Els dies 26 i 27 d’octubre es va celebrar a Barcelona la Tercera Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra (UPF). La jornada científica, titulada “El sentiment de pertinença i la llengua”, va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (dia 26, tarda) i a l’Edifici Mercè Rodoreda del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (dia 27, matí), i va girar a l’entorn de l’adaptació de les persones nouvingudes a la societat catalana a partir de la reflexió centrada en el context comunicatiu. Partint, doncs, de la premissa que el coneixement de la llengua pròpia d’un país és un factor determinant per assolir una integració plena, la jornada va examinar com es duia a terme aquesta adquisició, tot mantenint viu l’ús de la llengua d’origen.
La sessió inaugural va tenir com a amfitrió Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, que va donar la benvinguda als participants i es va congratular de poder acollir, per tercer any consecutiu, aquesta jornada. Després, van prendre la paraula Jaume Casals, rector de la Universitat Pompeu Fabra, que va remarcar la importància d’aconseguir que la universitat faci arribar directament la seva activitat acadèmica al conjunt de la societat mitjançant organismes de projecció pública com la Càtedra Pompeu Fabra, l’activitat de la qual va valorar altament, i Esther Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que va manifestar el suport incondicional de la Generalitat a una iniciativa tan rigorosa i amb un indubtable designi de continuïtat.
Teresa Cabré, directora de la Càtedra i presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, va obrir la jornada subratllant la voluntat d’incidir des de l’àmbit de la Càtedra que dirigeix en el debat social dels usos de la llengua catalana per fer-la present a tot arreu com a eina de comunicació eficaç i també com a definidora de la identitat compartida de la ciutadania de Catalunya.
Tot seguit Joandomènec Ros va invitar Carme Junyent a pronunciar la lliçó inaugural de la III Jornada.
Carme Junyent, professora de la Universitat de Barcelona i directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), va desenvolupar el tema “La llengua, signe d’identitat transmissible i acumulable”. En aquesta lliçó, Carme Junyent va comentar com el foment de les societats homogènies, aquell mite creat per la societat occidental i lligat a la idea de progrés i d’igualtat, havia provocat una situació refractària envers la diversitat lingüística que deixava en una posició molt vulnerable les llengües minoritàries. Per tant, per tal d’evitar que aquest pragmatisme extrem arraconés les llegües minoritàries en una societat diversa, calia centrar els esforços a crear un espai integrador en què fos possible establir vincles entre les diverses comunitats, tot propiciant un intercanvi fructífer i, sens dubte, enriquidor.
Acabada la lliçó, es va obrir un torn de paraules del públic assistent, després del qual Joandomènec Ros va donar per inaugurada la III Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, i va convocar als assistents a la represa de la Jornada l’endemà a l’Espai Mercè Rodoreda de la Universitat Pompeu Fabra.
La primera conferència del dia 27 va anar a càrrec de Gangadeep Singh Khlasa, portaveu i divulgador de la comunitat sikh a Barcelona i mediador intercultural a l’Ajuntament de Barcelona. Resident a la ciutat comtal des de fa nou anys, Singh va explicar que el fet d’haver après la llengua catalana va ser clau per a la seva integració. Les similituds de la situació de Catalunya amb la seva terra d’origen, el Panjab –una regió de l’Índia amb la seva llengua pròpia, el panjabi, i bressol del sikhisme–, el van ajudar a integrar-se fàcilment i a poder establir un vincle d’unió amb el país d’acollida. De fet, Singh, que anteriorment havia viscut a altres països europeus com ara Suïssa, França o Bèlgica, va comentar que és a Catalunya on s’havia sentit més integrat, més “com a casa”. Es tracta d’una integració entesa com un intercanvi que permet la descoberta d’una nova cultura sense renunciar a la pròpia, que Singh va il·lustrar significativament tot explicant com moltes persones, en sentir-lo parlar en català vestit amb el seu turbant, s’acostaven per abraçar-lo o fer-li petons. Un exemple clar, doncs, de com la integració s’ha de produir amb la base de l’intercanvi entre la societat d’acollida i les noves cultures que s’hi integren.
A continuació Mathew Tree, escriptor també conegut per la seva participació a diverses programes de ràdio i de televisió, va pronunciar la segona conferència de la jornada, titulada “El poder de les llengües a Catalunya i més enllà”. En el seu parlament, Tree va desmuntar el tòpic tan estès que les llengües tan sols són un vincle de comunicació, un tòpic que tantes vegades ha estat tendenciosament utilitzat per defensar que les llengües amb més parlants han de prevaler sobre aquelles que en tenen menys. Efectivament, les llengües serien un vehicle d’expressió, de conformació de la pròpia experiència i, per tant, formen part de la identitat principal. No es tracta, doncs, de simples codis comunicatius, sinó que també estan conformades per l’experiència dels propis parlants, que es fan seva una determinada manera d’entendre el món.
Tot seguit Najat El Hachmi, autora de llibres com Jo també sóc catalana o L’últim patriarca (Premi Ramon Llull de novel·la 2008), va pronunciar l’última conferència de la jornada amb unes reflexions personals sobre la noció d’integració entesa des d’un àmbit comunicatiu que vertebrà la jornada, tot distingint entre les nocions de viure en un país i de sentir-s’hi arrelat, és a dir, d’establir-hi uns vincles de pertinença. Aquesta integració, aquest arrelament, un dret al qual qualsevol persona hauria de poder accedir, van ser dilucidats per l’escriptora a partir de les seva pròpia vivència. El Hachmi va explicar com havia teixit una xarxa d’afectes que es ramificava en les diverses relacions de l’àmbit personal, així com també en els diversos vincles que havia establert amb la literatura catalana. En el seu cas l’univers literari havia estat un vincle clau amb la societat catalana: la lectura d’autores i autors catalans li havia permès entendre més bé els seus veïns, fins i tot abans de conèixer-los, així com també crear-se una memòria familiar catalana que no tenia. A partir d’aquí va establir una comparativa amb la seva pròpia cultura que li va permetre de comprendre més bé els seus orígens i entendre de forma més profunda les dues realitats en les quals havia viscut.
La Jornada va finalitzar amb una taula rodona dels tres conferenciants, en què van respondre àmpliament les nombroses preguntes dels assistents.
En definitiva, aquesta jornada, organitzada per un comitè format per Teresa Cabré, Albert Servitje i Laia Vidal, i patrocinada per la Universitat Pompeu Fabra, l’Institut d’Estudis Catalans i la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, va reeixir a mostrar com l’intercanvi cultural i el diàleg entre tradicions i maneres de pensar diverses són el punt de recolzament a partir del qual tant l’individu com la societat poden accedir a una comprensió alhora més àmplia i precisa de si mateixos. En conseqüència, la creació d’un espai que comprendria la diversitat com un fenomen enriquidor és essencial; un espai, però, que s’ha de vehicular sempre a partir de l’aprenentatge de la llengua del país d’arribada, en aquest cas el català, i que és l’element clau que permetria establir uns vincles tant amb la tradició cultural com amb l’entorn social. Tal com va esbossar Tree, les llengües no són eines inanimades, sinó vehicles de vivències personals i col·lectives que poden traçar uns llaços resistents i fructífers entre cultures diverses. I és que conèixer l’altre sempre és una manera de conèixer-se més bé un mateix.
Està prevista l’aparició pròxima de les actes que recolliran les intervencions inicials, la lliçó inaugural i les conferències d’aquesta tercera jornada. Altrament la Càtedra Pompeu Fabra ja preveu la convocatòria de la IV Jornada per a la tardor de l’any 2018.
Miquel M. Gibert
Coordinador de la Càtedra Pompeu Fabra de la Universitat Pompeu Fabra