Suècia és un sistema democràtic des del 1921. Aquesta tradició duradora i continuada ha permès també una consolidació dels valors democràtics entre la població i les estructures administratives que la situa, any rere any, en els primers llocs dels rànquings mundials de democràcia, alhora que ha facilitat una maduració precoç d’aspectes que són ara objecte de debat i reformes arreu del món. Un d’aquests aspectes és la claredat del llenguatge que utilitzen les distintes administracions, inclosa l’administració judicial i el poder legislatiu.
A Suècia hi ha la convicció que la democràcia exigeix seguretat jurídica i que aquesta planteja un sine qua non: que les autoritats públiques es comuniquen de manera clara i entenedora amb la ciutadania, que ha d’entendre tot allò que emeten els poders públics. No és només una condició perquè els ciutadans puguin exercir els seus drets fonamentals sinó també per incitar-los a participar en els processos polítics. La bona comunicació, efectivament, és un dret ciutadà però també un avantatge polític: es tracta d’una eina que genera legitimitat i confiança, que permet que la ciutadania acati les decisions de les administracions i, per si tot això no és suficient, estalvia recursos públics.
Amb aquest esperit, Suècia va iniciar durant els anys seixanta i setanta del segle XX un treball sistemàtic amb el llenguatge de les administracions. Un dels pilars d’aquest treball ha estat i continua sent la claredat. El Consell de Llengües de Suècia defineix així el llenguatge clar:
Per llenguatge clar s’entén el llenguatge administratiu escrupolós, senzill i comprensible. En rigor, és una qüestió de bon funcionament de la democràcia: tothom ha de tenir accés als textos redactats per les autoritats, la qual cosa inclou el dret a comprendre’ls.
Una petita cronologia al cas
| 1967 | La Secretaria General del Govern suec publica la primera guia de redacció administrativa. |
| 1976 | Es crea a la Secretaria General del Govern l’anomenat “equip de revisió”, integrat per juristes i lingüistes. |
| 1978 | Es crea el títol universitari de consultor lingüístic. |
La guia que la Secretaria General del Govern suec va elaborar i publicar el 1967 parava una atenció especial al llenguatge normatiu, inclosos els textos legislatius i qualssevol altres disposicions. L’equip de revisió constituït el 1976 s’encarregaria des de llavors que tots els projectes de llei s’hi ajustessin i produïssin una comunicació administrativa de qualitat, des dels punts de vista jurídic i lingüístic. Atacar primer els problemes dels textos legislatius responia a la premissa que la redacció de les lleis de nivell normatiu superior influeix, per a bé o per a mal, en la qualitat de redacció de textos inferiors.
Trobar persones expertes, però, no era una tasca senzilla, i es va identificar la necessitat de produir, fornada rere fornada, experts en llenguatge administratiu clar. Amb un diploma universitari (ara grau de 180 crèdits) dissenyat per oferir els diversos coneixements i competències necessaris per assegurar una comunicació administrativa de qualitat, els anomenats “consultors lingüístics” són un perfil que ha mantingut una demanda extraordinària des de la instauració del títol. Amb assignatures de gramàtica, retòrica, semàntica, història de la llengua, anàlisi del discurs i de l’argumentació de textos escrits i multimodals, sociolingüística, comunicació, terminologia, documentació, pràctiques d’escriptura i consultoria, però també educació d’adults, recerca científica, traducció i gestió del multilingüisme, el programa és, encara ara, únic al món.
La inversió sembla rendible. En una societat on la comunicació té un valor creixent, reclutar aquest tipus d’experts es considera una bona política per a administracions i organismes, però també en el món empresarial. Com a expertes en redacció i comunicació, les persones titulades treballen en la revisió lingüística, l’elaboració de plantilles o material d’informació, el disseny i la impartició de formació, la consultoria en matèria d’usos lingüístics i planificació lingüística, o bé analitzant la comunicació en entorns laborals. Molts d’aquests consultors lingüístics tenen competències en àrees afins com poden ser la traducció, la terminologia o la documentació tècnica. Sovint treballen com a autònoms i col·laboren o tenen la iniciativa en la creació de projectes de comunicació clara. Persones preparades actuen diàriament en diversos contextos i posen les seues capacitats a l’abast d’un teixit econòmic que sap que la llei i la societat els exigeix claredat.
