Contràriament al que fa un temps podia ser una perspectiva raonable de millora progressiva de l’estatus jurídic de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea, la realitat d’aquest darrers anys mostra de manera força clara una situació d’estancament, i fins i tot d’una certa regressió.
De manera potser sorprenent, el punt d’inflexió d’aquesta tendència es va produir a partir del moment que es van aprovar els acords administratius signats pel Govern espanyol amb les diferents institucions i organismes de la Unió, acords que, sota condicions molt limitades, hi permeten un cert ús oficial del català i de la resta de llengües oficials a l’Estat espanyol distintes del castellà.
En aquest sentit caldria constatar que, a més del fet que la seva aplicació s’hagi demostrat ineficaç en la pràctica, la seva aprovació ha pogut reforçat la falsa impressió que el dret de la Unió atorga a la llengua catalana una posició i un estatus ajustat pacíficament a la realitat jurídica i política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. D’altra banda, el moment crític i incert que viu actualment el projecte d’integració europea ha fet que el plantejament per part de les diferents instàncies polítiques i cíviques de Catalunya d’un reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea sigui vist, en termes generals, amb una major incomprensió i considerat com un nou obstacle als problemes als quals la Unió Europea ha de fer front.
A més de tot això, i aquest és l’objecte principal que aborda la nota titulada Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea que apareix al número 67, del mes de juny de 2017, de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, acabat de publicar, es pot constatar també l’existència “a l’ombra” d’uns efectes de caràcter perniciós o regressiu en moltes normes de naturalesa material molt diversa que la Unió Europea adopta en relació amb les llengües que, com el català, tot i ser oficials en el territori d’un estat membre no tenen la consideració de llengües oficials de la Unió. Aquestes normes acaben tenint com a conseqüència, directa o indirecta, erosionar de manera reiterada i silenciosa el caràcter oficial de la llengua catalana i, per extensió, de totes aquelles llengües que tenen un estatus jurídic similar, en el que és el seu àmbit d’oficialitat interna.
És en aquest punt on la nota de la qual fem esment assenyala i comenta tot un seguit d’exemples extrets de diverses disposicions de dret de la Unió que tenen una repercussió restrictiva de les possibilitats d’ús oficial d’aquestes llengües a l’interior dels estats membres. Aquesta incidència, negativa segons la interpretació que s’hi apunta, podria presentar dubtes raonables sobre la seva legalitat, des del punt de vista del dret de la Unió.
Finalment, també s’aprofundeix en un seguit d’actuacions d’índole preventiva i reactiva que podrien contribuir a frenar o mitigar els efectes d’aquesta erosió interna de l’àmbit de l’oficialitat de la llengua catalana derivat directament o indirecta de l’activitat normativa de la Unió. En l’àmbit preventiu és on se situarien les mesures de naturalesa política i administrativa que permetrien fer un seguiment exhaustiu dels procediments interns de presa de decisions de la Unió, als efectes de vetllar perquè aquests tipus de normes no s’arribessin a adoptar en termes lesius per a la nostra llengua; en definitiva, es tractaria de tenir clarament marcada la “línia vermella”, o d’alerta, en relació amb qualsevol disposició d’àmbit material o institucional que estigués en curs d’adopció en el si de la Unió.
En l’àmbit reactiu ens trobaríem amb la necessitat d’aprofundir en l’anàlisi de les possibilitats que presenta el contenciós de legalitat del dret de la Unió, principalment en relació amb el recurs d’anul·lació i la qüestió prejudicial d’interpretació o validesa. La finalitat d’aquesta anàlisi fora, en darrer terme, que es poguessin confirmar, o eliminar, els dubtes de legalitat que presenten un nombre important de normes de dret de la Unió que poden tenir una incidència directa o indirecta en l’àmbit de l’oficialitat interna de la llengua catalana.
Narcís Mir i Sala
Responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers UE. Secretaria d’Afers Exteriors i de la Unió Europea.