Sovint els ciutadans de la Unió (UE) —els nacionals de 28 estats membres, de moment— tenen la sensació que les polítiques que s’hi realitzen estan destinades només a organitzar la macroeconomia, les polítiques de fronteres i l’euro, de manera que aquestes accions els afecten el seu dia a dia de forma indirecta o d’esquitllèbit.
No direm que no sigui cert aquest pensament més o menys generalitzat, però sí que afegirem que les polítiques legislatives en l’àmbit del dret privat i, en concret, en la nostra disciplina, el dret internacional privat, l’activitat legislativa de la UE és determinant i afecta directament la vida dels ciutadans. Això és així quan les persones actuen o es relacionen en àmbit intraeuropeu o transnacional. Per exemple, aquestes són presents en la compra d’un bitllet d’avió a Ryanair, en el supòsit d’un accident de trànsit a Portugal, en el desplaçament d’una enginyera o una cambrera per treballar a Alemanya, en la venda de vi d’un celler del Priorat a Suècia, en el lloguer d’un apartament a Croàcia a través d’Airbnb i en un llarg etcètera.
En aquest context, en què es connecten diversos ordenaments jurídics, el nostre estudi, que forma part del projecte de recerca més ampli “Recíproco encaje y coherencia de los ámbitos de los Reglamentos comunitarios de derecho internacional privado”, del Ministeri d’Economia i Competitivitat (DER2016-75318-P), es desenvolupa des d’una perspectiva juridicolingüística com a eix clau de les normes europees i que ajuda a comprendre i a atendre les dificultats en la seva aplicació.
Analitzem les dificultats que sorgeixen durant el procediment legislatiu de les normes europees, en concret dels reglaments, en el qual participen tècnics i polítics que utilitzen diferents llengües. El procediment legislatiu és llarg, donat que hi intervenen la Comissió Europea, el Parlament, el Consell, el Comité Econòmic i Social i diferents comissions, la qual cosa implica la utilització de pluralitat de documents, informes i esborranys en cada una de les estapes. D’aquests documents en resultarà una norma europea aplicable als estats membres que coexisteix amb tot el cabal comunitari i que hauria d’aconseguir coherència vertical i horitzontal entre les normes del mateix sector; tant des del punt de vista lingüístic en les diferents versions lingüístiques com des del punt de vista jurídic.
Partim, doncs, necessàriament de les llengües que s’utilitzen per redactar i elaborar la normativa europea, que són, en principi, les 24 llengües oficials de la UE. El règim lingüístic de la UE es fonamenta en el multilingüisme integral, que implica el respecte de totes les llengües oficials dels estats membres de la UE. La justificació rau en l’accés de la ciutadania a la documentació de les institucions europees i a garantir així la transparència. En conseqüència, el multilingüisme integral implica que tota la documentació de treball, i les normes resultants, han de comptar amb la seva pròpia versió lingüística, és a dir, cal disposar de 24 versions.
Això no obstant, la realitat és que la llengua de treball en l’elaboració de les normes europees es redueix a una, majoritàriament, l’anglès, malgrat que tan sols un 13% dels redactors la tenen com a llengua materna. D’aquí que s’afirmi que el resultat lingüístic dels primers esborranys és pobre.
Aquest és un problema que la Direcció General de Traducció coneix des de fa temps. Actualment la majoria de normes es redacten en anglès i després són traduïdes a les 23 versions restants. La versió original anglesa, que no oficial —perquè d’oficials ho són totes 24— utilitza uns termes i un estil jurídic influenciat inevitablement pel dret del common law (tradició jurídica molt diferent de la tradició civilista continental), encara que s’intenti evitar. Aquesta versió “original” després cal traduir-la i adaptar-la (sense que sembli una traducció) a les 23 llengües que pertanyen a 27 estats amb ordenaments propis i cultures jurídiques distintes. A més, no ens podem estar d’afegir a aquesta complexitat que existeixen diversos estats membres de la UE que són compostos, com és el cas espanyol, en què coexisteixen diferents drets privats que, si bé pertanyen a la mateixa família civil, tenen diferències notables (per exemple, en l’àmbit del règim econòmic matrimonial o el dret successori).
La tasca que fan els traductors, alguns d’ells jurídics, és difícil. Disposen d’útils guies per a la redacció de textos legislatius, però des de la perspectiva jurídica considerem difícil el compliment d’unes directrius com ara que el resultat “no sembli una traducció”.
S’exigeix, amb lògica, que el traductor hauria d’utilitzar l’estil i la terminologia de la versió lingüística meta (de destí), perquè sigui comprensible per a l’operador jurídic de l’estat de recepció. Això provoca que sovint s’utilitzin termes en les 24 versions que són els mateixos que són emprats en els textos normatius dels ordenaments interns, però amb significat autònom europeu. Però, alhora, s’hauria de garantir que el text resultant tingui un significat europeu, ja que són normes que no poden seguir la tradició juridicocultural “nacional”, sinó que han d’acomplir els objectius normatius europeus. I és que, en definitiva, s’està creant una cultura jurídica europea pròpia que, en principi, és “neutra” respecte de les cultures jurídiques internes dels estats membres. Per això, concloem que s’està creant un eurollenguatge en dret internacional privat, i el traductor es troba directament implicat en aquest procés.