La comunicació clara als tribunals
Els beneficis que han generat els esforços en els àmbits legislatiu i formatiu en termes de consciència, actituds i resultats es poden trobar arreu del sistema, la qual cosa inclou l’àmbit judicial. El 20 de juny de 2007, es va crear l’anomenada Comissió sobre la Confiança (Förtroendeutredníngen) amb l’encàrrec d’elaborar un estudi sobre la confiança que té la ciutadania en els tribunals i els aspectes que influeixen en aquesta confiança. L’estudi es va encomanar pels motius polítics i ideològics abans esmentats, perquè es considerava que, en un estat democràtic, és fonamental que els ciutadans tinguin confiança en l’estat de dret, en general, i en els tribunals, en particular. El novembre del 2008, un informe oficial de l’Estat (Govern suec, 2008) presentava dades, anàlisis i propostes per fer avançar els tribunals suecs cap a la ciutadania.
Tant el Govern a través de l’encàrrec com els experts que van redactar l’informe situen la confiança en el centre del procés: si l’eficiència es pot definir com la relació entre efectes i costos, la confiança s’ha de veure com un lubricant que agilita i facilita la presa de decisions i escurça el temps necessari, de manera que augmenta l’eficiència. La confiança és la base de la col·laboració de la ciutadania amb les autoritats i justifica per què n’acata les decisions, ja sigui a l’hora de pagar impostos, de respectar els límits de velocitat o de testificar en un jutjat. En funció dels coneixements i les experiències que el ciutadà té de la institució en qüestió, decideix el nivell de confiança que hi atribueix. Si perd la confiança que hi té, la interacció del ciutadà amb les institucions es complica i, en el cas dels tribunals, això entrebanca el bon funcionament del sistema judicial i, en conseqüència, també de l’estat de dret.
Per fomentar la confiança en els tribunals, cal assegurar que les sentències mantinguin la qualitat jurídica, que es respectin els terminis, que hi hagi possibilitat de recórrer, que els jutges puguin treballar de manera autònoma sense pressió de l’exterior, etc. I a més a més, a banda d’aquesta qualitat tècnica, l’informe subratlla que la ciutadania ha de tenir una percepció positiva de la qualitat. Mentre que la qualitat tècnica depèn dels coneixements i la competència dels jutges, la percepció de qualitat que cala en els usuaris depèn més aviat de les conductes, els valors i les actituds dels agents judicials. Aquest aspecte de la qualitat és més subjectiu i es troba lligat a l’experiència. Sondeigs i enquestes assenyalen que els ciutadans suecs tendeixen a donar per fet que els tribunals, com les altres administracions, apliquen la llei, mentre que dubtem més de la capacitat que tenen per fer valer els aspectes axiològics de la qualitat. No obstant això, sovint la percepció de la qualitat és més important per a la confiança que la qualitat tècnica a l’hora d’assegurar la cooperació i el bon funcionament del sistema.
Una qüestió de qualitat
Aquest plantejament coincideix amb la filosofia de la gestió de qualitat integral que planteja que la qualitat no es limita al rendiment individual (de jutges o personal dels tribunals), sinó que abasta tota l’organització en un sentit global, incloent-hi les necessitats i els desigs de totes les persones interessades, i, per descomptat, això toca la percepció que tenen de la qualitat. Les administracions sueques apliquen els preceptes de la qualitat integral amb l’eficiència com a objectiu teleològic i la confiança com a objectiu instrumental. I a la inversa: per gaudir de la confiança dels ciutadans, les administracions han de ser eficients, millorar contínuament, ser obertes i transparents i avaluar constantment el que fan i com ho fan. I aspirar a augmentar la confiança dels ciutadans.
