Disponible en català, anglès, castellà i francès

Editors convidats:
Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide
Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Alemanya) i chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canadà)

Si la capacitat de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol per desenvolupar polítiques lingüístiques actives favorables a les respectives llengües pròpies semblava un dels grans consensos de la transició democràtica, l’escenari sociolingüístic, polític i judicial dels darrers anys apunta més aviat cap a la tendència oposada. En el cas del català, són exemples d’això les iniciatives polítiques i judicials contràries a qualsevol intent de regulació dels àmbits funcionals d’ús de la llengua pròpia, així com les polítiques de contraplanificació lingüística preconitzades per determinats partits polítics i per certs col·lectius socials i culturals. Aquestes polítiques haurien consistit principalment en la limitació (administrativa i discursiva) de la rellevància del català com a llengua pública de comunicació, així com del seu coneixement, i en l’afavoriment de processos de desagregació del domini lingüístic com a mapa cognitiu (Montoya Abat, 2009), que s’estaria presentant com a fragmentari alhora que es proclama la unitat panhispànica. Seguint la tesi de Pradilla (2008: 77) sobre la contraplanificació, que l’autor aplica al cas concret del País Valencià, sota una “pretesa política de recuperació de la llengua pròpia […] [s’amagaria] una pràctica institucional en els millors dels casos indolent quan no clarament hostil”.

Paral·lelament, existiria una jerarquització entre el castellà i les altres llengües espanyoles, considerades perifèriques, establerta per l’article 3 de la Constitució i per la interpretació que n’ha fet la jurisprudència, paradoxalment basada en un principi d’igualtat entre les llengües de l’Estat. Caldria preguntar-se, aleshores, si aquesta jerarquització no estaria essent instrumentalitzada per poder legitimar una preponderància del castellà i un suposat “dret” dels seus parlants a “romandre monolingües” (May, 2012: 16). Partint d’aquesta hipòtesi, és a dir, de l’existència de relacions de poder desiguals entre els locutors de les diverses llengües de l’Estat espanyol, relacions analitzades des de diferents posicionaments crítics en ciències socials, es podria plantejar si existeix o no el risc que aquest suposat dret no acabi essent senzillament un privilegi ètnic, en el sentit que dona Smith (1999) al concepte de comunitat ètnica, és a dir, una població humana amb característiques socioculturals comunes sobre les quals es basteixen mites al voltant d’una ascendència comuna i un passat gloriós. A la insuficiència de la norma caldria afegir el fet que el català i les altres llengües perifèriques d’Espanya no són reconegudes com a llengües oficials de l’Estat, autonòmicament plurilingüe però amb una política estatal monolingüe. Quines són les conseqüències més evidents d’aquesta circumstància? Es pot parlar en aquest cas de manca de protecció dels drets lingüístics dels usuaris de llengües perifèriques a les entitats de l’Estat, malgrat el deure d’aquest —contingut en el mateix article 3 de la Constitució— de protecció de les diferents llengües d’Espanya?

Els editors d’aquesta monografia de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, sol·liciten articles que tractin sobre algunes de les temàtiques següents:

· La possibilitat de desenvolupar un paradigma de “justícia lingüística” (Van Parijs, 2011) i de memòria sobre les discriminacions històriques envers les llengües espanyoles diferents del castellà (Fernàndez, 2008) que ajudi a superar el model de primacia del castellà com a llengua “comuna”. Aquest model podria ajudar a superar el paradigma actual “nucli castellà/perifèria” per avançar cap a un esquema igualitari per a totes les llengües de l’Estat.

· L’anàlisi dels discursos i de les representacions del castellà com a lingua franca per defecte (Gellner, 1983), aquella llengua neutral de funcionament de l’Estat que no està marcada ètnicament, que disposa d’un caràcter suposadament transversal, fins i tot “universal” a la francesa (Lafont, 1968), i que es presenta com l’únic idioma realment adient per a l’exercici d’un règim de ciutadania.

· L’anàlisi de l’existència de discursos de rebuig, de fòbia o odi envers les llengües espanyoles diferents del castellà com a reacció als intents per redreçar la situació de precarietat d’aquestes llengües a diferents àmbits territorials (estatal, autonòmic, provincial, municipal, etc.) i, doncs, per posar límits a un moviment de difusió de la llengua dominant des del centre cap a les perifèries de la Península. Aquest model promouria un bilingüisme asimètric o “de sentit únic”, segons l’expressió encunyada pel politòleg Jean Laponce (1984: 107). En aquest cas, una de les hipòtesis de treball podria ser l’existència d’una ideologia de promoció (oberta o implícita) de l’hegemonia del castellà en tots els àmbits d’ús.

Els camps d’anàlisi poden referir-se a la política lingüística i al dret lingüístic, però també es valoraran els estudis que incorporin una dimensió sociolingüística, principalment pel que fa a l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, o de filosofia política. També es valoraran els treballs que adoptin un enfocament de política comparada entre àmbits lingüístics de l’Estat espanyol o entre aquests i altres territoris arreu del món. Igualment, es tindran en compte els articles que estiguin relacionats amb l’anàlisi del llenguatge jurídic, judicial i administratiu. Ultra les anàlisis crítiques, es valoraran positivament aquells treballs de caire prospectiu que facin propostes en positiu per revertir aquest escenari advers, per exemple en els àmbits de la legislació, de la doctrina jurídica, del discurs polític i periodístic, de les polítiques públiques, de la gestió de la diversitat, etc.

Informació de la tramesa

Els resums de com a màxim 500 paraules, acompanyats d’una breu bionota, s’han d’enviar a Juan Jiménez-Salcedo (jimsal@upo.es) i Jean-Rémi Carbonneau (remi.carbonneau@serbski-institut.de) abans de l’1 de novembre de 2020.

Les llengües del monogràfic són el català, l’anglès, el francès i el castellà.

Calendari

Publicació de la crida	23 de setembre de 2020
Tramesa dels resums (màx. 500 paraules) als editors convidats	1 de novembre de 2020
Comunicació dels editors convidats sobre l’acceptació o no de les propostes	1 de desembre de 2020
Validació per part del Comitè Editorial de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law	15 de desembre de 2020
Tramesa dels articles complets als editors	1 de maig de 2021
Període d’avaluació per part dels editors convidats	1 de maig- 1 de juny de 2021
Tramesa de les versions finals a la Revista	1 de juliol de 2021
Publicació del número	Desembre de 2021

Referències bibliogràfiques

Fernàndez, Josep Antoni. (2008). El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999. Barcelona: Empúries.

Gellner, Ernest. (1983). Nations and Nationalism. Oxford: Basil Blackwell.

Lafont, Robert. (1968). Sur la France. París: Gallimard.

Laponce, Jean. (1984). Langue et territoire. Quebec: Presses de l’Université Laval.

May, Stephen. (2012). Language and Minority Rights. Ethnicity, Nationalism, and the Politics of Language (2a ed.). Nova York i Londres: Routledge.

Montoya Abat, Brauli. (2009). La legitimació possible al País Valencià. Treballs de Sociolingüística Catalana, 20, 211-227.

Pradilla, Miquel Àngel. (2008). La tribu valenciana. Reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada Edicions.

Smith, Anthony D. (1999). Myths and Memories of the Nation. Oxford: Oxford University Press.

Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic Justice for Europe & for the World. Oxford: Oxford University Press.

---

Call for papers

One-Way Bilingualism: Obstacles to the Revitalization of Spains’ Peripheral Languages

Editors of special issue:
Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide
Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Germany) and Chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canada)

While the ability of Spain’s autonomous communities to implement active language policies in favor of their respective proper languages (llengües pròpies / lenguas propias) seems to be one of the great consensus stemming from the Democratic Transition, sociolinguistic, political and judicial developments in recent years indicate rather the opposite trend. In the case of Catalan, this trend is very well illustrated by both the recent judicial initiatives undertaken against regional attempts to regulate the functional areas of use of this language specific to Catalonia, the Balearic Islands, parts of Aragon and the Valencian Country (here known as the ‘Valencian’ language), and by the various linguistic counter-planning policies advocated by certain political parties and socio-cultural associations. Such policies essentially aim to limit (both administratively and discursively) the relevance of Catalan as a language of public communication and to restrict its learning, while at the same time promoting the cognitive fragmentation of its linguistic area in Spain (Montoya Abat, 2009) and proclaiming the global unity of Castilian as ‘the’ Spanish language (Pan-Hispanism). In this regard, Miquel Àngel Pradilla introduces the concept of ‘linguistic counter-planning’, which he applies to the specific case of the Valencian Country; in this context, the “alleged policy of recovery of the proper language”, that has been favored over appropriate language policy planning, is reduced to “an institutional practice that is at best indolent, or worse, an outright hostile policy” to the generalization of the use of Catalan (2008, p. 77).

At the same time, section 3 of the Constitution creates a hierarchy of languages between Castilian and the other Spanish languages present in the peripheries. This hierarchy has so far guided the interpretation of judges on the – paradoxical – basis of a principle of equality between Spain’s languages of the state, according to which these are allowed to have an official status at the regional level, while the right to use a language is constitutionally recognized to the sole Castilian. The question then arises as to whether or not this hierarchy is likely to be instrumentalized in order to legitimize the supremacy of Castilian throughout Spain and, by the same token, the so-called “’right’ to remain monolingual in the majority language” (May, 2012, p. 16). On the basis of this hypothesis of the existence of unequal power relations between the speakers of the various languages of the Spanish state, as they are analyzed under the critical scrutiny of various social sciences, one may wonder whether there is not a risk that this so-called ‘right’ may essentially amount to an ethnic privilege; at least in the sense of ‘ethnies’ as conceptualized by sociologist Anthony Smith (1999): as a human population sharing common socio-cultural characteristics based on myths of presumed common ancestry and references to a glorious common past. In addition to this discrepancy between legislation and the current revitalization needs, it should be noted that Catalan and other peripheral languages still lack an official status at the state level. In fact, the state persists in maintaining a monolingual language policy that contradicts the multilingualism that has historically existed within its borders. What are the most obvious consequences of this status quo? Is there insufficient protection of the rights of peripheral language users within state institutions? Does this insufficient protection run counter to the duty of the state – also included in section 3 of the Constitution – to protect Spain’s different languages?

Articles submitted for this special issue of the Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, may address one of the following aspects:

·  The development of a paradigm of both ‘linguistic justice’ (van Parijs, 2011) and memory in regard to historical discrimination against Spanish languages other than Castilian (Fernàndez, 2008). Such a paradigm shift would make it possible to overcome the model of institutional supremacy of Castilian as the ‘common’ language of all Spanish citizens and could help to move beyond the current ‘Castilian center vs. non-Castilian periphery’ pattern, that persists in the 21st century, toward a pattern of equity for all Spanish languages.

·  An analysis of the discourses and representations of Castilian as the default lingua franca used for the functioning of the state (Gellner, 1983), which is perceived as a de-ethnicized neutral language with a transversal nature, or even ‘universal’ character à la française (Lafont, 1968) presented as the only idiom really appropriate for the exercise of a citizenship regime.

·  The analysis of discourses of rejection, phobia and hatred toward Spanish languages other than Castilian, which emerge in reaction to attempts both to overcome the precarious situation of these languages at different territorial levels (state, regional, provincial, municipal, etc.) and to curb the asymmetrical diffusion of the dominant language, from the center to the peripheries. The study of this phenomenon, described by political scientist Jean Laponce as “one-way bilingualism” (1984, p. 107), appears possible on the premises of the (open or implicit) promotion of a the linguistic hegemony of Castilian in all fields of language use.

The fields of analysis may refer to public policy and language rights. Studies incorporating sociolinguistic dimensions, particularly from the perspective of linguistic ideologies and political philosophy, as well as works adopting a comparative perspective within and beyond the Spanish context, are welcome. Proposals for the analysis of the legal, judicial and administrative framework underpinning center vs. periphery linguistic conflicts will be particularly considered. The editors of the special issue invite interested scholars to submit critical analyses, including works with a normative and prospective scope based on an argument challenging language status quo, for example in the areas of legislation, legal doctrine, political and media discourse, as well as on principles on which public policies of diversity management are founded.

Submission of proposals

Abstracts of a maximum of 500 words accompanied by a brief biography should be sent to Juan Jiménez-Salcedo (jimsal@upo.es) and Jean-Rémi Carbonneau (remi.carbonneau@serbski-institut.de) no later than November 1, 2020.

The languages of the special issue are Catalan, English, French and Castilian.

Publication timeline

Call for abstracts	September 23rd, 2020
Submission of abstracts (400-500 words) to the editors of the special issue	November 1st, 2020
Notification of acceptance or rejection of proposals by the editors of the special issue	December 1st 2020
Approval of the proposals of the special issue by the Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law	December 15th 2020
Deadline for sending full articles to the editors	May 1st 2021
Evaluation of articles by editors	May 1st – June 1st 2021
Deadline for sending the final version of the articles	July 1st 2021
Publication of special issue	December 2021

Reference list

Fernàndez, Josep Antoni. (2008). El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976 1999. Barcelona: Empúries.

Gellner, Ernest. (1983). Nations and Nationalism. Oxford: Basil Blackwell.

Lafont, Robert. (1968). Sur la France. Paris: Gallimard.

Laponce, Jean. (1984). Langue et territoire. Quebec City: Presses de l’Université Laval.

May, Stephen. (2012). Language and Minority Rights. Ethnicity, Nationalism, and the Politics of Language (2é éd.). New York & London: Routledge.

Montoya Abat, Brauli. (2009). La legitimació possible al País Valencià. Treballs de Sociolingüística Catalana, (20), 211-227.

Pradilla, Miquel Àngel. (2008). La tribu valenciana. Reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada Edicions.

Smith, Anthony. (1999). Myths and Memories of the Nation. Oxford: Oxford University Press

Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic Justice for Europe & for the World. Oxford: Oxford University Press.

---

Convocatoria de artículos

Bilingüismo de sentido único: los obstáculos a la revitalización de las lenguas periféricas del Estado español

Editores invitados:
Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide
Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Alemania), chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canadá)

Si la capacidad de las comunidades autónomas del Estado español para desarrollar políticas lingüísticas activas favorables a las respectivas lenguas propias parecía uno de los grandes consensos de la transición democrática, el escenario sociolingüístico, político y judicial de los últimos años apunta más bien hacia la tendencia opuesta. En el caso del catalán, son ejemplos de ello las iniciativas políticas y judiciales contrarias a cualquier intento de regulación de los ámbitos funcionales de uso de la lengua propia, así como las políticas de contraplanificación lingüística preconizadas por determinados partidos políticos y por ciertos colectivos sociales y culturales. Estas políticas habrían consistido principalmente en la limitación (administrativa y discursiva) de la relevancia del catalán como lengua pública de comunicación, así como de su conocimiento, y en el fomento de procesos de desagregación del dominio lingüístico como mapa cognitivo (Montoya Abat, 2009), que se estaría presentando como fragmentario a la vez que se proclama la unidad panhispánica. Siguiendo la tesis de Pradilla (2008: 77) sobre la contraplanificación, que el autor aplica al caso concreto del País Valenciano, bajo una “supuesta política de recuperación de la lengua propia […] [se escondería] una práctica institucional en los mejores de los casos indolente cuando no claramente hostil”.

Paralelamente, existiría una jerarquización entre el castellano y las demás lenguas españolas, consideradas periféricas, establecida por el artículo 3 de la Constitución y por la interpretación que ha hecho la jurisprudencia al respecto, paradójicamente basada en un principio de igualdad entre las lenguas del Estado. Habría que preguntarse, entonces, si esta jerarquización no estaría siendo instrumentalizada para poder legitimar una preponderancia del castellano y un supuesto “derecho” de sus hablantes a “seguir siendo monolingües” (May, 2012: 16). Partiendo de esta hipótesis, es decir, de la existencia de relaciones de poder desiguales entre los locutores de las diversas lenguas del Estado español, relaciones analizadas desde diferentes posicionamientos críticos en ciencias sociales, se podría plantear si existe o no el riesgo de que este supuesto derecho no acabe siendo sencillamente un privilegio étnico, en el sentido que da Smith (1999) al concepto de comunidad étnica, o sea, una población humana con características socioculturales comunes sobre las cuales se construyen mitos acerca de una ascendencia común y un pasado glorioso. A la insuficiencia de la norma habría que añadir el hecho de que el catalán y las demás lenguas periféricas de España no son reconocidas como lenguas oficiales del Estado, autonómicamente plurilingüe pero con una política estatal monolingüe. ¿Cuáles son las consecuencias más evidentes de esta circunstancia? ¿Se puede hablar en este caso de falta de protección de los derechos lingüísticos de los usuarios de lenguas periféricas en las entidades del Estado, a pesar del deber de este —contenido en el mismo artículo 3 de la Constitución— de protección de las diferentes lenguas de España?

Los editores de esta monografía de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, solicitan artículos que traten sobre algunas de las temáticas siguientes:

· La posibilidad de desarrollar un paradigma de “justicia lingüística” (Van Parijs, 2011) y de memoria sobre las discriminaciones históricas hacia las lenguas españolas diferentes del castellano (Fernàndez, 2008) que ayude a superar el modelo de primacía del castellano como lengua “común”. Este modelo podría ayudar a superar el paradigma actual “núcleo castellano/periferia” para avanzar hacia un esquema igualitario para todas las lenguas del Estado.

· El análisis de los discursos y de las representaciones del castellano como lingua franca por defecto (Gellner, 1983), lengua neutral de funcionamiento del Estado que no está marcada étnicamente, que cuenta con un carácter supuestamente transversal, incluso “universal” a la francesa (Lafont, 1968), y que se presenta como el único idioma realmente adecuado para el ejercicio de un régimen de ciudadanía.

· El análisis de la existencia de discursos de rechazo, de fobia u odio hacia las lenguas españolas diferentes del castellano como reacción a los intentos para enderezar la situación de precariedad de estas lenguas en diferentes ámbitos territoriales (estatal, autonómico, provincial, municipal, etc.) y, por lo tanto, para poner límites a un movimiento de difusión de la lengua dominante desde el centro hacia las periferias de la Península. Este modelo promovería un bilingüismo asimétrico o “de sentido único”, según la expresión acuñada por el politólogo Jean Laponce (1984: 107). En este caso, una de las hipótesis de trabajo podría ser la existencia de una ideología de promoción (abierta o implícita) de la hegemonía del castellano en todos los ámbitos de uso.

Los campos de análisis pueden referirse a la política lingüística y al derecho lingüístico, pero también se valorarán los estudios que incorporen una dimensión sociolingüística, principalmente en cuanto al análisis de las ideologías lingüísticas, o de filosofía política. También se valorarán los trabajos que adopten un enfoque de política comparada entre ámbitos lingüísticos del Estado español o entre estos y otros territorios en todo el mundo. Igualmente, se tendrán en cuenta los artículos que estén relacionados con el análisis del lenguaje jurídico, judicial y administrativo. Además de los análisis críticos, se valorarán positivamente aquellos trabajos de carácter prospectivo que hagan propuestas en positivo para revertir este escenario adverso, por ejemplo en los ámbitos de la legislación, la doctrina jurídica, el discurso político y periodístico, las políticas públicas, la gestión de la diversidad, etc.

Información sobre el envío

Los resúmenes de cómo máximo 500 palabras, acompañados de una breve bionota, deben enviarse a Juan Jiménez-Salcedo (jimsal@upo.es) y Jean-Rémi Carbonneau (remi.carbonneau@serbski-institut.de) antes del 1 de noviembre de 2020.

Las lenguas del monográfico son el catalán, el inglés, el francés y el castellano.

Más adelante se proporcionará información adicional sobre la presentación de los manuscritos.

Calendario

Publicación de la convocatoria	23 de septiembre de 2020
Envío de los resúmenes (400–500 palabras) a los editores invitados	1 de noviembre de 2020
Comunicación de los editores invitados sobre la aceptación o no de las propuestas	1 de diciembre de 2020
Validación del Comité Editorial de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law	15 de diciembre de 2020
Envío de los artículos completos a los editores	1 de mayo de 2021
Periodo de avaluación por parte de los editores invitados	1 de mayo – 1 de junio 2021
Envío de las versiones finales a la Revista	1 de julio de 2021
Publicación del número	Diciembre de 2021

Referencias bibliográficas

Fernàndez, Josep Antoni. (2008). El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999. Barcelona: Empúries.

Gellner, Ernest. (1983). Nations and Nationalism. Oxford: Basil Blackwell.

Lafont, Robert. (1968). Sur la France. París: Gallimard.

Laponce, Jean. (1984). Langue et territoire. Quebec: Presses de l’Université Laval.

May, Stephen. (2012). Language and Minority Rights. Ethnicity, Nationalism, and the Politics of Language (2a ed.). Nueva York y Londres: Routledge.

Montoya Abat, Brauli. (2009). La legitimació possible al País Valencià. Treballs de Sociolingüística Catalana, 20, 211-227.

Pradilla, Miquel Àngel. (2008). La tribu valenciana. Reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada Edicions.

