Aquest any 2017 es compleixen vint-i-cinc anys des que el Consell d’Europa va elaborar l’únic tractat internacional vinculant centrat en la protecció de les llengües regionals o minoritàries, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM). Aquest acord entrà en vigor el 1998 i va ser ratificat inicialment per 5 estats membres, entre ells l’Estat espanyol. Encara que el va signar l’any 1992, no es ratificà ni entrà en vigor fins el 2001 i, malgrat el temps transcorregut, les disposicions en matèria de justícia i en d’altres sectors no han estat acomplertes del tot.

L’objectiu principal de la Carta és encarar el problema de les grans diferències que existeixen en les situacions de les llengües regionals o minoritàries a Europa, fent recomanacions precises sobre com s’han de defensar i fomentar aquestes llengües en els diferents àmbits: Administració de justícia, ensenyament, serveis sanitaris, Administració pública, mitjans de comunicació, etc. Així doncs, aquestes llengües són les beneficiàries de la Carta, ja que es pretén fomentar l’ús efectiu en totes les esferes de la vida pública i privada. Els parlants de les llengües regionals o minoritàries desenvolupen un paper fonamental en l’assoliment d’aquest objectiu: perquè una llengua es desenvolupi, s’ha d’utilitzar de manera quotidiana i activa.

Les llengües regionals o minoritàries es defineixen en la Carta com les que no són la llengua o les llengües parlades per la majoria de la població. Queden excloses les llengües dels immigrants o les llengües sense territori. Amb tot, la Carta no especifica quines llengües europees es corresponen amb aquest concepte, recollit al primer article, i es reserva aquesta tasca a cadascun dels estats que apliquin el conveni. Conseqüentment, l’Estat espanyol va declarar que per a Espanya les llengües regionals o minoritàries i objecte de protecció són les llengües establertes en els estatuts d’autonomia. El 1992, segons l’Estatut vigent,  a Catalunya l’única llengua oficial era el català, a més del castellà. Anys més tard, amb la nova redacció del 2006, es va incorporar la llengua occitana (aranès a l’Aran), com a llengua també oficial a Catalunya.

Amb relació a l’obligació dels estats de presentar informes periòdicament relatius al compliment de les disposicions efectivament signades en cada àmbit concret – recollida en l’article 15 de la Carta – , interessa destacar especialment l’establiment d’un mecanisme de control, el Comitè d’Experts independents, regulat en l’article 17, que analitza aquests informes periòdics dels estats.

Tot seguit, els informes del Comitè d’Experts també poden tenir en compte les comunicacions i informacions presentades per organismes o associacions legalment establerts en un estat part, i es preveu que aquestes entitats puguin fer crides d’atenció al voltant de qüestions referides a les disposicions de la Carta a les quals s’han obligat els estats, o bé la possibilitat de presentar “declaracions” referides a la política seguida per un estat part, de conformitat amb els objectius i principis recollits a la CELRM (art. 16).

De moment, l’Estat espanyol ha presentat quatre informes sobre l’aplicació de la CELRM a Espanya, els anys 2002, 2006, 2010 i, l’últim, el 2014. Alhora, el Comitè d’Experts ha donat resposta als informes espanyols amb els seus propis informes els anys 2005, 2008, 2012 i, l’últim, el 2016. L’Observatori de la Llengua Catalana també presentà un Informe sobre la situació de la llengua catalana durant el període 2005-2007, a banda d’altres entitats.

En relació amb l’àmbit judicial regulat en la Carta, cal atenir-se al que estableix l’art. 9, que diferencia entre els procediments penals, civils i administratius, i que preveu opcions adaptades a la naturalesa de cada categoria.

En l’ordenament jurídic espanyol, la regulació lingüística bàsica l’estableix l’art. 231 de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ), que sembla configurar el castellà com a llengua ordinària d’ús en els tribunals de justícia. A diferència de la Carta, aquesta previsió legal és aplicable a tots els procediments judicials, i per tant no diferencia els procediments civils dels penals i dels administratius. Com es pot inferir, en estar regulat cada procediment per separat, la Carta pot ajustar més les garanties jurídiques que ofereix.

D’altra banda, tal com determina l’apartat 2 del mateix art. 231 LOPJ, que regula l’ús de les altres llengües oficials per part dels funcionaris de la justícia, el català pot ser objectable per alguna de les parts si li ocasiona indefensió. Amb la qual cosa, del literal d’aquest apartat es desprèn que, en comptes d’establir la possibilitat de la intervenció d’intèrprets i/o traduccions en el procés en cas que una de les parts no conegui la llengua minoritària (en el nostre cas el català), la sola al·legació d’indefensió per desconeixement implicaria que el procediment es passi a tramitar íntegrament en llengua castellana. Per tant, la LOPJ estableix una preferència i predisposició per usar el castellà en els procediments judicials, previsió que, a més, és avalada per la Sentència del Tribunal Constitucional 56/1990, on es dedueix del caràcter de llengua oficial d’àmbit general, de l’obligació que tots els espanyols tenen de conèixer la llengua castellana, i del seu dret d’usar-la, que aquesta sigui “la llengua generalment emprada en l’àmbit de l’Administració de justícia”.

Es pot arribar a la deducció, doncs, que és difícil conciliar l’art. 231 LOPJ amb les disposicions establertes en l’art. 9 CELRM, per la qual cosa, d’acord amb el principi de primacia normativa, s’hauria de modificar o eliminar. No és aquesta, tanmateix,  la conclusió a què va arribar la Interlocutòria del Tribunal Constitucional 166/2005, de 19 d’abril, que va rebutjar una qüestió d’inconstitucionalitat presentada en aquest sentit per l’Audiència Provincial de Biscaia.

En el marc de la legislació espanyola, s’adopta una posició clarament en contra de la igualtat entre la llengua oficial majoritària i les altres oficials minoritàries. Sorprèn com l’argument emprat en la STC 56/90 que acabem d’esmentar, avalant que el castellà sigui la llengua generalment emprada en la justícia, entra en contradicció amb el raonament utilitzat en el FJ 14 de la STC 31/2010, on l’òrgan constitucional defensa “l’inexcusable equilibri entre dues llengües igualment oficials i que en cap cas poden tenir un tracte privilegiat”.

També el desconeixement i la manca d’ús del català per part del personal judicial comporta situacions de postergació i perjudici arreu dels territoris on es parla català (a banda d’indefensió dels catalanoparlants). Per exemple, el personal al servei de l’Administració de justícia no té l’obligació de conèixer-lo, a vegades s’han de traduir  les actuacions judicials efectuades en català o els ciutadans poden al·legar que el seu desconeixement els produeix indefensió sense justificar-ho, i s’han de traduir les actuacions judicials perquè puguin tenir efectes fora del territori català però dins de l’Estat espanyol.

L’Estat espanyol ha pres per costum, des del seu primer Informe sobre l’aplicació de la CELRM a Espanya, justificar la seva inactuació respecte les recomanacions reiterades informe rere informe del Comitè d’Experts, sobre la base de l’actuació de les comunitats autònomes, en particular de la Generalitat, que no és qui té la competència per incidir en l’ús lingüístic del poder judicial. Per tant, crida l’atenció, que un tractat internacional com és la Carta no sigui complerta tal com ho ha de ser, i no només això, sinó que a més es vulgui excusar aquesta conducta al·legant que un ens que no té competència per incidir ni regular la matèria, ja efectua prou actuacions lingüístiques en l’àmbit judicial.

En l’actualitat, l’actuació del Govern de la Generalitat s’ha centrat en un àmbit de competències executives sobre l’organització de justícia, en la promoció i foment del català i en la salvaguarda dels drets lingüístics dels ciutadans en l’Administració de justícia a Catalunya, sense capacitat d’incidència normativa rellevant en l’estatus de la llengua en aquest àmbit. El Tribunal Constitucional, en les seves sentències (per exemple, la STC 56/1990 i més recentment en la STC 31/2010, sobre l’Estatut de 2006), no ha posat gens fàcil al Govern català el seu desig d’ampliar el marc competencial en matèria lingüística i sempre s’ha encarregat de recordar el no tan ampli marge competencial que l’Estat atorga a les comunitats autònomes. Per tant, la legislació catalana (Llei de política lingüística i Estatut d’autonomia de Catalunya) i la CELRM tenen una voluntat de protecció de les llengües oficials minoritàries, però la LOPJ no, i d’aquí podem extreure algunes conclusions:

• L’Administració de justícia, i en conjunt tots els poders centrals de l’Estat espanyol, ignoren l’aplicació completa de la Carta des de fa 25 anys, com si no es tractés d’un conveni internacional vigent a Espanya. Com a conseqüència, són ben poques les sentències judicials que esmenten la Carta i les que hi fan referència, i és només perquè una de les parts –la que defensa la llengua minoritària– l’ha al·legada, però tot i així, gairebé mai no ha servit de fonament per donar la raó a la part que defensa l’ús de la llengua minoritària.

