En la mort de Rafael Lluís Ninyoles, referent imprescindible de la sociolingüística catalana – Miquel Nicolás

39_imatge_Ninyoles_500px
Universitat de València

La sociolingüística catalana, com a disciplina teoricopràctica que intenta analitzar i transformar la comunicació lingüística als països on el català és llengua pròpia, s’ha basat des dels seus orígens, fa més de mig segle, en la noció de conflicte lingüístic. Aquest es dona quan en una comunitat més o menys extensa les diferències socials (de classe, bloc de poder o grup nacional) es manifesten com a pugna de dues o més llengües, les quals es disputen els espais de la comunicació pública i, subsidiàriament, de la interpersonal o privada.

El terme conflicte lingüístic s’encunyà en l’àmbit anglosaxó a fi de remarcar que el contacte entre llengües no es limita a l’esfera de les formes: préstecs o manlleus, interferències, substitució o adquisició de sons, mots o estructures… Més enllà dels intercanvis de formants, les relacions interlingüístiques són de naturalesa sociopolítica, arrelen en el més íntim teixit conflictiu de les formacions socials. I tenen conseqüències profundes en la consciència individual i en les creences i els comportaments dels parlants dins una mateixa comunitat de parla. L’introductor del terme en l’àmbit de llengua catalana fou el sociòleg valencià Lluís V. Aracil, en un article del 1965. El 1969, un altre sociòleg valencià, Rafael L. Ninyoles, el desenvolupava en un llibre clàssic, Conflicte lingüístic valencià, que introduïa elements d’anàlisi fins llavors inèdits en la comprensió de la dinàmica sociolingüística.

Ninyoles ens va deixar el proppassat 25 d’octubre de 2019, d’una manera discreta, com havia viscut. No va aspirar mai a exercir el mestratge intel·lectual en un terreny, el de la sociologia del llenguatge, que ell mateix va capgirar quan, encara no havia fet vint-i-cinc anys, enllestí l’estudi esmentat, que es publicaria dos anys més tard. El pas del temps canvia la perspectiva amb què mirem el passat. Llegit amb els ulls d’avui, aquest llibre, el més esmentat dels que publicà, pot semblar bastant evident en moltes de les apreciacions que conté. Però aquestes constatacions evidents es forjaren a partir de les anàlisis que Ninyoles hi esbossava, les quals contribuïren a articular un camp de saber abans inexistent.

Rafael Lluís Ninyoles Montllor va nàixer a la ciutat de València el 1943, en plena postguerra franquista, en els anys més durs de proscripció de la llengua, represàlies contra els vençuts i emmordassament dels opositors al règim. Va estudiar el batxillerat al col·legi dels jesuïtes, amb condeixebles com Lluís V. Aracil, Manuel Ardit, Josep Vicent Marqués, Alfons Cucó o Eliseu Climent, alguns dels quals retrobaria després a la universitat. Tots ells tindrien una notòria influència en l’entorn del valencianisme cultural i polític. En aquells anys de joventut, Ninyoles milità durant un breu període en la Unió Democràtica del País Valencià, partit democristià. Sembla que aquesta fou la primera i última militància partidista que el sociòleg valencià va professar. Melòman consumat, va seguir estudis de piano al conservatori superior de la seua ciutat, però no s’hi va dedicar professionalment.

Ninyoles va cursar estudis de dret. En la seua formació acadèmica fou molt important la influència del granadí Francisco Murillo, catedràtic de dret polític a la Universitat de València entre 1952 i 1961. Murillo, un dels fundadors de la sociologia científica a Espanya, va introduir els mètodes empírics i quantitatius de la sociologia i la teoria política nord-americanes. Dotat d’una curiositat àmplia, es va preocupar per bastir un discurs amb una expressió concisa, acurada i oberta. Notes de mètode científic i sensibilitat expositiva que sens dubte va encomanar al seu deixeble.

Becat pel Departament d’Estat dels Estats Units, Ninyoles feu el 1967 una estada acadèmica en diverses universitats d’aquell país, cosa que li permeté conèixer de primera mà el pensament sociològic anglosaxó. Anys més tard, donaria a conèixer tot aquest cabal d’informació en la seua faceta com a professor de sociologia a les universitats de València i Alacant. Ninyoles es doctorà en sociologia el 1998 per la Universitat de València, amb una tesi de maduresa titulada Sociologia de les ciutats valencianes i dirigida pel sociòleg Damià Mollà.