Smith, Anthony D. (1999). Myths and Memories of the Nation. Oxford: Oxford University Press.

Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic Justice for Europe & for the World. Oxford: Oxford University Press.

---

Appel à contributions

Le bilinguisme à sens unique : les obstacles à la revitalisation des langues périphériques de l’État espagnol

Éditeurs du numéro :
Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide
Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Allemagne) et Chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canada)

Si la capacité des communauté autonomes espagnoles de mettre en place des politiques linguistiques actives favorables à leurs « langues propres » (llengües pròpies / lenguas propias) respectives semble être l’un des grands consensus de la Transition démocratique, les développements sociolinguistique, politique et judiciaire des dernières années indiquent plutôt une tendance opposée. Dans le cas du catalan, cette tendance est bien illustrée par les récentes initiatives judiciaires entreprises à l’encontre des tentatives régionales de régulation des domaines fonctionnels d’usage de cette langue propre à la Catalogne, aux Îles Baléares, à une partie de l’Aragon et au Pays valencien (dans ce dernier cas, en tant que langue « valencienne »), de même que par les différentes politiques de contre-planification linguistique préconisées par certains partis politiques et collectifs socioculturels. De telles politiques cherchent essentiellement à limiter (tant du point de vue administratif que discursif) l’importance du catalan comme langue de communication publique ainsi qu’à restreindre son apprentissage, cela tout en favorisant la fragmentation cognitive de son aire linguistique en Espagne (Montoya Abat, 2009) et en proclamant l’unité mondiale du castillan (panhispanisme). À ce sujet, Miquel Àngel Pradilla introduit le concept de « contre-planification linguistique », qu’il applique au cas concret du Pays valencien ; dans ce contexte,  la « prétendue politique de récupération de la langue propre », favorisée au détriment d’une politique conséquente d’aménagement linguistique, ne serait en fait rien d’autre que le paravent à « une pratique institutionnelle au mieux indolente, voire clairement hostile » à la généralisation de l’usage du catalan  (2008, p. 77).

Il faut constater parallèlement l’existence d’une hiérarchisation des langues enchâssée dans l’article 3 de la Constitution, entre le castillan et les autres langues espagnoles présentes dans les périphéries. Cette hiérarchisation a guidé jusqu’ici l’interprétation des juges sur la base – paradoxale – d’un principe d’égalité entre les langues de l’État, en vertu duquel elles sont toutes officielles à l’échelle régionale alors que, constitutionnellement, le droit d’employer une langue n’est reconnu que pour le castillan. Il faut se demander par conséquent si cette hiérarchisation n’est pas susceptible d’être instrumentalisée dans le but de légitimer la prépondérance du castillan partout en Espagne et, par le fait même, le soi-disant « ‘droit’ de rester unilingue dans la langue majoritaire » (May, 2012, p. 16). Partant de cette hypothèse de l’existence de relations de pouvoir inégales entre les locuteurs des diverses langues de l’État espagnol, relations qui sont analysées sous la loupe critique de différentes sciences sociales, on peut se demander en revanche s’il n’y pas un risque que ce soi-disant « droit » revienne essentiellement à un privilège ethnique ; à tout le moins au sens de la communauté ethnique telle qu’elle a été conceptualisée par le sociologue Anthony Smith (1999), en tant que population humaine partageant des caractéristiques socioculturelles communes basées sur des mythes d’une ascendance commune présumée et renvoyant à un passé commun glorieux. À cette insuffisance régionale des normes linguistiques, il faut ajouter le fait que le catalan et les autres langues périphériques ne disposent toujours pas de statut d’officialité à l’échelle de l’État, qui persiste à maintenir une politique linguistique monolingue en contradiction avec le multilinguisme existant historiquement à l’intérieur de ses frontières. Quelles sont les conséquences les plus évidentes de ce statut quo? Peut-on parler d’une protection insuffisante des droits des usagers des langues périphériques au sein des institutions étatiques? Cette protection insuffisante va-t-elle à l’encontre du devoir de l’État – contenu dans ce même article 3 de la Constitution – de protéger les différentes langues de l’Espagne?