Quant a les característiques de la redacció de les normes, aquestes poden implicar a posteriori complexitat en la seva aplicació en cada estat membre. Per exemple: la inclusió de termes forans intraduïbles que responen a figures jurídiques pròpies de determinats ordenaments (generalment del common law, com el trust); termes que, malgrat tenir o cercar traduccions, pertanyen a figures jurídiques no reproduïdes en tots els estats membres (per exemple, documents públics —els redactats per notaris— que no existeixen de forma equivalent al Regne Unit, Xipre, Finlàndia o Suècia); l’ús del temps verbal en les normes (per exemple, present o futur); la inclusió de termes traduïbles, però que la norma europea remet al significat de cada estat membre (per exemple, ordre públic); locucions adverbials i temporals que poden canviar el sentit d’una norma (per exemple: después de/a partir de, STJUE, Nikiforadis, C:2016:774). Pel que fa a la traducció pròpiament dita, es troben errors en la versió espanyola, com per exemple: “declinación de la competencia”, traducció literal de “decline”, continguda en la versió anglesa, quan hauria de ser “dessaisissment” com en la versió francesa correctament traduïda. O un altre exemple: “recurrible” de la versió espanyola, quan en anglès indicava “enforceable”, dos significats diferents jurídicament (per veure més exemples, consulteu l’article complet a la Revista de Llengua i Dret).
Aquests problemes de traducció de la llengua anglesa du a plantejar-nos, tal com ha fet la doctrina durant els darrers 60 anys, la conveniència de renunciar al multilingüisme i establir una llengua oficial, o reduir-la a unes poques (tal com passa a l’ONU). Ara el debat s’ha reobert amb força a conseqüència del Brexit.
Es produeixen dos posicionaments contraposats: per una banda, el sector que opina que l’anglès hauria de deixar de ser la llengua vehicular, ja que deixarà de ser llengua oficial a la UE, i correlativament reprendre d’altres llengües de treball que en els inicis de les comunitats europees tenien l’hegemonia, com el francès i l’alemany (recordem que la llengua de treball al Tribunal de Justícia de la UE és el francès). Per altra banda, un altre sector proposa que l’anglès esdevingui llengua de treball oficial precisament perquè aquesta llengua deixaria de ser l’oficial d’un estat membre (recordem que Irlanda va escollir el gaèlic i Malta, el maltès, com a llengües oficials a la UE); es convertiria en un “euroenglish” neutre no vinculat a cap estat membre en concret.
Personalment, amb independència de quina o quines podrien ser les llengües de treball a les institucions europees, considerem que el multilingüisme integral hauria de continuar essent el règim lingüístic de la UE per garantir a la ciutadania l’accés a les normes que se li apliquen. Lògicament, doncs, també hi han de tenir accés els operadors jurídics dels estats membres. En concret, en la nostra àrea d’estudi, no podríem concebre que jutges, notaris, advocats i Administració de la justícia es veiessin compel·lits a utilitzar una versió lingüística diferent a la seva pròpia. Cal que els aplicadors i operadors jurídics del dret de cada un dels estats membres tingui accés a les normes que han d’aplicar als ciutadans en la seva pròpia llengua per garantir un dels objectius de la Unió Europea, que és la lliure circulació dels ciutadans i empreses.
Efectivament, un dels objectius dels últims temps és la consecució d’un espai judicial europeu en matèria civil (https://e-justice.europa.eu) que permeti al ciutadà instal·lar-se en un altre estat membre amb la certesa que les normes europees unificades s’apliquin de la mateixa forma a Alemanya, Polònia, Finlàndia, Bulgària, etc. Per això, al nostre entendre, és imprescindible que les normes tinguin versions lingüístiques —com a mínim les oficials— que els operadors jurídics comprenen i utilitzen. Certament, el multilingüisme integral no garanteix l’aplicació uniforme d’aquestes normes (per exemple, concepte d’aliments o cònjuge). Però és un element bàsic, que juntament amb les interpretacions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el respecte pel principi de confiança mútua, coadjuven a crear una cultura jurídica europea alhora que un eurollenguatge que, encara que jove, està en progrés d’ampliar-se i que ha de conviure amb els ordenaments interns i llenguatges jurídics dels estats membres.
Podeu consultar l’article de Maria Font “Llenguatge jurídic europeu i els reglaments de dret internacional privat: problemes pràctics juridicolingüístics”. Revista de Llengua i Dret, núm. 68, 2017.
Maria Font i Mas
Professora agregada de dret internacional privat
Universitat Rovira i Virgili