Més enllà del terreny docent, Ninyoles va ostentar diversos càrrecs en l’Administració valenciana. Com a tècnic de la Diputació de València assessorà el president del Consell preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, abans d’integrar-se, assentada la Generalitat Valenciana, en la Conselleria d’Educació i Cultura. En l’organisme autonòmic creà i dirigí el Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics, des d’on promogué diverses enquestes demolingüístiques. Els qüestionaris més complets sobre competències, usos i representacions de la llengua en l’àmbit valencià es van concebre, dissenyar i executar sota la seua supervisió.

La prospecció sociolingüística, però, s’estancà amb l’arribada al poder autonòmic del Partit Popular el 1995 i no es reprengué fins al 2015, amb el primer tripartit del Botànic. Ja jubilat, li foren reconeguts l’esforç professional, el rigor i l’honestedat intel·lectuals i la vàlua humana en diversos fòrums i homenatges. El juny de 2018 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va distingir amb la medalla d’honor de la institució, tot considerant-lo un “referent ineludible en la reflexió sobre l’ús del valencià i la política lingüística”.

A més d’un bon nombre de pròlegs, articles, informes i col·laboracions en obres miscel·lànies, Ninyoles és autor d’una dotzena de llibres, que en aquesta nota a penes podem presentar:

  • L’opinió pública: teories i ideologies (1968). Barcelona: Rafael Dalmau. (El primer llibre panoràmic publicat sobre la matèria a l’Estat espanyol).
  • Conflicte lingüístic valencià. Substitució lingüística i ideologies diglòssiques (1969). València: Tres i Quatre.
  • Idioma i prejudici (1971). Palma de Mallorca: Moll.
  • Idioma y poder social (1972). Madrid: Tecnos.
  • Sociología del lenguaje (1974). Madrid: Fundación Juan March.
  • Estructura social y política lingüística (1975). València: Fernando Torres. (Traduït al català el 1989 per l’editorial Bromera a la ciutat d’Alzira).
  • Bases per a una política lingüística democràtica a l’estat espanyol (1976). València: Eliseu Climent.
  • Cuatro idiomas para un estado: el castellano y los conflictos lingüísticos en la España periférica (1976). Madrid: Cambio 16.
  • Madre España (1979). València: Prometeo. (Traduït al català el 1997 per Tàndem a la ciutat de València, amb el títol Mare Espanya: aproximació al nacionalisme espanyol; és el primer estudi seriós sobre la sociologia del nacionalisme espanyol).
  • El País Valencià a l’eix mediterrani (1992). València: L’Eixam. (Una reflexió molt ben argumentada sobre l’espai socioeconòmic i cultural compartit, quan encara no es parlava d’“arc mediterrani” o de “Commonwealth catalana”).
  • Sociologia de la ciutat de València (1996). Alzira: Germania.

Com hem dit, Ninyoles introduí en el pensament sobre les llengües una metodologia i un utillatge conceptual manllevat d’àmbits disciplinaris diversos, principalment del món anglosaxó. La influència dels científics socials britànics i nord-americans és molt evident en els seus textos. Es palesa en els plantejaments epistèmics, l’apel·lació al coneixement empíric, la mesura quantitativa com a base ineludible per a una interpretació no intuïtiva de les dades o la concisió expositiva, allunyada de la retòrica vàcua. Ninyoles poua conceptes operatius de disciplines entrellaçades, invocant-ne alguns dels fundadors. El punt de partença és la noció d’ideologia com a pantalla que emmascara les condicions reals de la vida social, tal com la van elaborar els pares del materialisme dialèctic, Marx i Engels.

Ninyoles, però, no segueix les intuïcions de la sociologia marxista com si es tractés d’una plantilla rígida que es projecta mecànicament sobre les dades sociolingüístiques. Concilia el pensament marxista amb el pragmatisme anglosaxó. I tots dos s’endinsen pels camins de l’antropologia social, la psicologia del comportament, amb incursions a la psicologia clínica, per la sociologia del coneixement o la sociologia urbana, entre altres dominis. Així, Conflicte lingüístic valencià s’encapçala amb una coneguda citació de Curt Lewin, un dels creadors de la psicologia social: “nothing so practical as a good theory”. I tot l’estudi està imbuït d’aquesta voluntat pragmàtica, d’intervenció en la vida social amb eines de pensament útil. Com l’operari que fa bricolatge usant els estris que té a mà, Ninyoles denuncia els paranys i impostures de la ideologia bilingüista, fent servir els recursos dels psicòlegs quan desmunten les fal·làcies, ocultacions i miratges que fonamenten prejudicis i complexos. També és de caràcter psicosocial la noció d’autoodi, encunyada per Gordon Willard Allport, que Ninyoles aplica a les conductes de desclassament i negació del grup lingüístic al qual pertanyen els parlants que les manifesten.

