A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.

El castellanisme de la República havia de topar per força amb les demandes d’oficialitat del català que arribaven des de Catalunya i, en menor mesura, des de les Illes i el País Valencià. Aquest enfrontament l’ha resumit ara amb rigor i objectivitat el doctor en sociologia Daniel Escribano (Palma, 1978). Autor d’una tesi sobre el règim jurídic del català durant la República, Escribano ha publicat un breu volum on, mitjançant una extensa documentació (actes del parlament de la República, premsa balear de l’època, documentació interna de l’Ajuntament de Palma, etc.), descriu les tensions entre partidaris i detractors de l’ús públic del català durant el sexenni republicà.

El conflicte que analitza Escribano s’havia iniciat mig segle abans, arran del sorgiment del catalanisme. Durant les primeres dècades de la Restauració, entre 1875 i 1901, la llengua es va convertir en un dels camps de batalla en la disputa entre catalanistes i castellanistes. El primer quart del segle XX el ple lingüístic prendrà més força.[2] És en aquest moment que coincideixen, d’una banda, un catalanisme en auge i, de l’altra, una onada nacionalitzadora espanyola impulsada des de l’Estat. Entre els exemples d’aquest esforç espanyolitzador, o més ben dit castellanitzador, que han estudiat autors com José Álvarez Junco o Javier Moreno Luzón, hi ha la celebració dels 300 anys de la publicació del Quixot, l’obligatorietat de la lectura del Quixot a les escoles, els centenaris de la Guerra del Francès i de la Constitució de Cadis, l’establiment del servei militar obligatori, la denominació de les escoles primàries com a “escoles nacionals” i la declaració del 12 d’octubre com a Fiesta de la Raza.

El nacionalisme exacerbat de la dictadura de Primo de Rivera no farà sinó intensificar la tasca espanyolitzadora, com ha explicat Alejandro Quiroga a Haciendo españoles: la nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera. El 1931, amb l’arribada de la República, desapareixeran els aspectes més lesius de la política anticatalanista de la dictadura. Tanmateix, el règim republicà seguirà impulsant la construcció nacional espanyola a partir de la matriu cultural i lingüística castellana, en un procés que va analitzar amb detall Sandie Holguín a República de ciudadanos: cultura e identidad nacional en la España republicana. El catalanisme, per la seva part, aprofitarà el nou marc de llibertat per augmentar la seva pressió en defensa dels drets del català. Durant els anys de la República, doncs, la pugna lingüística continuarà.

El llibre d’Escribano analitza tres dels escenaris d’aquesta pugna: les Corts republicanes, on es van aprovar les lleis fonamentals relatives a l’estatus jurídic del castellà i del català; Catalunya, que va actuar com a estímul per a les reivindicacions lingüístiques de la resta dels Països Catalans; i les Illes Balears i Pitiüses, que són el tema central del llibre. De la negociació amb el govern de la República, Catalunya en va obtenir, pel que fa a la llengua, dos guanys principals: l’anomenat “decret del bilingüisme” de 1931, que permetia l’ensenyament en català, i la cooficialitat del català i castellà, recollida a l’Estatut d’Autonomia de 1932. A les Illes va haver-hi intents d’assolir el mateix que s’havia obtingut a Catalunya, però no van reeixir. És en aquest punt on l’anàlisi d’Escribano guanya en interès, perquè revela els límits i les contradiccions no només de les demandes lingüístiques a les Illes, sinó de l’autonomisme illenc en el seu conjunt. A causa sobretot de les divisions existents entre una Mallorca conservadora i regionalista i una Menorca republicana i catalanista, no es va poder consensuar un projecte d’autonomia per a Balears i Pitiüses. Sense l’autonomia no va ser possible obtenir ni la catalanització de l’ensenyament ni l’oficialitat del català.

La manca de reconeixement legal, però, no va impedir que el català es fes servir a les Illes en alguns àmbits oficials. Escribano posa l’exemple de l’Ajuntament de Palma, que va publicar una trentena de bans bilingües entre 1932 i 1936, i que el 1932 va establir el coneixement del català com a mèrit als concursos de places de funcionaris municipals. A l’escola passaria una cosa semblant. Tot i que a les Illes no s’hi va aplicar el decret del bilingüisme, hi ha evidències que moltes escoles, per iniciativa personal dels professors, ensenyaven a llegir i a escriure en català.

El treball d’Escribano posa de manifest el tracte desigual que van rebre el castellà i el català per part de la República. La Constitució de 1931, de fet, ja distingia entre el castellà i les “lenguas regionales”, com si el castellà no fos una llengua d’una determinada regió d’Espanya. La República es va mostrar sempre més inclinada cap a l’assimilació de què parlava Azaña que cap a un multilingüisme igualitari, és a dir, cap a un règim lingüístic on les llengües no castellanes tinguessin en els seus territoris respectius els mateixos drets que el castellà tenia a l’Espanya castellana. És cert que la República va permetre que el català fos oficial a Catalunya, però ho va fer més per obligació, pressionada pel catalanisme, que per convicció. La prova, com explica Escribano, és que a les Illes i al País Valencià, on l’autonomisme era feble, no se’ls va concedir l’oficialitat del català. L’adveniment de la República no va comportar, en fi, cap canvi en la jerarquia de les llengües espanyoles. El castellà va mantenir la superioritat jurídica de què gaudia des de la creació, en temps de Felip V, de l’Estat espanyol. Avui, gairebé noranta anys després de la proclamació de la República, les coses no han canviat massa. L’actual Constitució espanyola, com la de 1931, consagra la supremacia del castellà. I de “supremacia”, per cert, se’n deriva “supremacisme”, un terme que ara s’ha posat de moda per qualificar el catalanisme, però que en realitat li escauria més al castellanisme. El llibre d’Escribano n’és una demostració.

Josep Grau Mateu
Universitat Oberta de Catalunya

[1] Manuel Azaña (1986). Causas de la Guerra de España. Barcelona: Crítica. p. 61-62.

[2] Josep Grau (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.