Les lleis que integren el Codi civil català —sis fins ara, sense comptar-hi les lleis de modificació posteriors— conformen un conjunt legislatiu amb unes característiques pròpies de redacció, d’estil, d’estructura i de terminologia que el diferencien de la resta de textos normatius. Tot i així, els textos de les lleis del Codi civil segueixen, com la resta de lleis de Catalunya, els principis generals de la tècnica normativa, és a dir, la claredat en la redacció, la precisió en el llenguatge, la concisió del text, la formalitat de la llengua, la neutralitat semàntica i també lèxica, i la tria de formes lingüístiques genuïnes.

Els mateixos preàmbuls de les lleis del Codi civil sovint fan referència als esforços perquè la redacció dels preceptes sigui clara, precisa i entenedora, i alhora amb un estil modern de llenguatge.

El principi de precisió: la terminologia del dret civil
La biunivocitat terminològica, d’acord amb els principis de precisió i de seguretat jurídica, és un criteri de redacció propi dels llenguatges d’especialitat i, per tant, del llenguatge normatiu. Consisteix en l’ús sistemàtic d’un únic terme per a cada concepte i la designació d’un sol concepte per cada terme. És a dir que s’eviten la sinonímia i la polisèmia. L’ús de termes distints per a designar un mateix concepte podria induir a confusió sobre si es fa referència a un sol concepte o a més d’un i, en conseqüència, podria afectar la precisió, la comprensibilitat i la seguretat jurídica. De la mateixa manera, el fet que un mateix terme s’usi adés per a designar un referent adés per a designar-ne un altre podria generar dubtes sobre a quina realitat es fa referència en cada ocasió.

En el Codi civil, doncs, com en totes les altres lleis del Parlament, s’ha seguit de manera rigorosa el criteri de la biunivocitat terminològica. Tanmateix, i de manera excepcional, en alguns casos s’ha optat per emprar dos termes sinònims, quan ambdós termes tenien una tradició consolidada i equilibrada, com és el cas dels termes agermanament i pacte de mig per mig, d’una banda, i dels termes convinença i mitja guadanyeria, de l’altra. L’excepció al criteri d’evitar l’ús de sinònims es limita, però, al títol de la secció que regula aquestes figures del dret de família, pròpies de la regió de Tortosa i d’Aran, respectivament, i a la primera aparició en l’únic article que compon la secció, la qual cosa serveix per a establir l’equivalència entre els termes. A partir d’ací, s’empren exclusivament agermanament i convinença, que es tracten com a formes preferents.

En canvi, amb els termes sinònims quarta trebel·liànica i quota lliure no s’ha seguit el mateix criteri. Es fa servir tothora la doble denominació. Probablement hauria estat preferible, d’acord amb els criteris de tècnica legislativa, una vegada establerta l’equivalència o definida la forma preferent, emprar solament una forma, com s’ha fet en els casos suara esmentats. Ara bé, l’ús constant de la doble denominació, encara que carregós, és, si més no, coherent i respectuós amb el principi de seguretat jurídica, a diferència del que passaria si es fessin servir ambdós termes indistintament, adés un adés l’altre, que és el que s’ha d’evitar en tota norma jurídica, per tal com l’ús de termes diferents per a un mateix concepte pot generar confusió i dubtes sobre si són completament equivalents o no:

“Llevat que el causant ho hagi prohibit, l’hereu fiduciari que ha acceptat l’herència té dret a detreure i a fer seva, lliure del fideïcomís, una quarta part del patrimoni fideïcomès, anomenada quarta trebel·liànica o quota lliure.”

També hauria estat convenient d’aplicar el criteri de la biunivocitat terminològica en el cas dels termes sinònims cabal relicte, cabal hereditari i actiu hereditari. Tots tres fan referència a un mateix concepte: ‘conjunt de béns i de drets patrimonials d’una persona difunta considerat com a objecte de la successió per causa de mort’. Hauria calgut, doncs, triar-ne un i emprar-lo sistemàticament, per raons de seguretat jurídica. Tanmateix, en aquest cas, el llibre quart del Codi civil empra indistintament tots tres termes.

