Podríem dir, amb certa arbitrarietat com cada cop que cerquem moments fundacionals, que el clima mental favorable a la diversitat lingüística, tal com es manifesta avui encara en el to d’algunes entitats supervivents, va sorgir durant les darreres dècades del segle passat al caliu de discursos favorables a la preservació de la diversitat biològica del planeta. Va aparèixer llavors tot un vocabulari relatiu a espècies ‘en perill d’extinció’, així com als antídots – des dels més conservadors de la ‘preservació’ fins als més proactius de la ‘revitalització’. Aquest moviment va esdevenir una metàfora força productiva en altres àmbits, especialment en els d’interès directament antropològic, com ara la diversitat cultural i lingüística. Hi havia múltiples diversitats reivindicades per associació amb la biodiversitat (amb el perill inherent de fer-ne paral·lelismes abusius), i alhora el sorgiment d’una nova imaginació jurídica que començaria a parlar de drets lingüístics, mirant d’eixamplar l’horitzó dels drets humans declarats per l’Organització de les Nacions Unides a mitjan segle XX.

Linguapax va néixer, com altres entitats, en el si d’aquest clima favorable dins del context internacional i de vocació internacionalista; en el context de la UNESCO, en el seu cas. Per descomptat, vencent resistències i activant una acció intensa de sensibilització davant d’inèrcies conceptuals, polítiques i culturals que sempre són latents i que, cíclicament, es manifesten amb força renovada i formes canviants. I en part en funció de com cada moment i lloc resol el joc entre diversitat i identitat, conceptes entesos de manera molt diversa arreu.

Aquest moviment en defensa de la diversitat encaixava en unes coordenades geopolítiques determinades, que implicaven, necessàriament, una noció local de llengua. Si fem l’exercici de mirar més lluny, veurem com les llengües -en termes d’autors com Pennycook i Makoni- no deixen de ser invencions en un moment en què la verticalitat dels imperis va passar a l’estructuració horitzontal dels estats interdependents. Les llengües (com en part també molts estats de les perifèries del món) es poden entendre com a invencions pràctiques per organitzar i administrar la diversitat des de les metròpolis.

Avui, podríem afirmar més aviat que el mapa del món no pot limitar-se a plasmar només estats sinó sobretot també megaciutats, xarxes de transport i connexions digitals. La cartografia hauria de ser entesa, cada cop més, com proposa Parag Khanna,  en termes de connectografia.

Sembla que convé, per tant, revisar periòdicament si el sentit del que fem es manté constant, fins a quin punt s’ha distanciat del seu origen. La transformació tant del context com dels conceptes en joc ha estat profunda: d’una contemplació de la diversitat en perspectiva cartogràfica, d’exploradors i diplomàtics, hem passat a l’experiència quotidiana de la diversitat a tot arreu, en tot moment, tant en l’entorn geogràfic com digital.

Part de l’aparell teòric i les categories per concebre la diversitat, així com la mera celebració o deploració d’aquesta diversitat, van esdevenint progressivament banals davant l’evidència de la seva presència arreu, com a teixit substancial del que som. Nous termes com ara ‘translingüística’, cada cop més normalitzats en el discurs acadèmic, fan explícit, novament, el que molts parlants de moltes societats del món experimenten i han experimentat sempre en la seva pràctica comunicativa diària.

Les jornades que Linguapax presenta durant els propers 23 i 24 de novembre es plantegen des d’aquest esperit de balanç i amb cert ànim discretament prospectiu.

El dia 23, amb el títol Diversitat lingüística al món: velles i noves fronteres, escenaris emergents, començarem amb dos grans temes en què el discurs sobre la diversitat lingüística s’ha polaritzat tradicionalment: la preservació i revitalització de la diversitat lingüística del món i el debat sobre les vies òptimes de comunicació en el món globalitzat (entre els efectes de subordinació provocats per les llengües franques internacionals, i l’optimisme tecnològic respecte a  les noves fronteres que obren per a la comunicació humana).

Peter Austin comentarà dues vies principals d’acció adoptades com a resposta davant les amenaces d’extinció de la diversitat lingüística: la documentació (centrada sobretot en l’àmbit acadèmic) i la revitalització (promoguda, com a reacció, des de l’entorn activista). També presentarà el programa internacional i interuniversitari Engaged Humanities que, impulsat des de la SOAS (School of Oriental and African Studies), mira de fer confluir documentació i revitalització amb la participació de les comunitats.

Nicholas Ostler plantejarà fins a quin punt el context geopolític i les dinàmiques contemporànies de la cultura digital fan repensar el nostre concepte tradicional de lingua franca, i, en particular, en quina mesura es pot alterar en un futur pròxim el rol preeminent de la lingua franca contemporània.

Una mirada panoràmica als escenaris emergents en la comunicació humana vindrà donada des de tres perspectives: La gestió de la condició multilingüe davant patrons culturals monolingües, de la mà de Kamran Khan, en la seva anàlisi dels tests de naturalització al Regne Unit; la multiplicació de la presència de les llengües indígenes en l’entorn digital, i de retruc la seva revitalització, a través de Global Voices, de la mà d’Eddie Ávila; i en tercer lloc, com algunes formes relacionades amb la comunicació digital estan generant noves experiències del llenguatge, amb Susan C. Herring.

Sinfree Makoni defensarà, en el procés de desinventar i reconstituir les llengües, un estudi del llenguatge centrat en l’experiència humana.

Seguint aquest fil, i pensant la diversitat lingüística no només com un repertori de codis -allò que anomenem ‘llengües’-, sinó també una pluralitat de maneres com els humans ens representem el llenguatge i l’experimentem, el dia 24 presentem un cas il·lustratiu en aquesta línia.

Les tradicions espirituals i les pràctiques religioses que sovint se’n deriven es tradueixen en bona mesura en maneres pròpies de concebre i viure la comunicació i l’expressió humanes. El dia 24 pensarem la diversitat lingüística des de l’angle de les tradicions espirituals. Hi contribuiran Jordi Pigem (tradicions espirituals i llenguatge), Nicholas Ostler (història de les llengües en relació amb la història de les religions), Vally Lytra (realitat sociolingüística entre joves de diverses comunitats religioses a ciutats globals) i finalment es farà un debat amb representants de diverses tradicions espirituals presents a Barcelona.
La jornada del dia 23 inclourà, a més, dos moments destacats. Al matí, un petit acte de commemoració dels 30 anys de l’entitat. Hi participarà la presidenta d’honor del comitè científic de Linguapax, Mme Vigdís Finnbogadóttir, expresidenta d’Islàndia i ambaixadora de bona voluntat per a les llengües de la UNESCO. Durant l’acte, presentarà el Vigdís International Centre for Multilingualism and Intercultural Understanding (Centre UNESCO categoria 2, amb seu a Reykjavík).

A la tarda tindrà lloc el lliurament del Premi internacional Linguapax, que enguany serà atorgat a Matthias Brenzinger, investigador i activista incansable que va crear l’any 2012 el Centre per a la Diversitat Lingüística Africana (CALDI) a la Universitat de Ciutat del Cap. Amb l’objectiu de fomentar la sostenibilitat de la diversitat lingüística al continent, el centre dóna suport a les comunitats més amenaçades i promou la formació de lingüistes autòctons.

Intentarem que aquests dies esdevinguin una ocasió idònia per al debat i l’intercanvi, per eixamplar xarxes i concebre noves direccions i propostes. Us agrairem que en feu difusió, però sobretot esperem trobar-vos-hi.

 

Alícia Fuentes-Calle
Directora de Linguapax