Com denota el títol del seu llibre més conegut, Ninyoles se centra en la dissecció del conflicte lingüístic en l’àmbit valencià, si bé quasi tota l’argumentació que hi exposa es pot extrapolar a grans trets a la resta de l’àrea lingüística. És particularment conegut i reproduït l’esquema diacrònic amb què condensa la història secular del conflicte. Emparant-se en la imatge de la piràmide social, Ninyoles afirma que entre la fi del segle XV i la Revolució Industrial, la castellanització fou horitzontal i selectiva, ja que afectà sols les elits aristocràtiques. Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, els fenòmens de mobilitat social desbordaren l’estrat superior, emparellant l’adopció del castellà com a eina de promoció entre les classes de la burgesia urbana, menestrals i funcionaris. I en una tercera etapa, coincidint amb els canvis socials del franquisme, la difusió coactiva imposà l’espanyol, en un sentit vertical i indiscriminat que involucra tota la piràmide social.

Resulta innegable que les coordenades socials de la contemporaneïtat ja no són les que van originar l’anomenada sociolingüística del conflicte, la que arranca dels textos seminals d’Aracil i Ninyoles i prossegueix amb una plèiade d’epígons, que han aplicat els seus postulats. En el mig segle llarg que ha transcorregut d’aleshores ençà, ha canviat radicalment el context sociopolític, cultural i tecnològic. No cal fer balanç d’uns canvis, l’enumeració dels quals requeriria temps i espai. També és cert que cada societat reclama un marc teòric interpretatiu i una pràctica sociolingüística adequats a les exigències i reptes que li són propis.

En les societats postindustrials avançades, les del multilateralisme, el ciberespai, la mundialització del consum i els intercanvis culturals, les migracions massives, els fluxos multiculturals, el balafiament energètic, les agressions mediambientals, el gap tecnològic i un llarg etcètera de fenòmens desconeguts dècades abans, les relacions interlingüístiques són més denses i complexes que no eren abans.

Tal com la presentava Ninyoles cinquanta anys abans, la noció de conflicte lingüístic designa la dicotomia català-espanyol, el desplaçament, més aviat, del primer pel segon, en un esquema disjuntiu que portava a la substitució definitiva o al redreçament parcial. Certament avui tenim molts més actors en lliça. Els territoris de la llengua catalana han esdevingut mosaics multilingües, amb minories que obrin noves polaritats inèdites. I sobretot s’hi ha escolat l’anglès com a interlingua primera, que va ocupant parcel·les abans reservades a la llengua del país o al seu rival secular.

Aquest és el context en què llegim avui l’obra de Ninyoles, que resisteix prou bé l’embat del temps. Els conflictes lingüístics d’ara no sempre tenen els perfils més nítids que dimanen de la perspectiva macro, de llarga durada. D’altra banda, les modalitats de dominació i de poder s’han fet més subtils i difuses, tot i que, si convé, l’Estat fa sentir els mecanismes de la repressió de forma ben barroera. De manera anàloga, les formes del prejudici han pogut canviar de revestiment, però conserven l’esquema bàsic, agreujat encara per la profusió de fal·làcies i fake news. Moltes de les investigacions actuals incorporen la perspectiva micro i aborden els problemes comunicatius i sociolingüístics dels individus i les petites comunitats disseminades pel territori. L’adjunció d’un prefix o un altre, micro o macro, no altera en allò essencial les funcions socials de les llengües, ni les funcions lingüístiques de la societat. Fet i fet, tots aquests canvis no resten valor a l’obra del sociòleg valencià, a qui hem d’agrair que ens ensenyés a pensar els vincles entre societat i llenguatge amb rigor i audàcia. I en això fou mestre sense buscar de ser-ho.

 

Miquel Nicolás
Departament de Filologia Catalana
Universitat de València

Deixa un comentari