Diumenge passat la Filologia Catalana s’endolà. Havia faltat als noranta-un anys Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Figura indiscutible de la lingüística romànica, Colón forma part d’una generació de filòlegs que aconseguiren, en ple franquisme, de (re)situar els estudis de catalanística a primera línia acadèmica internacional. Alguns ho feren, heroicament, des de dins del país, com el mestre de Colón, Antoni M. Badia i Margarit, o Joan Veny. D’altres, des de l’exili polític, com Joan Coromines. I d’altres, com Colón, des de la diàspora acadèmica. Llicenciat a Barcelona el 1951 i doctorat a Madrid el 1952, aconseguí una beca per ampliar estudis a Lovaina i a Zuric. El 1954 s’instal·là a Basilea, universitat en la qual desenvolupà tota la carrera acadèmica fins a la jubilació, el 1998: professor assistent, lector, privat-dozent, professor extraordinari, catedràtic numerari i director del departament.

Però l’allunyament de la terra no significà pas un allunyament de la llengua. Al contrari: Basilea serví a Colón de trampolí per bastir una sòlida carrera de romanista —fou col·laborador inexcusable de Walther von Wartburg en la redacció del Französisches Etymologisches Wörterbuch, tresor del lèxic gal·loromànic— centrada en el català i, d’una manera molt especial, en la relació que establia amb les altres llengües romàniques. D’aquest interès nasqueren dues de les obres clau en la trajectòria de Colón: El léxico catalán en la Romania (1976) i El español y el catalán, juntos y en contraste (1989). La primera és especialment rellevant perquè el va convertir en una de les màximes autoritats en la vella discussió sobre la subagrupació romànica del català i perquè després d’aquest llibre ningú no hauria de parlar, mai més, de llengua pont.

Un enamorat de les paraules
Colón era un filòleg en el sentit més recte del terme. En més d’una ocasió havia manifestat ésser un enamorat de les paraules. I aquest amor és el que va dur-lo a estudiar-les profundament. A estudiar-ne i a resseguir-ne la història, amb rigor i meticulositat. Colón va estudiar la vida i la sort particulars de centenars de mots, la majoria catalans. Entre moltíssims, pel que signifiquen, crec que val la pena recordar l’estudi que feu del concepte tardor —la primera sèrie de mots de què s’enamorà— o bé com establí, finalment, la pronunciació del patronímic Ausiàs, nom de fonts del gran Ausiàs March.

Malgrat la diversitat de mots i de maneres d’acostar-se a cada història, Colón es mantingué ferm en dos principis: per explicar la història d’un mot cal tenir present sempre tota la família romànica i —per a mi, el més important— cal fer propostes només a partir de fets contrastats, rebutjant especulacions teòriques. Un bon filòleg ha de partir, sempre, de documents. I de documentacions.

Documents i documentacions expliquen, justament, una altra de les facetes en què Germà Colón va excel·lir acadèmicament: l’edició filològica de textos antics. Destaquen les edicions magnes del Llibre del Consolat de Mar (1981-1983) i dels Furs de València (1970-2002), editats aquests darrers en nou volums a la benemèrita col·lecció de “Els Nostres Clàssics”. En aquesta mateixa col·lecció hi havia publicat ja el 1960 el Llibre d’hores.

És molt rellevant la seva aportació a l’estudi de la lexicografia, dels diccionaris històrics. Editor dels diccionaris català i castellà de Nebrija i del Liber elegantiarum de Joan Esteve, tres obres fonamentals per a l’estudi del lèxic català antic, escrigué també a quatre mans amb Amadeu J. Soberanas el valuosíssim Panorama de la lexicografia catalana (1986, 2a ed., 1991), encara avui la millor síntesi de la història lexicogràfica de la nostra llengua.

S’ocupà, també, de situar les paraules, i llur història, en l’espai. Ja de ben jove, amb la tesi doctoral: Vocabulario castellonense (editat, en català, el 2015: Vocabulari castellonenc). Preocupat per la falta d’un atles lingüístic català solvent, impulsà amb Antoni M. Badia i Margarit l’Atles lingüístic del domini català, dirigit magistralment per Joan Veny. Encara, combinant història i diatopia, engegà recentment amb Maria-Pilar Perea l’Estratigrafia dialectal (2016), un projecte per cartografiar —dialectalment— la història del lèxic català.

Finalment, aplegà en alguns llibres els seus treballs més destacats, pensats per difondre’ls entre un públic més ampli que el de les publicacions especialitzades, com per exemple La llengua catalana en els seus textos (1978) o el preciós volum Origen i història del lèxic català (2014).

Un investigador compromès
Colón no fou només un excel·lent investigador i professor universitari, sinó que es mostrà sempre compromès amb la comunitat acadèmica de què formava part. Entre moltes altres entitats, fou un dels impulsors de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual en va ser president entre 1976 i 1982 i, posteriorment, conseller d’honor. Fou també membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1964), de la Reial Acadèmia Espanyola (1985), i membre corresponent (1966) i numerari (1993) de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, a la qual prestà els seus serveis fins que la salut li ho permeté.

D’acord amb la profunda humanitat de Colón, el 2002 es fundà, a la Universitat Jaume I de la seva vila natal, la fundació que duu el seu nom, dedicada a promocionar, afavorir i promoure els estudis de romanística. El 2010 el professor Colón donà la seva biblioteca de més de 20.000 volums a la UJI, seu de la Fundació, fet que la convertí en una de les majors biblioteques de romanística. Des del 2016 la Fundació Germà Colón convoca, anualment, un premi que duu el seu nom per promocionar els estudis filològics i de romanística.

Aquesta vasta i sòlida carrera li fou reconeguda amb algunes de les més altes distincions cíviques i acadèmiques del país: la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1988), la Gran Creu d’Alfons X el Savi (1999), el Premi d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2014), el nomenament de Fill Predilecte de Castelló (2014) o la Medalla d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2016), i els doctorats honoris causa per les tres universitats valencianes (València, 1984; Alacant, 1991, i Jaume I, 1993) i per l’Autònoma de Barcelona (2003).

Encara més important que els reconeixements acadèmics, hi ha la bonhomia que dispensava en el tracte personal. Dotat d’una ploma aguda i d’una fina ironia, sempre va respondre amb elegància a les crítiques dels col·legues. Defensor infatigable de la unitat de la llengua, convençut que el camí per normalitzar les relacions valencianocatalanes era el que s’havia obert amb les Normes de Castelló, sempre era optimista quan se li demanava pel futur de la llengua.

Amb la mort de Germà Colón perdem un referent, una mirada lúcida, sincera i personal d’enfocar els problemes de la llengua. Però sempre ens quedarà el seu mestratge i els seus llibres. Llegir-los, i estimar les paraules com ell va fer, és el nostre millor homenatge. Moltes gràcies per tot, Germà.

Eloi Bellés
Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona