Enguany es commemoren els 20 anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, convenció internacional adoptada al Consell d’Europa. Havia d’entrar en vigor en ser ratificada per almenys cinc estats, i aquest fet s’esdevingué el primer de març de l’any 1998. S’assolia, així, una fita històrica en la protecció normativa de la riquesa plurilingüe europea, valorada com una manifestació eloqüent del seu patrimoni cultural. Des d’aleshores, s’ha acabat consolidant com un dels instruments normatius més eficients en la protecció del plurilingüisme del vell continent, perquè, recordem-ho, aquesta ambiciosa convenció internacional és vinculant jurídicament al territori dels vint-i-cinc estats part que, fins avui, l’han ratificada. De fet, hom pot asseverar que, al llarg d’aquests anys, el seu impacte polític ha transcendit a bastament l’àmbit d’aquests estats part. I això perquè, fins i tot en aquells estats que no l’han signada ni ratificada, aquesta iniciativa no ha quedat bandejada del debat polític i parlamentari. Sovint, les reflexions a l’entorn de la conveniència o l’oportunitat d’adherir-se als compromisos de la convenció han impel·lit interessants reflexions sobre la política lingüística que s’havia seguit a nivell intern i han permès evidenciar dèficits en el reconeixement i la protecció de les respectives comunitats lingüístiques. Ha assumit, en definitiva, un paper polític especialment rellevant a l’hora de difondre els valors i principis que la inspiren.
En el cas d’Espanya, la Carta passà a formar part de l’ordenament jurídic intern l’any 2001, vinculant jurídicament a tots els efectes. La revisió comparada dels instruments de ratificació dels diferents estats part permet asseverar que l’Estat espanyol és un dels que més compromisos del conveni ha assumit, en els termes que emfasitza explícitament el Comitè d’Experts del Consell d’Europa als seus informes periòdics d’avaluació. Assumeix plantejaments maximalistes, també en àmbits públics on la presència i l’ús de les llengües tutelades per la convenció es troba clarament més minoritzat. L’exemple paradigmàtic l’ofereix l’àmbit de l’Administració de justícia. Al seu instrument de ratificació, Espanya sobligà a garantir les previsions més ambicioses de l’article 9 de la Carta pel que concerneix l’àmbit judicial. Aquesta opció s’explica pel fet que, a l’inici, es considerà que la ratificació, assumint plantejaments maximalistes pel que fa a les obligacions contretes en l’àmbit judicial, no implicava emprendre reformes normatives internes perquè el marc jurídic intern ja permetia donar compliment efectiu als compromisos que s’assumien amb la ratificació de la Carta. Aquesta presa de posició centrà, valgui dir-ho, diverses intervencions de membres significats de l’executiu en l’àmbit parlamentari, sexplicità en acords del Consell de Ministres adoptats en el procés d’autorització de la prestació de consentiment per a la ratificació del conveni i es feu avinent també de manera explícita al primer informe tramès per l’Estat espanyol en el marc de l’avaluació del compliment de la Carta. És més, aquesta presa de posició es reiterà en diversos capítols de l’Informe i fou en part assumida per certs sectors de la doctrina. Val a dir, però, que aquesta posició ja fou modulada fa anys pel Consell General del Poder Judicial. En un dictamen relatiu als aspectes de la Carta d’incidència en l’Administració de justícia emès amb caràcter previ a la seva ratificació, l’òrgan de govern del Poder Judicial ja advertia que caldria emprendre reformes per garantir el compliment efectiu dels compromisos de l’article 9 de la convenció als quals l’Estat es vinculava.[1]
L’article 9 de la Carta disposa un ampli ventall de previsions projectades a l’àmbit de la justícia. El primer paràgraf, singularment, garanteix l’ús de les llengües regionals o minoritàries a la jurisdicció penal (art. 9.1.a), civil (art. 9.1.b), així com també davant les jurisdiccions competents en matèria administrativa (art. 9.1.c). Tots aquests compromisos, sense excepció, vinculen jurídicament l’Estat espanyol perquè els subscrigué íntegrament al seu instrument de ratificació. Així, pel que concerneix la jurisdicció penal, l’article 9.1.a del conveni estableix els compromisos següents, tots ells subscrits per l’Estat espanyol: i) assegurar que els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries; ii) garantir a l’acusat el dret d’expressar-se en la seva llengua regional o minoritària; iii) assegurar que les demandes i les proves, escrites o orals, no es considerin desestimables només pel motiu que estiguin redactades en una llengua regional o minoritària; iv) redactar en les llengües regionals o minoritàries, amb la sol·licitud prèvia, els documents relatius a un procediment judicial, i recórrer, si és necessari, a intèrprets i a traduccions sense despeses addicionals per als interessats. Pel que concerneix els procediments civils, l’article 9.1.b preveu els compromisos següents: i) assegurar que els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries; ii) permetre, quan una part en un litigi hagi de comparèixer personalment davant d’un tribunal, que s’expressi en la seva llengua regional o minoritària sense tenir per això despeses addicionals; iii) permetre la presentació de documents i de proves en les llengües regionals o minoritàries; bo i recorrent, si és necessari, a intèrprets i a traduccions. Finalment, quant als procediments davant de