Les articles soumis pour ce numéro thématique de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, peuvent traiter d’un des aspects suivants :

· Le développement d’un paradigme de « justice linguistique » (van Parijs, 2011) et de mémoire portant sur les discriminations historiques à l’encontre des langues espagnoles autre que le castillan (Fernàndez, 2008), un paradigme qui ouvre la porte au dépassement du modèle de primauté du castillan en tant que langue « commune » des Espagnols. Un tel paradigme pourrait aider à dépasser le schéma actuel « centre castillan-périphérie non castillane » qui persiste au XXI^e siècle, pour se diriger vers un schéma d’équité de toutes les langues espagnoles.

· L’analyse des discours et des représentations du castillan en tant que lingua franca de fonctionnement de l’État par défaut (Gellner, 1983), perçu comme une langue neutre désethnicisée disposant d’un caractère transversal, voire « universel » à la française (Lafont, 1968), et présenté comme le seul idiome réellement approprié pour l’exercice d’un régime de citoyenneté.

· L’analyse des discours de refus, de phobie et de haine à l’égard des langues espagnoles autre que le castillan lesquels émergent en réaction aux tentatives à la fois de palier la situation de précarité de ces langues à différents échelons territoriaux (étatique, régional, provincial, municipal, etc.) et de freiner la diffusion asymétrique de la langue dominante du centre vers les périphéries. L’étude de ce phénomène, qualifié par le politologue Jean Laponce de « bilinguisme à sens unique » (1984, p. 107), apparait possible sur la base du postulat de l’existence de la promotion (ouverte ou implicite) d’une hégémonie du castillan dans tous les domaines d’usage linguistique.

Les champs d’analyse peuvent se référer aux politiques publiques et aux droits linguistiques. Les études qui incorporent des dimensions sociolinguistiques, particulièrement sous l’angle des idéologies linguistiques et de la philosophie politique, de même que les travaux adoptant une perspective comparée à l’intérieur et au-delà du contexte espagnol, sont les bienvenues. Seront particulièrement considérées les propositions d’analyse du cadre juridique, judiciaire et administratif en amont des conflits linguistiques centre-périphérie. Les éditeurs du numéro thématique invitent également les intéressés à soumettre, en plus d’analyses critiques, des travaux à portée normative et prospective reposant sur un argumentaire de remise en question du statut quo, par exemple en ce qui a trait aux domaines de la législation, de la doctrine juridique, des discours politiques et médiatiques, des principes en amont des politiques publiques et de la gestion de la diversité.

Envoi des propositions 

Les résumés d’un maximum de 500 mots accompagnés d’une brève notice biographique devront être envoyés à Juan Jiménez-Salcedo (jimsal@upo.es) et Jean-Rémi Carbonneau (remi.carbonneau@serbski-institut.de) au plus tard le 1er novembre 2020.

Les langues du numéro thématique sont le catalan, l’anglais, le français et le castillan.

Échéancier de la publication

Publication de l’appel	23 septembre 2020
Envoi des résumés (400–500 mots) aux éditeurs du numéro thématique	1er novembre 2020
Communication de l’acceptation ou du refus des propositions par les éditeurs du numéro thématique	1er décembre 2020
Validation par le comité de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, des propositions du numéro thématique	15 décembre 2020
Envoi des articles complets aux éditeurs	1er mai 2021
Évaluation des articles envoyés par les éditeurs	1er mai- 1er juin 2021
Envoi des versions finales des article à la revue	1er juillet 2021
Publication du numéro	Décembre 2021

Références

Fernàndez, Josep Antoni. (2008). El malestar en la cultura catalana : la cultura de la normalització 1976 1999. Barcelone : Empúries.

Gellner, Ernest. (1983). Nations and Nationalism. Oxford : Basil Blackwell.

Lafont, Robert. (1968). Sur la France. Paris : Gallimard.

Laponce, Jean. (1984). Langue et territoire. Québec : Presses de l’Université Laval.

May, Stephen. (2012). Language and Minority Rights. Ethnicity, Nationalism, and the Politics of Language (2é éd.). New York et Londres : Routledge.

Montoya Abat, Brauli. (2009). La legitimació possible al País Valencià. Treballs de Sociolingüística Catalana, (20), 211-227.

Pradilla, Miquel Àngel. (2008). La tribu valenciana. Reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló : Onada Edicions.

Smith, Anthony. (1999). Myths and Memories of the Nation. Oxford : Oxford University Press

Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic Justice for Europe & for the World. Oxford : Oxford University Press.