Riera Gil, Elvira (2017). Justícia lingüística i societats mixtes: una defensa de la pluralitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis de l’Autogovern, 167 p. (IEA-Recerca; 4). Disponible en línia aquí

Vet aquí un llibre important. I no és que ho digui jo, només. Una persona tan destacada en la filosofia política com el professor Ferran Requejo és del mateix parer. Requejo ha orientat la recerca de doctorat d’Elvira Riera, l’autora del llibre que comentem, i alhora n’ha escrit el pròleg. Un pròleg que acaba amb aquestes paraules: “El lector està a punt d’endinsar-se en un treball cridat a ser un punt de referència de futures recerques internacionals en aquest camp” (Riera: 14).

A banda de l’opinió del catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, cal preguntar-se per quina raó aquesta recerca de Riera pot ser aquest “punt de referència”. Des del meu punt de vista, la resposta té a veure amb el fet que bona part dels conceptes, de les tipologies, de les polítiques lingüístiques que es proposen són generalitzacions (bones generalitzacions) d’una situació sociolingüística i politicolingüística (la nostra, la catalana) que cada cop pot servir més de referència en l’escena internacional. I és que, al món d’avui en dia, cada cop hi ha més societats plurals, des del punt de vista sociolingüístic, mixtes, per dir-ho amb la terminologia de l’autora del llibre.

Internacionalment, s’ha tendit a situar la reflexió politicolingüística en tres tipologies:

1. Estats bàsicament homogenis, tant des del punt de vista sociolingüístic com politicolingüístic; com a molt la diversitat provindria de minories “recents” d’immigrants estrangers, sovint poc considerades, per cert, a les teories “normatives”. Un bon exemple podrien ser Portugal o Alemanya.
2. Estats amb diversitat lingüística interna, però dividits en unitats territorials sociolingüísticament homogènies. Els paradigmes són Suïssa i Bèlgica, tot i que en aquest darrer cas la regió de Brussel·les no s’hi ajusta.
3. Els territoris on la majoria de parlants són d’una determinada llengua, que s’insereixen en estats on la llengua majoritària és una altra llengua.

Tot i que jo no en soc expert, estic segur que aquest esquema deu deixar de banda moltíssims casos més complexos (les llengües de molts estats africans, la situació lingüística a l’Índia,  a Indonèsia, a Papua Nova Guinea), però no em vull embolicar en allò que no conec prou bé…

Si continuem amb el fil anterior, sembla clar que les dinàmiques més enrevessades són les relacionades amb el tercer tipus de societats. Fins ara, en aquests casos, les reivindicacions associades a les llengües minoritàries en el conjunt de l’estat, però majoritàries en el territori en qüestió, han tendit a emmirallar-se en el segon grup de situacions, privilegiant notablement (si no totalment) la llengua local. Són les teories normatives que Riera anomena de caràcter monista.

Elvira Riera planteja un nou paradigma, el que caldria desenvolupar en societats (lingüísticament) mixtes.

Però què és una societat (lingüísticament) mixta? Donem-li la paraula a l’autora: “el terme designa un tipus de societat lingüísticament diversa en què percentatges significatius de la població establerta de fa temps (no immigrant) es poden adscriure a grups lingüístics diferents però viuen barrejats, de manera que els grups no poden ser separats territorialment” (Riera: 16)

L’objectiu del llibre seria, per tant, “plantejar-se quines polítiques lingüístiques es podrien considerar justes en societats mixtes” (Riera: 16)

Deixeu-me dir, d’entrada, que no combrego massa en això de la “justícia lingüística”. Anoto, així com de passada, que també el professor Requejo hi deu sentir alguna recança, en usar el terme, ja que en el seu pròleg, quan parla sobre quines institucions i polítiques es poden considerar “justes” (Riera: 10), la paraula en qüestió (“justes”) hi figura entre cometes. No puc parlar pel professor Requejo, òbviament, però sí que ho puc fer per mi (tot i que ho faré modestament, amb la boca petita, atès que jo no soc un especialista en la matèria).