les jurisdiccions competents en matèria administrativa, en compliment del que disposa l’article 9.1.c, s’assumeixen els compromisos següents: i) assegurar que els òrgans judicials, amb la sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries; ii) permetre, quan una part en un litigi hagi de comparèixer personalment davant d’un tribunal, que s’expressi en la seva llengua regional o minoritària sense tenir per això despeses addicionals; iii) permetre la presentació de documents i de proves en les llengües regionals o minoritàries, i recórrer, si és necessari, a intèrprets i a traduccions. Finalment, el darrer paràgraf del precepte, el d, indica el compromís, també subscrit per l’Estat espanyol, d’adoptar mesures perquè l’aplicació dels apartats i) i iii) dels paràgrafs b i c anteriors i l’ús, si escau, d’intèrprets i de traduccions, no comportin despeses addicionals per als interessats. S’ha de dir que, al seu instrument de ratificació, l’Estat espanyol també es vincula a d’altres previsions del mateix precepte que estableixen, respectivament, el compromís a no refusar la validesa dels actes jurídics establerts dins l’àmbit de l’Estat pel sol fet que siguin redactats en una llengua regional o minoritària (article 9.2.a), així com el compromís de posar a l’abast, en les llengües regionals o minoritàries, els textos legislatius nacionals més importants i aquells que concerneixen particularment els usuaris d’aquestes llengües, llevat que aquests textos no estiguin ja disponibles altrament (art. 9.3).[2]
El passat 20 de gener de 2016, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa adoptava, en el marc de la 1245a reunió de delegats ministerials, la Recomanació CM/RecChL(2016)1 sobre l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries a Espanya. L’interès d’aquestes recomanacions rau en el fet que identifica sis àmbits deficitaris on els compromisos adquirits per l’Estat espanyol quan va ratificar el conveni no es garanteixen degudament, motiu pel qual es demana a les autoritats espanyoles emprendre diverses mesures correctores, que van des de reformes normatives fins a l’adopció de mesures pràctiques per garantir-ne la correcta implementació. Les dues primeres recomanacions es projecten singularment en l’àmbit de la justícia. Més concretament, a l’empara dels compromisos previstos a l’article 9 de la Carta, es commina les autoritats espanyoles a emprendre dues iniciatives: primerament, a modificar el marc jurídic intern, i més concretament l’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ), a fi de garantir expressament que les autoritats judicials penals, civils i administratives de les comunitats autònomes amb règims de cooficialitat lingüística puguin tramitar els procediments en les llengües cooficials a petició d’una de les parts;[3] segonament, se’ls requereix adoptar mesures jurídiques i pràctiques per garantir que una proporció adequada del personal judicial que presta serveis a les comunitats autònomes on s’apliquen les previsions de l’article 9 de la Carta tingui un domini suficient de les llengües cooficials per acomplir les seves tasques professionals.
Ambdues recomanacions, formulades pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa i adreçades singularment a l’Estat espanyol, no representen cap novetat perquè ja consten explicitades a d’altres cicles de control del conveni. Més concretament, ambdues les trobem expressament recollides a les Recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa adoptades el 24 d’octubre de 2012. I pel que concerneix singularment el requeriment dirigit a esmenar el règim d’aptitud lingüística del personal judicial, es troba consignada a tots els cicles de control previs, i més concretament a les Recomanacions adoptades el 10 de desembre de 2008 i el 21 de setembre de 2005. A parer del Comitè d’Experts i del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, el règim de meritació lingüística de jutges, magistrats, fiscals i altre personal judicial vigent actualment a l’Estat espanyol no permet donar compliment efectiu als compromisos de l’article 9 de la Carta adquirits per l’Estat espanyol. En aquest escenari, el desconeixement de la llengua regional o minoritària per part de qui, precisament, ha de vetllar pel seu ús en seu jurisdiccional, constitueix sovint un obstacle infranquejable a l’ús d’aquestes llengües en la tramitació dels processos judicials. En definitiva, commina l’Estat espanyol a garantir un nivell de competència lingüística que asseguri que el personal judicial que presta serveis a les comunitats autònomes amb estatus de cooficialitat lingüística tingui un domini suficient de les llengües regionals o minoritàries concernides que el faci apte per acomplir les tasques professionals que té encomanades. Aquesta competència lingüística es valora com una condició necessària per garantir una implementació correcta dels compromisos previstos a l’article 9 de la Carta, raó per la qual demana emprendre reformes normatives i mesures pràctiques per donar-hi compliment.[4]
Malgrat els anys transcorreguts, a data d’avui aquestes recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa encara no han estat ateses. S’imposa, doncs, una reforma urgent de la LOPJ per donar compliment als compromisos internacionals adquirits amb la ratificació de la Carta, com a tractat internacional jurídicament vinculant, una qüestió que massa sovint és negligida quan se n’analitzen les previsions.
