Cròniques negres del català a l’escola – Pere Mayans

Portada Cròniques negres del català a l’escolaEn aquest llibre, publicat per Edicions del 1979 de Barcelona, hem volgut fer un repàs als atacs que ha sofert la nostra llengua a l’escola dels diversos territoris dels Països Catalans: Catalunya Nord (a l’Estat francès), Andorra, l’Alguer (a l’Estat italià), la Franja de Ponent, el Principat de Catalunya, País Valencià, Mallorca, Menorca i Eivissa, i, fins i tot, el Carxe, la petita comarca murciana on encara es parla la nostra llengua.

En un primer moment, el llibre va néixer com un encàrrec, que no va anar endavant, de l’editorial La Campana: es tractava d’una actualització de l’obra El llibre negre de Catalunya: De Felip v a l’ABC, de l’historiador i polític Josep M. Ainaud de Lasarte, un recull de textos que documentaven els atacs que havia sofert Catalunya des de 1714 i fins al 1994. Hi podíem trobar des de disposicions legals fins a escrits periodístics, passant per frases i fets que evidenciaven la voluntat explícita dels estats espanyol i francès d’anar contra la identitat, la llengua, la cultura i el dret dels catalans.

Tot i que d’un abast més general, El llibre negre de Catalunya era, cal recordar-ho, hereu de la magnífica obra de referència de Francesc Ferrer i Gironès La persecució política de la llengua catalana, de l’exhaustiva Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975, de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, i de Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, de Josep Benet, que justament el mateix any 1995 havia estat revisada i ampliada amb el títol L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya.

L’èxit del llibre feu que, fins i tot, altres pobles en copiessin la intencionalitat, el format i l’estructura –de lectura i consulta fàcils. D’aquí l’aparició el 1998 del llibre de Joan Mari Torrealdai El libro negro del euskera, que també fou un èxit de vendes al País Basc, amb diverses edicions al mercat.

Fou una obra realment oportuna ja que eren els anys de “la guerra de la llengua”, tal com els va anomenar el periodista Eduard Voltas en un llibre que justament portava aquest títol, oblidant, però, el caràcter cíclic –i constant– d’aquests atacs. Sigui com sigui, ens trobàvem al bell mig d’una –altra– campanya mediàtica i política contra el desenvolupament del català com a llengua primera del país. Una campanya l’inici de la qual alguns autors havien situat en la portada del diari ABC de 12 de setembre de 1993, que duia com a titular “Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. La campanya es va aturar, provisionalment, el març de 1996, quan el Partit Popular va obtenir la majoria simple del Parlament espanyol i va necessitar de Convergència i Unió per governar a l’Estat.

Quasi vint-i-cinc anys després del nostre “llibre negre”, n’hem fet una actualització, aquest cop, però, tal com s’ha destacat al principi d’aquest article, centrada en el món de l’ensenyament.  Aquest àmbit s’ha convertit, conjuntament amb la ràdio i la televisió públiques catalanes, en el camp de batalla polític i mediàtic, com en els anys 90, de tots aquells qui no volen que la llengua catalana sigui primera llengua en cap àmbit de la societat catalana, de tots aquells qui no volen que la llengua espanyola perdi, per poques que siguin, posicions, de tots aquells qui creuen, en el fons, que Catalunya, i per extensió la resta dels Països Catalans, no és més que una mera extensió d’un projecte espanyol, d’arrel bàsicament castellana. De la mateixa manera que a l’Estat francès ens trobem un cop sí i un altre també amb els advertiments d’una certa classe política sobre el perill que significa per al francès l’existència d’escoles immersives en llengua no francesa, com bé recordava fa poc el ministre d’Educació  Jean-Michel Blanquer.

Per tant, en aquest llibre trobareu també disposicions legals, escrits periodístics, assajos sociolingüístics pretesament científics, declaracions de polítics, etc. que fan palesos els atacs contra el català a l’escola. En definitiva, hi trobareu fets que han afectat negativament la presència de la nostra llengua en algun dels sistemes educatius de la nostra comunitat lingüística. Tot i que no pretenem ser exhaustius, sí que hem buscat exemples de totes les èpoques i de tots els territoris catalans. Finalment, també us oferim una cronologia dels fets polítics que han tingut més transcendència per a la història de la llengua o que han permès una evolució positiva del català a l’ensenyament.

I cal recordar que, si el cavall de batalla més important contra la llengua és en l’ensenyament –i repetim, no únicament al Principat de Catalunya, sinó a la resta de territoris de parla catalana–, és perquè és l’àmbit on s’han aconseguit unes quotes de normalitat més altes per a la llengua –especialment a Catalunya, però també a les Illes i, parcialment, al País Valencià– i ha esdevingut pràcticament l’únic lloc on es podia garantir l’accés a la llengua al conjunt de la població. Saben que anar contra el paper del català a l’escola és anar contra el futur de la llengua i, per què no dir-ho?, contra el futur dels catalans com a poble. Només cal fer esment de les afirmacions al Congrés dels Diputats el 10 d’octubre de 2012 del ministre d’Educació, Cultura i Esport José Ignacio Wert sobre l’interès del govern espanyol  d’“españolizar a los alumnos catalanes, para que se sientan tan españoles como catalanes”. Però, és clar, què es pot esperar de polítics que diuen públicament i sense avergonyir-se que l’educació ha de servir perquè els nens “aprendan a sumar, a leer y la historia verdadera, no la que inventan los nacionalistas” […]  “España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños”.[1]

El llibre, però, no vol obviar, com s’especifica en el subtítol, Cròniques d’una incomprensió, d’una persecució, d’una imposició i de moltes renúncies, l’actitud de renúncia dels mateixos catalans, especialment de les elits (socials, econòmiques, polítiques, intel·lectuals…), que comença el segle xvi quan els jesuïtes fan classes en castellà per als fills dels nobles de Perpinyà, Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i, fins i tot, de l’Alguer, i que acaben, si és que han acabat, en l’actualitat, quan polítics, que es poden declarar independentistes, defensen parlar en anglès als fills o que, i això és més comú del que ens pensem, els porten a centres educatius on el català és pràcticament una llengua inexistent.

Hem volgut fer, per tant, un repàs de la presència de la nostra llengua als centres educatius, que hem acompanyat d’una història social de la llengua catalana al conjunt dels territoris catalans, ja que hem entès l’escola com a símptoma del que passa, sociolingüísticament, en el conjunt de la societat. Un llibre que pot ser una eina molt útil per combatre, amb els arguments de la història, tots aquells qui ataquen l’escola en català i que, en el fons, i no tant en el fons, voldrien que la nostra llengua quedés reclosa en el reducte folklòric.

[1] Declaracions d’Esperanza Aguirre l’octubre de 2012. Recordem que Aguirre ha estat ministra d’Educació i Cultura del Govern espanyol (1996-1999), presidenta del Senat espanyol (1999-2002) i presidenta de la Comunitat de Madrid (2003-2012). Font: http://www.lavanguardia.com/politica/20121017/54352652512/aguirre-espana-es-una-gran-nacion-con-3-000-anos-de-historia.html [Data de consulta: 10 de maig de 2014].


Pere Mayans

Professor d’ensenyament secundari

Referències bibliogràfiques
Ainaud de Lasarte, Josep Maria. (1995). El llibre negre de Catalunya: De Felip v a l’ABC. Barcelona: La Campana.

Benet, Josep. (1973). Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco de Josep. París: Edicions Catalanes de París.

Benet, Josep. (1995). L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya. Barcelona: Abadia de Montserrat.

Ferrer i Gironès, Francesc. (1985). La persecució política de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62.

Torrealdai, Joan Mari. (1998). El libro negro del euskera. Sant Sebastià: Ttarttalo.

Solé i Sabaté, Josep Maria, i Villarroya, Joan. (1993). Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975. Barcelona: Curial.

Voltes, Eduard. (1996). La guerra de la llengua. Barcelona: Empúries.

Leave a Reply