Ressenya de: Monzó Nebot, Esther & Joan Jiménez Salcedo (ed.). 2017. Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.

Les societats contemporànies no poden entendre’s com a successions d’espais monolingües que donen sentit a les fronteres polítiques. Els espais de convivència social del món globalitzat són una conjuminació de tensions entre grups lingüístics amb contactes complexos que desafien els límits entre grups socioculturals i configuren identitats postmonolingües. Aquesta és la premissa de partida del volum Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe. S’hi recullen contribucions que, amatents a les transformacions socials que han introduït els fluxos migratoris, inclosa la davallada de l’estat-nació com a ideal polític, opten per la “diversalitat” (Bernabé et al., 1989: 41), és a dir, l’harmonització conscient de les diversitats preservades. Defugint l’ànsia de superioritat de les idees de base europea que va caracteritzar el colonialisme (Mignolo, 2005: 22-34), les autores i els autors d’aquest volum comparteixen la voluntat de qüestionar l’epistemologia del poder que vincula identitat i autoritat en un territori polític. La crida conjunta és que cal disputar l’esperit monolingüe que ens ancora a ordres tradicionals i no ens deixa observar el sorgiment de valors, costums i jerarquies nous (Clifford, 1988: 15).

Els editors del volum plantegen en la introducció la importància que la llengua ha tingut i continua tenint (Monzó, 2017) per definir l’autoritat i exercir el poder. En revisar el plantejament d’inici del volum, Monzó i Jiménez estableixen un lligam primordial entre les formes individuals de percepció, interpretació i acció i les identitats socials i, des de la teoria de la identitat social (Tajfel, 1982), defineixen una base motivacional per a la minorització, que ja no s’observa com a situació sinó com a procés a partir de les interaccions que deriven del llenguatge simbòlic propi d’una cultura i conflueixen en l’imaginari col·lectiu. Amb aquest plantejament, Hebenstreit es planteja, des de la teoria dels valors (Pieper, 2007), si la mediació que traductors i intèrprets executen entre les diverses identitats d’aquest espai postmonolingüe hauria d’intensificar l’èmfasi en l’ideal de justícia com a valor professional, especialment en les situacions més extremes, com poden ser els processos de sol·licitud d’asil (vegeu també Wallace i Hernández, 2017). Des de la sociologia de les professions (vegeu Monzó Nebot, 2002, 2009), Ohranovic esbossa un plantejament similar, on el centre de l’actuació i de les possibilitats de progrés de la traducció i la interpretació és l’ideal de servei a qui necessita mediació per poder fer-se comprendre, per poder atribuir sentit al que l’envolta i actuar en conseqüència. En aquest intent de fer sentit, Rodríguez Muñoz reclama una actuació més decidida d’intèrprets i traductores jurades per esbrinar les necessitats dels clients i incorporar competències psicosocials en la formació dels futurs professionals. Leal Lobato pren aquest fil i el porta més enllà en reclamar un canvi d’orientació en la formació i la pràctica de la interpretació de conferències que permeti les professionals del futur acarar els reptes de la multiculturalitat en fòrums internacionals on els drets indígenes i les formes de concepció no occidentals van assumint el paper que els pertoca com a membres de ple dret de la família humana (UNGA, 1948). Aquestes contribucions evidencien la necessitat d’entendre el disseny de la formació com a procés que es pugui adaptar a les noves necessitats de les societats contemporànies (Monzó Nebot, 2015). La traducció i la interpretació es troba en un punt crític per la necessitat que la societat en té en el moment babèlic que està vivint. Aquesta necessitat es planteja també en la contribució de Sijilmassi, on l’autora explora el paper de la traducció i la interpretació en l’exercici dels drets humans i les obligacions internacionals dels estats. A través d’una enquesta a immigrants de la ciutat de València, Sijilmassi investiga com la disponibilitat de mediació lingüística i cultural afecta la integració i el desenvolupament de les persones migrants en el seu context social.

En aquest sentit, cal recordar que els ponts que basteix la traducció i la interpretació no són unidireccionals i que no tan sols són els migrants els que es beneficien de la mediació, sinó que les societats d’acollida amplien, a través del contacte amb la diferència el seu cosmopolitanisme i la seua capacitat per acarar un món d’una diversitat creixent. En aquest sentit, la contribució de Molines Galarza es planteja, des de la desconstrucció, per què la traducció editorial tendeix a eliminar el postmonolingüisme dels originals literaris escrits en alemany reduint les veus dialectals a llengües estàndard, i fa una crida a desviar-se d’aquesta norma de traducció (Toury, 1978, 1995) apel·lant a l’ètica professional per construir un món plural. També Li observa aquesta mateixa pluralitat, però en un territori ben diferent, la Xina, i en el context de la interpretació i traducció judicials. L’estudi d’aquesta autora observa de forma crítica les polítiques de traducció (Meylaerts, 2011; González Núñez, 2013; González Núñez i Meylaerts, 2017) d’un estat que deixen fora de la representació institucional les minories ètniques. Aquesta mateixa marginalització de l’alteritat és la que observa Moreno Pérez en l’anàlisi de la informació que l’Administració dels Estats Units d’Amèrica del Nord posa a disposició dels ciutadans hispanoparlants. Després d’examinar els criteris de traducció de la versió en espanyol dels webs institucionals federals, l’autora observa un biaix innegable que perpetua la minorització d’un grup i una relació d’autoritat epistemològica definida pels coneixements lingüístics, on l’espanyol esdevé sinònim d’altre i el fa estranger a casa.

Continuant amb la situació sociolingüística de l’espanyol als EUA, Gasca Jiménez planteja un estudi sobre el significat de la traducció i la interpretació per a joves bilingües i sobre com la pràctica d’aquesta activitat de forma natural (Harris, 1973, 1977, 1980) influeix en la competència traductora dels joves. Des dels resultats, importants per a la formació però també per a comprendre la construcció d’identitats en entorns on la traducció és natural, es reclama una revalorització de la traducció i la interpretació per a desenvolupar les competències que aquests joves poden aportar a la construcció de societats veritablement plurals. També en l’àmbit de l’educació, Frasquet Porta observa la regulació educativa imposada per França a l’illa de La Reunió i com la política lingüística s’ha conduït per destruir el crioll com a eix vertebrador d’una societat i substituir-lo per una identitat hegemònica que defuig la diversitat.

La intervenció institucional s’observa des d’una perspectiva diferent en la contribució de Sanz, on es comenta detalladament el marc jurídic de l’audiodescripció (vegeu Matamala Ripoll i Orero Clavero, 2016) a Europa i a l’Estat espanyol i es denuncia la inactivitat i la deixadesa normativa i executiva. En aquest article, la desminorització es planteja com un dret en una societat que depèn de les relacions internacionals i que ha de salvaguardar els drets humans, també els socials i econòmics, de totes les identitats que hi conviuen, sense limitacions basades en capacitats. En la mateixa línia de pensament, Segura Sabater comenta com la universitat, com a centre cabdal per a la creació de coneixement, ha d’actuar en representació de les minories i l’atenció als drets lingüístics a través dels conceptes de seguretat lingüística i subsidiarietat lingüística (vegeu Riera Gil, 2016). L’actuació institucional es veu també amb ulls crítics en la contribució de Pérez Senra, que tracta la interpretació de tribunals centrant-se en la llengua de signes i en la falta de definició del rol que la intèrpret hi té. L’article d’aquesta autora insisteix en la importància del desequilibri de poders entre un sistema judicial que s’expressa amb una llengua verbal i que qüestiona simbòlicament les necessitats de les comunitats sorda i sordcega.

Domènech i Gelpí, sense menystenir els esforços de representació de la comunitat catalanoparlant i de creació de recursos per a una llengua minoritzada, com els que presenten Casademont i Carod en aquest volum, observen també un biaix en la creació de materials per a la traducció cap al català que obvia el paper de traductors i intèrprets en la normalització i la difusió de la llengua. Sobre aquest argument, les autores revisen els recursos existents i ofereixen una tipologia que detecta els buits que seria necessari anar emplenant per incrementar l’eficiència de la traducció i la interpretació cap al català en el camp del dret. L’article constitueix un punt de partida que alimenta iniciatives de cooperació i que pot constituir un projecte comú de vertebració d’identitats sotmeses a distints graus de minorització que eviti duplicacions i permeti coordinar esforços.

La qüestió de la representació es reprèn en la contribució de De Higes Andino, que estudia com es processa el multilingüisme en la ficcionalització cinematogràfica dels processos de migració i diàspora en el moment de la creació però també en el moment de la subtitulació o el doblatge de les pel·lícules, on intervenen altres agents amb visions diferents de com s’ha de representar la diversitat lingüística o quines possibilitats poden acceptar els diferents públics. La representació serveix també Zörweg per estudiar com els conflictes interprofessionals causats entorn de la interpretació de tribunals es transmeten a la societat a través de la premsa. L’estudi d’aquesta autora mostra com el recurs a intèrprets no professionals per part del sistema judicial crea conflictes (vegeu també Orozco Jutorán, 2017) que la premsa transmet a la societat silenciant les polítiques de contractació i transmetent, en canvi, una visió essencialista on la traducció i la interpretació esdevé sinònim de desori i cosificació de les inadequacions d’un sistema que no té prevista la diversitat lingüística. També Zambrano tracta la intervenció d’intèrprets no professionals en els tribunals comentant un cas històric als EUA, on el Tribunal Suprem va acceptar la revisió d’una causa d’un tribunal inferior no ja per la falta d’intèrpret sinó per la falta de qualitat en la interpretació per part d’una intèrpret sense formació.

Distingint els intèrprets no professionals dels intèrprets naturals (Harris, 1973, 1977, 1980), la formació dels quals no procedeix d’una instrucció reglada, Hassan es planteja si els intèrprets naturals amb determinades experiències vitals (un bilingüisme circumstancial que els permet el contacte directe amb la societat on es parla una llengua) poden exercir la interpretació amb estratègies d’eficiència comparable a les que utilitzen els professionals. En concret, l’article se centra en els mecanismes de gestió de l’estrès durant la interpretació en hospitals i els resultats plantegen dubtes sobre com s’integren intèrprets sense formació específica en el seu entorn professional (Lázaro Gutiérrez i Valero-Garcés, 2014).

En conjunt, el volum presenta una perspectiva original on la traducció i la interpretació s’ofereixen com a eines de connexió entre les comunitats “majoritzades” i la societat postmonolingüe que defensa la intercomprensió com a procés indispensable en la creació del proper ordre mundial. Sens dubte, el repte planteja dificultats complexes en un món que consagra identitats autoritzades en textos constitutius que utilitzen el poder polític per definir oficialitats lingüístiques (Pons Parera, 2017: 1). Scripta manent, però, de la interpretació que en fem, depenen les nostres possibilitats d’organització i de convivència.

 

Marta Renau Michavila
Universitat Jaume I, intèrpret professional, professora del Departament de Traducció i Comunicació de la Universitat Jaume I i membre del grup de recerca TRAP (Traducció i Postmonolingüisme).

 

També us pot interessar l’article Justícia i llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe – Esther Monzó

 

 

Referències

González Núñez, Gabriel (2013), «Translating for Linguistic Minorities in Northern Ireland: a look at translation policy in the judiciary, healthcare, and local government», Current Issues in Language Planning, 14: 3-4, pàg. 474-489.

González Núñez, Gabriel i Reine Meylaerts (ed.) (2017), Translation and Public Policy. Interdisciplinary Perspectives and Case Studies, Londres, Routledge.

Harris, Brian (1973), «La traductologie, la traduction naturelle, la traduction automatique et la semantique» dintre Judith McA’Nulty i altres (ed.) Problèmes de sémantique, Montreal, Presses de l’Université du Québec, pàg. 133-146.

Harris, Brian (1977), «The Importance of Natural Translation», Working Papers on Bilingualism, 12, pàg. 96-114.

Harris, Brian (1980), «How a Three-Year-Old Translates» dintre Evangelos A. Afendras (ed.) Patterns of Bilingualism, Singapur, RELC, pàg. 370–393.

Lázaro Gutiérrez, Raquel i Carmen Valero-Garcés (2014), Monitoring quality of interpreting and mediation services in the healthcare setting, Germersheim, International Conference on Non-Professional Interpreting and Translation (NPIT2), Mainz Universität.

Matamala Ripoll, Anna i Pilar Orero Clavero (ed.) (2016), Researching Audio Description, Londres, Palgrave Macmillan.

Meylaerts, Reine (2011), «Translational Justice in a Multilingual World: An Overview of Translational Regimes», Meta: Journal des traducteurs, 56: 4, pàg. 743-757.

Mignolo, Walter D. (2005), The idea of Latin America, Òxford, Blackwell.

Monzó Nebot, Esther (2002), La professió del traductor jurídic i jurat. Descripció sociològica de la professió i anàlisi discursiva del transgènere, Castelló de la Plana, Dept. Translation and Communication, Universitat Jaume I.

Monzó Nebot, Esther (2009), «Legal and translational occupations in Spain: Regulation and specialization in jurisdictional struggles», Translation and Interpreting Studies, 4, pàg. 135-154.

Monzó Nebot, Esther (2015), «Understanding legal interpreter and translator training in times of change», The Interpreter and Translator Trainer, 9: 2, pàg. 1-12.

Orozco Jutorán, Mariana (2017), «Anotación textual de un corpus multilingüe de interpretación judicial a partir de grabaciones de procesos penales reales», Revista de Llengua i Dret, 68, pàg. 33-56.

Pieper, Annemarie (2007), Einführung in die Ethik, Tübingen, Basilea, Francke.

Pons Parera, Eva (2017), «Llengües i estatus. L’oficialitat importa?», Revista de Llengua i Dret, 67, pàg. 1-6.

Riera Gil, Elvira (2016), Why Languages Matter to People. Communication, identity and justice in Western democracies. The case of mixed societies, Barcelona, Generalitat de Catalunya.

Tajfel, Henri (ed.) (1982), Social Identity and Intergroup Relations, Cambridge, Cambridge University Press.

Toury, Gideon (1978), «The nature and role of norms in literary translation» dintre James S. Holmes i altres (ed.) Literature and Translation. New Perspectives in Literary Translation, Leuven, Acco, pàg. 83-100.

Toury, Gideon (1995), Descriptive Translation Studies and Beyond, Àmsterdam, John Benjamins.

UNGA (Assemblea General de Nacions Unides) (1948), Universal Declaration of Human Rights. En línia: http://www.un.org/en/universal-declaration-human-rights/.

Wallace, Melissa i Carlos Iván Hernández (2017), «Language Access for Asylum Seekers in Borderland Detention Centers in Texas», Revista de Llengua i Dret, 68, pàg. 143-156.