L’any 1983 van succeir diversos fets importants a Catalunya. Entre d’altres, TV3 començava a emetre, s’aprovava la primera Llei de normalització lingüística i, en aquest mateix any, es publicava el primer número de la Revista de Llengua i Dret. Dos noms destaquen en aquell moment fundacional, el de Josep-Enric Rebés, director llavors de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, institució que impulsa la creació de la Revista, i el de Carles Duarte i Montserrat, primer director, que va exercir la responsabilitat fins a l’any 2002, quan pren el relleu Antoni Milian i Massana. Duarte ha continuat formant part del Consell de Redacció fins fa poc menys d’un any, quan orienta cap a reptes nous una trajectòria professional precoç, llarga i, sobretot, prolífica en diversos àmbits i disciplines.

La importància de la tasca de Carles Duarte, acompanyat d’altres persones que no és possible enumerar aquí,  en el camp del llenguatge jurídic i administratiu català mereix sens dubte ésser recordada,  destacada i analitzada des de la perspectiva actual.  El context en què comencen a Catalunya els estudis de la llengua del dret, tot i que no tan llunyà en el temps, pot resultar ja per a algunes persones difícil de valorar: amb el restabliment, l’any 1977, de la Generalitat provisional, i especialment a partir de l’Estatut d’autonomia de 1979, la recuperació d’una capacitat d’autogovern i la creació d’unes administracions pròpies requeria, com un element constitutiu i alhora instrumental, l’establiment i la consolidació –la normativització, com se l’anomenava llavors– d’un llenguatge administratiu i jurídic apte per desenvolupar les noves funcions polítiques i administratives assumides. En el prefaci d’un llibre de l’any 1980, que Duarte escriu amb vint anys, es poden copsar els objectius ambiciosos i la feina ingent que, tant en el terreny teòric com en el pràctic, calia dur a terme:

“Quan el Dr. Antoni Badia i Margarit ens proposà d’elaborar unes eines que fessin més coherent i més còmode el camí de normalització de l’ús del català dins del sector de l’administració pública, ens adonàvem que el nostre projecte havia de transcórrer per dues vies. L’una era la del present, que ens empenyia a la redacció d’uns llibres aplicables ja d’ençà del moment de llur publicació, uns llibres pensats i estructurats de manera essencialment utilitària (un Formulari administratiu i un Curs de llenguatge administratiu català).

La segona era la del futur, la de l’establiment d’un mètode científic que ens permetrà de generar una normativa estable i sense clivelles, que no hagi de menester contínues i profundes revisions” (Carles Duarte i Montserrat, El català llengua de l’Administració, Indesinenter, Barcelona, 1980, pàg. 7)

D’entre els diversos vessants d’aquesta tasca de normativització, la contribució de Duarte serà cabdal en pràcticament tots i cadascun:  l’estudi i la formació d’un llenguatge jurídic pouat en un coneixement erudit de la tradició històrica de Catalunya, l’establiment de la terminologia jurídica, les propostes de fraseologia, les traduccions de textos legals, l’elaboració de formularis, la formació de funcionaris, la creació d’un planter d’especialistes en aquest terreny –a la qual contribuirà decisivament la Revista de Llengua i Dret– i la seva difusió entre els operadors jurídics que l’havien d’aplicar, i tot això en un context condicionat per la presència d’una llengua estatal que, fins llavors, havia ocupat gairebé totes les esferes oficials on aquest tipus de llenguatge s’utilitza i es desplega.

A hores d’ara, l’aspecte general més destacable de tota aquesta aportació al desenvolupament del llenguatge jurídic català és, a banda de la qualitat indiscutible dels resultats, la modernitat de les solucions proposades en els treballs de Carles Duarte. La seva influència, sovint imperceptible –la qual cosa no és sinó mostra d’una assumpció profunda, que fins n’ha dissolt l’autoria–, supera l’àmbit català i s’estén als llenguatges jurídics en d’altres llengües. I tot això en un context actual en què les qüestions relacionades amb  la modernització i la simplificació del llenguatge jurídic presenten una actualitat renovada, com es constata en el floriment dels estudis universitaris i les iniciatives institucionals en aquest àmbit. Aquest interès s’ha de connectar amb el principi democràtic  –ja present en l’aproximació de Duarte– i les exigències d’acostar als ciutadans les lleis i les resolucions judicials i altres actes jurídics que els afecten.

Òbviament, una personalitat tan polièdrica com la de Duarte no comença ni acaba amb la seva dedicació a la llengua del dret. El contingut de l’acte que s’anuncia, sense revelar-ne ara els detalls, vol anar una mica més enllà del record i l’agraïment de la seva tasca en el marc de la Revista de Llengua i Dret.

Us convidem, doncs, a assistir a una jornada formativa i alhora emotiva, organitzada per l’Escola d’Administració Pública amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística i la coordinació acadèmica de Cristina Gelpí, que respon a la il·lusió i el compromís compartit dels membres de l’actual Consell de Redacció de la Revista, amb la voluntat d’aplegar els juristes, lingüistes i altres persones interessades en l’obra de Carles Duarte. Un acte de reconeixement del tot merescut i necessari per a qui ha estat una figura clau en la creació  i el desenvolupament del llenguatge jurídic i administratiu modern.

Podeu consultar el programa de l’acte i accedir a l’enllaç d’inscripció aquí.

Eva Pons Parera
Directora de la Revista de Llengua i Dret – Journal of Language and Law i professora de dret constitucional a la Universitat de Barcelona