Potser, amb vista a la futura harmonització de tots els llibres del Codi civil i de les respectives lleis de modificació, convindria unificar les tres denominacions en una de sola. La forma més emprada en el llibre quart és actiu hereditari (setze vegades), enfront de cabal relicte (set vegades) i cabal hereditari (només dues). Actiu hereditari és també l’únic dels tres termes que recull el Diccionari jurídic de l’Institut d’Estudis Catalans. El Diccionari de dret civil, del Termcat, els recull tots tres com a sinònims sense establir cap preferència. Finalment, el Vocabulari de dret també els arreplega tots tres, però establint actiu hereditari com a forma preferent. Sembla, doncs, que, en general, hi ha una certa preferència per la forma actiu hereditari.

La modernització dels termes
En diversos casos, els conceptes i les denominacions del dret civil han canviat per a adequar-se als canvis socials. És el cas de l’any de plor, una figura pròpia del dret civil català, instituïda al segle XIV per a protegir les vídues pobres, que designava ‘el dret a aliments, vestits i lloc on viure durant el primer any de viduïtat’, sempre que la vídua no es casés altra vegada o no portés una vida deshonesta. Per això en deien any de plor, perquè se suposava que les vídues havien de plorar el marit durant un any, com a mínim. Aquest terme ja apareix el 1354 en una constitució de Corts i va ser el terme emprat també en la Compilació de dret civil de Catalunya (1960). Però ja el 1994 i posteriorment, en el moment de redactar el llibre segon del Codi civil, el terme any de plor, per la mateixa evolució de la societat, es va convertir en any de viduïtat, perquè el concepte havia perdut aquesta càrrega semàntica de ‘plorar el marit’ i havia passat a referir-se estrictament a la protecció del cònjuge que es queda vidu, sigui dona o home, i tant en el cas del matrimoni com en el cas de les parelles estables. Es va considerar que la denominació reflectia una visió de la societat tradicional que havia esdevingut obsoleta i transmetia unes connotacions associades al dol de la vídua i a la sentimentalitat que no es corresponen al caràcter neutre i objectiu que ha de tenir el llenguatge normatiu modern. Per aquesta raó, es va optar per emprar la forma any de viduïtat, més neutra i més adequada als nostres temps.

És lògicament opinable si una forma fixada per la tradició es pot mantenir en el llenguatge jurídic modern, ignorant les connotacions que pot arrossegar, o si convé adaptar-la al llenguatge políticament correcte de la societat actual. En tot cas, aquesta va ser l’opció escollida. El Diccionari de dret civil del Termcat i el Diccionari jurídic de l’Institut d’Estudis Catalans consideren any de viduïtat com a forma preferent i any de plor com a sinònim complementari.

D’altra banda, per a denominar les parelles que no són matrimoni, el llibre segon va triar finalment el terme parella estable, que va substituir l’anterior denominació (unió estable de parella). El nou terme reflecteix d’una manera més concisa el concepte a què fa referència. De parella estable deriva el neologisme, també emprat pel Codi civil, convivent en parella estable.

Un altre exemple de termes modificats pel Codi civil és el de les situacions convivencials d’ajuda mútua, tal com les anomenava la Llei 19/1998. El Codi civil es refereix a aquesta institució jurídica d’una manera més descriptiva i precisa: relació convivencial d’ajuda mútua.

En alguns casos s’han hagut de crear nous termes per a noves figures jurídiques corresponents a realitats que ja existien en la societat, com ara l’acord amistós de separació, regulat per primera vegada pel llibre segon, o el cas de les famílies constituïdes per una parella homosexual, masculina o femenina, amb fills, que s’han consolidat com a famílies homoparentals, seguint les denominacions emprades en altres llengües (fr. famille homoparentale, en. homoparental family). Aquesta nova denominació, aquest neologisme, ja va aparèixer en la Llei del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, que per primera vegada reconeix aquestes famílies en la regulació de la filiació, tal com ho recollia el preàmbul:

“La nova regulació acull també la família homoparental, salvant les diferències que imposa la naturalesa de les coses.”

 

Els llatinismes en el dret civil
Una de les primeres mesures per a aconseguir que el llenguatge del Codi civil fos clar, precís i entenedor va ser eliminar arcaismes i llatinismes d’algunes figures jurídiques. El preàmbul de la llei del llibre quart (2008) ho explica així:

“Pel que fa a la redacció dels textos [del Codi civil], finalment, s’han eliminat arcaismes, s’ha procurat una redacció més directa i s’ha posat cura a harmonitzar la terminologia tècnica amb l’emprada en els llibres primer, tercer i cinquè del Codi civil i en els altres projectes de llei en curs.”

En el llenguatge jurídic els llatinismes són molt habituals, tant en noms de figures jurídiques com en locucions. Tanmateix, d’acord amb el principi de claredat, per a facilitar la comprensió dels textos jurídics al conjunt dels ciutadans, es recomana d’evitar els llatinismes i de fer servir preferentment les formes i locucions catalanes equivalents.

En aplicació d’aquest criteri, en el Codi civil els termes inter vivos i mortis causa, per exemple, passen a ser entre vius i per causa de mort. O, en comptes de la locució adverbial llatina ab intestato ‘sense haver fet testament’, s’empra la forma catalanitzada abintestat.

“En codicil, l’atorgant disposa dels béns que s’ha reservat per a testar en heretament, addiciona alguna cosa al testament, el reforma parcialment o, si manca aquest, dicta disposicions successòries a càrrec dels seus hereus abintestat.”

“els parents que, en el moment de deferir-se l’herència o el llegat, haurien succeït abintestat al testador”

I, fins i tot, quan aquest mateix terme s’empra com a adjectiu (abintestat ‘sense testament’), es prefereix el sinònim intestat, més transparent i comprensible per al lector modern: la mort intestada, els hereus intestats.

Aquest és, doncs, el criteri que s’ha seguit en la redacció del Codi civil. Cal tenir en compte que, precisament, el dret civil català, d’origen romà, és un dels àmbits del dret amb més presència de llatinismes. Malgrat això, el nombre final de llatinismes que apareixen en el Codi civil és molt reduït i es limita a casos en què o bé no hi ha un equivalent habitual en català modern o bé la forma llatina és pràcticament l’única que s’usa en la literatura jurídica.

Alguns exemples dels pocs llatinismes que s’han conservat en el text del Codi civil són:

• iuris continuatio ‘continuïtat del dret’ (preàmbul de la llei primera):

“La regulació reconeix als principis generals del dret la funció d’autointegració del dret civil de Catalunya […] i llur rellevància com a límit a una eventual al·legació indiscriminada de la tradició jurídica catalana, la referència a la qual es troba en l’article 111-2, com a expressió de la doctrina de la iuris continuatio.”

• tantumdem ‘donació d’una quantitat de diners igual al dot que el marit promet a l’esposa com a garantia del mateix dot’ (llibre segon). El Termcat dona com a sinònim complementari donació propter nuptias. No té equivalent en català modern.
• vacatio legis ‘sense vigència de la llei’ (preàmbul de la llei primera):

“S’ha considerat necessari establir una vacatio legis fins a l’1 de gener de 2004.”

En alguns casos es manté l’expressió llatina al costat de la traducció catalana, molt més transparent i comprensible per als ciutadans profans en la matèria, com passa en el cas de la forma ultra dimidium:

“La facultat de rectificar la partició es connecta, d’una banda, a l’exercici de l’acció de rescissió, com un remei per a evitar-la, tal com estableix la llei en la rescissió per lesió ultra dimidium o engany a mitges en el cas de les compravendes […]”

 

Conclusió
El Codi civil de Catalunya és una norma jurídica peculiar, tant pel que fa a la manera d’aprovar-la, dilatada en el temps, com a la seva mateixa estructura interna, entre altres aspectes. Això té una repercussió clara en l’aplicació de la tècnica normativa i ha plantejat reptes específics en l’ús de la terminologia.

El resultat final és un cos normatiu que modernitza la legislació catalana en l’àmbit del dret civil i que es posa a l’abast dels ciutadans amb un llenguatge comprensible, precís i que garanteix la seguretat jurídica.

Les petites incoherències de redacció i terminològiques que s’hi poden trobar són comprensibles en una norma d’aquestes dimensions, confegida per mitjà de l’aprovació de lleis successives i de les corresponents modificacions al llarg de tants d’anys, i es podran resoldre quan es faci l’harmonització del conjunt del Codi, una vegada completat el llibre sisè. Cal tenir en compte, però, que el text no serà mai definitiu: una societat moderna i dinàmica com la catalana, que evoluciona constantment, requereix una normativa civil que es vagi adaptant contínuament als canvis socials.

 

Margarida Sanjaume i Navarro, cap del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya
Joan Fibla i Sancho, responsable de llenguatge legislatiu del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya