Tot camp d’estudi, investigació i explicació de les realitats socials que configurem els éssers humans tendeix a utilitzar terminologia i sistemes conceptuals propis i, en ocasions, incomprensibles per a altres disciplines. No és, de fet, massa freqüent que un camp d’estudi use terminologies originàries d’altres especialitats. I això que és un fenomen generalitzat en totes les ciències socials, adquireix una dimensió singularment elevada en l’àmbit de dret i el món jurídic, on les tradicions legals, formals i conceptuals tenen un pes enorme.
Val a dir que el respecte a la tradició i a la pròpia terminologia jurídica és bàsic quan es tracta de definir figures jurídiques i les categories estructurals del dret. Però, en la nostra opinió, quan s’analitzen les realitats jurídiques i els seus efectes socials i polítics de manera oberta i entenent el dret com el producte jurídic humà dins d’un sistema de decisions i consensos polítics històricament concrets, fets per persones concretes, amb valors, objectius i finalitats definits i humans, llavors la terminologia tècnica jurídica no és suficient ni la més precisa per a definir les realitats sociojurídiques i la lògica de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència referencial. Cal recórrer a altres disciplines analítiques perquè resulten més clarificadores i categòriques, i mostren de manera més rotunda el que l’excés de terminologia tècnica oculta.
En el nostre cas, en estudiar el sistema de reconeixement legal-constitucional de la diversitat lingüística espanyola en comparació amb altres països europeus, vam observar que les categories que millor definien el sistema legal i polític al voltant del reconeixement de les llengües pròpies no era la terminologia de tradició, sinó conceptes que provenien d’altres camps d’estudi: jerarquia lingüística i seguretat lingüística.
El concepte de jerarquia lingüística és utilitzat, per primera vegada, pel lingüista Noam Chomsky, en la dècada de 1950, per parlar de llenguatge computacional, amb un sentit ben diferent del que tindrà posteriorment en les ciències socials. Caldrà esperar que els estudis sociolingüístics, de teoria política, de dret o de ciència política posen de manifest les desigualtats de poder, de drets o de consideració social de les diferents llengües (o variants lingüístiques) i, per tant, dels seus parlants en societats on hi ha la convivència de parlants de diverses llengües, perquè el concepte jerarquia lingüística canvie el seu significat i siga jurídicament útil.
Així, el sociolingüista Kachru, a començaments del present segle, considerarà la jerarquia lingüística com la manifestació del poder lingüístic existent en una societat determinada i, en conseqüència, seria el sistema de preeminència d’una llengua o d’unes llengües sobre la resta de llengües autòctones que es parlen en un territori determinant i, tard o d’hora, això provoca substitució d’una llengua per una altra, enfrontament i lluita lingüística, o vides en paral·lel de les llengües en contacte. Simultàniament, des de la teoria política i la història política s’ha recorregut al concepte jerarquia lingüística per a explicar les formes de colonialisme cultural arreu del món i especialment a Àfrica o s’han buscat les arrels d’aquesta construcció en la Il·lustració europea del segle XVII i la seua distinció entre llengües útils per a la ciència, el progrés, l’alta cultura i la “il·luminació” de la població, i les llengües rústiques, antigues i del passat que havien de deixar pas a la modernitat. En l’àmbit del dret l’ús del concepte ha estat ocasional; però autors com Millian o Segura l’han fet servir ocasionalment per a destacar l’existència de representacions socials jeràrquiques sobre les diferents llengües tant en els textos legals com en la jurisprudència.
Nosaltres l’utilitzem per a descriure el principi implícit que s’utilitza en comunitats polítiques amb diverses llengües en contacte per a afirmar l’existència de poder lingüístic i establir que hi ha diferents nivells de reconeixement oficial i legal. A més, la jerarquia lingüística va lligada a un sistema de valors al voltant de les llengües i els seus parlants que reforcen la posició de les llengües amb més poder polític i projecció social. Entenem que és el principi clau per a entendre la dominació lingüística en l’àmbit jurídic.
En el cas de l’Estat espanyol, el principi de jerarquia lingüística implícit en l’ordenament legal-constitucional, i sobretot en l’esbiaixada jurisprudència constitucional, ha assentat fins a sis nivells de reconeixement (o negació de reconeixement) oficial de la diversitat lingüística espanyola. En primer lloc, el castellà (i els seus parlants) al qual es situa en una posició preeminent i superior a la resta de llengües espanyoles. En segon lloc, les llengües oficials (junt amb el castellà) en la totalitat o en part d’algunes comunitats autònomes: gallec a Galícia, basc/èuscar al País Basc i Navarra, català/valencià a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, i l’aranés/occità a Catalunya. En tercer, les llengües legalment reconegudes sense oficialitat: asturlleonés i gallec a Astúries i Castella i Lleó, català i aragonés a Aragó. En quart, les llengües reconegudes a nivell administratiu o polític en l’àmbit local: valencià a Múrcia (Carxe), gallec a Extremadura (Vall de Xàlima), tamazic a Melilla. En cinqué, les llengües conscientment oblidades: àrab a Ceuta. En sisé, les llengües oblidades i en procés avançat d’extinció o completada: portugués a Extremadura i Castella i Lleó, asturlleonés a Cantàbria i Extremadura, haquetia a Ceuta i Melilla, i caló al conjunt d’Espanya. A aquesta jerarquia lingüística de caràcter jurídic, cal afegir un sistema de polítiques lingüístiques per a materialitzar o ignorar els drets lingüístics formalment reconegut molt diferents segons la comunitat autònoma i els respectius governs, la qual cosa ens lliga a l’altre concepte que volem explicar, la seguretat lingüística.
El lingüista William Labov utilitzà per primera vegada el terme inseguretat lingüística a començament de la dècada de 1970 en un estudi sobre els canvis i la varietat de la llengua anglesa a la ciutat de Nova York en funció de l’estratificació social. Posteriorment, l’estudi del fenomen de la inseguretat lingüística va anar adquirint una connotació diferent, directament vinculada amb la idea de l’existència d’una jerarquia lingüística, quan es produeix entre dialectes geogràfics d’una mateixa llengua, però amb un prestigi social diferent, quan hi ha dues llengües en contacte amb un prestigi o una situació de domini social o de poder lingüístic diferent o quan ocorren ambdues coses. Lògicament, l’altra cara del concepte “inseguretat lingüística” és el de “seguretat lingüística”, que descrivia els casos en què els parlants es senten segurs de la variant lingüística que utilitzen, creuen tenir una consciència normativa clara i no dubten que parlen adequadament en tot context social i situació comunicativa.
Amb tot, el concepte de seguretat lingüística adquirirà un nou significat quan, fora dels camps d’estudi de la lingüística, i en mig del debat que va mantenir el culturalisme liberal i el comunitarisme a finals del segle passat, Denise Réaume l’incorpore a les seues anàlisis i el redefinisca des de l’àmbit del dret pel que fa a l’estudi dels drets lingüístics, i tenint com a marc de referència i anàlisi preferent la realitat plurilingüe de Canadà. El culturalisme liberal, amb Kymlicka al capdavant, afirmarà que l’argument principal per a defensar el reconeixement del dret de les minories és perquè els individus tenen interessos lingüístics i culturals, i que aquests interessos són una part essencial de seu benestar i projecte de vida. Però, a més de la dimensió individual dels interessos lingüístics, el multiculturalisme liberal tindrà en compte que les llengües són un fet social i col·lectiu de tipus relacional, ja que cap persona individualment considerada pot veure reconeguts els seus interessos lingüístics de manera plena, perquè això siga possible ha de compartir-los amb els altres membres del seu grup lingüístic i cultural. Kymlicka destacarà que tota persona forma part d’un grup lingüístic, i, de manera natural, té el desig i la voluntat de viure i treballar en grup i de manera individual en la seua llengua pròpia, i no poder-ho fer per imposició d’un altre grup lingüístic és una agressió. Al capdavall, la lògica d’actuació de les minories no seria diferent de la de les majories, ja que volen simplement el mateix que aquelles: viure en la seua llengua en contextos en què poden haver més d’una llengua en contacte. Des de la filosofia del dret i el dret públic, Réaume tractarà de bastir una teoria dels drets lingüístics que explicite la base normativa de la protecció legal de qualsevol llengua sobre la base de la consideració de l’existència d’interessos lingüístics i culturals de caràcter individual i grupal, perquè les llengües són realitats participatòries o relacionals, i, a més, marcadors consubstancials de la pròpia identitat personal a la que cap persona no hauria de renunciar per obligació externa.
Branchadell i Bodoque en l’àmbit de la ciència política del domini lingüístic catalanovalencià han defensat l’ús del concepte seguretat lingüística per a referir-se a aquelles situacions en què tot i l’existència de situacions de llengües en contacte en un territori determinat, la legislació dels drets lingüístics, les polítiques públiques efectives i el suport social a les llengües minoritàries o/i minoritzades fa possible que els parlants d’aquestes llengües puguen viure essencialment en la pròpia llengua i tinguen seguretat de no patir cap mena de pressió social, violència legal o estrés a l’hora d’usar la seua llengua. Al capdavall, els parlants de qualsevol llengua, gran o menuda, en una societat lingüísticament homogènia o els d’una llengua majoritària i dominant en una societat plurilingüe no es plantegen si poden o no viure en la seua llengua, i tampoc s’interroguen si han d’usar la seua llengua o una altra segons la funció o la situació comunicativa: utilitzen, sense més i sense cap mena d’impediment, la seua llengua en tot tipus d’activitat social, institucional, cultural, formativa o familiar. I aquest hauria de ser el bé jurídic que hauria de garantir una regulació realment igualitària dels drets lingüístics i unes polítiques públiques coherents amb aquesta finalitat.
No cal confondre, però, un sistema d’oficialitat lingüística amb un règim de seguretat lingüística. La igualtat lingüística formal en un context plurilingüe no és una garantia d’igualtat lingüística real i efectiva. La distància entre els drets formalment reconeguts en els textos legals (una mena d’objectiu o desig) i la realitat concreta i diària pot ser enorme, el cas del gaèlic a la República d’Irlanda és paradigmàtic del que diguem.
És per això que preferim el concepte seguretat lingüística al d’igualtat lingüística. Entenem que igualtat lingüística és un concepte normatiu de dret, més o menys formal, que no garanteix, per ell mateix, “viure i treballar” en una llengua, especialment quan aquesta llengua és minoritzada pel seu context sociolingüístic. El concepte de seguretat lingüística implica un marc legal de garanties per a viure plenament en la llengua pròpia, capacitat de decisió exclusiva del grup lingüístic sobre la llengua pròpia i respecte absolut a les altres llengües en les situacions de contacte de llengües. El Tirol del Sud a Itàlia, Suïssa o Canadà serien bons exemples de seguretat lingüística.
Vicenta Tasa Fuster
Professora de dret constitucional de la Universitat de València