Anna M. Pla Boix (coord.), Jordi Ginebra, Agustí Pou Pujolràs, Jaume Vernet i Llobet. Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Barcelona: Institut d’Estudis de l’Autogovern, col·lecció IEA Recerca, núm. 3, 2017.  Consulta en línia.

Arran d’un cicle de conferències que va tenir lloc a la Universitat de Girona i que reflexionava sobre dret lingüístic català, els seus antecedents, estatus jurídic actual i perspectives d’evolució futura, s’ha publicat el llibre Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Les quatre ponències reproduïdes al llibre que es glossa plantegen un enfocament complementari sobre el règim jurídic del plurilingüisme a Catalunya i prenen com a eix temporal de referència la controvertida Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny (STC 31/2010). Si bé alguns aspectes que es tracten en aquestes pàgines han estat abordats anteriorment –així, tal com reconeix Jaume Vernet, la bibliografia sobre el marc constitucional és extensa, tenint en compte l’immobilisme d’aquest marc–, això no treu cap valor a l’interès i a l’oportunitat d’aquest llibre, perquè, com continua dient el mateix autor, la qüestió no és pacífica, com ho demostra la constant jurisprudència constitucional i ordinària.

Com s’ha dit, el llibre parteix d’un enfocament complementari, on en primer terme se situa el lector o lectora fent un recordatori dels preceptes bàsics relatius a la llengua continguts a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia, i contraposant-ne la interpretació prèvia a l’STC 31/2010 amb l’actual. El recorregut per la normativa constitucional i estatutària es construeix a partir d’uns principis i d’un posicionament crític que ja d’entrada es posen de manifest. S’assenyala, doncs, la funció que la Constitució ha de complir com a element de cohesió i convivència, una funció que també s’ha de veure reflectida en la llengua, de manera que la gestió del plurilingüisme estigui dotada d’una necessària estabilitat. S’assenyala, així mateix, com els estatuts d’autonomia han completat aquest règim constitucional, i com la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 no suposa cap canvi de paradigma respecte de la situació anterior, més enllà d’incorporar-hi el règim vigent i garantir-ne els avenços ja assolits. És per això que la decisió de l’STC 31/2010 es titlla d’involucionista, en la mesura que fa una nova interpretació del règim lingüístic sense recolzar-se en l’entramat juridicoconstitucional anterior. A banda de les crítiques a la qualitat tècnica de la sentència i el seu caràcter de sentència interpretativa manipulativa, es critica el paper del Tribunal Constitucional, que deixa de ser una peça neutral en la interpretació de la Constitució, i que, per tant, també en l’àmbit de la llengua, ha soscavat aquella funció de la Constitució com a marc de convivència pacífica.

Les crítiques a la sentència es reprenen amb més detall en el segon capítol, redactat per la Anna Maria Pla, que analitza tant les previsions de l’Estatut relatives a la llengua com la resposta rebuda pel Tribunal Constitucional, tenint present, a més, el marc normatiu internacional. Reitera que l’Estatut és l’instrument normatiu òptim per reconèixer i protegir els drets lingüístics, i que la reforma del 2006 no fa més que elevar les previsions de les lleis i normes lingüístiques a rang estatutari. En aquest sentit, es fa un balanç possibilista quan s’afirma que, globalment considerada, l’STC 31/2010 avala la constitucionalitat dels eixos vertebradors del règim juridicolingüístic català, tot i que amb un canvi important: es declara la inconstitucionalitat de l´ús preferent del català a l’Administració pública i als mitjans de comunicació. Destaca també el paper proactiu envers la llengua que s’atribueix a l’Estat espanyol i l’ampliació de drets i deures nous en l’àmbit de l’Administració de justícia. Efectivament, la regulació lingüística és especialment sensible en l’àmbit judicial, ja que és on es dirimeixen drets i deures dels ciutadans i on s’incompleixen els compromisos internacionals previstos a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (CELRM), de manera que es dona la paradoxa que qui ha de vetllar per l´ús de la llengua regional en seu jurisdiccional la desconeix. A més a més, els avenços que s’incorporen en l’Estatut del 2006, que preveuen una col·laboració internormativa entre l’Estat i Catalunya, veuen limitada la seva eficàcia jurídica en l’STC 31/2010: el seu desenvolupament precisa la intervenció del legislador estatal, que, quant a l’Administració de justícia, comportaria una reforma de la Llei orgànica del poder judicial, també reclamada pel Comitè del Consell d’Europa en relació amb la CERLM, que no s’ha produït. En suma, l’STC 31/2010 no només redefineix conceptes clau del règim lingüístic que s’aparten de la jurisprudència anterior, sinó que a més debilita la posició del l’Estatut d’autonomia dins del sistema de fonts i, en tant que sentència interpretativa, afegeix inseguretat jurídica a l’eficàcia de les disposicions estatutàries.

Agustí Pou aborda els reptes lingüístics seguint les decisions del Tribunal Suprem, en particular a partir de l’STC 31/2010; en contrast amb les aportacions anteriors, la seva és una anàlisi que respon a decisions puntuals i, per tant, construïda a partir de la casuística. Tanmateix, després de la detallada descripció de cada cas, l’aclaridor resum final permet seguir el fil argumental i encaixar cada supòsit en el panorama més general de la situació de la llengua catalana. De manera prèvia, cal tenir present que la jurisprudència ordinària reflecteix només la part del règim lingüístic més controvertida, que no necessàriament té una jurisprudència del Tribunal Constitucional de referència. De tota manera, en aquells casos on aquesta sí que existeix, sovint es percep un ajustament purament retòric a la doctrina constitucional, en la mesura que s’interpreta de forma forçada una doctrina, la del Tribunal Constitucional, que, com s’ha esmentat abans, també força la literalitat de l’Estatut d’autonomia. D’entre els temes que s’han dirimit, n’és el més polèmic el relatiu al català com a llengua a l’ensenyament no universitari i especialment la discussió sobre la llengua vehicular i el percentatge d’ús d’una i altra llengua. Un altre aspecte que és objecte de discussió és la qüestió de la unitat de la llengua catalana, on s’albira alguna millora, encara que el Tribunal Suprem està encara pendent de recollir la jurisprudència constitucional que accepta que el valencià és conegut acadèmicament com a català. Finalment, és interessant constatar els efectes que l’anul·lació del caràcter del català com a llengua d’ús preferent per part del Constitucional ha tingut en la jurisprudència del Suprem, cosa que enllaça amb l’anterior capítol del llibre. En conjunt, es manté una línia jurisprudencial, reforçada per l’STC 31/2010, que prioritza el castellà en tots els nivells i àmbits, que fins i tot va més enllà del que aquesta resolució constitucional exigiria, i que no contribueix a la funció pacificadora de la jurisprudència, sinó que va a remolc de les decisions polítiques.

La darrera contribució del llibre, a càrrec de Jordi Ginebra, se separa de les coordenades temporals marcades per la repetida STC 31/2010, ja que respon a una visió històrica del règim del plurilingüisme, que, com s’admet a les conclusions, té un recorregut curt i, quan es concreta normativament, es fa de forma tardana i restrictiva. Això no obstant, aquesta visió històrica enllaça harmoniosament amb els capítols anteriors en la mesura que permet posar de manifest l’origen i la latència de qüestions lingüístiques que, encara avui, estan pendents de resoldre, fins al punt que és possible fer paral·lelismes entre situacions passades i l’actualitat sense forçar gaire la interpretació dels fets. Així, és una constant en tots els autors d’aquesta obra que reiterin la necessitat de situar el règim lingüístic en el context sociopolític per entendre’l i la relació proporcional existent entre el nivell de protecció de la llengua i el nivell d’autogovern; per tant, la perspectiva històrica ajuda a donar les claus per explicar la inevitable càrrega politicoideològica del present. Aquesta perspectiva s’inicia amb el naixement del concepte modern de nació, que a Espanya cristal·litza en la Constitució del 1812, i que implica que a una nació li correspon una única llengua, vinculada, doncs, amb la noció de ciutadania; en aquest context, no té sentit parlar de drets lingüístics. Seguint aquesta lògica, és natural que la reivindicació de la llengua neixi lligada al catalanisme polític, i que els primers reconeixements del plurilingüisme apareguin amb la Segona República. Així, pel que fa al règim lingüístic, es pot constatar que les normes o bé han anat encaminades a imposar el monolingüisme o bé, quan hi ha hagut reconeixement de drets lingüístics, hi ha hagut una preocupació especial pels drets lingüístics dels castellanoparlants.

Com s’ha dit, doncs, diversos autors i diversos enfocaments que coincideixen en una mateixa constatació: la necessitat de posar de manifest la dimensió política de la llengua per valorar-ne les normes que la regulen i les decisions de la jurisprudència. En suma, aquest és un llibre que permet situar-se pel que fa a la situació lingüística a Catalunya, i que resulta interessant tant per als experts en la matèria com per als que volen disposar d’arguments jurídics per entendre i valorar el paper de la llengua com a tret d’identitat de Catalunya.

Neus Oliveras
Professora de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili