El novembre del 2016, l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), la nova gramàtica normativa. Aquesta obra va representar per al català una actualització que va més enllà dels canvis que va introduir respecte a la gramàtica normativa anterior (la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, del 1918), que en els registres formals eren relativament pocs. Les novetats més rellevants van ser, d’una banda, la incorporació de fenòmens nous i, de l’altra, la concepció innovadora de la normativa gramatical que incloïa. A la GIEC la norma es concep d’una manera flexible i matisada: se suprimeix el contrast correcte/incorrecte i en lloc seu en alguns casos es proposen solucions diferents segons l’àrea geogràfica (la gramàtica normativa anterior ja ho havia fet amb alguns fenòmens, sobretot morfològics).
Però l’adopció de solucions diferents per a un sol fenomen (el que s’anomena polimorfisme) a la nova gramàtica normativa no es limita a la variació geogràfica; també s’aplica a la variació funcional, als registres, és a dir, a la variació lingüística que es relaciona amb el context en què té lloc la comunicació. La GIEC té en compte les diferències entre l’ús oral i l’escrit, i entre el general i l’especialitzat, i sobretot distingeix tres nivells de formalitat: registres molt formals, registres formals (els que corresponen a la formalitat mitjana, diu la mateixa GIEC) i registres informals, i també té en compte fenòmens que considera col·loquials quan estan relacionats amb algun dels anteriors (vegeu l’estudi que n’ha fet Busquets, 2019); finalment, els que queden fora de la norma es consideren no acceptables. Aquest canvi de formulació no consisteix en un simple canvi d’etiquetes, sinó que és el reflex d’un canvi molt important en la manera com s’observen els fets lingüístics i com es concep la norma.
Una altra característica important de la GIEC és que presenta la prescripció a partir de la descripció dels fenòmens. En el segle XXI, el coneixement que tenim del llenguatge verbal i de les llengües, ens permet abastar-les d’una manera polièdrica, que valori tota la riquesa de les seves varietats (també dels registres), que en mostri el funcionament general, i que relacioni cada varietat amb les variants (fonètiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques) que s’hi aparellen. Totes aquestes característiques demanen a l’usuari que assumeixi aquesta nova manera de mirar els fets lingüístics, i li traspassen part de la responsabilitat a l’hora de prendre decisions d’ús: segons el registre del text, segons la situació comunicativa, segons l’estil que es vulgui adoptar, podrà triar, quan sigui el cas, entre les diverses opcions que la normativa li ofereix.
Dos anys després de la publicació de la GIEC, l’IEC va publicar en línia la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018), que redueix a poc més de la meitat el contingut de la primera (vegeu-ne la “Presentació”, també en línia). I a principis de setembre d’enguany s’ha publicat la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019).
Aquesta ressenya se centra en la GBU, en valora les principals característiques, posa l’atenció sobretot en la manera com s’hi formula la normativa en diversos aspectes que són o han estat més o menys polèmics, i amb aquest propòsit la compara sempre que cal amb la GIEC (seria convenient fer una anàlisi similar de la GEIEC, que aquí no s’aborda per no allargar excessivament el text).
Característiques generals i destinataris
La GBU és una gramàtica en paper de 553 pàgines (més 17 pàgines de textos introductoris i 24 pàgines d’índexs). A la “Presentació” es diu que s’adreça “al públic no especialitzat i molt específicament al món de l’Administració, dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament, com a obra de consulta que pot orientar en la interpretació i l’aplicació de la normativa de l’IEC” (p. IX), i la seva extensió correspon aproximadament a un terç de la GIEC, que té 1.314 pàgines de text (més 33 pàgines de textos introductoris i 123 pàgines d’índexs). S’ha fet, doncs, una síntesi important del contingut de la gramàtica normativa “mare”, per dir-ho així. I s’ha fet donant molta importància a la informació resumida en forma de quadres i presentant el text i els exemples per mitjà d’una maquetació esponjada i neta. Els 140 quadres que inclou la GBU il·lustren prou bé la manera com es concreta el propòsit de fer d’aquesta obra una gramàtica bàsica de consulta. S’ha de dir que la síntesi en forma de quadre, i la presentació dels exemples per mitjà de taules etiquetades (Sí/No, Registres formals / Registres informals…), a vegades corre el risc de simplificar massa la informació, i sobretot la valoració normativa: l’oposició Registres formals / Registres informals podria fer pensar a algú, per exemple, que en un context informal no són mai adequades les formes de la primera columna, cosa que, evidentment, no sempre és certa.
Una característica important de la GBU és la incorporació d’un glossari al final de cada capítol, després de la descripció general i de les “Remarques normatives i d’ús” en què s’estructura cada apartat. D’aquesta manera, els lectors poden consultar la definició dels termes gramaticals més importants que s’hi han fet servir. Aquest glossari, a més, remet a l’apartat corresponent de la GEIEC, que al seu torn remet al de la GIEC, de manera que, encara que sigui indirectament, es pot arribar a la font principal, la que conté tota la descripció i tota l’argumentació. Tots els termes dels glossaris es reuneixen a l’índex de termes final, que malgrat això és probable que resulti insuficient perquè els usuaris puguin trobar d’una manera ràpida el lloc on es troben aspectes concrets de la gramàtica sobre els quals tenen un dubte (la comparació amb l’índex completíssim de la GIEC és inevitable).
La GBU és certament molt útil per consultar-hi informació gramatical bàsica i concreta. N’hi ha prou amb comparar, per exemple, els subapartats de la GIEC corresponents a l’ús de la preposició a davant del complement directe (§ 19.3.2, p. 730-733) i a la distribució dels verbs ser, estar i haver-hi a les oracions copulatives locatives (§ 22.3.2, p. 871-874) amb els apartats corresponents de la GBU (§ 21.3, p. 299-302, i § 30.4, p. 417-420, respectivament). En el primer cas, tot i que es tracta, també a la GBU, d’un apartat especialment llarg, en comparació amb altres, el quadre resum inicial proporciona la informació bàsica, i les remarques posteriors, amb els exemples corresponents, la desenvolupen de forma resumida. En el segon cas, la manera com s’ha seleccionat i integrat la informació la fa, en comparació amb el text de la GIEC, més assequible i manejable per a un públic no expert.
La GBU se centra en la part de la normativa que afecta els registres formals. Contraposa sovint els usos d’aquests registres amb els dels registres informals i no fa referència a la llengua col·loquial (tot i que sí que hi ha alguna referència a la parla espontània). En el procés de selecció i resum, doncs, s’han perdut part dels matisos que fa la GIEC, i aquesta versió resumida de la gramàtica normativa ha tornat a posar el focus en la formalitat, tal com han fet tradicionalment les gramàtiques normatives i prescriptives. Si es té en compte tot el ventall de situacions comunicatives i estils discursius que trobem en l’àmbit educatiu i, en general, a les societats contemporànies, cal interpretar que quan a la presentació es diu que la GBU s’adreça “molt específicament al món de l’Administració, dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament”, aquesta referència no inclou els professionals de la llengua: mestres, professors, assessors lingüístics, escriptors i altres professionals que no només han de treballar amb textos formals, sinó també amb textos de registres més o menys informals, tant orals com escrits.
La interpretació de la norma de la GIEC
D’altra banda, si comparem la GBU amb la GIEC observem que la manera com la primera presenta la informació normativa a vegades constitueix una modificació, més restrictiva, de la norma, i altres vegades afavoreix aquesta lectura restrictiva. Així es pot veure ja a la “Presentació” de l’obra. Els apartats 4 (“La GBU: una gramàtica descriptiva i normativa”, p. XII-XIII) i 6.3 (“Exemples”, p. XVII) orienten el lector sobre la manera com ha d’interpretar la informació que trobarà en el text, en els quadres de contingut i a les taules d’exemples, en relació amb la norma dels registres formals, que a vegades es contraposa amb la dels registres informals i altres vegades, amb les formes no acceptables. En algunes d’aquestes orientacions, però, es barreja la distinció entre formes “preferibles” i formes alternatives en els registres formals, d’una banda, i formes pròpies dels registres formals i formes pròpies dels registres informals, de l’altra. D’aquesta manera, es dona a entendre que les formes “preferibles” són per als registres formals i les alternatives, per als informals. És evident, en canvi, que les formes alternatives —i això es desprèn simplement del significat del verb preferir, però també de la formulació que trobem a la GIEC— també són adequades en els registres formals. Això afecta casos com l’estructura si hagués… hauria…, que es considera “l’opció tradicional i preferible en els registres formals”, en contraposició a l’alternativa si hagués… hagués…: a la taula d’exemples, però, la primera és a la columna dels registres formals i la segona, a la dels informals (§ 27.6, p. 388).
Passa una cosa semblant amb les variants l’hi i n’hi de les combinacions pronominals li ho i li’n, respectivament: les segones es consideren més “habituals” que les primeres en els registres formals (informació estrictament descriptiva, d’altra banda, no pas normativa), però a la taula d’exemples les primeres queden relegades als registres informals. Això fa que l’alternança li ho / l’hi, sigui etiquetada en els exemples de la mateixa manera que l’alternança els el / els hi… (§ 16.4, p. 229); però, en canvi, la valoració normativa que reben és significativament diferent. Cal dir també que, en el cas de l’alternança li’n/n’hi, la GIEC, després d’afirmar que li’n és “més habitual” que n’hi, com la GBU, posa les dues variants en el mateix nivell normatiu (“totes dues possibilitats es poden utilitzar indistintament”, GIEC, § 8.4.3.3b, p. 212), valoració que a la GBU s’ha convertit, com hem vist, en consideració de variant adscrita als registres informals a la taula d’exemples.
També pot afavorir interpretacions contradictòries, i sovint més restrictives —en relació sempre amb la GIEC—, el fet que les etiquetes Sí/No es facin servir a les taules d’exemples per il·lustrar dues menes de valoracions normatives diferents: d’una banda, per als exemples que contraposen el que és normatiu i el que no ho és (el que “s’evita” o “no és acceptable”): per exemple, en el cas de l’important i allò important (§ 12.5, p. 180), o en el de la introducció de la preposició de davant de la conjunció que (§ 37.1, p. 501); de l’altra, per contraposar els registres formals i els informals, com és el cas, per exemple, de les subordinades relatives analítiques (§ 38.6, p. 522), de la distribució de les variants com que i com amb valor subordinant causal (§ 40.2, p. 539), de la duplicació d’alguns complements indirectes amb pronom feble (§ 17.6, p. 249) i de la representació pronominal del complement indirecte plural de tercera persona amb els o els hi (§ 16.4, p. 230). Etiquetar en els exemples la variant que s’associa amb els registres informals per mitjà d’un No pot fer pensar a més d’un (i sobretot al lector no expert) que es tracta d’una variant no acceptada en termes absoluts, en lloc de valorada com a informal; sobretot tenint en compte que és una etiqueta que també s’utilitza amb aquest segon valor a la mateixa GBU.
També afavoreix una interpretació restrictiva de la norma el fet que en els quadres no s’hi incloguin les opcions no preferibles o menys “habituals”, que també són normatives en general i adequades en els registres formals en particular. Passa, per exemple, amb la variant l’hi de la combinació de pronoms la hi (§ 16.4, p. 228) i amb el manteniment de les preposicions en i amb davant d’infinitiu regit (§ 37.3, p. 506); a més, en aquest últim cas, quan en un altre apartat, dedicat als usos de la preposició amb, es parla de la seva aparició davant d’infinitiu, en el text es diu que “sol canviar a de” (el manteniment de amb també és normatiu, doncs) i a la taula d’exemples només s’hi inclou aquesta possibilitat, el canvia a de, i d’altra banda, no es posa cap exemple de predicat simètric, que no admet el canvi (Haver fet un curs de cuina no té {relació / res a veure} amb ser bon cuiner, GIEC § 26.5.2.3, p. 1012) (§ 21.4, p. 303).
Les preposicions per i per a i la concordança del verb haver-hi
Vegem ara com tracta la GBU fenòmens sintàctics que han estat llargament debatuts i que capten sovint l’interès dels usuaris i, sobretot, dels professionals. Em refereixo a la normativització dels usos de les preposicions per i per a, d’una banda, i de la concordança del verb haver-hi amb el sintagma nominal que el segueix, de l’altra.
Com a la GIEC, a la GBU els usos de les preposicions per i per a es reparteixen entre el capítol dedicat a les preposicions (§ 21.6 i § 21.7, p. 306-309) i l’apartat dedicat a les oracions finals (§ 40.3, p. 541-545). Del conjunt de l’exposició i de les “Remarques normatives i d’ús” sorprenen diversos aspectes:
D’una banda, el fet que bona part de la informació es dediqui, d’una manera repetitiva (§ 21.6, p. 307, i § 40.3, p. 542-544), a explicar la norma “tradicional” (la que correspon a l’anomenada norma Fabra) de distribució d’aquestes dues preposicions davant d’infinitiu i a la distinció entre contextos agentius i no agentius (fins i tot es recuperen els termes acció voluntària i verb d’acció voluntària, que no trobem a la GIEC).
D’altra banda, el fet que, quan es parla de les altres dues opcions (sempre per davant de qualsevol infinitiu, final o causal; ús general de per a davant d’infinitiu final), es modifiqui el criteri de la GIEC: en lloc de dir-se “d’acord amb els parlars” que fan o no fan la distinció entre les dues preposicions (formulació que no restringeix el criteri als parlants de les varietats respectives, sinó que només fa explícita la font del criteri), es diu “en els parlars”. Si seguíssim la GBU en lloc de la GIEC, doncs, un barceloní no podria optar per l’ús de la preposició per a davant d’un infinitiu final i un ebrenc, per l’ús de la preposició per, posem per cas). Com a barcelonina que creu que algun dia haurem d’optar per una solució única per als infinitius finals, i que considera que aquesta solució única només pot ser la de les varietats que fan la distinció entre les dues preposicions, considero que la manera com ho formula la GIEC és més adequada, però també menys fragmentadora i més fàcil d’aplicar a l’ensenyament i en l’avaluació de coneixements de llengua, que no pas la manera com ho formula la GBU.
Finalment, sobta que, al costat del detall amb què es tracten tots els aspectes que corresponen al criteri “tradicional” (no només davant d’infinitiu), tan sols es parli de “sintagma nominal o equivalent” i no s’incloguin d’una manera explícita, ni a l’explicació ni als exemples (§ 21.7, p. 307-309), els usos generals de la preposició per a amb valor temporal davant d’adverbi (per a avui, per a llavors…), preposició (per a després de sopar) i “altres construccions preposicionals o oracionals” (per a d’aquí (a) una hora, per a quan pugui, per a havent dinat) amb valor temporal (GIEC: § 19.3.5.4b, p. 749), ni tampoc el valor d’“àmbit d’adequació d’una cosa” (L’escola és molt lluny per als meus fills) (GIEC: § 19.3.5.5, p. 751). En definitiva, la informació de la GIEC sobre aquest punt és més completa que la de la GBU i no conté repeticions.
Pel que fa a la concordança del verb haver-hi, després d’enumerar les varietats que no la fan, la GBU diu que en “la resta de parlars [el valencià i el català central] hi ha concordança en els registres informals, però tradicionalment s’evita la concordança en els registres formals” (§ 29.4, p. 407). ¿Com s’ha d’interpretar, “tradicionalment s’evita”? D’entrada sorprèn, des del punt de vista semàntic, la combinació de l’adverbi tradicionalment amb un verb en present, perquè el temps que esperaríem és l’imperfet o el perfet (tradicionalment es feia / s’ha fet tal cosa, però ara ja no es fa). Tant aquesta circumstància com el fet que, en cas de dubte, és la GIEC, que és la gramàtica normativa completa, la que ha de prevaldre per davant de la GBU i la GEIEC, que en són versions resumides, ha de portar, al meu entendre, a considerar que la normativa accepta la concordança d’haver-hi en valencià i en català central en els registres formals (vegeu a Nogué Serrano 2018, p. 126-128, una argumentació més detallada sobre el tractament de la concordança del verb haver-hi a la GIEC).
Per anar acabant
Malgrat el que acabo de dir, que la GBU i la GEIEC són versions resumides de la GIEC, a la “Presentació” de la GBU es diu que en aquesta obra s’hi han introduït “informacions d’ús diverses, que no apareixien en la GIEC i de vegades tampoc en la GEIEC” (p. X). Convindria, per claredat normativa i transparència metodològica, que la Secció Filològica publiqués, com fa amb el DIEC, una llista de totes les informacions que contenen tant la GBU com la GEIEC que no s’havien inclòs prèviament a la GIEC, i també les modificacions de criteri.
Hi ha algun aspecte de la GIEC que s’ha omès o simplificat massa a la GBU i que, al meu entendre, s’hauria d’haver mantingut o explicat amb més detall, perquè era una novetat normativa important, que ha permès evitar ultracorreccions que són innecessàries i que alteren el funcionament normal de la llengua. Penso, concretament, en el tractament que fa la GIEC de la concordança dels noms quantitatius quan formen part del subjecte (La meitat/majoria dels comensals no va/van beure vi), molt ben resumida en un sol paràgraf (§ 13.5.1.3b, p. 486-487), i en l’absència del pronom en en casos com Traieu el iogurt de la nevera > Traieu-lo (GIEC: § 8.4.3.6b, p. 215) (sorprèn la breu explicació en lletra menuda que trobem a la p. 225 de la GBU, en què es diu que en casos d’aquesta mena, quan el complement directe és indeterminat, “un únic pronom pot representar dos complements”). També s’hauria pogut explicar d’una manera més clara la grafia tant o més seguit d’adjectiu o adverbi (§ 39.2, p. 529), que havia resultat sorprenent per a molts quan la vam trobar a la GIEC (§ 25.4.3d, p. 982; § 25.4.5g, p. 987; i § 28.2.2a, p. 1074).
Crec que de tot el que acabem de veure se’n desprèn clarament que per als professionals de la llengua (mestres, professors, assessors lingüístics, traductors, escriptors…) la consulta de la GBU pot resultar clarament insuficient, com ja he dit més amunt. D’una banda, el fet que se centri en els registres formals en deixa fora, com també ja he dit, tots els matisos que conté la GIEC sobre les opcions normatives que són valides en els registres informals de la llengua, i també tota la informació relativa al registre col·loquial. Aquesta informació és imprescindible per abordar la multitud de necessitats comunicatives que ens trobem en contextos públics més enllà dels registres formals i molt formals. D’altra banda, la necessària concisió a què ha obligat l’objectiu principal de la GBU ha comportat prescindir d’informació que és molt necessària en molts d’aquests àmbits professionals. És impensable, per exemple, plantejar a l’aula, en un llibre de text o en un llibre d’estil, els usos del pronom en sense tenir en compte (no necessàriament incloure) tots els casos i matisos que conté la GIEC, alguns dels quals no són a la GBU (per exemple, l’absència, ja comentada, de pronom en en casos com Traieu el iogurt de la nevera > Traieu-lo). A la “Presentació” mateix es deixa clar que la GBU és un “manual de consulta adaptat a usuaris amb coneixements gramaticals generals que volen resoldre dubtes d’ús” (p. IX). Ho diuen també la presidenta de la Secció Filològica, M. Teresa Cabré, i el president de l’IEC, Joandomènec Ros, en el seu text introductori (“Tots els camins porten a Roma”): la GBU és “la gramàtica que vol cobrir les necessitats dels qui volen trobar respostes més ràpides, encara que perdin informació sobre l’argumentació que ha sustentat les decisions” (p. VIII). És evident que, davant de fenòmens gramaticals més o menys complexos, les decisions que prenen els professionals de la llengua no poden ser ràpides i s’han de sustentar en l’argumentació que tenen al darrere.
Sigui benvinguda la simplificació, la drecera per arribar a Roma, quan compleix l’objectiu de fer arribar la nova normativa a un públic ampli; però que això no vulgui dir modificar en cap sentit la normativa gramatical, ni tampoc renunciar a la riquíssima informació lingüística, descriptiva i prescriptiva, que conté la GIEC, l’obra mare que es vol contribuir a divulgar.
Neus Nogué Serrano
Universitat de Barcelona
Referències citades
Busquets, Marta. (2019). Prenia notes per enrecordar-se’n del que deien els advocats: la sintaxi col·loquial a la GIEC. (Treball final de màster). Universitat de Barcelona / Universitat Autònoma de Barcelona, Catalunya.
Institut d’Estudis Catalans. (2016). Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Institut d’Estudis Catalans. (2018). Gramàtica essencial de la llengua catalana. Consultat el 4 d’octubre de 2019, des de https://geiec.iec.cat/
Institut d’Estudis Catalans. (2019). Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Nogué Serrano, Neus. (2018). La nova normativa a la butxaca. L’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana: principals novetats. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.