Fa uns quants dies va tenir una notable repercussió —i un saludable rebuig— en els mitjans i l’opinió pública la curiosa argumentació de l’Advocacia de l’Estat que exigia a la Generalitat Valenciana de comunicar-se amb Catalunya, les Illes Balears i la resta de l’àrea catalanoparlant només en castellà i no en la llengua pròpia. 

Segons l’Advocacia de l’Estat, el Govern valencià no hi podia utilitzar el valencià i hi havia de recórrer al castellà per la profunda raó que l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament només parlen de valencià, denominació que no figura en cap altre estatut. Un argument d’una profunditat similar a impedir, per exemple, que el Govern d’Espanya pogués comunicar-se amb els d’Hondures o Costa Rica en castellà, perquè la Constitució espanyola parla de castellà i no d’espanyol per a referir-se a la llengua de l’Estat. Però aquest nominalisme exacerbat i aquesta manipulació literalista s’entendran millor si comprovem que es combinen amb un atac frontal a l’ús de la llengua pròpia, de manera que, si s’admeten les pretensions de l’Advocacia de l’Estat, el valencià quedarà relegat a una utilització oficial quasi ornamental.

Situem, però, els fets abans d’analitzar l’escrit de l’Advocacia de l’Estat. Aquest escrit es refereix al Decret 61/2017, de 12 maig, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials de la Generalitat Valenciana, que estableix que “el valencià és la llengua pròpia de la Generalitat i, com a tal, en serà la llengua destacada d’ús normal i general”. A més, el Decret preveu que “les actuacions internes de l’Administració de la Generalitat de caràcter administratiu es redactaran en valencià”. I fixa que la comunicació entre la Generalitat i els ciutadans dels territoris de predomini lingüístic valencià s’ha de fer en valencià, tret que el ciutadà demane que es faça en castellà. També han de ser en català les relacions de la Generalitat Valenciana amb les altres institucions estatutàries, amb l’Administració local dels territoris de predomini lingüístic valencià, amb l’Administració d’Estat, inclosa la de justícia, amb seu en territori valencià i amb “la resta de territoris de l’àmbit lingüístic”.

Contra aquest Decret van presentar recurs l’Advocacia de l’Estat, dos diputats del PP, el sindicat CSIF i l’Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana. Entre tots quatre recurrents pràcticament demanaven l’anul·lació completa del Decret amb el principal argument que aquest implicava una greu vulneració dels drets dels castellanoparlants i situava el castellà en una posició d’inferioritat respecte del valencià. Fruit d’aquests quatre recursos, en sentències de 17 i 19 de juliol de 2018, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) anul·lava un total de 12 articles d’un total de 27. És a dir, deixava el Decret pràcticament sense contingut normatiu.

Contra aquestes sentències, tant la Generalitat Valenciana com la Intersindical Valenciana (que ja havia defensat el Decret en la primera instància davant el TSJCV) van presentar recursos de cassació davant del Tribunal Suprem (TS), recursos que van ser admesos a tràmit. I és per oposar-se a aquests recursos de cassació que les parts recurrents —la dreta i l’Advocacia de l’Estat— han adduït els escrits en què defensen les recents sentències del TSJCV amb l’anul·lació dels 12 articles.

Per acabar de situar la qüestió, cal recordar que l’Advocacia de l’Estat va presentar el primer recurs per ordre directa del Govern de l’Estat. L’Advocacia de l’Estat és un òrgan —concretament, una direcció general— de l’Administració estatal, i en el moment de la publicació del Decret es trobava en mans del PP. A hores d’ara, en les del PSOE.

Doncs bé, entrant en el fons de l’assumpte, l’escrit de l’Advocacia de l’Estat davant el Tribunal Suprem té dues parts argumentals bàsiques. La primera se centra a combatre la unitat de la llengua catalana. En la segona, ataca directament les mesures que poden conduir a augmentar l’ús del valencià en l’Administració de la Generalitat.

Els primers arguments de l’Advocacia es destinen a “demostrar” que jurídicament no existeix allò que el Decret estableix com a “comunitats autònomes que pertanyen al mateix àmbit lingüístic”. En aquest sentit argumenta que l’Estatut d’autonomia valencià és l’únic que pot establir quines són les llengües oficials i que aquesta norma anomena valencià la llengua pròpia i que no hi ha cap altre Estatut que tinga una llengua amb aquesta mateixa denominació.

I torna, una vegada més, al mateix argument nominalista per dir que en la regulació del Decret no és aplicable la previsió feta en l’article 15.3 de la Llei 39/2015, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, que estableix que “si [els documents de les administracions] han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no cal traduir-los”.

Finalment, l’Advocacia de l’Estat arriba a la culminació del nominalisme i de l’enginyeria jurídica quan afirma que la Sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, que reconeix la possibilitat d’anomenar indistintament la llengua com a català o valencià, no és aplicable en aquest cas perquè aquesta només fa referència —diu— “a l’àmbit acadèmic”. L’Advocacia de l’Estat tergiversa el fet que les universitats de València, d’Alacant i Jaume I de Castelló que reconeixen aquesta equivalència de valencià i català en els seus estatuts ho fan precisament com a administracions públiques.

