Resum de la quarta Jornada de la Revista de Llengua i Dret “40 anys de legislació lingüística: balanç i reptes de futur” – Viena Rodríguez i Anna Arnall

EAPCL’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) va acollir el proppassat dimecres 18 de setembre la Jornada de la Revista de Llengua i Dret “40 anys de legislació lingüística: balanç i reptes de futur”, amb l’objectiu d’analitzar de la mà d’experts l’evolució de la legislació lingüística del català, el basc, el gallec, l’aragonès i l’asturià en els últims quaranta anys des de cinc perspectives sectorials diferents (la toponímia, l’ensenyament, els usos institucionals, el sector socioeconòmic i l’àmbit audiovisual) i també d’apuntar els reptes de futur que hauran d’afrontar aquestes llengües pròpies.

Aquesta quarta trobada de la Revista de Llengua i Dret es va organitzar en el marc del 40è aniversari del restabliment de l’EAPC, que va tenir lloc l’any 1979 coincidint amb l’inici d’un període de recuperació de les institucions d’autogovern en què van fructificar, no només a Catalunya, les primeres regulacions lingüístiques de l’Estat.

Inauguració de l’acte

L’acte va ser inaugurat per Eulàlia Pla, sub-directora general de Recerca i de Formació en Alta Direcció, i Eva Pons, directora de la Revista de Llengua i Dret, les quals van destacar no només la necessitat de fer una jornada de retrospectiva i prospectiva sobre tota la tasca feta en els últims quaranta anys en matèria de dret lingüístic, sinó també la voluntat de reconèixer i fer visible la tasca ingent i perseverant que ha fet l’equip de cronistes de la Revista de Llengua i Dret a l’hora de documentar sense interrupció les novetats legislatives i jurisprudencials que afecten les llengües pròpies dels diferents territoris. Tota la tasca dels cronistes es troba recollida, en forma de crònica semestral, en la secció de legislació, jurisprudència i documentació de la Revista, de la qual Pons va posar en valor el patrimoni documental que conté i va recordar que està en obert a la pàgina web de la Revista de Llengua i Dret.

Així mateix, la directora de la Revista va voler apuntar dues premisses com a preàmbul a la jornada per tal que poguessin servir de base per orientar els debats: d’una banda, la transcendència de l’estatus jurídic de les llengües per a la seva normalització, el qual incideix positivament en l’ús social; i de l’altra, la necessitat d’una reflexió i avaluació autònoma del model juridicolingüístic respecte de la que es vehicula a través dels informes de supervisió de l’aplicació de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries (CELRoM), uns instruments que, segons la directora, si bé proporcionen periòdicament dades d’interès sobre l’acció lingüística de les comunitats autònomes i l’Estat (per a més informació, consulteu el número monogràfic sobre la CELRoM de la Revista de Llengua i Dret), no sempre permeten copsar les dinàmiques internes que afecten la realitat jurídica i política de les llengües, tenint en compte que els tribunals han tendit a relativitzar l’impacte transformador de la Carta sobre l’acció normativa dels poders públics.

Al costat d’aquestes premisses, la directora també va voler donar a conèixer dues constatacions necessàries per enriquir el debat procedents d’altres membres del Consell de Redacció. Segons Xavier Vila, director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, s’està difonent un discurs juridicopolític que tendeix a la desconnexió progressiva de les llengües dels pobles que les parlen i que està anant cap a una territorialitat reforçada del castellà, la qual cosa, en el camp jurídic, es tradueix en la devaluació de l’Estatut d’autonomia com a norma lingüística a partir de la STC 31/2010. I d’altra banda, d’acord amb el professor Antoni Milian, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona, estem vivint una degradació de l’oficialitat de llengües pròpies, la qual es tradueix en la falta de garanties i de seguretat jurídica i lingüística per a aquestes llengües, sobretot a partir de la STC 31/2010, on es veu la voluntat de posar uns límits a la protecció jurídica d’aquestes llengües. Per acabar, Pons va posar l’accent en la necessitat d’estar atents a l’evolució de les llengües que no són declarades oficials pels estatuts que les reconeixen (com l’aragonès, el català a la Franja i l’asturià) i va voler constatar la tendència de l’Estat espanyol de vehicular la política lingüística estatal mitjançant normes extralingüístiques.

EAPC
Inauguració de l’acte a càrrec d’Eulàlia Pla, sub-directora general de Recerca i de Formació en Alta Direcció, i Eva Pons, directora de la Revista de Llengua i Dret

Ponències

El dret lingüístic en la toponímia, a càrrec de Valeria Piergligli

Valeria Piergligli, de la Universitat de Siena, va definir d’entrada el concepte de toponímia i va repassar la normativa internacional i espanyola d’aquesta matèria. Del dret internacional —un àmbit que incideix molt poc en la toponímia—, va fer esment de la tercera part de la CELRoM i la Convenció marc per a la protecció de les minories nacionals (la qual només s’aplica en el context espanyol a minories com els gitanos), tots dos instruments ratificats per Espanya. De l’àmbit estatal, va descriure els models lingüístics de les diferents regions amb llengües pròpies, com ara el model de toponímia monolingüe a Catalunya, la Vall d’Aran, Galícia, la regió basca de Navarra i les Illes Balears, i el model bilingüe a les regions del País Basc i la Comunitat Valenciana. En comparació amb Europa, Piergligli va constatar que a Europa el model més predominant és el bilingüe, alhora que va destacar la diversitat d’opcions. La ponent va concloure que l’activisme de les comunitats lingüístiques és fonamental per a la recuperació dels topònims històrics i que, encara que sembli paradoxal la tendència aparent de molts països cap a la restauració de la toponímia històrica es pot interpretar, segons la seva opinió, de dues maneres: com una falta de consciència verdadera del valor altament simbòlic que els topònims en les llengües regionals tenen per a les respectives comunitats; o per contra, com un senyal d’un impacte social fort —fins i tot més en aquest àmbit que en d’altres— de les decisions polítiques en les relacions intercomunitàries, fins al punt que posteriorment pot dissuadir les autoritats públiques d’adoptar mesures de promoció reals i efectives.

El dret lingüístic en l’ensenyament, a càrrec d’Iñigo Urrutia

Iñigo Urrutia, de la Universitat del País Basc, va abordar el dret lingüístic en l’ensenyament. Va dividir el període dels últims 40 anys en tres etapes: l’etapa preliminar (preconstitucional), l’etapa de desenvolupament i consolidació, i l’etapa actual de crisi i deconstrucció, caracteritzada per la debilitació dels consensos, la sensació d’inestabilitat i regressió, la tendència a l’homogeneïtzació i la irrupció de la idea de defensa de la llengua castellana i de l’activisme judicial.

El model constitucional actual no incideix directament en la regulació dels usos lingüístics en l’ensenyament i només, a través de la jurisprudència, estipula que el sistema educatiu ha de garantir el coneixement de les llengües oficials. Dins d’aquest marc legal, s’han desenvolupat models educatius diferents: els de separatisme lingüístic (com és el cas de Navarra i el País Basc); els de conjunció lingüística o bilingüisme total (com és el cas de Catalunya), i els models trilingües que ofereixen l’anglès (com és el cas de Balears, Navarra i Galícia). En aquest punt, Urrutia adverteix del perill que comporten aquests darrers models per a les llengües regionals, ja que cal evitar que els pares hagin de triar entre que el seu fill o filla aprengui l’anglès o bé una llengua regional com podria ser l’eusquera o el català.

El ponent va fer referència al model educatiu basc, del qual va remarcar que, a pesar que l’alumne pot triar la llengua de docència, el model predominant és el que ensenya íntegrament en basc. I també va fer referència al model educatiu català, sobretot pel que concerneix els resultats de la STC 31/2010 i les decisions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el ponent va criticar a partir dels principis jurídics i constitucionals prèviament establerts.

A tall de conclusió, Urrutia va destacar que les regulacions en aquest àmbit han de tenir en compte sobretot una adequada socialització de l’alumne i que el panorama actual es caracteritza per una tendència cap a un model centralista que cal revertir i un interès per part de l’Estat d’intervenir i modificar les polítiques lingüístiques de les autonomies especialment mitjançant un activisme judicial.

El dret lingüístic en l’ús institucional, a càrrec de Lluís Segura

Lluís Segura, expert en dret lingüístic i actual director de l’Institut d’Estudis Autonòmics del Govern de les Illes Balears, va encetar la intervenció fent al·lusió a la asimetria que, a pesar d’haver transcorregut 40 anys, pateixen els usos de les llengües pròpies respecte de la llengua castellana. Una asimetria provocada per, entre d’altres, la manca d’un deure de coneixement —i per tant, una presumpció de coneixement— de les llengües pròpies, i que s’aguditza a partir de la STC 31/2010, la qual qüestiona tot el model lingüístic.

Segons va exposar el ponent, el poder estatal subestima els objectius de la política lingüística, atès que el mateix Estat considera innecessàries les mesures de protecció per a les llengües pròpies un cop s’aconsegueixi la normalitat d’una llengua o un determinat equilibri. En aquest sentit, el ponent va defensar la vinculació des d’un punt de vista teòric de l’ús de les llengües pròpies amb el principi d’autonomia i va remarcar la importància que el valor de la protecció del pluralisme lingüístic ha d’impregnar tota la regulació lingüística.

També va destacar que les llengües dels poders públics venen determinades per l’ordenament jurídic i per la protecció dels drets lingüístics dels ciutadans i, en conseqüència, el poder públic no té un dret d’opció lingüística, la qual cosa és perfectament compatible amb una regulació d’usos que afavoreixin el desenvolupament normal i generalitzat de les llengües pròpies. En efecte, fins ara hi hagut un cert consens que les institucions poden fer un ús majoritari de la llengua pròpia. No obstant això, sobretot a partir de la STC 31/2010, el missatge de l’Estat ha canviat: ara defensa un equilibri entre llengües oficials, declara inconstitucional la preferència d’una llengua en detriment d’una altra i obliga els poders públics a tenir una conducta lingüística neutra.

Per acabar, el director de l’Institut balear va qüestionar que la presumpció de coneixement només s’apliqués a una de les lleis oficials (en aquest cas, la castellana) i va convidar a jugar més, des del punt de vista jurídic, amb la presumpció de coneixement de les llengües pròpies. En aquest sentit, va defensar l’establiment de límits, tot aplicant el principi de bona fe i d’interdicció del dret, a l’al·legació del desconeixement de les llengües pròpies en els casos en què les al·legacions es facin de manera dilatòria i de mala fe.

 El dret lingüístic en el món socioeconòmic, a càrrec d’Alba Nogueira

Alba Nogueira, de la Universitat de Santiago de Compostel·la, va analitzar el dret lingüístic en el món socioeconòmic, tot fent èmfasi en la sentència del Tribunal Constitucional sobre el codi de consum de Catalunya, així com la Sentència 89/2017 sobre cinema, en les quals es fan interpretacions reductores. La ponent va afirmar que introduir condicionaments lingüístics en la contractació pública és una qüestió rellevant, ja que aquesta suposa entre un 16% i 20% del PIB, i també ho és en les convocatòries de subvencions, atès que mouen prop de 4.000 milions d’euros i tenen una capacitat de penetració molt important en estar adreçades fonamentalment a individus. Finalment, quant a les plataformes electròniques centrals, Nogueira va exposar que la creació de la Base de Datos Nacional de Subvenciones (BDNS) i les plataformes de contractació estan provocant una tendència a la reversió. La informació que es proporciona en aquesta base de dades és sempre en castellà, perquè, segons s’explicita en les preguntes freqüents de la mateixa pàgina web, la llengua comuna dels espanyols és el castellà i si es fes en les llengües cooficials s’estaria privant els ciutadans de la resta de comunitats de la informació a la qual tenen dret i s’estaria “enfosquint” el contingut d’una part de la BDNS, un argument que va posar en qüestió.

El dret lingüístic en els mitjans de comunicació i el sector audiovisual, a càrrec de Mercè Teodoro

Mercè Teodoro, advocada i experta en dret lingüístic de la Comunitat Valenciana, va resumir els 40 anys de legislació lingüística en els mitjans de comunicació i el sector audiovisual. Teodoro va començar la seva ponència afirmant que l’Estat no ha canviat tant en quaranta anys i que actualment es manté el sistema de monopoli estatal pel que fa a la regulació dels mitjans de comunicació audiovisual que requereixen l’ús de l’espai radioelèctric —és a dir, la ràdio i la televisió. Així, va continuar explicant que l’Estat es desentén de la regulació lingüística en els mitjans de comunicació i delega la responsabilitat a les comunitats autònomes perquè creïn lleis de normalització lingüística i ens de ràdio i televisió autonòmiques. El problema, però, és que les lleis autonòmiques no tenen un rang de dret fonamental que faci que siguin estables i que donin una garantia jurídica plena per al manteniment d’aquestes emissions en llengües minoritàries. Teodoro va exposar que no només no hi ha cap llei estatal que garanteixi el dret a comunicar en català, gallec o eusquera en els territoris d’Espanya, sinó que, a més, l’Estat continua posant obstacles a la comunitat lingüística i a la llibertat de comunicació real en les llengües protegides per la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, en què s’imposa que hi ha d’haver un mínim de mitjans de comunicació en les llengües protegides a cada territori. A grans trets, va concloure que el dret d’informar-se en la llengua pròpia —que forma part del dret fonamental d’informació— no està garantit a l’Estat espanyol, i que per fer-hi front s’han d’aprofitar les matèries que no estan regulades, com ara lluitar per guanyar competitivitat i mercat, apostar per la innovació i la tecnologia que ens permeti avançar en la nostra llengua, i treure més rendiment a la cooperació dins de la comunitat lingüística. Finalment, Teodoro va concloure dient “el que no fem nosaltres, no ho farà ningú més, i l’Estat espanyol no ens hi està ajudant”.

EAPC
Iñigo Urrutia, Alba Nogueira, Valeria Piergligli, Lluís Segura, Joan Ramon Solé i Mercè Teodoro (d’esquerra a dreta)

Taula rodona: “Perspectives actuals del dret lingüístic: la visió dels cronistes”

La taula rodona va anar encapçalada per les intervencions en vídeo de William Cisilino, director de l’Agència Regional de la Llengua Friülana, i de Pierre Foucher, de la Universitat d’Ottawa. Cisilino va explicar com Catalunya i la seva experiència en el camp de la planificació lingüística i també la Revista de Llengua i Dret han esdevingut per als friülans una referència; mentre que Pierre Foucher va fer un balanç dels cinquanta anys de la Llei de les llengües oficials del Canadà i va avançar alguns dels resultats del procés participatiu que s’està duent a terme al Canadà per actualitzar la llei esmentada.

Les intervencions van anar seguides d’una taula rodona que va voler abordar els reptes de futur que ha d’afrontar el dret lingüístic. La taula estava formada per Narcís Mir, de la Secretaria d’Acció Exterior i de la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya; Nicolás Bartolomé, advocat expert en dret lingüístic d’Astúries; Agustí Pou, expert en jurisprudència en matèria de dret lingüístic de la Universitat de Barcelona, i María del Carmen Bolaño, experta en dret lingüístic de Navarra. Elvira Riera, responsable de recerca i publicacions de l’EAPC, va moderar la taula rodona en què, basant-se en l’experiència del Canadà explicada per Pierre Foucher, va demanar als participants que opinessin sobre la necessitat d’implicar les majories en la protecció de les llengües de les minories, la necessitat d’augmentar la seguretat lingüística de les comunitats en situació de minoria i la necessitat d’adaptar-se a la revolució tecnològica o digital.

Narcís Mir, Secretaria d’Acció Exterior i de la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya

Narcís Mir, de la Secretaria d’Acció Exterior i de la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya, va exposar quatre conclusions vinculades a l’especificitat del dret lingüístic de la UE. En primer lloc, va afirmar que les qüestions lingüístiques que sempre són una dimensió essencial en la creació de qualsevol espai polític, també ho són en l’àmbit de la UE. En segon lloc, va manifestar que el sistema lingüístic de la UE és un exemple de plurilingüisme força assentat —respecte de les seves 24 llengües oficials i des d’una perspectiva d’organització internacional. Una tercera conclusió a la qual va arribar és que el sistema lingüístic de la UE és contraproduent des d’una perspectiva política, cultural i jurídica, pel que fa al català i a altres llengües amb un estatus similar, ja que la invisibilitat del català —i d’altres llengües minoritàries— a la UE dificulta la projecció exterior de la cultura i la llengua catalanes i incideix negativament en l’estatus d’oficialitat interna a través de les normes de dret derivat que preveuen l’ús de les llengües oficials de la Unió. Finalment, va declarar que les vies per millorar l’estatus del català i de les altres llengües minoritàries d’Espanya són a les mans dels poders polítics de l’Estat.

Agustí Pou, Universitat de Barcelona

Agustí Pou, expert en jurisprudència en matèria de dret lingüístic de la Universitat de Barcelona, va remarcar que el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional tenen una actitud recelosa pel que fa a la consideració de les llengües com a patrimoni cultural, comunicatiu i polític de l’Estat. A partir de les resolucions d’aquests alts tribunals s’entreveu que es vol garantir l’estatus de primacia del castellà, per exemple, a través de la designació de les llengües oficials (per exemple, llengua oficial de l’Estat vs. llengua cooficial). Pel que fa a la necessitat d’augmentar la seguretat lingüística de les comunitats en situació de minoria, va destacar que no hi ha una línia que permeti albirar una assumpció per part de l’Estat, i en concret des de la jurisprudència, de les llengües pròpies com a element d’identitat i de comunicació. Finalment, Pou va exposar les dificultats per a la configuració d’un espai audiovisual català-valencià i va considerar que, tot i que sovint hi ha legislació que no parla explícitament de llengua, sí que hi ha decisions lingüístiques implicades en moltes de les resolucions d’aquestes institucions.

Nicolás Bartolomé, advocat

Nicolás Bartolomé, advocat expert en dret lingüístic d’Astúries, va parlar sobre la reivindicació de l’estatus de les dues llengües minoritàries d’Astúries, el bable i l’eonaviego, i va analitzar la Llei 1/1998, d’ús i promoció del bable. Bartolomé va afirmar que la situació de suport polític i social vers aquestes llengües ha millorat, cosa que ha provocat reaccions per part de certs partits polítics, els quals van començar una sèrie d’accions judicials per frenar la possibilitat d’avançar en la regulació de les llengües pròpies d’Astúries. Tenint en compte que el marc legal que hi ha és reduït, actualment les llengües minoritàries en aquesta comunitat autònoma tenen una falta de seguretat jurídica i uns límits importants en àmbits com l’Administració, l’ensenyament o els mitjans de comunicació. L’advocat va destacar que el debat actual és implicar la majoria política perquè s’apliqui el règim de protecció a una política lingüística efectiva per tal que les llengües asturianes gaudeixin d’oficialitat. A grans trets, Nicolás Bartolomé va concloure que Astúries està en una època de canvi i que són uns anys crucials en el desenvolupament de la situació dels idiomes propis d’Astúries.

María del Carmen Bolaño Piñeiro, Universitat del País Basc

María del Carmen Bolaño Piñeiro, de la Universitat del País Basc, va exposar la situació de l’eusquera a Navarra. Bolaño va descriure com la zonificació a Navarra (zona bascòfona, zona mixta i zona no bascòfona) condiciona els drets lingüístics dels ciutadans en tots els àmbits (Administració pública, ensenyament, mitjans de comunicació…) en funció de la seva zona de residència. Encara que ni el marc jurídic ni el discurs polític actual ajudi, l’experta en dret lingüístic en va treure un punt positiu i és que tant a la zona bascòfona, però sobretot a la zona no bascòfona, des del 2011 fins al 2016 hi ha hagut un augment d’un 4% de les persones que tenen competència per comunicar-se en eusquera. Finalment, María del Carmen Bolaño va considerar que cal canviar el discurs negatiu respecte de la llengua basca, dotar-la de més prestigi i estendre’n l’oficialitat a tot Navarra, seguint el model del País Basc. Per acabar, va proposar promoure la llengua en els àmbits privats i, tenint en compte la necessitat d’adaptar-se a la revolució digital, també en altres pàgines web que no només siguin les oficials de l’Administració pública.

EAPC
María del Carmen Bolaño, Nicolás Bartolomé, Agustí Pou, Narcís Mir i Elvira Riera (d’esquerra a dreta)

Cloenda i conclusions

La cloenda va anar a càrrec d’Antoni Milian, de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Consell de Redacció, el qual va recapitular les idees més importants que van apuntar els ponents i va arribar a les conclusions següents:

  • Que l’heterogeneïtat —lògica i comprensible perquè les realitats lingüístiques són ben diverses— que sempre ha caracteritzat els models juridicolingüístics vigents està evolucionant cap a una homogeneïtat vinculada a reforçar el rol del castellà en detriment de les llengües pròpies.
  • Que el pluralisme lingüístic que hi ha a l’Estat espanyol sembla més el fruit de concessions i no de conviccions, atès que l’oficialitat de les llengües diferents del castellà només s’ha pogut aconseguir després de fortes crisis.
  • Que actualment hem arribat a una situació paradoxal en què, d’una banda, hi ha partits polítics que inciten els ciutadans a l’aversió cap a altres llengües que no siguin el castellà i, de l’altra, hi ha representants de l’Estat que, en la premsa internacional, empren mitjans inacceptables com la mentida deliberada i tergiversen la situació de les llengües a Espanya.
  • Que el marc legal ha quedat obsolet, és insuficient i no respon a les necessitats actuals per preservar les llengües pròpies (l’article 3 de l’actual Constitució espanyola és un calc de l’article 4 de l’aleshores Constitució de la Segona República, el qual es va concebre en un context en què la societat era predominantment agrària molt allunyada de la societat de la informació d’avui en dia).
  • Que caldria promoure una llei estatal que modifiqués i inclogués el pluralisme lingüístic dintre les raons imperioses d’interès general, així com proposicions de reforma constitucional des de les cambres autonòmiques per modificar de forma substancial l’article 3 de la Constitució espanyola.

Milian va acabar les conclusions fent valer la riquesa d’experiències que hem obtingut en la planificació lingüística i preservació de llengües i va animar els assistents a perseverar en la defensa de les llengües pròpies. També va considerar que estem experimentant una bretxa teòrica, és a dir, que per una qüestió possiblement generacional, hi ha una manca de teòrics en l’àmbit del dret lingüístic.

EAPC
Conclusions de la jornada a càrrec d’Antoni Milian, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Consell de Redacció de la Revista de Llengua i Dret

Els resultats de la jornada es publicaran en el proper número de la Revista de Llengua i Dret (número de desembre 2019), en què hi haurà una secció monogràfica que comprendrà els diversos estudis monogràfics que s’han exposat en la trobada, i la secció de legislació, documentació i jurisprudència no aplegarà la tradicional crònica semestral, sinó cròniques de síntesi dels 40 anys de legislació lingüística per territoris.

Vídeos de la jornada

Els vídeos de la jornada ja estan a la disposició del públic a la pàgina web de l’EAPC.

 

Viena Rodríguez i Anna Arnall
Servei de Recerca, Documentació i Publicacions de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya

Deixa un comentari