Variables sociolingüístiques en l’adquisició del català com a llengua d’acollida en el context multilingüe barcelonès – Laura Estors Sastre

Delimitació  

Aquest apunt analitza el pes de les variables sociolingüístiques i afectives a l’hora d’aprendre català en un context multilingüe com el de Barcelona. Hem analitzat els discursos de 76 aprenents adults de català del Centre d’Acolliment Lingüístic de Barcelona (CALB). La distribució d’orígens d’aquests aprenents és: 17 alumnes del GLMA (grup llengua materna àrab), 25 del GLMP (grup llengua materna pakistanesa), 15 del GLMX (grup llengua materna xinesa) i 19 del GLMC (grup llengua materna castellana d’origen espanyol). En general, la mostra està composta per 39 homes (51%) i 37 dones (49%). Pel que fa a l’edat, observem que la mostra recull aprenents des dels 16 anys fins als 65. L’edat mitjana de la mostra total és de 28 anys. Segons les dades, la majoria dels alumnes viuen a l’Eixample i al Barri de Ciutat Vella –a la zona del Raval i de Sant Antoni. Aquests aprenents estant assolint el nivell A2 de català segons el MECR (2008). Pel que fa a l’any d’arribada dels aprenents, el 47,37% va arribar a Barcelona entre el 2007-2009, però cal destacar dos casos del col·lectiu espanyol que van arribar-hi al 1985 i al 1968 respectivament. 

Contextualització

El fet que a Catalunya existeixin dues llengües oficials d’ús habitual provoca que l’actitud de la persona vers l’aprenentatge d’una o altra llengua oficial depengui també de l’afiliació emocional i social tot just arribar a Catalunya i de la percepció de la vitalitat lingüística en els diversos àmbits d’ambdues llengües oficials. Però l’autèntica assignatura pendent del procés de normalització és fer del català la llengua d’ús habitual de la població catalana. El castellà, en realitat, és la llengua no marcada, la que s’utilitza per defecte amb els desconeguts.

La situació contextual d’una segona llengua com el català influeix en el seu aprenentatge si no és una llengua ambiental o estrangera de prestigi. La dificultat que es troben els aprenents de català a l’hora d’activar els seu coneixements lingüístics és la manca d’espais d’interacció amb persones nadiues (Estors, 2014). La tendència arrelada dels catalanoparlants a adreçar-se a un desconegut o a un estranger en castellà dificulta la tasca d’integració lingüística natural dels nous parlants de català. Aquesta norma de convergència lingüística (Calvet, 2002) no afavoreix l’assoliment d’aquesta assignatura pendent. Per tant, no és una tasca fàcil adquirir el català d’una manera espontània en relacions interpersonals i tampoc facilita l’adquisició el fet que el català sigui una llengua sociolingüísticament minoritària en certs àmbits i que la seva presència en l’entorn sociocultural sigui molt menor que la del castellà. 

Objectius i metodologia

Per una banda, el nostre interès és entendre si aquestes variables poden influir en el procés d’aprenentatge del català com a llengua d’acollida de manera positiva o negativa. Per altra banda, volem conèixer la percepció de la situació sociolingüística de Catalunya per part d’alumnes d’origen àrab, pakistanès, xinès i de la resta de l’Estat espanyol que estudien català com a llengua d’acollida a Barcelona.

La informació analitzada s’ha obtingut a partir de l’entrevista semidirigida. Aquesta no és ni del tot oberta, ni està condicionada per una gran quantitat de preguntes concretes. Per tant, s’intenta “deixar fer” a l’entrevistat, de manera que pugui parlar ben obertament sobre: 1) coneixement previ de la situació sociolingüística catalana; 2) priorització a l’hora d’estudiar primer català o castellà o ambdues llengües alhora, i per què; i 3) possibilitat de viure a Barcelona sense parlar el català. 

Què ens aporten les dades?

Pel tal de saber si el alumnes, abans d’arribar a Barcelona, coneixen la situació sociolingüística de Catalunya, fem la pregunta: Abans d’arribar a Barcelona, sabies que s’hi parlava català? Les respostes s’han pogut dividir en tres de molt clares però, també, acompanyades de matisos: Sí, perquè… (S); No, perquè… (N); Sí, però no tant (Sxò). Segons les experiències dels alumnes al seu país d’origen, el concepte de Catalunya en segons quins casos és molt vague, és a dir, no coneixen la realitat sociolingüística d’Espanya i encara menys la de Catalunya, que s’entén com una província dins d’un estat nació globalitzat anomenat Espanya. Una minoria d’alumnes de la Xina i del Marroc, per raons intel·lectuals i per proximitat territorial respectivament, coneixen l’existència del català com una llengua diferent al castellà i en reconeixen l’oficialitat a Catalunya. La tendència dels quatre col·lectius, sobretot abans d’arribar a Barcelona, és a identificar Catalunya com una província –“una molt bona província” – i no com una nació amb una llengua pròpia i, a més, oficial. Reconeixen la feina i l’esforç que els catalans fan per reivindicar la seva voluntat de ser independents, així com succeeix en algunes de les seves províncies d’origen.

