El 2 d’octubre passat, el Parlament Europeu va aprovar la revisió de la Directiva 2010/13/EU (o Directiva de serveis de comunicació audiovisual, DSCAV). Pendent de la ratificació formal per part del Consell, una vegada s’hagi publicat al Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE), els estats membres tindran 21 mesos per transposar la Directiva als ordenaments jurídics respectius.

El context d’aquesta Directiva és important. La societat connectada representa una transformació radical quant a les tecnologies de transmissió de la informació, els models de negoci i els hàbits socials. Davant d’aquest canvi general del sector de les comunicacions, cal un nou sistema de regulació, que garanteixi els drets de ciutadans i usuaris, arbitri el mercat i, en definitiva, resolgui els conflictes entre les parts.

Que Internet és una tecnologia igualitària pel que fa als continguts, permet la plena llibertat del mercat i la màxima satisfacció de l’usuari és una fal·làcia del neoliberalisme. Durant molts anys, va triomfar la premissa “Internet és una tecnologia il·limitada i, per tant, tothom hi té accés sense barreres. Davant d’aquest fet, l’Estat s’ha d’enretirar i observar com el mercat audiovisual distribueix els béns i els recursos de forma equitativa i eficient”.

Doncs bé, passats uns anys, s’ha constatat que Internet genera una fortíssima concentració empresarial (deutora de la lògica “the winner takes all”), que ha reduït sensiblement l’accés a la diversitat lingüística. Les plataformes de gestió i distribució de continguts com Google, Facebook, YouTube o Netflix generen una dependència de l’usuari en l’accés a continguts audiovisuals. (I per cert, totes aquestes plataformes són pràcticament monopolis en el seu segment de mercat. On és l’equitat i l’eficiència de què parlaven els neoliberals?).

Per compensar aquest desequilibri, cal regular la distribució i oferta de continguts audiovisuals a Internet. Altrament, sense àrbitre regulador, no hi ha drets, no hi ha seguretat, no hi ha diversitat, no hi ha eficiència i no hi ha incentiu per a la innovació. I la primera norma de rang europeu que afronta aquesta necessitat és la Directiva de serveis de comunicació audiovisual (DSCAV).

La primera aportació de la DCSAV és establir que Internet no és tan sols un mercat d’accés i distribució. Per damunt d’això, hi ha una segona capa de regulació, perquè Internet també és un mercat de  continguts. La realitat bicèfala d’Internet (xarxes de telecomunicacions i continguts audiovisuals) és peculiar respecte d’altres mercats, com podria ser l’energètic. La Directiva, doncs, s’ocupa d’aquest segon nivell referit als continguts.

Aquesta consideració és bàsica per al mercat europeu dels serveis audiovisuals a demanda, en clar desavantatge respecte del nord-americà. I en concret, per a Catalunya i el seu desenvolupament de polítiques lingüístiques, ara aplicades a Internet.

La revisió de la Directiva conté nombroses novetats, però la que pot ser una anella des d’on penjar una normativa lingüística és la incorporació del concepte “prominència”. Es tracta d’un principi jurídic per donar visibilitat a determinats continguts en l’oceà de serveis audiovisuals a demanda. En concret, la Directiva obliga que les obres de producció europea tinguin una prominència en els catàlegs d’aquests serveis (com podria ser Netflix). Així mateix, també obre la possibilitat que els estats adoptin mesures per a la prominència d’aquells continguts que considerin d’interès general.

Nou text DSCAV

Article 7a.

Els estats membres poden adoptar mesures per assegurar la prominència apropiada dels serveis de mitjans audiovisuals d’interès general.

Article 13.

Els estats membres vetllaran perquè els prestadors de serveis de comunicació audiovisual a demanda que estiguin sota la seva competència judicial disposin d’un percentatge d’almenys el 30 % d’obres europees al seu catàleg i garanteixin la prominència d’aquestes obres.

 

 

L’article 7a del nou articulat de la DSCAV és on rau l’oportunitat jurídica i política per ampliar la legislació lingüística de Catalunya a l’àmbit d’Internet. Què és interès general i com es defineix? El 2013, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va adoptar una posició sobre la regulació de l’entorn connectat i la llengua. Era en la consulta de la Comissió Europea Green Paper “Preparing for a Fully Converged Audiovisual World: Growth, Creation and Values”.

 

Posició adoptada pel CAC en el Green Paper de la Comissió Europea (2013).

 

“En el cas de Catalunya, la llengua ha de ser un criteri fonamental a l’hora d’establir quins són els continguts de servei públic i d’interès general que han de gaudir d’una visibilitat privilegiada [en serveis a demanda]. Així, els continguts en català han d’aparèixer com a primeres opcions per a l’usuari connectat a Catalunya en totes les plataformes de distribució.”

 

 

La DSCAV obre una porta, encara incipient. Per desenvolupar-la des de Catalunya cal considerar diversos escenaris. Amb l’statu quo polític i constitucional, el Govern de Catalunya hauria de poder definir qüestions en matèria audiovisual, incloent-hi l’àmbit dels serveis a demanda. La Constitució espanyola (article 149.1.27) estableix que les competències en l’audiovisual són repartides entre l’Estat (que n’aprova la legislació bàsica) i les comunitats autònomes (que la despleguen). Aquesta opció requeriria una lectura generosa de l’esmentat article de la Constitució vigent, acompanyada d’una legislació bàsica del Govern espanyol inclusiva i sostinguda en el temps en relació amb les competències de la Generalitat en la matèria. Però veient com s’han desenvolupat diversos processos en l’audiovisual a Espanya, com per exemple la migració de la televisió analògica a la TDT, no sembla una via plausible.

Si considerem un eventual blindatge constitucional com a hipotètica sortida del conflicte Espanya–Catalunya, hauria de quedar clar que les competències en llengua i cultura integren totes les expressions culturals, i molt especialment les noves formes de consum audiovisual. Això inclou els serveis audiovisuals a demanda, les plataformes d’intercanvi de vídeos, els continguts audiovisuals de xarxes socials i tots aquells serveis equivalents que puguin sorgir en el futur. La definició jurídica de cultura que permeti un blindatge competencial no solament ha d’incloure de les expressions tradicionals offline, sinó també (i explícitament) l’accés a continguts a la xarxa.

Sigui quin sigui, doncs, l’esdevenidor polític de Catalunya (statu quo, reforma o ruptura) serà necessària una expertesa aguda en l’actualització de la normativa de l’audiovisual com a motor de la llengua. Sobre la taula hi ha, doncs, els elements per iniciar el desplegament legislatiu i regulador que garanteixi que les expressions culturals en català del segle XXI estiguin degudament tractades i rebin la prominència adequada a les pantalles connectades. La DSCAV ens brinda el moment idoni per engegar-ho.

Martí Petit