Sobre el “dret” a no conèixer la llengua pròpia – Rosa Urtasun

Recentment s’ha generat un altre episodi de controvèrsia amb relació a la llengua. El 21 de desembre el Parlament balear va aprovar el Decret 49/2018, que recupera la normativa derogada pel govern de Bauzá l’any 2012. La premsa s’ha fet ressò de les crítiques d’alguns actors socials dirigides principalment a l’ús normal del català a l’Administració autonòmica i en la seva relació amb l’Administració de justícia. I també es tornen a recuperar les crítiques al Decret 8/2018, que regula la capacitació lingüística del personal sanitari.

Part de les raons en contra s’han centrat en el suposat caràcter discriminatori i la seva qualitat impositiva. En aquest apunt, comentarem les crítiques d’imposició i discriminació des del punt de vista de l’ús i el coneixement de les llengües i també dels procediments d’argumentació utilitzats. Les contrastarem amb el plantejament fet des de l’Estat en la regulació del deure de coneixement de llengües.

Imposició

La legislació estatal estableix una relació asimètrica entre el castellà, d’obligat coneixement per part dels ciutadans, i la resta de llengües cooficials. A les polèmiques generades al voltant de la llengua sovint s’obvia aquesta obligació envers el castellà, així com el conjunt de lleis i normatives que el fan obligatori en els diferents àmbits socials. Tanmateix, no és només qüestió d’ignorar-les, sinó que l’existència normalitzada d’aquestes lleis és un component implícit de l’element amb què es fa la crítica.

Com hem observat (Urtasun, 2018), la crítica d’imposició de la llengua catalana parteix d’una dissociació de nocions amb què es focalitzen només els aspectes preceptius, obviant els drets que la llei té com a objecte garantir. Des del punt de vista dels procediments o esquemes d’argumentació (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989), la idea d’imposició correspon a la noció d’abús. La noció d’abús és una variant de l’esquema de l’acte i l’essència amb el qual es vinculen fenòmens o éssers particulars que es tracten com a manifestacions d’una essència (ibíd.: 502) que expressa allò que es considera característic: la forma normal. La noció d’abús, en assenyalar una desviació, incorpora de manera implícita la forma normal, legítima, la qual fa de criteri de valoració. En la crítica d’imposició del català aquesta forma normal pressuposada, donada per descomptat, és el dret a l’ús del castellà i la normativa referent al seu ús i coneixement. La forma legítima que dona sentit a l’acte de denúncia es troba implícita en el mateix plantejament. En aquest sentit, qualsevol rèplica en forma de negació (no hi ha imposició) no fa més que reafirmar-la, ja que s’està acceptant la base sobre la qual es construeix l’argument.

En posicionaments contraris a la normalització del català sovint trobem una simple utilització del terme “imposició” com a raó en contra d’una llei o normativa:

“Para la plataforma ciutadana esta normativa trata de imponer y discriminar por una ‘obsesión política disfrazada de derecho lingüístico…’” (La demanda de Mos…, 2019).

Tanmateix, observem que presentar com a raó en contra d’una llei la seva qualitat impositiva és un contrasentit, ja que la llei per definició imposa, obliga, sanciona. Afirmar que una llei imposa equival a fer explícita la seva funció, igual que afirmar que un jutge dicta sentències expressa la seva raó de ser. La qüestió no és si fan o no l’acció, sinó si el seu contingut es considera just. Oposar-se a una llei adduint que comporta imposició és rebutjar-la per allò que la defineix; és presentar com a raó el que en realitat és una constatació de fets: la llei imposa.

Discriminació

Una altra raó en contra dels decrets balears ha sigut el seu suposat caràcter discriminatori. Des del punt de vista argumentatiu, la idea de discriminació correspon a l’ús de l’esquema de regla de la justícia, que “exigeix l’aplicació d’un tractament idèntic a éssers o a situacions que s’integren en una mateixa categoria” (Perelman i Olbrechts-Tyteca, 1989: 340). Aquest procediment d’argumentació opera establint una identificació parcial entre persones, grups o fenòmens, que permet que siguin intercanviables des d’una perspectiva concreta.

La primera qüestió que cal assenyalar és si realment les llengües catalana i castellana es troben al mateix nivell amb relació a la legislació i al seu ús social. Hi ha altres supòsits que deriven del mateix plantejament. L’ús de l’esquema de regla de la justícia implica la possibilitat d’incloure dos o més membres dins la categoria (derivat del tractament idèntic) i la condició que aquest tractament es pugui donar tants cops com sigui necessari (si el recurs a donar no és divisible, no hi ha possibilitat de tractament equitatiu).

Amb relació al segon supòsit, observem que, si bé individualment una persona pot conèixer diverses llengües, en una institució tant la llengua d’ús per defecte (la que s’utilitza en iniciar la conversa), com la proporció d’ús de les llengües en el conjunt, mostren una relació proporcionalment inversa. En aquests aspectes, l’ús d’una llengua sempre es farà en detriment d’una altra.

Si el tractament igual fa referència a la llengua amb què el funcionari inicia la conversa per defecte, no hi ha possibilitat de no fer discriminació, ja que no es pot iniciar la conversa simultàniament en dues llengües. Ni l’Administració en el seu conjunt podrà tenir dues llengües d’ús normal, en el sentit de preferent, perquè preferent ja implica desigualtat. D’això es desprèn que, en establir la llengua d’ús normal (habitual o ordinari), la crítica de discriminació en un sentit implica discriminació en sentit contrari. Al Decret balear 49/2018 la possibilitat de tractament igual se situa més enllà d’aquests aspectes: en la tria de llengua per part del ciutadà, exercint el seu dret individual a utilitzar el català o el castellà; dret de tria que implica l’obligació de conèixer-les per part del funcionari.

En aquests aspectes referents a l’ús, si bé als territoris de parla catalana la qüestió s’ha abordat des del dret d’opció lingüística, des de l’Estat s’ha optat per limitar o eliminar opcions de la banda del coneixement. Amb la Sentència de l’Estatut del 2010, el Tribunal Constitucional interpreta que el deure de conèixer el català és “de naturaleza distinta al que tiene por objeto al castellano” (STC 031/2010, 14.b), convertint “una formulació pensada per establir un deure de caràcter general en la proclamació d’un deure de caràcter específic” (Segura, 2011) acotat a l’educació i a l’Administració autonòmica.

El tribunal desenvolupa l’argumentació des d’un plantejament general de regla de la justícia, examinant si la resta de llengües cooficials són equiparables al castellà. Tanmateix, l’opció de tractament igual és aparent, ja que el tribunal introdueix una interpretació restrictiva que elimina d’entrada la possibilitat d’encabir més d’una llengua dins la categoria: el deure de conèixer la llengua castellana es redueix a “la facultad del poder público de utilizarla como medio de comunicación normal con los ciudadanos” (STC 031/2010, 14.b). El deure es justifica sobre la base de garantir la comunicació. Amb aquesta restricció, el coneixement de la llengua esdevé un mitjà purament instrumental que deixa de banda qüestions de justícia i de dret, i que obvia els aspectes culturals i històrics (en ultima instància la legitimació sobre la base de ser la llengua originària d’un territori). L’argument es reforça amb una incompatibilitat derivada d’una extensió del camp de sentit: on l’Estatut diu “ús preferent” el tribunal llegeix “ús exclusiu”, interpretant una incompatibilitat amb el dret d’opció lingüística (dret que implicaria ser correspost en la mateixa llengua i que aparentment no crearia cap incompatibilitat en el cas del castellà).

Conclusió

Comparant normatives observem que, si bé en els decrets balears el coneixement del català no es tradueix en l’obligació d’utilitzar-lo, el Tribunal Constitucional planteja la situació en sentit contrari: com si el fet de conèixer una altra llengua equivalgués a una pèrdua de drets; com si poder fer (tenir la capacitat) equivalgués a haver de fer (obligació).

D’altra banda, dels exemples comentats podem observar diferents estratègies des del punt de vista de l’ús i el coneixement. Si bé el coneixement d’una llengua no exclou el coneixement d’una altra, veiem que el TC porta el seu raonament a la dinàmica de l’ús en una interpretació restrictiva que impossibilita d’entrada la inclusió de més d’una llengua dins la categoria. De la banda de l’ús, allà on la relació és proporcionalment inversa, els actors contraris a la normalització apel·len a drets fonamentals: llibertat (imposició) o igualtat (discriminació). Aquests plantejaments desvien el focus d’atenció o amaguen el fet que l’absència d’imposició (obligació legal) i de discriminació en un sentit, comporta inevitablement la imposició i discriminació en l’altre.

Rosa Urtasun
Doctora en sociologia

Referències bibliogràfiques

Perelman, Chaïm; Olbrechts-Tyteca, Lucie. (1989). Tratado de la argumentación: La nueva retórica. Madrid: Gredos, DL. [Original, 1958]

Segura, Lluís. J. (2011). Les llengües oficials en la doctrina recent del Tribunal Constitucional. Revista de Llengua i Dret, 56, 83-113.

Urtasun, Rosa (2018). Llengua i poder simbòlic: anàlisi d’arguments d’editorials de premsa. Treballs de Sociolingüística Catalana, 28, 61-75.

Premsa consultada

Actúa Baleares asegura que el Govern ha aprobado un decreto que obliga a los abogados a hablar en catalán en los juicios (9 gener 2019). Europa press.
Actúa Baleares asegura que el Govern ha aprobado un decreto que obliga a los abogados a hablar en catalán en los juicios (9 gener 2019). La Vanguardia (Europa Press).
Actúa-Vox denuncia que los abogados de Baleares tengan que hablar catalán en los juicios (9 gener 2019). Diario de Mallorca.
ACTUA-Vox denuncia que los abogados tengan que hablar catalán en los juicios (9 gener 2019). Última hora.
Baleares impone el catalán a jueces y abogados pese a no tener competencias (9 gener 2019). El Mundo.
Company y Pericay derogarán el decreto de catalán si gobiernan en 2019 (28 desembre 2018). Diario de Mallorca.
Company: “Derogarem el decret del català a la sanitat (28 desembre 2018). Ara Balears.
Diario de Mallorca (28 desembre 2018) Armengol: “El decreto permite que puedan presentarse sin saber catalán”
El BOIB s’embulla amb els idiomes just en el decret d’ús de les llengües oficials (24 desembre 2018). Ara Balears.
El Consell Consultiu dice que no se puede obligar a las empresas a usar el catalán (12 desembre 2018). El Mundo.
El Consultiu cuestiona partes del decreto que regula el catalán en la Administración (11 desembre 2018). Última hora.
El Gobierno retira su recurso contra el decreto del catalán en la Sanidad (27 desembre 2018). Última hora.
El govern espanyol retira el recurs contra el català a la sanitat pública de les Illes (28 desembre 2018). Vilaweb.
El Govern regula el derecho a dirigirse a los funcionarios en castellano y catalán (22 desembre 2018). Diario de Mallorca.
El Govern, satisfecho por la retirada del recurso contra el decreto del catalán en la Sanidad (27 desembre 2018). Última hora.
El PP retirará el requisito del catalán en la sanidad de Baleares si gobierna (28 desembre 2018). Última hora.
El sindicato CSIF presenta un recurso contra el decreto de catalán en sanidad (8 gener 2019). Diario de Mallorca.
La demanda de Mos Movem alerta del uso del catalán como “arma política” (8 gener 2019). El Mundo.
Per què un decret a la sanitat? (9 febrer 2018). Ara Balears.

Deixa un comentari