L’anglès podria tenir més èxit que l’esperanto en una UE post-Brexit – Matteo Bonotti i Diarmait Mac Giolla Chríost

Fins ara, l’ús de la llengua en les negociacions del Brexit entre la Unió Europea (UE) i el Regne Unit no ha estat més que un tema secundari. Tanmateix, és, sens dubte, un dels elements més crucials. Les traduccions poden determinar el rumb de la conversa i la interpretació: es podria donar el cas que el canvi més subtil en el significat o el to de fins i tot les paraules més innòcues tingués conseqüències greus.

L’octubre del 2016, Michel Barnier, el negociador principal del Brexit per part de la UE, va suggerir que les properes negociacions entre la UE i el Regne Unit s’haurien de fer en francès, la seva llengua materna. Aquesta proposta va suscitar tota mena de reaccions: alguns van defensar la línia argumental que, després del Brexit, l’anglès ja no hauria de ser una de les llengües oficials de la UE; d’altres, entre els quals hi havia la primera ministra britànica Theresa May, van qüestionar aquesta proposta dient que les negociacions entre la UE i el Regne Unit s’havien de dur a terme «de la manera que es garantís l’obtenció de l’acord més adequat per al Regne Unit».

Fa poc, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va optar per fer un discurs en francès, argumentant que «l’anglès està perdent importància» a Europa. Ara bé, si els funcionaris de la UE miressin les coses amb perspectiva, veurien que, de fet, l’anglès podria estar a punt de convertir-se en la llengua més important de la Unió Europea.

El Brexit i la llengua anglesa

Des que el Regne Unit i Irlanda es van adherir a la UE (aleshores, Comunitat Econòmica Europea) el 1973, l’anglès s’ha anat convertint a poc a poc en la llengua més utilitzada a les institucions europees i la més parlada entre els ciutadans de la UE. No obstant això, el Brexit, més que impulsar que l’anglès es deixi d’utilitzar a la UE, com suggereix la proposta de Barnier, de fet, reforça els arguments a favor de promoure l’anglès com a llengua franca de la UE.

Amb la sortida del Regne Unit, només quedarà una petita minoria de parlants natius d’anglès a la UE després del Brexit: al voltant de l’1 % del conjunt de la població de la UE, principalment ciutadans irlandesos i maltesos. Això reduirà el caràcter anglocèntric de la llengua anglesa a la UE, que esdevindrà una llengua de comunicació molt més neutral que qualsevol altra llengua europea.

En altres paraules, l’anglès podria esdevenir un nou esperanto per a la UE, una llengua creada a finals del segle xix per reduir «el temps i l’esforç que invertim a aprendre llengües estrangeres» i per garantir que «totes les nacions s’unissin en una fraternitat comuna». Malgrat que l’esperanto no va assolir l’èxit que el seu creador esperava, pot ser que l’anglès aconsegueixi unir les nacions europees que es queden en una «fraternitat comuna».

Al Regne Unit, les modificacions constitucionals que tindran lloc després de la sortida de la UE milloren la situació perquè es reconegui l’anglès com a llengua oficial. Un dels efectes del traspàs de competències del Regne Unit ha estat establir el gal·lès a Gal·les i el gaèlic escocès a Escòcia com a llengües oficials a cada país, respectivament. L’anglès, però, no gaudeix d’aquesta mateixa posició, una regulació que alguns consideren que «manca» a la constitució no escrita del Regne Unit. Ara bé, sense adonar-se’n, el Brexit ha obert de bat a bat les portes perquè es reconegui l’anglès com a llengua oficial del Regne Unit o, com a mínim, d’Anglaterra.

El Brexit i les llengües minoritàries

Tanmateix, a l’altra cara de la moneda, és probable que el Brexit tingui repercussions greus per a les llengües minoritàries indígenes del Regne Unit. La pertinència del Regne Unit a la UE juntament amb el procés creixent d’integració institucional que va seguir el Tractat de Maastricht del 1992, van donar als parlants de les llengües minoritàries del Regne Unit —el gal·lès, el gaèlic escocès, l’irlandès o el còrnic, per exemple— companys de viatge ideològics en l’anomenada Europa de les regions; la qual cosa significava que les minories lingüístiques del Regne Unit no estaven soles en la lluita pel reconeixement de les llengües pròpies, tant en l’àmbit nacional com en el supranacional. Hi havia altres grups lingüístics minoritaris al continent que es trobaven en la mateixa situació difícil.

El Brexit amenaça de desancorar les minories lingüístiques del Regne Unit d’aquesta estructura no oficial; cosa que de ben segur podria donar lloc a un període d’incertesa i desorientació per als parlants d’aquestes llengües. D’altra banda, podria ser que la sortida del Regne Unit de la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i, potencialment, del Tribunal Europeu de Drets Humans, també augmentés la pressió al govern britànic perquè reconegués els drets i les llibertats de les llengües minoritàries en una constitució del Regne Unit transformada. Els parlants de llengües oficials, com el gal·lès o el gaèlic escocès, ja no tindrien accés a presentar recursos davant la justícia internacional, amb la qual cosa establir una nova via judicial seria una tasca essencial.

De la mateixa manera, el Brexit tindrà conseqüències importants per als parlants de les llengües minoritàries no natives, especialment per als immigrants. I en aquest sentit, caldrà implantar uns requisits lingüístics clars per garantir que les sol·licituds de ciutadania i d’asil, com també altres serveis públics, els són accessibles.

El món haurà d’esperar a veure si la llengua anglesa conserva la seva importància a la UE després que el Regne Unit hagi marxat. Però, clarament, tant la UE com el Regne Unit han de resoldre els seus problemes lingüístics abans no puguin aspirar a negociar i a construir societats post-Brexit.

Matteo Bonotti, professor lector de ciències polítiques i relacions internacionals, Universitat de Monash

Diarmait Mac Giolla Chríost, professor de llengua, política i planificació lingüístiques, Universitat de Cardiff

Aquest apunt és la traducció de l’apunt en anglès que es va publicar originalment a The Conversation i que reproduïm tot seguit.

 

https://counter.theconversation.com/content/77375/count.gif?distributor=republish-lightbox-advanced

Reproduïm a continuació la versió original de l’article

 

English could be a more successful Esperanto in a post-Brexit EU – Mateo Bonotti and Diarmait Mac Giolla Chríost

 

So far the use of language in Brexit negotiations between the European Union and the United Kingdom has been nothing more than a subplot. And yet, it is undoubtedly one of the most crucial elements. Translations can shape conversation and understanding: it could be that the slightest change in meaning or tone of even the most innocuous words could have serious consequences.

In October 2016, Michael Barnier, the EU’s lead Brexit negotiator, suggested that the forthcoming negotiations between the EU and the UK should be conducted in French, his native language.

His proposal was met with mixed reactions. Some embraced the line of argument that English should no longer be one of the EU’s official languages post-Brexit. Others, including UK Prime Minister Theresa May, challenged his proposal, saying that negotiations between the EU and the UK should be conducted “in the way that is going to make sure we get the right deal for the United Kingdom”.

Most recently, European Commission President Jean-Claude Juncker chose to deliver a speech in French, saying that “English is losing importance” in Europe. But if the EU’s officials were to take a step back, they would see that in fact English could be about to become the union’s most important language.

Brexit and the English language

Since the UK and Ireland joined the EU (then European Economic Community) in 1973, English has gradually become the most commonly used language in the EU institutions, and the most widely spoken language among EU citizens. However, rather than being an impetus for English to no longer be used in the EU, as Barnier’s proposal suggests, Brexit in fact strengthens the case for promoting English as the lingua franca of the EU.

The UK’s withdrawal from the EU means that there will only be a small minority of native English speakers left in the EU after Brexit – around 1% of the overall EU population, mainly Irish and Maltese citizens. This will reduce the English language’s anglocentric character in the EU, and make it a much more neutral language of communication than any other European language.

English, in other words, could become a new Esperanto, a language constructed in the late 1800s to reduce the “time and labour we spend in learning foreign tongues” and to ensure that “all nations would be united in a common brotherhood”, for the EU. Though Esperanto did not have the success that its creator hoped, it could be that English succeeds in uniting the remaining European nations in a “common brotherhood”.

Back in the UK, the constitutional transformations that will take place after withdrawal from the EU enhance the case for the recognition of English as an official language.

One of the effects of UK devolution has been to make Welsh in Wales and Scottish Gaelic in Scotland the official languages of each respective country.

English, however, does not enjoy such status – a feature which some regard as “missing” from the UK’s unwritten constitution. But Brexit has inadvertently opened up the possibility of it being recognised as the official language of the UK or, at least, of England.

Brexit and minority languages

On the other side of the coin, however, Brexit is likely to have serious implications for indigenous minority languages in the UK.

The UK’s membership of the EU, and the increasing process of institutional integration that followed the 1992 Maastricht Treaty, gave speakers of the UK’s minority languages – Welsh, Scottish Gaelic, Irish and Cornish, for example – ideological fellow travellers in the so-called “Europe of the regions”.

It meant that the UK’s linguistic minorities were not alone in the fight for recognition of their languages, both at the national and supranational level. Their plight was shared by other minority linguistic groups across the continent.

But Brexit threatens to de-anchor the UK’s linguistic minorities from this unofficial structure. This could very well result in a period of uncertainty and disorientation for their speakers.

It could be that the the UK’s withdrawal from the jurisdiction of the European Court of Justice and, potentially, the European Court of Human Rights, will also put pressure on the UK government to recognise minority language rights and freedoms in a transformed UK constitution. The speakers of official languages like Welsh and Scottish Gaelic would no longer have access to international court remedy, so setting up a new justice route would be imperative.

Likewise, Brexit will have important implications for speakers of non-native minority languages – particularly immigrants. Clear language requirements will need to be in place to ensure that citizenship and asylum applications, and other public services can be accessible to them.

The world will have to wait and see whether the English language retains its importance in the EU after the UK leaves. But clearly, both EU and UK need to resolve their language issues before they can hope to negotiate and build post-Brexit societies.

Matteo Bonotti, Lecturer in Politics and International Relations, Monash University

Diarmait Mac Giolla Chríost, Professor of Language, Policy and Planning, Cardiff University

This article was originally published on The Conversation.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s