Els drets lingüístics a l’àmbit judicial i les normes que els regulen[i]
La normativa que recull els usos i els drets lingüístics a la justícia és el punt de partida per analitzar la situació del català en aquest àmbit. Comencem, doncs, amb una breu ressenya de la legislació bàsica aprovada en els àmbits europeu, estatal i autonòmic, amb una especial referència a l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006.

La Carta europea de llengües regionals o minoritàries és una disposició que cal tenir especialment en compte. Va entrar en vigor l’any 1998 i, un cop ratificada per l’Estat, és vigent a Espanya a partir de l’1 d’agost de 2001. El text té rang de convenció i, doncs, forma part de l’ordenament jurídic intern. És, fonamentalment, una norma destinada a la protecció de les llengües minoritàries i, de retruc, dels drets lingüístics de les minories nacionals.

Amb relació a la justícia, l’article 9 de la Carta estableix una sèrie de disposicions que s’haurien de veure reproduïdes en normes d’àmbit estatal o autonòmic. La Carta estableix la garantia que les autoritats judicials han de dur la tramitació del procediment judicial en català a petició d’una de les parts, la garantia que les parts s’han de poder expressar en la seva pròpia llengua i la validesa dels documents i actes jurídics produïts en llengües regionals o minoritàries dins l’àmbit de l’Estat. Finalment, obliga que els textos legislatius nacionals estiguin escrits en llengües regionals o minoritàries. Però fins avui podem dir que els drets lingüístics dels ciutadans que s’hi estableixen no s’han respectat i, per tant, i més en concret, no s’han complert les disposicions que regulen l’ús del català en aquest àmbit.

Per la seva banda, i pel que fa a l’àmbit judicial, la Constitució espanyola atribueix a l’Estat la competència exclusiva en l’Administració de justícia (art. 149.1.5) i en legislació processal (art. 149.6), cosa que és rellevant amb vista a la regulació lingüística, que es recull sobretot a la Llei orgànica del poder judicial.

Per acabar, cal veure si l’Estatut d’autonomia de 2006 va suposar un canvi en el reconeixement dels drets lingüístics. L’Estatut reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i el seu ús normal i preferent (preferència eliminada més tard pel Tribunal Constitucional) per part de les administracions públiques –aquí estaria inclosa l’Administració de justícia. Així mateix, rebutja la discriminació per raons lingüístiques i admet la validesa i eficàcia plena dels actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials.

Els ciutadans de Catalunya tenen el dret d’opció lingüística. Això implica el dret a emprar qualsevol de les dues llengües oficials davant de les institucions, organitzacions i administracions públiques de Catalunya, i el dret dels ciutadans a la lliure elecció de la llengua en les relacions que hi mantenen, fet que obliga a una capacitació lingüística del personal de totes les institucions, administracions i a les entitats privades quan exerceixen funcions públiques.

L’Estatut fa una referència especial a l’Administració de justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics, davant dels quals els ciutadans poden emprar qualsevol de les dues llengües oficials i tenen dret a rebre la documentació oficial emesa a Catalunya en la llengua sol·licitada, sense que puguin patir indefensió ni dilacions indegudes a causa de la llengua emprada, ni se’ls pugui exigir cap mena de traducció.

Per garantir el dret d’opció lingüística dels ciutadans, totes les persones que exerceixen les seves funcions, càrrecs o llocs de treball a Catalunya hauran d’acreditar un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials per ser aptes per exercir-lo. En l’àmbit judicial, aquesta necessitat s’estableix tant per a jutges i magistrats com per a la resta de funcionaris.

Aquestes previsions legislatives sembla que exigeixen que tot el personal tant judicial com funcionarial de l’Administració de justícia han d’acreditar un cert nivell de coneixement de la llengua oficial de la comunitat autònoma per poder desenvolupar la seva funció o lloc de treball a l’àmbit de la comunitat autònoma, però la realitat està molt allunyada d’aquesta afirmació.

L’Estatut vigent va ser notòriament escapçat pel Tribunal Constitucional l’any 2010, arran del recurs interposat per alguns partits polítics. La Sentència núm. 31/2010 (fonament de dret 21) realitza una interpretació extremadament restrictiva dels drets i deures lingüístics que regula l’Estatut d’autonomia, tan restrictiva que els deixa pràcticament sotmesos a una posterior regulació legislativa que eventualment pugui fer l’Estat espanyol, en considerar no solament que l’Administració de justícia és una competència reservada a l’Estat que queda fora de l’abast de les comunitats autònomes, sinó que redueix el mateix potencial regulador del mateix Estatut. És a dir, serà la Llei orgànica del poder judicial la que en definitiva està cridada a determinar l’existència real del dret d’opció lingüística i la necessària capacitació lingüística de tot el personal que serveix l’Administració de justícia.

Tal com apunta el Tribunal Constitucional, es tracta de drets formals que en tot cas estan sotmesos a la posterior regulació legislativa estatal. En aquest sentit, remarca de forma especial la territorialitat d’aquests drets lingüístics, en reduir l’opció de relacionar-se en català amb òrgans d’àmbit estatal a la regulació que l’Estat realitzi d’aquesta possibilitat amb absoluta llibertat.

El resultat és que les previsions sobre drets lingüístics de l’Estatut es veuen clarament frustrades per la regulació de la Llei orgànica del poder judicial, per tal com el coneixement de les llengües oficials pròpies en cap cas no és un requisit per obtenir un lloc de treball a les comunitats autònomes amb llengua oficial pròpia, sinó que es limita a ser un simple mèrit a l’hora de obtenir una destinació, tant per al personal judicial com per al de suport de l’Administració de justícia.

L’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial, en realitat, dilueix la possibilitat d’exercir els drets lingüístics que preveu l’Estatut en l’àmbit judicial, fins i tot, en el territori de les comunitats autònomes amb llegua oficial pròpia. Diu l’article 231 que jutges i magistrats han d’utilitzar el castellà com a llengua oficial de l’Estat. És cert que també diu que es pot utilitzar la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma, si cap part no s’hi oposa al·legant-ne desconeixement. I també recull que totes les parts i intervinents en un procediment judicial poden utilitzar la llengua oficial pròpia de la comunitat on tenen lloc les actuacions judicials, tant de forma oral com escrita, i finalment admet la validesa de les actuacions i documents presentats en la llengua oficial de la comunitat i preveu la traducció quan han de tenir efectes fora de la jurisdicció d’aquesta. Però, com veurem, cap d’aquestes previsions es compleixen realment en el tribunals de justícia.

Apuntades aquestes idees sobre la regulació legal dels drets lingüístics a l’àmbit judicial, podem concloure que l’entrebanc més important per adoptar mesures per normalitzar l’ús del català a l’Administració de justícia és el mateix article 231 LOPJ. En primer lloc, la necessitat que, per poder usar el català en les actuacions judicials, cap part no s’hi oposi posa en entredit tota la normativa que intenta afavorir l’ús del català. Val a dir que tots els intents de modificar l’article 231 de la LOPJ han estat rebutjats per aclaparadores majories tant al Congrés com al Senat, i en alguns casos les propostes no han arribat ni a ser discutides.

I en segon lloc, el fet que a Catalunya no parlar o no escriure en català no suposi cap limitació per a l’exercici professional fa que no es realitzi cap tipus d’esforç per aprendre una llengua que haurien de conèixer totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a fi de poder prestar el servei professional en la llengua pròpia i atendre els drets de la ciutadania.

Però, a més d’aquest element normatiu, hi ha un altre element determinant que acaba per impossibilitar l’ús de la llengua pròpia. El personal judicial que exerceix les seves funcions a Catalunya és, de forma absolutament majoritària, de parla castellana i de procedència de comunitats autònomes on la llengua pròpia és el castellà. La falta de jutges i fiscals de parla catalana es deu al fet que un tant per cent mínim dels joves juristes catalans opten per realitzar oposicions a la carrera judicial o fiscal.

Aquí voldria, per la significació especial de la causa amb relació a la perspectiva lingüística, fer un apunt respecte de la recent Sentència del Tribunal Suprem que condemna els polítics i activistes catalans. El Tribunal justifica la desestimació de la petició que van fer els processats de disposar de traducció simultània en les seves declaracions, que volien realitzar en català, i concedeix la traducció successiva feta en el mateix acte, que amb tota lògica, no va ser acceptada pels processats. Els arguments que s’utilitzen per justificar-ho són els següents:

1. La traducció simultània afecta el principi de publicitat, atesa la retransmissió televisada del judici. No és rendible incorporar una veu en off a una retransmissió, ja que en cas contrari els telespectadors no entendran el que s’està dient.
2. El plurilingüisme en el sistema judicial espanyol està construït normativament a partir d’una delimitació espacial o territorial de la seva vigència.
3. No s’accepta la possibilitat de la traducció amb intèrpret, i es considera que es renuncia, doncs, al dret reivindicat.
4. Els acusats han donat mostres de fluïdesa, precisió i domini de la llengua castellana. La seva capacitat d’argumentació, solidesa dialèctica i brillantor expositiva dissipen qualsevol dubte sobre la indefensió al·legada.

Crec que tots aquests arguments no tenen res a veure amb el dret a expressar-se en un judici en la llengua pròpia ni amb el respecte als drets lingüístics dels processats, i prioritzen injustificadament el principi de publicitat del judici (retransmissió televisada) davant dels drets lingüístics dels processats. Finalment, sembla que el fet que els processats s’expressin en castellà de forma correcta i fins i tot brillant —com diu la sentència—, dissipa tota possibilitat de vulneració de drets lingüístics i de possible indefensió, afirmació que sembla més aviat una ironia.

Què passa en realitat als jutjats i tribunals?
Podem establir alguns punts que donin una imatge actual de la realitat dels usos lingüístics en la justícia. En primer lloc, en línies generals, la llengua emprada a l’oficina judicial respon bàsicament a la voluntat del personal que hi treballa i no a la del ciutadà que s’hi adreça, cosa que implica que habitualment sigui el castellà. Normalment, és el jutge o lletrat de l’Administració de justícia qui escull la llengua i el ciutadà s’hi ha d’emmotllar. En segon lloc, força jutges manifesten, implícitament o explícitament, no tenir comprensió de la llegua pròpia de Catalunya, fet que converteix l’ús del català, sobretot oralment, en una acte de caire reivindicatiu i en alguns supòsits és considerat un desafiament per alguns jutges i magistrats. Finalment, la vulneració reiterada del dret d’opció lingüística (hi ha força casos d’exigència a una de les parts de traducció dels documents que han presentat o omissió de l’obligació de fer la documentació en la llengua volguda per la part), que ja va ser reconegut per un Acord de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de l’any 2007, i que ha sigut reiterat posteriorment, s’emmarca en una inèrcia difícil de canviar que ha portat la majoria dels operadors jurídics a considerar que en la seva tasca professional han d’actuar en castellà. I tots els punts anteriors reben el reforç normatiu de la LOPJ, que determina que la llengua d’ús per defecte és el castellà, cosa que li atorga una clara preeminència.

D’acord amb les dades del Departament de Justícia, l’evolució de l’ús del català en l’activitat jurisdiccional, en concret en sentències, és la següent:

La tramitació de procediments segueix aproximadament els mateixos tants per cent.

L’oscil·lació experimentada en aquest període es justifica per la política de promoció aplicada. Durant els anys 2000 a 2006 es va portar a terme un pla pilot de català subvencionat per la Generalitat adreçat a tots els jutjats de Catalunya, amb la finalitat d’aconseguir la implantació del català en l’Administració de justícia. Aquest pla preveia que, si un jutjat feia servir el català en la tramitació dels procediments i amb les seves relacions amb els ciutadans, la Generalitat abonava una gratificació a tot el personal del jutjat.

Les estadístiques semblen suggerir que només es pot aconseguir un ús raonable del català a l’àmbit judicial tornant al sistema de concedir avantatges econòmics als que l’utilitzin.

Tot això, malgrat que el Departament de Justícia dona tot tipus de facilitats perquè tots els operadors jurídics que participen en l’Administració de justícia (jutges, fiscals, lletrats, funcionaris, advocats, procuradors, graduats socials) puguin aprendre català, a través de cursos específics, de tots els nivells i amb el suport directe de formadors especialitzats. S’han fet campanyes de difusió i promoció com “El català també és de llei”, jornades, sessions formatives i campanyes per a la divulgació dels drets lingüístics. Així mateix, tots els òrgans judicials disposen d’un servei d’assessorament i traducció amb dinamitzadors lingüístics que donen un excel·lent servei en totes les consultes que es realitzen. L’aplicació e.justicia.cat, amb què treballen els jutjats, disposa d’una base documental en català, idioma seleccionat per defecte, i en castellà, on es publica la legislació estatal més rellevant amb les actualitzacions corresponents en català en la web de l’Administració de justícia i en el Portal Jurídic de Catalunya.

Cal notar, tanmateix, que aquestes mesures de foment topen amb un dèficit de competències de la Generalitat. Així, per exemple, no té competències exclusives en relació amb els funcionaris de justícia, que són un cos d’àmbit estatal, regulat per normes també estatals, fet que impedeix realitzar una política activa per afavorir l’ús del català exigint-ne l’acreditació del coneixement o premiant els funcionaris que l’utilitzin.

Respecte dels funcionaris interins gestionats per la Generalitat, es va intentar que el català fos valorat com a requisit i no com a mèrit per formar part de la borsa d’interins, però aquesta previsió va ser anul·lada per la Sentència del TSJC de 6 de març de 2006. O un exemple més recent: el mes de gener 2019 es va engegar un nou programa previst al Decret que regula la borsa d’interins, que premiava els funcionaris interins que demostressin una utilització del català en almenys el 50% de la documentació emesa. El programa es va iniciar amb força èxit de participació: d’un total de 750 gestors interins, se n’hi van inscriure 369. Tanmateix, el programa va ser impugnat per un sindicat, i el TSJC va anul·lar la disposició que el preveia, perquè entenia que no s’ajustava als principis de mèrit, capacitat i igualtat.

I pel que fa al foment de les vocacions de jutge, fiscal i lletrat de l’Administració de justícia entre els llicenciats i graduats en dret catalans, des de l’any 2005 el Centre d’Estudis Jurídics de la Generalitat té un programa de preparació d’opositors per al torn lliure, que té una durada de 4 anys. Actualment hi ha un total de 27 alumnes inscrits en aquest programa, que corresponen a diferents convocatòries. Des del 2005 s’han preparat un total de 150 alumnes aproximadament i n’han aprovat 15 (un 10% dels alumnes).

Propostes per incrementar l’ús del català i respectar els drets lingüístics de la ciutadania
Tenint en compte aquesta situació, recollim algunes propostes que, justament per haver estat reiterades en moltes ocasions, encara esdevenen més necessàries.

Primera. Cal una reforma de la Llei orgànica del poder judicial, pel que fa tant als usos lingüístics (sobretot l’article 231) com a la capacitació del personal. Per a tot el personal judicial de l’Administració de justícia el nivell de coneixement del català hauria de ser, en tot cas, el mínim per poder respectar de forma plena els drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta és la línia que apunta l’Estatut d’autonomia de 2006: “acreditar, en la forma que estableixin les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball”.

Dins el nostre entorn juridicocultural, Bèlgica, Suïssa, Finlàndia i Canadà són exemples clars de la convivència de llengües oficials; en tots aquests països, és obligatori per als funcionaris, especialment els jutges, el coneixement de les llengües oficials, les quals els ciutadans tenen dret a utilitzar i poden ser llengua de tramitació dels procediments judicials, especialment els penals, els quals sempre han de respectar la llengua de l’imputat, investigat o acusat.

Segona. Respecte del personal no judicial de l’Administració de justícia (funcionaris), en moltes ocasions ja s’ha posat de relleu la necessitat que aquest cos esdevingui un cos autonòmic, amb dependència única de la Generalitat de Catalunya, tot i les resistències que pugui haver-hi al traspàs i les reticències que pugui suscitar entre el mateix personal afectat. Aquesta opció seria molt beneficiosa perquè facilitaria fer una regulació que respectés els drets lingüístics dels ciutadans, a més, lògicament, de permetre una organització més racional i eficaç de les oficines judicials.

Tercera. Reprendre una iniciativa semblant a la duta a terme amb l’anomenat Pla pilot de funcionament en català que hem esmentat, en què es remunerava el personal dels jutjats per utilitzar tant de forma escrita com oral el català. Crec que el problema del cost econòmic no seria l’obstacle més greu, atès que es pot plantejar de manera prou flexible per limitar-lo a unes quantitats anuals màximes.

Quarta. S’ha fet referència al nombre de persones residents o nascudes a Catalunya que ingressen a la carrera judicial. En les últimes cinc oposicions estan per sota del 10% dels preparats pel Centre d’Estudis Jurídics. La Generalitat ha fet, doncs, accions per ajudar les persones procedents de carreres jurídiques a preparar oposicions, però els resultats no han estat els esperats.

Si es manté la situació legislativa actual, i fins que no es modifiqui el sistema d’accés als cossos de jutges, fiscals i lletrats de l’Administració de justícia, a mitjà o llarg termini, l’única acció que podria contribuir a incrementar el nombre de personal amb coneixements suficients de català és ajudar amb beques i altres incentius els joves per poder suportar econòmicament els anys d’estudi de les oposicions, i augmentar així de manera notòria el nombre d’opositors catalans.

Mesures com aquestes aproximarien l’Administració de justícia a Catalunya als trets propis de la societat a la qual ha de prestar el servei públic de la justícia.

 

Maria Josep Feliu Morell
Magistrada

______________________________________________________

[i] Aquest apunt parteix de la meva intervenció a la X Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia, organitzada per la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana, que va tenir lloc el dia 25 d’octubre de 2019.