Tot plegat ha de valorar-se prenent en consideració que la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovada el 2006 pretenia avançar en aquesta direcció. Els articles 33 i 102 de la norma institucional bàsica catalana responen a la voluntat explícita del legislador català d’assegurar un règim de capacitació lingüística del personal judicial que presta serveis a Catalunya. En el rerefons d’aquest marc estatutari planeja l’objectiu de garantir que qui exerceix funcions judicials al servei de la ciutadania comprengui la llengua en la qual s’expressen oralment i per escrit els ciutadans. No obstant això, la interpretació secundum constitutionem desplegada a la fonamentació jurídica de la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, n’acabà limitant decisivament l’eficàcia jurídica. En aquesta sentència, el Tribunal avalà la constitucionalitat d’ambdós preceptes, però els negà eficàcia jurídica emprant la tècnica de la remissió normativa al que disposés la legislació que l’Estat els dictés i, més concretament, al que disposés la LOPJ, atenent el marc de repartiment competencial d’incidència. I en aquesta decisió, l’alt tribunal opta per negligir tota referència, directa o tangencial, a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries quan interpreta el contingut i abast de les previsions de l’Estatut en tema lingüístic i, més sensiblement, quan pren posició sobre quin ha de ser l’abast i el sentit de la legislació estatal que es dicti en aquest àmbit.[5]
En definitiva, s’imposa una reforma de la LOPJ en matèria lingüística. I aquesta reforma constitueix una obligació ineludible de l’Estat espanyol que dimana dels compromisos internacionals assumits en l’àmbit del Consell d’Europa.
Dra. Anna M. Pla Boix
Professora agregada de dret constitucional de la Universitat de Girona
[1] Vegeu Triadú i Vila-Abadal, Joaquim (2002). Perspectiva constitucional i Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Revista de Llengua i Dret, (37), 129-151.
[2] Per a una ampliació sobre el contingut de la convenció, vegeu Generalitat de Catalunya (2001). Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Departament de Cultura, Barcelona.
[3] I, en aquesta matèria, les conclusions de l’informe del Comitè d’Experts adoptat el 20 de març de 2015 en el marc del darrer cicle de control de l’aplicació de la CELRM a Espanya denuncien problemes estructurals que exigeixen emprendre reformes normatives. Més concretament, s’adverteix que l’article 231 de la LOPJ constitueix, textualment “un dels principals obstacles a l’aplicació plena i completa de l’article 9 de la Carta a Espanya”. Aquest article de la LOPJ, recordem-ho, disposa que en tot procediment judicial, els jutges, magistrats, fiscals, secretaris i altre personal utilitzaran el castellà i només podran emprar la llengua cooficial si cap part s’hi oposa al·legant desconeixement que pugui provocar indefensió. Per consegüent, atès que “no indica que les autoritats judicials penals, civils i administratives tramitaran el procediment en la llengua cooficial de la comunitat autònoma si alguna de les parts ho sol·licita”, es demana a les autoritats espanyoles reformar-lo. La Recomanació CM/RecChL(2016)1 del Comitè de Ministres sobre l’aplicació de la CELRM a Espanya acollirà aquest diagnòstic i formularà una recomanació en aquest sentit, i es comminarà l’Estat espanyol a reformar el marc jurídic intern en la direcció expressada pel Comitè d’Experts. Vegeu l’epígraf E de les Conclusions de l’informe. Trobem reproduïdes exactament les mateixes valoracions a l’informe del Comitè d’Experts precedent, dictat l’any 2012, corresponent al tercer cicle de control. Per a una ampliació, vegeu:
- Informe del Comitè d’Experts del 20 de març de 2015
- Informe del Comitè d’Experts del 24 d’octubre de 2012
[4] Els informes i les recomanacions poden consultar-se en línia a la pàgina web del Consell d’Europa.
[5] Per una ampliació, vegeu Pla Boix, Anna M. (2017). L’article 9 de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i la reforma pendent del règim d’aptitud lingüística del personal judicial a Catalunya. Barcelona: Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat de Catalunya.