Gràfic 1. Coneixement previ de la situació sociolingüística a Catalunya.

Hi ha alumnes que, tot i no conèixer la situació sociolingüística catalana prèviament, un cop arriben a Barcelona s’adonen que s’hi parlen dues llengües i que ambdues són oficials i les aprenen sense cap tipus de prejudici, ja que vénen de territoris multilingües. Aquesta similitud provoca menys tensió a l’hora d’aprendre el català i d’adaptar-se a un territori multilingüe. Declaracions del tipus: (GLOP03) Em preguntes per què estudio català? Estudiar català és normal, oi? Igual que aprendre castellà. Al meu país parlem urdú, panjabi i anglès. Aquí és més fàcil, només n’hi ha dues. En canvi, podem trobar respostes que connoten estrès o incomoditat a l’hora d’aprendre la llengua del territori català: (GLOP02) Estudio català perquè m’obliguen a la feina. Penso que això del català és una mica exagerat. Si tots ens entenem en castellà, no entenc per què el demanen.

A continuació, analitzem les dades sobre quina llengua aprenen primer els alumnes quan arriben a Barcelona. Les persones que provenen de països multilingües, però amb una identitat de llengua-estat amb llengua oficial o estàndard per imposició, traslladen la idea que la llengua castellana és la de l’estat superior i que el català és la llengua de la província. En el moment que reconeixen l’estatus de l’oficialitat del català a Catalunya, la seva primera intenció és aprendre la llengua per complir amb les seves obligacions lingüístiques i d’integració social a Catalunya.

Gràfic 2. Priorització a l’hora d’aprendre les llengües del territori

El 99% declara que el fet de triar el català o el castellà depèn del primer contacte lingüístic que tenen amb l’interlocutor. Per una banda, les raons principals per a la priorització de l’aprenentatge del català són: a) representa un esforç inicial, però amb gran benefici a curt, mitjà i llarg termini, b) el català és un tret d’identitat i de vinculació amb la societat catalana, c) valor instrumental (laboral, educatiu) i valor simbòlic. Per altra banda, es prioritza l’aprenentatge del castellà per: a) globalització lingüística, b) ideologia monolingüista dels alumnes, c) expectatives de nova migració, d) percepció d’una alta vitalitat lingüística del castellà a Barcelona. Els alumnes que aprenen ambdues llengües oficials alhora ho fan perquè consideren que el bilingüisme és una peculiaritat del territori que permet enriquir-se lingüísticament i culturalment i aquesta oportunitat s’ha d’aprofitar.

Una altra dada interessant és saber si els aprenents creuen que és necessari conèixer el català per viure a Barcelona. A la pregunta: Creus que es pot viure a Catalunya sense saber parlar el català?, les respostes han estat complexes i no monosil·làbiques; per això hem agrupat les respostes en: Sí perquè… (S); No perquè… (N); Sí, però… (Sxò). És interessant avançar la justificació que aporten els aprenents a l’hora de respondre l’opció “Sxò”. Els alumnes entenen que la llengua no només és un instrument intel·lectual i de comunicació, sinó també un instrument de poder; és a dir, que si no coneixes el català tens menys oportunitats d’aconseguir feines més qualificades o d’integrar-te a la vida associativa de la comunitat d’acollida. Les respostes més freqüents són: “Sí, pots viure sense saber català, però no seràs català.”, “Sí, però no tens les mateixes oportunitats que la resta”; “Sí, però no pots participar de la vida social i cultural de la ciutat.” En aquest sentit, aquestes justificacions demostren que el català guanya un valor instrumental i simbòlic. Per tant, es destaquen els conceptes de Piere Bourdieu (1983), un dels pocs sociòlegs que han dialogat amb els sociolingüistes i que hi han treballat fins a introduir nous conceptes com el de mercat lingüístic. 

 

Laura Estors Sastre
Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona

 

Referències

Bourdieu, Pierre (1983): Ce que parler veut dire. L’economie des échanges linguistiques. Poitiers: Fayard.

Calvet, Louis-Jean (2002): Le marché aux langues. Les effets linguistiques de la mondialisation. París: Plon.

Estors Sastre, Laura (2014): L’adquisició del català com a llengua estrangera en el context multilingüe barcelonès: Estudi sobre les variables que intervenen en el procés d’aprenentatge d’alumnes indoirànics, arabòfons, sinoparlants i castellanoparlants. Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s