Acció Cultural del País Valencià van recórrer contra l’Ordre del 95 davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. El Tribunal va desestimar el recurs. Contra aquesta desestimació, els recurrents van interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, que finalment dicta sentència en què estima el recurs i anul·la l’Ordre de 22 de desembre de 1995, perquè no era conforme a dret.

La sentència del Tribunal Suprem de 15 de març de 2006 considera que el problema de si el valencià i el català són la mateixa llengua no està resolt en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (STC 75/97), i com que no hi ha una solució normativa, ha de ser considerat “com un problema alié al dret que ha de ser resolt en l’àmbit científic o acadèmic”. La sentència afegeix que la part demandant ha oferit dades suficients que demostren que la unitat lingüística té un important reconeixement en el camp científic i acadèmic.

Les circumstàncies esmentades anteriorment, els canvis sociolingüístics i educatius dels darrers anys, més de 30 anys d’acreditació de coneixements de valencià a 24 localitats del País Valencià i amb més de 50.000 aspirants en aquest darrer any i la necessitat de dotar de regulació les proves adaptades al MECR feien necessària una revisió dels actuals certificats i l’establiment d’una nova regulació per a l’homologació i validació.

Aquest projecte d’ordre, que està a punt de veure la llum, regularà els certificats oficials administratius de coneixements de valencià i el personal examinador, com també l’homologació i validació d’altres títols i certificats.

Pel que fa a la regulació dels certificats oficials administratius de coneixements de valencià, s’hi estableixen els sis nivells de referència del MECR (A1, A2, B1, B2, C1 i C2) de domini lingüístic, que van des d’un domini molt bàsic d’ús de la llengua fins al domini d’usuari experimentat. Les proves que acrediten aquests nivells de competència lingüística tindran un enfocament més comunicatiu, amb la finalitat que els parlants actuen com agents socials que incrementen l’ús social de la llengua.

No obstant això, la JQCV no examinarà de tots els nivells de referència. El certificat de nivell A1 l’expedirà a proposta dels centres de formació de persones adultes dependents de la conselleria competent en matèria d’educació, de les entitats locals que disposen de personal tècnic amb les funcions pròpies de la promoció lingüística i de les universitats públiques, que faran la formació i l’avaluació d’aquest nivell, d’acord amb els criteris establits en el projecte d’ordre.

L’aplicació dels nous nivells adaptats al MECR serà progressiva. Durant l’any 2017 conviuran alguns dels certificats regulats en l’ordre de 1994 amb els que regularà la nova ordre, concretament els certificats de grau mitjà i grau superior de coneixements de valencià i els certificats de nivell A2 i B1, respectivament; i serà en el 2018 quan s’implantaran de forma íntegra els nous certificats.

D’altra banda, aquest projecte d’ordre regularà la formació i especialització del personal examinador. Per formar part d’aquest personal examinador caldrà complir alguns dels requisits especificats en aquest projecte d’ordre i encetar una formació de manera progressiva a partir d’un pla de formació contínua que haurà d’aprovar anualment el Ple de la JQCV. L’objectiu d’aquesta formació és dotar la JQCV d’un cos d’examinadors experts capaç d’avaluar les competències lingüístiques dels aspirants a les proves tenint en compte els descriptors que estableix el MECR.

El projecte d’ordre també estableix un règim d’homologacions i validacions d’altres ensenyaments i certificats i títols.

Per una banda, preveu la possibilitat d’homologar els estudis cursats en l’ensenyament reglat amb els certificats de coneixement de valencià corresponents. Aquesta previsió està vinculada al nou decret de plurilingüisme (Decret 9/2017, de 27 de gener, del Consell, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris de la Comunitat Valenciana), que ha sigut publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana de 6 de febrer de 2017, el qual en la disposició addicional cinquena regula la certificació de llengües a l’alumnat. Això no obstant, el projecte homologa directament amb el certificat de nivell B1 de coneixements de valencià el fet d’haver cursat i aprovat l’assignatura de valencià en determinats cursos i etapes educatives.

D’altra banda, aquest projecte d’ordre preveu la validació de títols i certificats segons els criteris que s’establisquen i directament valida els títols i certificats que es recullen en l’annex, pel fet de considerar-los equivalents als que expedeix la JQCV. No es tracta d’una llista tancada, sinó que es preveu la possibilitat de modificar-la, afegint-hi o suprimint-hi certificats.

En aquesta llista es modifica la sistemàtica i s’amplia la relació de certificats validats i les entitats certificadores respecte de l’ordre de 1994.

Quant a la sistemàtica, el projecte d’ordre classifica les validacions per certificats de nivell de coneixements de valencià, tal com feia l’ordre de 1994, però a continuació indica les entitats certificadores i els certificats validats.

Quant a les entitats certificadores, l’ordre de 1994 distingia entre les entitats pròpies de l’Administració de la Generalitat (JQCV i l’Escola Oficial d’Idiomes) i les alienes. Dins d’aquestes últimes incloïa només la Junta Permanent de Català (JPC) de la Generalitat de Catalunya i la Junta Avaluadora de la Llengua Catalana (JAC) de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. També, s’hi entenien incloses les universitats, atés que es considerava validat el títol de Filologia Catalana i els títols equivalents.

El projecte d’ordre manté les entitats pròpies de l’Administració de la Generalitat, però amplia de forma substancial les entitats alienes els certificats de les quals són validats.

Les entitats alienes JPC i JAC es mantenen en aquesta relació i se n’incorporen d’altres. Cal destacar, respecte a les universitats del domini lingüístic, que les equivalències no sols es refereixen a la llicenciatura en Filologia Catalana o títols equivalents, sinó que s’hi han incorporat titulacions noves, com per exemple el grau de Traducció i Interpretació. A més, també es validen els certificats de coneixements de llengua emesos per aquestes universitats.

Podem destacar també com a novetat la validació dels certificats emesos per la Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià (CIEACOVA), que incorpora les universitats públiques valencianes i algunes privades.

A més, completen aquesta llista les escoles oficials d’idiomes, com també les universitats de Perpinyà i Andorra com a entitats acreditadores.

El temps passa, i passa per a tots. És per això que la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, que durant trenta anys ha sigut un dels eixos vertebradors del País Valencià, no podia deixar d’adequar-se als nous temps. Aquest projecte d’ordre adapta els programes i proves al Marc europeu comú de referència per a les llengües amb la finalitat d’acreditar coneixements de valencià a usuaris perquè siguen competents en la seua llengua, perquè la utilitzen per a comunicar-se i interactuar, per a treballar, per a l’oci o en qualsevol altra situació; formarà el personal examinador que farà possible l’avaluació de coneixements lingüístics i, a més a més, ampliarà la llista de certificats i títols de la llengua que compartim amb tota l’àrea lingüística.

 

Immaculada Àngel Carbonell
Cap del Servei d’Acreditació i Assessorament. Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme. Generalitat Valenciana

 

També us pot interessar el comentari a la sentència del Tribunal Suprem de 15 de març de 2006, a càrrec d’Eva Pons i Agustí Pou, publicat al número 46 de la Revista de Llengua i Dret.