El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard – Teresa Tort Videllet

Carles M. Castellà Espuny

Benicarló, Onada Edicions, 2018

 

Un llibre és un objecte. L’inici de la relació que hi establim comença agafant-lo i sostenint-lo. Per això, les dimensions d’aquesta obra evidencien la dedicació que hi ha abocat el seu autor. S’hi diuen moltes coses, ben dites i ben interessants. Espero convèncer-vos-en.

En el pròleg, Joan Veny —titular de la beca concedida a Carles M. Castellà al 2013— ens resumeix les virtuts d’aquest estudi i ens informa que recull la variació diatòpica viva en les 23 poblacions de la comarca del Baix Ebre, gràcies a les enquestes dutes a terme a 82 informants majors de 60 anys.  Aquest treball dialectològic està acompanyat de propostes amb relació a l’estàndard.

En l’apartat ‘Introducció i justificació’, l’autor mateix ho explicita: “Cal conèixer profundament els dialectes geogràfics perquè es troben a la base de l’estàndard”. I com de seguida assenyala, l’estàndard no funciona només com un vehicle de comunicació interpersonal, sinó també com un símbol de cohesió i d’unitat interdialectal. Aquí rau especialment la rellevància de conèixer una varietat dialectal —la tortosina— tradicionalment no prestigiada, el domini territorial de la qual “està escapçat en tres comunitats autònomes, des de les quals es vehiculen models de llengua formal diferents”. La proposta que Castellà ens avança en aquest primer capítol consisteix, en realitat, en la recomanació d’un model en contextos formals dels parlants d’aquesta zona que incorpore les variants pròximes a les formes orals —força coincidents amb les del valencià i amb els parlars del sud de l’Aragó catalanòfon— de manera que s’afavorisca la unitat de la llengua, prescindint de límits administratius que no s’adiuen amb la realitat lingüística. I tot això, amb “respecte per les variants formals més consensuades arreu del domini i amb el desig de mantenir unida, des del centre, la comunitat lingüística que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”. No hi podem estar més d’acord.

De tots els capítols d’aquest llarg estudi, si n’hi ha algun de lectura recomanada per a qualsevol persona interessada en la codificació de la llengua seria justament el segon, que aprofundeix en els ‘Aspectes teòrics sobre estandardització’ i que, arran de l’aprovació de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans al 2016, pren una significació major. Amb una citació literal ho exemplificarem clarament: “L’estàndard és una varietat lingüística codificada que ha de servir, per a tots els parlants, com a model de referència per als usos formals de la llengua i és imprescindible l’acceptació d’aquest model per a la consciència de pertinença a un grup lingüístic. Caldria rebutjar, per tant, la idea de multiestàndards, subestàndards…”. També en aquestes pàgines, l’autor ens parla de la capacitat de triar entre diferents models de llengua en funció de la formalitat i –atenció!– de l’abast geogràfic de l’acte lingüístic en qüestió. Aquesta recomanació ens portarà, per exemple, a escriure textos de divulgació científica no coincidents del tot si s’han de publicar per a destinataris locals o per a destinataris d’arreu del domini lingüístic. En darrer terme, en aquest apartat es reflexiona sobre el paper que correspon a l’escola en la divulgació de la norma i, alhora, de la variació. L’objectiu últim de l’ensenyament caldria que fos que els alumnes coneguessen i dominessen l’estàndard sense repudiar les formes pròpies.

Després d’aquestes reflexions teòriques, arriba el gruix més important de l’obra; constituït per les més de 300 pàgines del capítol tercer, que comença contrastant diferents hipòtesis sobre els límits del tortosí i que continua amb la descripció minuciosa de les característiques fonètiques, morfològiques, sintàctiques i, en bona part, lèxiques del parlar tortosí. Al llarg de la mostra dels diferents fenòmens analitzats, l’autor constata una gran diversitat d’opcions en l’àmbit estricte de la comarca del Baix Ebre, cosa que justifica que l’autor no es limite a una mera descripció sinó que valore el catàleg de variants locals amb relació a l’estàndard. Algunes d’aquestes formes corresponen a un estadi concret d’evolució de la llengua (per exemple, és el cas dels verbs en present de subjuntiu) o bé es tracta de vulgarismes, que s’han difós perquè els parlants no han tingut accés a la llengua escrita. Un altre aspecte que s’hi constata és l’ús de castellanismes. A més, s’hi ressalten els mots ebrencs inclosos en el DIEC (calçons, catxel, espenta, joguet, setra, xarrada…). I, de passada, l’autor aprofita per a rescatar els que no han estat beneïts per la norma però que en podrien formar part: aïna, carlota, galatxo, matalap, vedat… A l’últim, apel·la a la responsabilitat dels parlants a l’hora de conservar la variació pròpia i, sobretot, de no abandonar-la per la gran pressió dels castellanismes.

En el capítol quart Castellà fa una ‘Aproximació al català del Baix Ebre de principis del segle XX’ a través de l’anàlisi de textos d’escriptors de la comarca. Aquesta informació li permet fer comparacions amb les característiques lingüístiques dels informants del seu estudi, de la qual cosa dedueix que fonèticament i morfològicament es mantenen en gran part els trets de la parla tortosina de començaments del segle passat. En canvi, pel que fa al lèxic, un nombre considerable de paraules i expressions s’han deixat d’usar.

En l’apartat de les ‘Conclusions’ trobem un recopilatori de totes les idees principals precedents: aposta per un equilibri entre llengua normativa i varietat lingüística; assenyala el paper cabdal del tortosí com a pont entre el nord i el sud del domini lingüístic i remarca la necessitat d’implicació dels agents locals en la valoració i la difusió de les formes lingüístiques singulars de l’àrea tortosina. També ens recorda que la llibertat de triar del parlant serà més gran i més efectiva si compta amb un coneixement profund de la normativa i de tota la variació que hi té sopluig.

Després del llistat alfabètic de totes les paraules recollides en aquest estudi, s’hi adjunten un total de 126 mapes del Baix Ebre, que il·lustren diferents exemples analitzats en el capítol tercer, tant pel que fa al vocalisme i consonantisme, com amb relació a aspectes de morfologia i sintaxi. De fet, però, la majoria dels mapes —tants com 86—  reflecteixen la diversitat lèxica interna en aquesta comarca: arrel presenta cinc variants diferents; pastanaga en té cinc més; ortiga, quatre; romeguera, set; estalvis de  taula, fins a onze! Aquest fenomen s’explica pel pas d’isoglosses —límits entre la presència i l’absència d’un tret lingüístic determinat— que travessen la comarca.

Un cop descrit succintament el contingut de l’obra, no ens podem estar de calibrar el rigor científic amb què ha estat elaborat l’estudi. Començant per la metodologia i acabant per la presentació pulcra i endreçada de les dades recollides, aquesta obra constitueix un excel·lent estudi de la variació dialectal circumscrita a la comarca del Baix Ebre. També hem d’elogiar l’esforç de l’autor per contrastar el repertori lingüístic observat amb la normativa i per formular recomanacions pel que fa a la presència de les formes lingüístiques singulars d’aquesta àrea dialectal en els usos formals, especialment, en l’àmbit escolar. Ara bé, si els estudis es poguessen eternitzar en el temps i comptar amb recursos il·limitats, seria molt rellevant comparar les variants lingüístiques recollides dels informants d’aquest estudi —majors de 60 anys— amb les que usen els adolescents; més que més, tenint en compte que Castellà mateix assenyala al final de les ‘Conclusions’ que “en parlants més jóvens es percep un augment de manlleus i interferències del castellà”.

Per acabar, voldria aportar una visió molt personal de la lectura d’aquesta obra. Com a parlant d’aquesta varietat diatòpica, he reconegut les formes assignades al meu poble d’origen. De fet, en conec personalment els informants, però m’ha sorprès constatar de nou que la variació arriba a l’àmbit personal —l’idiolecte— i que no hi ha cap estudi que puga arribar a un nivell de descripció tan ínfim. També he reviscut l’actitud indulgent que et genera entendre per què conviuen tantes formes diverses en un espai tan reduït. He recordat les lliçons de l’assignatura de Gramàtica històrica a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on vaig reconèixer per primera vegada alguna forma pròpia del meu parlar local com una baula anacrònica en el procés d’evolució del català; una llengua que ha hagut de saltar uns murs ben alts per a perpetuar-se al llarg dels darrers segles. Amb més raó, el tortosí —que no ha gaudit de la popularitat d’altres parlars— necessitava una obra com aquesta, que li restituís d’alguna manera el valor que té com a enclavament de creativitat lingüística col·lectiva.

Teresa Tort Videllet
Filòloga

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s