“No veiem el món tal com és, veiem el món tal com som”

(Talmud)

La Sra. Maria ha estat citada al jutjat de pau del seu poble perquè li ha arribat una comunicació procedent d’un jutjat d’instrucció. El funcionari li diu: “Bon dia, Sra. Maria, ens ha arribat un exhort del jutjat d’instrucció per tal de fer-li oferiment d’accions, en el procediment obert de diligències prèvies, per si es vol personar a la causa amb advocat i procurador, caldrà que demani cita per fer una compareixença apud acta i la citarem al jutjat perquè la visiti el forense”.

La Sra. Maria no sap què és un exhort, unes diligències prèvies, un oferiment d’accions, una causa, ni tampoc una compareixença apud acta. Ella va tenir una topada amb el cotxe i es va fer mal al coll, i després d’uns mesos, es troba en aquesta situació.

Els professionals del dret ens expressem amb un llenguatge molt tècnic, gairebé científic, respecte del llenguatge que utilitza de manera no formal la resta de la societat. Igualment, aquest tipus de llenguatge existeix en altres col·lectius o professions, com ara els metges o els biòlegs, que també s’expressen en un estil tècnic o científic en l’àmbit de la seva professió. En el llenguatge jurídic s’utilitzen alguns vocables arcaics com ara, en castellà, “suplico” o “otrosí”, un estil molt retòric i algunes frases fetes o paraules que provenen del llatí i que emprem per donar nom a figures jurídiques, com ara el nasciturus, o bé a situacions legals com ara presumpció iuris tantum, compareixença apud acta, habeas corpus, entre molts d’altres.

Però és cert que també molts col·lectius fan servir un llenguatge especialitzat i nomenclatures en llatí, tal com passa amb els noms científics en biologia i alguns en medicina. Altres col·lectius, com ara els enginyers, els informàtics o també els metges, utilitzen nomenclatures en anglès quan s’expressen en el seu estil més tècnic.

Tenim nombroses referències dels clàssics sobre les normes o les lleis, com aquestes dues que reproduïm a tall d’exemple:

Legem brevem, esse oportet, quo melius teneatur (Convé que la llei sigui breu, per recordar-la millor), o Legibus pareto, ut liber possis (Obeeix les lleis per poder ser lliure).

En relació amb l’ús de la llengua a l’Administració de justícia, trobem sovint un llenguatge molt antiquat i redundant que “…es tanca a les aportacions externes, que no farien, segurament, més que clarificar-lo i fer-lo més accessible als receptors” (Mª José Gandásegui). Un dels orígens històrics de tot plegat el trobem en l’exigència de l’escriptura en les corts de justícia: com més extens i redundant fos un text, més drets cobraven els escribes i, en conseqüència, es va anar exagerant la documentació i el llenguatge emprat. Tal com afirmava Cervantes, “… no hay cosa que más crezca que causa en manos de Escribano”.

Actualment a Espanya hi ha dos òrgans que tenen i han tingut una gran influència en el llenguatge judicial i en la forma de redactar les sentències: el Tribunal Suprem, que va ser creat conforme a l’article 259 de la Constitució de Cadis, i establert actualment pel 123.1 de la Constitució espanyola del 1978; i el Tribunal Constitucional, que es va crear en virtut de la Constitució de 1978. Des de la seva primera sentència, el TC ha “marcat tendència” pel que fa al llenguatge jurídic emprat a l’hora de redactar diverses resolucions. De les seves sentències han desaparegut vocables com ara resultandos o considerandos i, en paral·lel a l’europeïtzació de la justícia espanyola, ha ajudat a rebaixar la retòrica del nostre llenguatge jurídic.

També el sistema de selecció dels jutges i magistrats influeix en el llenguatge jurídic. En el sistema del Common Law, per exemple, el sistema d’accés a la carrera judicial és més flexible i obert entre juristes i advocats, i això fa que el llenguatge sigui també més obert, més flexible a l’hora d’argumentar les sentències. Per contra, en sistemes com ara l’espanyol, els jutges majoritàriament passen una oposició pública, i el llenguatge, en general, és més hermètic.

Però els defectes del llenguatge dels professionals del dret no només són atribuïbles a les institucions que constitueixen l’Administració de justícia, sinó també a tots aquells que es dediquen a col·laborar-hi: advocats, procuradors, graduats socials, entre d’altres. Tots aquests emissors i receptors són responsables de la importància de les seves expressions i la inèrcia fa que els costi canviar-les i que es trobin còmodes usant-les. Això fa que, en aquest àmbit, el llenguatge resti hermètic o evolucioni molt lentament.

Mentrestant, però, l’Administració de justícia es va modernitzant, pel que fa a la tecnologia, als mètodes de treball o a la mateixa legislació, paral·lelament a la resta de la societat, de vegades més lentament. I el llenguatge dels juristes (jutges, fiscals, lletrats de l’Administració de justícia i la resta de personal al servei de l’Administració de justícia i els seus col·laboradors) va quedant obsolet.