• En efecte, és un contrasentit que, per una banda, Espanya s’acollís als màxims establerts per la Carta per salvaguardar el català en l’àmbit de la justícia -tenint en compte que la CELRM, en virtut de la seva ratificació, va passar a ser considerada dret intern espanyol, fet que implica que, automàticament, tots els tribunals que formin part de la jurisdicció espanyola queden vinculats a complir-la- i, de l’altra, que hagi fet, no només oïdes sordes a les recomanacions fetes pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre aquesta qüestió per redreçar diferents situacions no favorables a l’ús del català en aquest àmbit, sinó que, a més, hagi perseverat en un règim jurídic que afecta negativament l’ús del català en la justícia, empitjorant la situació.

• Cal remarcar que el CGPJ va manifestar en un Informe (Boletín de Información núm. 127, de gener de 1996), anys després de la signatura de la Carta per part d’Espanya però abans de la seva ratificació, que si l’ordenament intern es quedava enrere pel que fa als aspectes que es ratifiquessin de la Carta, la legislació espanyola hauria de ser modificada, fet que demostra que existeix una supremacia indiscutible de la CELRM. Així doncs, d’acord amb el raonament, cap norma de rang legal inferior a la CE pot servir de justificació als tribunals espanyols per incomplir amb les disposicions del TI, com per exemple la LOPJ.

• S’ha de recordar que el Govern i les Corts Generals tenen el deure de vetllar pel compliment de la CELRM. Per tant, en cas que les seves disposicions siguin incomplertes –com sempre ho han estat en l’àmbit judicial– , les Corts haurien de realitzar les reformes legals pertinents per tal de garantir que cap norma amb rang de llei pugui servir d’excusa contra l’aplicació de la Carta –cosa que, evidentment, mai s’ha fet. També el Govern, per part seva, resta obligat a dictar tots els reglaments necessaris que garanteixin la seva aplicabilitat, encara que la norma no hi obligui expressament, i al capdavall, els drets dels ciutadans que puguin derivar de la norma internacional (art. 93 CE).

El Consell d’Europa va destacar novament en el seu últim Informe del gener del 2016 el “molt elevat nivell de protecció” que tenen les llengües regionals i minoritàries a Espanya, però ha assenyalat mancances en l’ús de les llengües cooficials en la justícia, l’assistència sanitària i els mitjans de comunicació. Després de l’última visita dels experts a Espanya, van advertir que persisteixen similars “problemes significatius” als d’anteriors avaluacions. Així doncs, no s’han apreciat canvis en la legislació sobre el dret a iniciar procediments en llengües cooficials davant els òrgans de l’Administració de justícia i de l’Estat, “tot i les recomanacions realitzades pel Comitè de Ministres” efectuades i reiterades en cada un dels informes i que, de moment, encara no han obtingut la mínima resposta. En aquest sentit, l’Informe assenyala la LOPJ com “un dels principals obstacles” per al compliment de la Carta.

Malauradament, s’ha de deixar clar que la Carta no inclou cap instrument o mecanisme judicial que permeti als particulars plantejar possibles vulneracions dels drets que estableix, ni tampoc preveu cap mecanisme coaccionador que estigui en mans del Comitè d’Experts per obligar els Estats signants a complir amb les obligacions que els pertoquen.

Una possible escletxa que cal explorar encara és la denúncia en el si dels tribunals, tot i que no ho prevegi la Carta, i davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, i dels atacs continuats que creen situacions de discriminació envers l’ús de la llengua catalana.

Per concloure, esperem que l’Estat espanyol rectifiqui i comenci a prendre en consideració les recomanacions efectuades pel Comitè d’Experts. Queda molt de camí per recórrer per aconseguir l’efectiva igualtat del català i del castellà en els tribunals.

Laura Abelló i Figueras
Graduada en Dret per la Universitat Rovira i Virgili