Em passa aquí el mateix que ja em passava, en llegir aquest llibre memorable d’Albert Branchadell, La moralitat de la política lingüística. Es poden jutjar les polítiques lingüístiques des d’un punt de vista moral? Hi ha drets lingüístics? És justa (o injusta) una determinada política lingüística?

A parer meu, les preguntes esmentades es responen positivament, sempre que ens referim a drets lingüístics fonamentals. Però, quin són aquests drets lingüístics fonamentals? Segons la meva modesta opinió, n’hi ha quatre grups:

1. El primer grup és el més substancial i important: a la vida privada (amb els familiars, els veïns, els amics, amb els companys d’escola, al pati, etc.) hom té dret a parlar en la llengua (o llengües) que hom triï. A l’hora de la veritat, aquest suposat dret universal té límits, com ara les llengües que hom coneix, les llengües que coneix (o no) l’interlocutor, les que aquest interlocutor vulgui usar… Però aquí ja no ens movem en el món dels drets, sinó dels fets.
2. El segon grup és el de drets lingüístics que es deriven d’altres drets fonamentals, com ara el dret a la defensa. Són pocs casos.
3. El tercer dels grups també té aquest caràcter indirecte. Es tractaria d’aquests drets que s’han de respectar per tal de garantir el principi d’igualtat d’oportunitats. Per exemple, a Catalunya, conèixer el català o el castellà o l’anglès proporciona més oportunitats que si no se’ls coneix. Els estudiants catalans tenen dret a tenir un sistema d’ensenyament que els garanteixi, a tots per igual, les mateixes possibilitats d’aprenentatge d’aquestes llengües. En bona part, són a aquests drets als quals es refereix Elvira Riera, quan parla de la necessitat de garantir la capacitat de “la població per aconseguir la màxima eficàcia comunicativa” (Riera: 55).
4. Finalment, n’hi ha un altre, per dir-ho d’alguna manera, més polític: el dret a participar plenament en la gestació (i menys directament, en la gestió) de la política lingüística. És clar que en aquest cas ens hauríem d’introduir en complexos viaranys sobre quin és o deixa de ser el demos, on s’han de decidir les polítiques lingüístiques. Òbviament, no hi podem entrar, en aquest debat.

Segons aquest plantejament, serien moralment acceptables i serien “justes” les polítiques lingüístiques que respectessin aquests drets fonamentals.

Molt bé. Però, i els altres casos? Les polítiques lingüístiques sobre l’ús públic d’una  o determinades llengües, ho serien, de moralment acceptables? Serien justes? I la política sobre la promoció d’una (o unes llengües) fins i tot a la vida privada dels ciutadans? I…? Òbviament una política lingüística d’un estat dictatorial no ho seria, però no necessàriament pel seu contingut substancial, sinó perquè no compliria el quart precepte, ja que hauria exclòs els ciutadans de la seva gestació.

Per mi la discussió sobre l’oportunitat, la validesa, etc. d’aquesta mena de polítiques, esmentades darrerament, té més un caràcter “polític” (valgui la redundància) que moral o vinculat al fet que siguin “justes” o “injustes”. Una concepció, la meva, que s’adiu, per cert, més amb les teories normatives que Riera anomena pluralistes que amb les monistes (encara que per altres raons, com he indicat, més de fons). Ho deixo aquí…

Elvira Riera, l’autora del llibre, és doctora en ciències polítiques i especialista en política lingüística, amb una llarga trajectòria professional a la Generalitat de Catalunya, on va ser subdirectora general de Política Lingüística entre 2004 i 2011.  Actualment és membre del Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra i imparteix classes en aquesta Universitat com professora associada.

El llibre consta de cinc apartats: una introducció; les teories contemporànies de la justicia lingüística; les societats mixtes; el cas de Catalunya: breu anàlisi des de la perspectiva de la justícia lingüística, i unes conclusions.

Atès que anteriorment ja m’he endinsat en alguns dels temes que es plantegen en els diversos capítols, em limitaré a remarcar alguns aspectes que em semblen importants:

• Teories normatives monistes i pluralistes

Aquest és, en bona part, el moll de l’os del segon capítol. Estem parlant de dos enfocaments diferents sobre la justícia lingüística, els monistes i els pluralistes. Riera recull la distinció del teòric Helder De Schutter.

Dos autors, segons l’autora, parteixen d’enfocaments monistes, Will Kymlicka i Philippe Van Parijs. En tots dos casos, encara que per preceptes morals o de “justícia” diferents, es planteja que cal establir la promoció d’una única llengua local, la llengua nacional majoritària, encara que aquesta no sigui la llengua predominant a l’estat on s’insereix aquest territori. Com es pot veure, és un model teòric inspirat per situacions com la quebequesa. Elvira Riera assenyala, amb bon criteri, que aquestes concepcions van lligades a la presumpció que els respectius demoi són lingüísticament homogenis.

Contràriament, altres dos autors, Alan Patten i Helder De Schuter, rebutgen els plantejaments monistes i s’adscriuen a d’altres, que hem anomenat pluralistes. Aquests autors defensen el reconeixement igualitari dels grups lingüístics establerts de fa temps al territori. Cal matisar que el segon dels autors considera que els grups lingüístics vulnerables haurien de tenir garantit el suport públic. Un matís al qual s’acollirà Riera, en presentar el seu model politicolingüístic.

• Els interessos lingüístics dels individus són comunicatius o identitaris?

Seré breu. L’autora s’allunya (amb encert, des del meu punt de vista) d’aquesta dicotomia. En la majoria dels casos les llengües (i, per tant, els possibles interessos lingüístics dels individus) compleixen, de vegades de forma difícil de destriar, ambdues funcions.

• El cas dels immigrants “recents”

A les teories normatives que s’analitzen es tendeix a oblidar el cas dels immigrants, arribats més recentment (però, què és “més recentment”?), encara que plenament establerts en la societat d’acollida. Els seus “drets lingüístics” (ens referim als drets que aquestes teories atorguen als ciutadans autòctons) simplement semblen no existir. Un plantejament difícil de casar amb qualsevol teoria basada en la “moralitat” o la “justícia” lingüístiques, que haurien de ser, com tots els drets, de caràcter universal. La justícia o és igual per a tothom o no és justícia.

 Comparteixo les paraules de l’autora, quan diu: “Probablement, cada vegada resultarà més difícil diferenciar aquestes dues categories, immigració d’una banda i població establerta de fa temps d’una altra. I atès que aquesta categorització ha estat rellevant fins ara per delimitar els drets lingüístics de la població, convindria que les teories de la justícia lingüística hi aprofundissin en els propers anys” (Riera: 55). Cal ser conscients, però, que aquesta extensió dels drets lingüístics desballesta, en bona part, algunes d’aquestes teories (especialment les pluralistes).

• Un intens esforç de recerca empírica

En el capítol tercer l’autora exposa els resultats d’un important esforç d’investigació empírica basada en les dades de 96 unitats polítiques (estats o subestats) de caràcter molt divers (35 casos d’Europa occidental, 15 d’Europa de l’Est, 20 de la Federació Russa, 11 del Canadà i 15 d’Estats Units). Trobareu el resultat a l’apartat 3.3. Societats mixtes en les democràcies occidentals: una perspectiva comparada, així com a l’annex.

Només per això ja paga la pena llegir el llibre.

Acabem, com no podia ser menys, amb la proposta de l’autora: Una proposta de política lingüística “justa” en les societats mixtes.

• L’ús públic (i oficial) de les llengües societàries, amb àrees de prioritat per als grups més febles.
• La promoció del seu coneixement universal entre la població.
• L’oferta de serveis públics no segregats, especialment rellevant en el cas de l’educació.

Amb un afegit final molt important, des del meu punt de vista: “Aquestes tres línies poden prendre diferents formes d’acord amb arranjaments contextuals, i poden ser complementades amb diferents opcions de política lingüística adoptades a través de procediments democràtics”.

Vet aquí, doncs la importància, molt transcendent, dels procediments democràtics.  També aquí, en el desenvolupament i la gestió d’una política lingüística digna d’aquest nom…

 

Albert Fabà
Sociolingüista