Avui dia el feminisme està en boca de totes i, fins i tot, de tots. Molt notablement a les xarxes socials, però també als carrers, a les ciutats, als barris i fins i tot a les nostres universitats i centres d’estudi, el feminisme ha canviat les nostres vides. El passat 8 de març, els carrers de totes les ciutats es varen omplir de reivindicacions per reclamar els canvis interaccionals i estructurals que encara són necessaris. Amb una aturada de dones, vam assolir un impacte real. Ha sigut entre totes que hem aconseguit ser on som, que estem aconseguint canviar la representació de les dones en els missatges socials. Les lluites individuals orquestrades i sumades a les col·lectives ens fan arribar a tot arreu: ens permeten canviar com ens representem i ens representen en el llenguatge i en les estructures i els marcs jurídics. I així canvia el nostre futur.

Els centres d’estudi i, particularment, les universitats, hi juguen un paper cabdal. Les joves no hi adquirim solament les competències per exercir una professió, sinó que hi aprenem a conviure i a superar les barreres per definir el nostre futur. Les universitats són un lloc d’encontre de les persones que es faran càrrec de la societat des de molts punts diferents del coneixement. Ara ens trobem totes en un lloc comú que necessita, més que mai, la presència feminista.

Subversives és una assemblea feminista creada a la Universitat Jaume I per iniciativa d’un grup d’estudiantes que ha vist un interès creixent i divers a què donar resposta. Una de les nostres primeres actuacions va ser l’organització d’unes jornades feministes de reflexió i aprenentatge col·lectiu que ens ajudaren a entendre uns àmbits que consideràvem cabdals: com afecten la llengua i el dret les nostres possibilitats d’igualtat. Des de reflexions diverses, en àmbits diferents, volíem trobar eines per respondre a la discriminació diària: quan és legal que no hi haja igualtat, per què no es fa complir la llei i què podem respondre davant els missatges que ens demanen callar i parar en les nostres reivindicacions. Aquestes preguntes es van aplicar concretament als àmbits de l’empresa i l’activitat rural i de la comunicació (la narrativa oral i el llenguatge en sentit més ampli). Conscients de la complexitat de la nostra experiència social, la llengua vehicular de les Jornades triada com a mitjà identitari i de difusió va ser el valencià, amb l’esperit d’unir interessos compartits de reconeixement i promoció de la igualtat política com a base de la democràcia.

Aquesta reflexió conjunta va començar el 13 de març de 2018 amb la projecció del documental Entre el dia i la nit no hi ha paret. Aquest primer treball del col·lectiu Les Espigoladores vol recuperar el coneixement, les pràctiques i la memòria oral de les dones rurals i llauradores des d’una perspectiva feminista. Des de la sociologia o l’economia feminista s’assenyala que el treball i els coneixements de les dones han sigut sistemàticament invisibilitzats, reproduint així, també en la memòria, un sistema patriarcal del qual ens resulta complicat desfer-nos per tal com silencia les veus que podrien contradir-lo. La ciència, la història o l’educació han oblidat les aportacions de les dones a la construcció del sistema social. El documental se centra en les dones que viuen o han viscut a Campanar, la Partida de Dalt o la ja desapareguda Partida del Pouet de l’horta de València per vertebrar la memòria, el territori, els sabers rurals i l’economia feminista i recuperar les pràctiques socials que fan que la vida hi continue. La importància del projecte rau en el protagonisme que es dona als discursos de les dones, a les seues subjectivitats i percepcions sobre la vida a l’horta, a la reflexió compartida sobre les feines vinculades al camp, les cures, el treball o l’alimentació.

