En el debat actual sobre les llengües oficials ha anat guanyant posicions, en els darrers temps, la idea d’una Llei de llengües, tot i que no totes les propostes de regulació fins ara presentades responen a la mateixa orientació. Al meu parer, l’objectiu de fixar un marc jurídic comú i fonamental per al castellà, l’eusquera, el català i el gallec hauria de ser ben acollit si el que es pretén és avançar en la igualtat jurídica substancial entre llengües. Dit d’una altra manera, benvinguda sigui una regulació que asseguri un mínim estatus d’oficialitat lingüística a totes aquestes llengües d’acord amb la Constitució i els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes.
La proposta legislativa també sembla interessant per aconseguir dues fites més: afavorir la penetració del plurilingüisme en les institucions de l’Estat i reforçar la protecció jurídica de les llengües que actualment no tenen la condició d’oficials. Ambdues línies de regulació suposarien una ampliació dels drets lingüístics de molts ciutadans. En canvi, allò que tindria poc sentit seria impulsar canvis normatius per afeblir l’estatus actual d’oficialitat de les llengües pròpies de les comunitats autònomes sobre la base d’un malentès equilibri lingüístic, cosa que podria succeir si es limités indegudament la possibilitat d’ús autònom i, fins i tot, preponderant, d’aquestes llengües, especialment per part de les administracions autonòmiques i locals. Si el que algú pretén és fer aquestes llengües un poc menys oficials respecte de la llengua castellana, la resposta hauria de ser “No, gràcies”.
Es constata una bretxa jurídica creixent entre la llengua oficial d el’Estat i les llengües pròpies.
L’oficialitat desdibuixada de les llengües pròpies
Dècades després de l’aparició de les primeres normes lingüístiques postconstitucionals, s’ha pogut constatar un bretxa jurídica creixent entre la llengua oficial de l’Estat i les llengües pròpies autonòmiques que també són oficials. Diversos factors estan afavorint el fet que es difuminin els perfils del concepte de llengua oficial tal com s’havia entès fins fa pocs anys. Paral·lelament, hem assistit a la demolició judicial de la noció de llengua pròpia i al ressorgiment de tesis que limiten les possibilitats d’ús indistint i autònom de les llengües oficials per part dels poders públics. A més, en l’examen judicial de les regles sobre usos institucionals sovint es margina la consideració col·lectiva dels drets lingüístics, com també certs aspectes vinculats a les polítiques de recuperació i foment d’aquestes llengües. Així doncs, el mandat d’igualtat substancial de l’article 3.2 de la Constitució, segons el qual les llengües pròpies de què parlem “seran també oficials en les respectives comunitats autònomes”, no sembla haver-se aconseguit. De fet, no és difícil observar nombrosos pronunciaments dels tribunals que semblen reforçar l’asimetria existent entre el castellà i aquestes altres llengües.
L’oficialitat de les llengües pròpies s’està erosionant.
Fa alguns mesos l’Escola d’Administració Pública de Catalunya em va convidar a fer un balanç jurídic dels darrers quaranta anys en matèria d’ús oficial o institucional de les llengües. Les meves reflexions es canalitzaren, en primer lloc, en una intervenció en la Jornada “40 anys de legislació lingüística: balanç i reptes de futur” (Barcelona, 18 de setembre de 2019); i poc després, en la publicació del treball “Al voltant de quaranta anys d’oficialitat i d’usos institucionals de les llengües pròpies de les comunitats autònomes” en el número 72 de la Revista de Llengua i Dret. En ambdues aportacions vaig intentar alertar sobre l’erosió que està experimentant l’oficialitat de les llengües pròpies, fet que és ben significatiu a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a l’Estatut de Catalunya (STC 31/2010, de 28 de juny). Al mateix temps, vaig advocar per recuperar aquelles interpretacions del nostre ordenament jurídic que postulen una major equiparació jurídica entre llengües, especialment pel que fa als efectes jurídics dels usos lingüístics que es manifesten en l’àmbit institucional i administratiu.
Voldria seguir cridant l’atenció sobre aquest fenomen que podríem denominar oficialitat lingüística erosionada o desdibuixada i que es caracteritza per interpretacions de l’ordenament jurídic que tendeixen a afeblir les conseqüències jurídiques de la declaració estatutària d’oficialitat. Recordem algunes consideracions extretes de la jurisprudència dels darrers anys, que ja es posaren en relleu en l’esmentat treball:
a) Es consagra una interpretació maximalista de la idea d’equilibri lingüístic de manera que es veu com a contrària a la Constitució qualsevol regla que afavoreixi l’ús majoritari o preponderant de les llengües pròpies. Es qualifica d’inconstitucional qualsevol referència a la idea de preferència en l’ús d’una llengua i es desactiva qualsevol conseqüència jurídica atribuïble al concepte de llengua pròpia. S’oblida que els textos estatutaris i legals impulsen l’ús habitual i general de les llengües pròpies per part dels poders públics autonòmics i locals.
b) Es qüestionen determinats usos autònoms de les llengües autonòmiques i s’empeny a les administracions a un funcionament progressivament bilingüe, de manera que, en general, sigui cada vegada menys útil el coneixement i l’ús de la llengua autonòmica en l’àmbit administratiu. Així, es posen objeccions a la introducció de clàusules lingüístiques en la contractació pública, a la retolació de les dependències públiques i dels senyals que s’instal·len en les vies públiques només en la llengua pròpia, o al fet que s’iniciï l’atenció oral al públic en la llengua oficial diferent del castellà.
c) Nombroses regles sobre usos lingüístics de les administracions públiques es veuen com a discriminatòries respecte del col·lectiu de ciutadans que s’expressen normalment en castellà. Aquestes normes, a més, s’han arribat a considerar com a imposicions inacceptables sobre la base que no hi ha un deure de coneixement d’una llengua oficial diferent del castellà. Es pretén negar així, en bona mesura, els efectes jurídics inherents a la declaració estatutària d’oficialitat. També sembla que en alguns casos es vol marginar la idea que cada llengua oficial ho és per si mateixa, sense necessitat de traducció a menys que es produeixi una relació concreta amb els ciutadans que requereixi la protecció del seu dret a l’ús de la llengua oficial que prefereixi.
d) S’intenta, així mateix, eliminar la càrrega d’haver de sol·licitar que la comunicació amb l’Administració es dugui a terme en la llengua oficial escollida pel ciutadà, tot i que cap norma que estableix aquest tipus de condicionament no ha estat anul·lada pels tribunals. Aquesta càrrega és, en la majoria dels casos, un instrument imprescindible per a l’efectivitat del dret de tria lingüística.
e) Es procura limitar l’exigència generalitzada de coneixements lingüístics per accedir a un lloc de treball en el sector públic, fins i tot quan el Tribunal Constitucional ja va afirmar la possibilitat d’exigir uns coneixements mínims de la llengua pròpia del territori a la totalitat d’empleats públics d’una administració, conclusió que està en sintonia amb el principi d’eficàcia i amb els drets dels ciutadans a escollir la llengua oficial amb què es volen relacionar amb el poder públic.
Per una llei que realment protegeixi les llengües
Qualsevol proposta relativa a un marc normatiu fonamental per a totes les llengües de l’Estat espanyol hauria de ser un dic de contenció per a les tesis que dificulten l’equiparació substancial entre aquestes. S’hauria d’evitar, a més a més, la tendència a la sobreprotecció de la llengua castellana: no calen, en general, mesures de limitació de l’ús autònom de les llengües autonòmiques per a una pretesa defensa de la comunitat castellanoparlant. La realitat demostra que els poders públics compleixen adequadament les seves funcions fent un ús habitual i generalitzat de les llengües pròpies i que majoritàriament ho fan sense menystenir els drets lingüístics de les persones que no coneixen aquestes llengües.
En la meva opinió fora bo que, en el moment en què es vulgui afrontar el repte d’una Llei de llengües que realment les protegeixi, i que no minvi la seva condició d’oficials, es tinguin ben presents la Constitució i els estatuts d’autonomia. I que s’assumeixi sense temors que, en els territoris amb dues llengües oficials, l’ús autònom, habitual i majoritari de les llengües oficials i pròpies per part de les administracions autonòmiques i locals no és quelcom aliè al funcionament normal de l’Estat autonòmic, que és plurilingüe i culturalment divers. Tampoc no és el símptoma d’un problema, sinó de tot el contrari: és mostra de la fortalesa d’una societat democràtica en què tothom pot exercir eficaçment els seus drets lingüístics.
Lluís J. Segura Ginard
Director de l’Institut d’Estudis Autonòmics de les Illes Balears
Us convidem a llegir l’estudi complet que va fer Lluís J. Segura Ginard en què ressegueix de forma exhaustiva l’evolució del dret lingüístic els últims 40 anys en el camp institucional. L’article es titula “Al voltant de quaranta anys d’oficialitat i d’usos institucionals de les llengües pròpies de les comunitats autònomes”, el qual es va publicar en el número 72 de la Revista de Llengua i Dret.