Amb aquest rerefons, el mandat de la Comissió sobre la Confiança es va plantejar amb un propòsit doble: d’una banda, calia identificar els factors que influeixen en la confiança que els ciutadans tenen en els tribunals i, de l’altra, proposar mesures que poguessin contribuir a augmentar-la.
La Comissió va identificar les claus següents en la base de la generació de la confiança:
1) l’accessibilitat dels tribunals i del personal dels tribunals a les parts i als testimonis;
2) la forma en què els tribunals acullen les parts i els testimonis;
3) els terminis dels tràmits;
4) la transparència dels procediments;
5) la forma en què estan redactades les sentències i les actuacions;
6) la imatge que els mitjans de comunicació transmeten dels tribunals;
7) el nivell de coneixement que els ciutadans tenen sobre les activitats dels tribunals;
8) el comportament dels jutges.
En relació amb la redacció, destacaria diversos punts plantejats. D’acord amb el text de l’informe, tradicionalment, el món judicial s’ha acontentat amb constatar que els destinataris de les sentències són els juristes: els representants de les parts i els jutges d’instàncies superiors i inferiors. Aquesta visió no té en compte que també les parts i les altres persones interessades, que sovint no tenen formació jurídica, tenen dret a poder entendre i que el sistema depèn de la capacitat dels raonaments del jutge per convèncer, precisament, tota aquella persona que, amb o sense coneixement del dret, forma part de la societat que el manté. Passa que determinades sentències són objecte de crítiques virulentes en el debat públic malgrat ser d’una qualitat impecable des del punt de vista de la tècnica jurídica. Acontentar-se amb la qualitat tècnica en aquestes situacions no respon als principis de la qualitat integral. Per tant, la forma en què estan formulades les sentències esdevé cabdal des d’aquest enfocament. El ministeri fiscal suec ho formulava així en un document de 2004: «Les sentències s’han de redactar d’una manera entenedora perquè totes les persones interessades en puguin entendre el contingut, les conseqüències i els raonaments del tribunal».
Davant d’aquesta filosofia i de la natura no negociable de perseguir els objectius des de posicionaments teleològics i instrumentals, l’informe diagnostica una necessitat de canvi: perquè les persones sense formació jurídica puguin entendre i quedar convençudes pels raonaments del tribunal, calia, en aquell moment, que es transformessin les convencions de redacció de les sentències. Els jutges havien d’integrar les consideracions de redacció clara en major mesura i tenir més en compte qui n’és el públic en un estat de dret.
Ensenyaments clau
L’evolució del llenguatge judicial a Suècia ens aporta diversos ensenyaments que poden aplicar-se de manera transfronterera. De fet, alguns advertiments i precaucions inicials es deixen veure amb assiduïtat en els debats actuals: no es pot modernitzar el llenguatge en detriment de la precisió jurídica. La pràctica continuada a Suècia ha demostrat que aquesta afirmació, a primera vista tautològica, acaba sent poc més que una excusa. Com afirma també Kimble (1992), la tensió entre precisió jurídica i llenguatge clar és molt menor del que s’acostuma a creure: en intentar millorar la claredat de la redacció, normalment s’aconsegueix millorar no només la claredat de la redacció sinó també la precisió jurídica. I, efectivament, així ha passat. Per molt valuosa que sigui aquesta lliçó ho és encara més la que extraiem de com ha quallat la idea: la clau són les mentalitats; en aquest cas, dels jutges. Ningú més que els jutges pot determinar si una reformulació altera el missatge i la legalitat. I la clau per millorar la redacció de les sentències rau en l’apropiació dels principis que hi subjauen per part dels jutges. Els canvis no s’esdevenen a força de projectes aïllats o d’iniciatives puntuals; i les mentalitats són la porta al treball sistemàtic.
D’acord amb els principis de la gestió de qualitat integral, perquè la qualitat prengui forma cal comptar amb el vistiplau i el suport de la direcció, emprar un model de gestió de qualitat que convingui a l’organització, assegurar un seguiment continu i procurar que tots els col·laboradors s’impliquin en el treball de la qualitat.
Una altra conclusió que extraiem de l’experiència sueca és que la premissa inicial de què va partir la iniciativa ara fa vora mig segle era correcta: les formulacions utilitzades en les lleis tendeixen a filtrar-se de dalt a baix i a reaparèixer en textos administratius elaborats en nivells inferiors, fins i tot en altres gèneres menys formals i divulgatius. Paral·lelament, el treball amb la legislació actua en la motivació dels juristes per donar suport al canvi: si les paràfrasis de la llei en llenguatge clar són problemàtiques, també ho són les formulacions menys clares.
També cal advertir un encert en la col·laboració, més o menys forçada, entre juristes i lingüistes. Quan els uns i els altres treballen conjuntament, evitem conflictes de tipus «gremial». Per això, organitzar el treball de revisió de manera que, en els ministeris, ningú no sap quines modificacions són propostes dels juristes i quines ho són dels lingüistes és un exemple a seguir, que permet la formació mútua i constant entre perfils professionals. Precisament el tema de la formació és una lliçó que cal destacar: la institucionalització de la formació genera recursos i efectes en cascada. Si les universitats han d’oferir formació en determinades competències, mouen recursos en les àrees de la investigació i de creació de materials. I no és gens menyspreable, per descomptat, el fet que creen recursos socials en forma de persones expertes que incorporen els coneixements i les actituds necessàries per exercir.
Amb tot, un ensenyament cabdal és que el canvi en els estils de redacció demana temps: implica valors, conviccions, actituds i convencions, a més de ser una feina que no acaba mai. Cada situació comunicativa i cada text beu del sistema, exigeix una feina nova i posa a prova els postulats de partida. Cal, per tant, incorporar la perspectiva de qualitat integral a tots els nivells: obtenir el suport de la direcció, integrar el tema de la redacció clara en el flux de treball i avaluar-ne regularment els resultats. Tot això, per descomptat, requereix una voluntat política clara i una visió de conjunt. Si n’hi ha, serà més fàcil aconseguir que la investigació acadèmica pertinent tingui un reflex social productiu i que manuals, tests, recomanacions, consells i plantilles es divulguin, que es promoguin històries d’èxit i que la millora i, a la fi, la qualitat, sigui un atribut de la comunicació jurídica.
Ingemar Strandvik
Responsable de qualitat, Direcció General de Traducció, Comissió Europea
Referències citades
Aklagarmyndigheten [Ministeri Fiscal], 2004. Hållbara domlut – en fortroendegràga fòr rättsväsendet [‘Sentències sostenibles. Una qüestió de confiança per al sistema judicial’].
Kimble, Joseph, 1992. Answering the Critics of Plain Language. The Scribes Journal of Legal Writing, 5, 51, 53-60.
Regeringskansliet [Govern suec], 2008. Ökat förtroende för domstolarna – strategier och förslag, Betänkande av Förtroendeutredningen [‘Augmentar la confiança en els tribunals: estratègies i propostes. Informe de la Comissió sobre la Confiança’]. SOU 2008:106.
Aquest apunt és una versió revisada de la ponència publicada com a Strandvik, Ingemar, 2012. La modernización del lenguaje jurídico en Suecia: ¿enseñanzas aplicables a otras tradiciones? A: Estrella Montolío Durán, ed. Hacia la modernización del discurso jurídico: contribuciones a la I Jornada sobre la modernización del discurso jurídico español. Barcelona: Universitat de Barcelona, 95-123.