La segona sessió de les Jornades va tenir lloc el 15 de març amb la participació d’Esther Monzó, que es va centrar en com el llenguatge influeix en l’experiència social i en com els usos de formes marcades pel gènere estan lluny de poder considerar-se neutres. En la conferència “Per què en diuen gramàtica quan volen dir privilegi: el masculí neutre com a eina de dominació”, Monzó va destacar que, des dels anys 80 del segle passat, disposem d’estudis empírics que ens demostren que les formes masculines determinen la representació dels gèneres en jerarquies socials i consoliden estereotips del que poden i no poden fer els individus per la seua adscripció a un gènere determinat. L’oradora va emfasitzar que no és només la capacitat d’anomenar el que crea aquestes representacions sinó, molt notablement, la capacitat de desviar l’atenció silenciant el que no es vol que capte l’interès. En una societat on el llenguatge és l’eina per articular la cooperació, un avanç en el treball per una igualtat social efectiva ha estat posar-li nom al privilegi. El privilegi existeix quan un grup té alguna cosa de valor que es nega a altres individus simplement perquè pertanyen a grups diferents, i no pel que han fet o han deixat de fer. Des d’un punt de vista discursiu, el privilegi és un mecanisme pel qual els elements de classe, raça, gènere i altres categories que articulen desigualtats es revesteixen d’una pretesa ‘neutralitat’ orquestrant veus i silencis per oferir la imatge de la realitat que convé a qui ja hi ocupa les posicions més avantatjoses en la distribució de privilegis. Gran part del poder que exerceix el privilegi en el nostre dia a dia és gràcies al fet que roman ocult, per sota del llindar d’atenció de la major part de la societat, tant de qui se’n beneficia com de qui n’ix perjudicat, de manera que és difícil d’acarar i contrarestar. La conferència va cloure amb una sèrie d’exemples on les argumentacions sobre les desigualtats de gènere deriven en fal·làcies, això és, en errades argumentals que sovint passen inadvertides: des de falsos dilemes (“voleu igualtat en el llenguatge o igualtat en la societat?”, quan les dues són compatibles i, de fet, complementàries) fins a fal·làcies d’autoritat (“la RAE diu que les formes dobles no s’han d’usar”, sense ni adonar-se del greu desequilibri de gènere entre els acadèmics o la composició del patronat de la RAE, i sense advertir que la decisió posa el principi d’economia o una estètica subjectiva per damunt del principi de justícia i igualtat), passant pels desplaçaments semàntics (que atribueixen a feminisme sentits interessats perquè siga un blanc més fàcil per a les crítiques) o l’atribució de causes falses (“com més igualtat, més desocupació”, desplaçant la culpa d’una situació negativa a allò que es vol atacar). Amb les intervencions del públic, es va obrir un debat sobre qüestions identitàries, la resistència de l’opinió pública al canvi i la tendència assimilacionista que s’oposa al manteniment i al reconeixement de la diversitat.

Les companyes Irene Llorenç i Carmen Gimeno participaren en les jornades el dia 20 de març amb la xerrada “Dones i món rural” amb l’objectiu de visibilitzar els drets i les necessitats de les dones rurals a escala global i, més detalladament, al nostre territori. Aquesta conferència revisà les realitats que viuen les dones rurals arreu del món comparant els diferents models de producció. Les oradores destacaren la importància històrica que han tingut les dones en el manteniment de l’agricultura tradicional, l’agroecologia; i com el model hegemònic industrial, que es troba fortament masculinitzat, les ha relegades a un paper secundari, mercantilitzant els seus coneixements ancestrals i privatitzant els territoris i la biodiversitat que aquestes han preservat i cuidat durant generacions. Posteriorment, les ponents profunditzaren en la realitat del nostre territori. Per una banda, exposaren les condicions laborals, caracteritzades per la desigualtat, la invisibilitat, la temporalitat i la inestabilitat. Per l’altra, van destacar la precarització dels treballs rurals, més intensa per a les dones i més encara en el cas de les dones immigrants que participen en les campanyes de recol·lecció a l’Estat espanyol. A més, van incidir en els diferents factors socials del medi rural que afecten les dones que no segueixen el model de feminitat imposat per la societat, o l’estigmatització de la diversitat sexual al món rural. Finalment, exposaren diferents formes d’organització dels moviments de dones camperoles arreu del món i, a manera de reflexió, plantejaren l’ecofeminisme com una possible via de reorganització econòmica i política per als espais rurals. Aquest és un moviment social alternatiu que situa en el centre els treballs que realment donen dignitat a la vida, com les cures de les persones i la naturalesa que ens envolta. Les ponents van pretendre situar el tema del desenvolupament rural en clau de gènere a l’abast de l’estudiantat de la Universitat Jaume I.

La ponència de la professora Maria José Senent, del dia 22 de març, va posar el punt final a les jornades amb una sessió sobre “La carrera professional de les dones i el sostre de vidre”. La ponència va relacionar “sostre de vidre” amb una expressió complementària en l’articulació de les desigualtats, tot i que molt menys coneguda, “sòl apegalós”. El sòl apegalós és un territori conformat per les professions feminitzades amb un valor de mercat baix. Tot i que l’estatus de les dones que ensopeguen amb el sostre de vidre és més alt que el de les que s’enganxen al sòl apegalós, tant les unes com les altres carreguen amb un estigma compartit: la societat continua esperant que siguen les dones les encarregades del treball domèstic i familiar, mentre que tant la societat com les estructures jurídiques n’eximeixen tàcitament els homes. Això comporta una jornada doble, a la feina i a casa, per a les dones, però també la necessitat de conciliació que sol dur al treball a temps parcial. Aquesta tendència és només una part de les dades que testimonien i perpetuen les desigualtats: les dones dediquen el doble d’hores al treball no remunerat en comparació amb els homes; la presència de les dones en consells d’administració de l’IBEX 35 és d’un 19% i no arriba a la presència equilibrada mínima i legalment establerta que es considera d’un 40%; als òrgans de direcció, aquesta presència femenina és solament del 14%. I, en examinar les causes, veiem que no tenen més base que l’acció orquestrada del prejudici. Sovint s’argüeix que les dones no tenen el nivell educatiu requerit, però a les universitats de l’Estat Espanyol hi ha una presència equitativa tant de dones com d’homes i que les notes mitjanes de les dones són superiors fins i tot en àmbits que es consideren masculins (com és l’àmbit de les enginyeries i l’arquitectura). En síntesi, hi ha moltes dones capacitades i professionals per assegurar una presència igualitària en tots els àmbits professionals i disciplinaris, però el pas als càrrecs més alts continua barrat, se les continua relegant a escomeses menys importants i que menys beneficis econòmics comporten i se’n continua limitant la influència i la visibilitat. Senent va valorar aquesta situació com a injusta, il·legal i ineficient i va destacar la necessitat d’eradicar la violència de gènere en l’activitat econòmica i d’assolir una igualtat real retributiva, formativa i de promoció, tant en les empreses i organitzacions com en l’àmbit públic, amb una execució més efectiva dels marcs jurídics.

La participació de públic va ser nombrosa, diversa i activa, la qual cosa avala l’interès que sent la comunitat universitària pel treball cap a la igualtat. Vam comptar amb una audiència polifacètica: alumnat i professorat de la Universitat Jaume I, d’altres universitats i de membres de la societat valenciana. Això ens anima a continuar organitzant activitats per abastar tots els àmbits on puguem contribuir al coneixement del que és veritablement el feminisme. La perspectiva de gènere és necessària en tots els àmbits d’estudi, en totes les carreres professionals i, al cap i a la fi, en els missatges que s’imparteixen en totes les aules que formen la ciutadania del futur. Subversives seguirà sent el punt feminista d’organització de les estudiantes de la Universitat Jaume I, des del qual visibilitzarem el feminisme i denunciarem les situacions injustes que patim les dones a la universitat i a la societat. La nostra tasca seguirà com a suport de l’autèntica democràcia que totes volem per a la nostra generació i les generacions futures, treballant en com ens relacionem, en com ens expressem i en el que considerem irrenunciable per a l’organització jurídica del nostre futur.

Anna Albert
Assemblea Feminista Universitària Subversives de la Universitat Jaume I