Això significa que els professionals del dret no podem expressar-nos en un llenguatge tècnic? La resposta és que sí, que hem de poder expressar-nos en el nostre estil, que és propi de la matèria que hem estudiat i en la qual ens hem especialitzat, per això no es pot fer servir el llenguatge simplement planer, perquè necessitem emprar paraules que són més precises, pròpies del dret.

Però això no vol dir que, a l’hora de traslladar la nostra matèria a la resta de la població que és aliena al nostre món, no hàgim de fer un esforç de transmetre-la de manera comprensible. Com s’ha de traslladar aquesta informació de forma comprensible a la resta de la societat que hi és aliena és el repte que tenim tots nosaltres, tant els jutges i magistrats, lletrats de l’Administració de justícia, Ministeri Fiscal i la resta de funcionaris de l’Administració de justícia, així com els professionals que hi col·laboren, com advocats o procuradors, entre d’altres.

Els anys 70 als Estats Units neix un moviment que s’anomena Plain English, que advoca per la renovació del llenguatge, en relació amb la llengua anglesa, tant pel que fa a l’àmbit de l’Administració de justícia com, en general, a tota d’Administració pública, a fi d’aconseguir que aquest sigui de més fàcil comprensió per al ciutadà. Aquest moviment ha estat exportat a altres llengües i també al castellà i al català. A Espanya, els anys 80 i 90 del segle XX, comencen a sorgir els primers treballs sobre llenguatge planer, gairebé tots traduïts directament de l’anglès. Els que comencen a treballar en aquest tipus de llenguatge són els governs autonòmics i les administracions locals, per tal d’arribar als ciutadans, i tot això es tradueix, en l’Administració de justícia, en mesures com simplificar els formularis jurídics, eliminar de manera progressiva les frases redundants i molt llargues, no abusar de l’ús de la passiva pronominal, evitar els gerundis de posterioritat o especificatius i l’excés de nominalitzacions, no utilitzar verbs buits o evitar la discriminació per raó del gènere gramatical.

Es va donar al llenguatge jurídic un sentit institucional i de conformitat amb els valors democràtics, és a dir, havia de ser comprensible, respectuós i no discriminatori per raó de sexe, raça, orientació sexual, ideologia o religió. Tot i la feina de difusió i campanyes que es van portar a terme, no es pot dir que aquest llenguatge planer estigui implantat a tota l’Administració, tot el territori i totes les situacions comunicatives. Fer-lo extensiu a totes les situacions de l’àmbit de l’Administració de justícia encara és una tasca amb molt de recorregut.

L’art de jutjar és l’art de traslladar accions i actes a paraules, verbs. Una activitat física es converteix en una realitat intel·lectual (jurídica). I la realitat jurídica es conté en una paraula, per exemple: “matar”, “assassinar”. No és el mateix un homicidi que un assassinat. El que fa la jurisprudència és interpretar les paraules, els termes. D’aquí que sigui molt important la propietat en el llenguatge i que els professionals del dret, sobretot el jutge, siguin recelosos a l’hora de canviar unes expressions i pautes de treball que els donen seguretat. Certament, l’ús del llenguatge jurídic més tècnic o especialitat no hauria de ser el mateix en una sentència que en la resta de resolucions que estan adreçades als usuaris de l’Administració de justícia.

Aquest estil més tècnic s’hauria de deixar per als fonaments jurídics de les resolucions que estan adreçades als professionals del dret,  que són els qui han d’interpretar els termes, les paraules més especialitzades, i deixar que les resolucions més de tràmit i les que van adreçades a la resta dels usuaris utilitzin un llenguatge més planer, més senzill i que connecti amb la resta de la societat, que és la tasca més important que té l’Administració de justícia com a servei públic. Una mostra d’aquesta tendència és el programa e-justícia.cat, que actualment està en procés d’implantació a l’Administració de justícia de Catalunya. Aquest programa ha estat testat per col·lectius diversos, entre els quals figuren jutges, lletrats de l’Administració de justícia, advocats o procuradors, i s’articula amb models cada vegada més estandarditzats per tal d’homogeneïtzar tasques, alhora que permet comunicacions telemàtiques amb altres administracions, registres públics, professionals del dret i també ciutadans.

En aquest sentit, cal remarcar que cada vegada més tenim una societat més culta i més formada. L’abisme que hi havia en el passat entre els professionals del dret i la resta de la societat en termes de llengua, igual que passa amb altres professions, cada cop és menor i la tendència és que vagi disminuint.

Mercè Ferrer Adroher
Gestora processal i administrativa

José Francisco Escudero Moratalla
Lletrat de l’Administració de justícia