La segona línia argumental de l’Advocacia està dedicada a intentar demostrar que el Decret estableix una prioritat de la “llengua valenciana” sobre el castellà i que això és contrari a dret i a la “reiterada doctrina del Tribunal Constitucional” (la doctrina del qual ací, sí que val). Per això afirma que és nul·la de ple dret una redacció tan garantista i avalada pel Consell Jurídic Consultiu valencià com la de l’article 4.1: “El valencià és la llengua pròpia de l’Administració de la Generalitat i, com a tal, en serà la llengua destacada d’ús normal i general, sense que es puga entendre d’aquesta declaració cap limitació respecte de l’altra llengua oficial”.

També s’impugnen articles com els que fixen que la retolació de la Generalitat Valenciana en territoris de predomini lingüístic valencià siga només en aquesta llengua (art. 9) o que es faça només en valencià la comunicació entre òrgans de la Generalitat (art. 10), la inscripció en registres propis (art. 15) o que l’atenció a la ciutadania s’inicie en valencià “sense perjudici del dret que tenen les persones a ser ateses en qualsevol de les llengües oficials” (art. 16), per posar només alguns exemples.

En totes dues línies argumentals, la principal arma que empra l’Advocacia és la vulneració de la jerarquia normativa, perquè entén que el Decret va molt més enllà dels manaments que la llei que desplega, la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) i, fins i tot, en alguns casos, superant el mateix Estatut d’autonomia valencià. Per a completar la seua defensa, i especialment per a anar contra les mesures que puguen augmentar l’ús, fan servir la Sentència 31/2010, del Tribunal Constitucional espanyol (la referent a l’Estatut d’autonomia de Catalunya) que estableix que “la definición del catalán como lengua propia de Cataluña no puede justificar la imposición estatutaria del uso preferente de aquella lengua en detrimento del castellano”.

Des del nostre punt de vista —i en aquest sentit coincidim plenament amb els recursos plantejats tant per la Generalitat Valenciana com per Intersindical Valenciana—, tant les sentències del TSJCV com l’escrit de l’Advocacia de l’Estat contradiuen la mateixa jurisprudència d’aquest Tribunal consolidada des de 2004 on s’admet que valencià i català són dues denominacions d’una mateixa llengua i que això està d’acord amb la legislació vigent. O, cosa més greu encara: és evident que amb les sentències recents del TSJCV contra el Decret es vulnera la jurisprudència del Tribunal Constitucional fixada des de la Sentència 75/1997, o la del mateix Tribunal Suprem (STS de 15 de març de 2006 o STS de 22 de novembre de 2011, entre altres).

Per acabar, i ni que siga de manera breu, també exposarem els arguments que han fet servir els dos diputats del PP i l’Asociación para la Defensa del Castellano, els quals comparteixen advocat. En reproduïm una part de l’al·legació primera, mostra eloqüent d’argumentació jurídica gens influïda pel pamfletarisme polític:

“Ha sido siempre una posición del pancatalanismo independentista la defensa de una hipotética e idealista unidad territorial, diferenciada del resto del Estado, en torno a una pretendida unidad de la lengua, que abarcaría los territorios de las comunidades autónomas de Cataluña, Valencia y Baleares.

Por ello, lo que pretende la Generalitat Valenciana y el Sindicato (del inexistente País Valenciano) recurrentes es que el Tribunal Supremo avale esa pretendida unidad de la lengua y dé cobertura a un concepto, embrionario del de ‘Països Catalans’, cual es el de ‘comunidades autónomas del mismo ámbito lingüístico’”.

I l’altre argument, el mateix citat per l’Advocacia de l’Estat: que el nom que estableix l’Estatut és valencià i que cap altre estatut reconeix aquesta llengua.

Caldrà esperar per veure en quin sentit es pronunciarà el Tribunal Suprem quan dictarà sentència. Siga com siga, de tots aquests processos, si res queda meridianament clar és que el marc jurídic de la Llei d’ús i ensenyament del valencià està exhaurit i és totalment ineficaç per a avançar en l’ús del català al País Valencià. Perquè, de fet, un dels arguments de més pes emprats tant en les sentències com en els escrits de les entitats contràries al Decret és que aquest va més enllà dels manaments previstos per la LUEV i, doncs, es vulnera el principi de jerarquia normativa.

Per a superar aquests entrebancs, la millor opció és emprendre el mateix camí que el Govern valencià, amb bon criteri, ja va fer respecte del Decret de plurilingüisme, cas en què també el TSJCV havia declarat nuls nombrosos articles a instàncies de diverses entitats vinculades a la dreta antivalenciana. Aleshores es va optar per a aprovar una llei de plurilingüisme que superés l’estret marc de la Llei d’ús i ensenyament. Vists els esdeveniments, les majories parlamentàries i la saludable reacció social que han provocat aquests fets, creiem que ara és el moment d’aprovar una llei d’igualtat lingüística que reconega definitivament la unitat de la llengua i l’equivalència de les denominacions tal com ho han fet les universitats valencianes. I que fixe que el valencià és la llengua normal d’ús de la Generalitat Valenciana, internament, amb la ciutadania, amb les administracions i amb la resta de la comunitat lingüística. Que faça efectiva la recepció dels mitjans de comunicació en català de tota l’àrea catalanoparlant. I que regule sancions per als casos de discriminació lingüística, tal com s’ha fet, en l’àmbit corresponent, en la Llei d’igualtat de les persones LGTBI recentment aprovada per les Corts Valencianes. Només així evitarem aquestes insídies que, invocant la literalitat de la llei, ens impedeixen avançar i podrem aspirar a una mínima normalitat contra els supremacistes.

Alfons Esteve
Tècnic lingüístic i advocat

Francesc Esteve
Tècnic lingüístic i filòleg