Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.

El president Jordi Pujol va tenir l’encert d’encomanar el Departament de Cultura a Max Cahner, un home amb un sòlid bagatge humanístic i una voluntat formidable de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la política lingüística del Govern, Aina Moll.

Formada al costat del seu pare, l’eminent lingüista Francesc de Borja Moll, en va ser una col·laboradora eficaç i brillant en la labor de completar la redacció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear i en la seva incansable activitat com a editor.

Després de dur a terme els seus estudis universitaris de filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de francès a l’Institut Joan Alcover de Palma. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear o el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya.

Tot i les seves aportacions destacades a la lingüística històrica, la dialectologia o la sociolingüística, dins de la nostra memòria col·lectiva quedarà sempre decisivament unida a una manera d’entendre la política lingüística on la fermesa i la cordialitat es combinaven magistralment.

El seu impuls i el seu criteri són al darrere de la Llei de normalització lingüística de 1983 (va escriure per al número 3 de la Revista de Llengua i Dret un article sobre els tràmits preliminars de la Llei), la campanya “El català, cosa de tots” i la seva protagonista, la Norma, o la seva defensa, en un marc de bilingüisme passiu, del manteniment de l’ús oral del català quan el nostre interlocutor no parla amb fluïdesa el català, però l’entén sense dificultats.

Aina Moll, que relligava amb naturalitat el conjunt de les terres de llengua catalana, era una lluitadora indefallent, una dona de conviccions irrenunciables i alhora tenia un tarannà amable i proper. Aquestes qualitats la van fer singularment lúcida i adequada per afrontar el repte exigent de donar una resposta institucional clara, amb dignitat, sense fer cap pas enrere, però alhora sense entrar mai en el territori infructuós de les desqualificacions, al conegut com a Manifest dels 2300, aparegut el 25 de gener del 1981, signat, entre d’altres, per Federico Jiménez Losantos o Amando de Miguel, contra el procés de normalització lingüística.

Aina Moll va viure, a més, ben de prop el naixement de la Revista de Llengua i Dret. Tant l’aleshores director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, Josep-Enric Rebés i Solé, com jo mateix vam tenir la determinació que ens calia comptar amb la seva implicació al Consell de Redacció de la nostra revista, en un context on la Direcció General de Política Lingüística i l’Escola d’Administració Pública de Catalunya cooperaven d’una manera estreta en iniciatives com el butlletí Llengua i Administració o les certificacions de coneixements lingüístics. Així, doncs, Aina Moll va formar part del nostre Consell de Redacció des del número 1, l’any 1983, fins al 50, l’any 2008, i encara posteriorment va mantenir la vinculació a la revista dins del Consell Assessor.

Si la fecunditat de l’obra humana es demostra per la pervivència del record i del llegat que deixen als seus contemporanis, la vida d’Aina Moll ha estat plena i fecunda. Avui sentim una gratitud immensa i l’emoció davant de la pèrdua d’una personalitat clau per al nostre país.

Carles Duarte i Montserrat
Membre del Consell Assessor de la Revista de Llengua i Dret
Director de la Revista de Llengua i Dret (1983-2002)