Ara fa un any que es va dictar l’anomenada Sentència del procés (STS 459/2019, de 14 d’octubre), que posava fi a la causa oberta contra les persones que van liderar les actuacions a favor del referèndum de l’1 d’octubre i les accions polítiques i jurídiques favorables a la independència de Catalunya.

Entre els diferents aspectes del judici, la llengua ocupa un lloc que, si bé no central, sí que acaba sent significatiu i recurrent. Les decisions que el Tribunal va adoptant sobre les incidències lingüístiques plantejades per les parts van perfilant essencialment la visió que l’òrgan judicial té sobre dos aspectes: els drets lingüístics que al·leguen les persones encausades i l’estatus del català dins l’Estat espanyol. El conjunt de qüestions relacionades amb la llengua en el marc del procediment pivoten sobre aquests dos temes o en són una derivada. Per aprofundir sobre el judici i la Sentència, podeu consultar la crònica de jurisprudència de la Revista dels núm. 71 (pàg. 333-335) i núm. 73 (pàg. 250-259), els elements principals de les quals exposem en aquest apunt.

Decisions sobre la llengua al llarg del judici
Pel que fa a l’iter que porta a la Sentència, advertim d’entrada que al llarg del judici oral s’evidencia la poca atenció del Tribunal cap als aspectes lingüístics. Es produeixen força situacions d’equívocs, males traduccions i incidències. Era evident que, per la matèria, pel volum de prova en català que constava a l’expedient i pel caràcter dels acusats, molts dels quals compromesos en la normalització de la llengua catalana, el component lingüístic tenia un pes específic, tant en el desenvolupament del procés com, òbviament, en l’impacte sobre els drets de les persones que hi participaven.

Doncs bé, ja en dues resolucions dictades en el decurs del procediment que incidien sobre la qüestió lingüística, aquest factor és negligit substancialment pel tribunal que, amb una fonamentació escassa, el valora com un element secundari i com un problema processal que s’ha de solucionar amb instruments mínims, com ara la traducció successiva al castellà de les seves intervencions si són en català. Així mateix, atribueix poca rellevància a la invocació per les parts de drets lingüístics, bàsicament lligats als drets de defensa. En essència, considera el tribunal que els acusats són espanyols i dominen perfectament el castellà. Per aquesta raó, i per altres que veurem en els raonaments de la sentència, es rebutja la petició d’algunes de les parts de traducció simultània de les intervencions en català en el judici, sistema d’interpretació molt més respectuós amb els drets de les persones processades i fixat com a general per la legislació europea.

El català, doncs, des d’un primer moment és observat més des de la perspectiva de l’inconvenient que de la rellevància. Amb aquesta perspectiva, la Sentència de 14 d’octubre no esmenarà els desencerts en les decisions prèvies i les deficiències argumentatives pel que fa a les peticions articulades entorn de la llengua catalana.

Al·legacions de les parts
La Sentència concreta en dos blocs les al·legacions de les parts. D’una banda, la majoria de les defenses de les persones acusades reivindiquen el dret a fer servir el català com a llengua del procés. En una part important, aquestes al·legacions anaven encaminades a demanar que es permetés “la pràctica de cualquier acto procesal en lengua catalana” mitjançant un sistema tècnic de traducció simultània, no de traducció consecutiva.

D’altra banda, la defensa d’un dels acusats hi afegeix un plus posant el dret lingüístic en el centre del debat sobre els drets processals de l’acusat. Esgrimeix que l’única manera de garantir el dret a utilitzar el català plenament era la rectificació de la competència de la Sala per poder-se celebrar el judici a Catalunya.

Sobre aquesta base comentem tot seguit l’argumentació del Tribunal.

Els termes del debat lingüístic
D’entrada, el TS circumscriu l’anàlisi de la qüestió lingüística a partir del fet que al principi de la vista oral no hagués acollit la pretensió de les parts de tenir una interpretació simultània en les seves intervencions. En línia de principi, doncs, posterga l’al·legació que connectava el dret a la llengua amb els drets fonamentals de defensa de l’acusat i amb l’ordenament juridicolingüístic de l’Estat, per centrar-se en si l’opció del Tribunal d’admetre només la traducció consecutiva havia estat una solució correcta o no. L’establiment de la controvèrsia en aquests termes no és una qüestió menor, perquè de fet desplaça l’objecte del debat dels drets de defensa i de l’ordenament lingüístic a una qüestió més tècnica  i es facilita un argumentació de poca profunditat jurídica.

Les raons del rebuig de la interpretació simultània
Dues són les raons que exposa el TS per denegar la petició de les parts. D’una banda, l’afectació del principi de publicitat que tindria la traducció simultània i, de l’altra, “el verdadero significado constitucional del plurilingüismo en nuestro sistema”, delimitat sobre una base territorial.

El principi de publicitat
El Tribunal afirma que “admitir la exigencia de auriculares como única forma de garantizar el derecho a expresarse en la pròpia lengua, habría implicado el sacrificio del principio de publicidad”. Afirmació en aparença molt vaga per ser tan contundent. Realment no es fàcil imaginar que en un context amb el nivell tecnològic com l’actual pugui sostenir-se aquesta posició, i la prova és que la traducció simultània compta amb una experiència important a l’Estat espanyol sense que per aquesta raó hagi patit el principi de publicitat.

Els arguments que ofereix el Tribunal confirmen aquesta manca de justificació: la molèstia que implicaria que els jutges haguessin de portar auriculars, l’exclusió del públic present a la sala o del que seguís el judici pels mitjans de comunicació o, per inversemblant que sembli, la falta de rendibilitat dels mitjans que retransmetien el judici. Per contra, la sentència ignora el vessant subjectiu del principi de publicitat, avalat per la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans o del Tribunal Constitucional, que s’erigeix en garantia dels drets de defensa del fet justiciable. És significatiu que en cap moment no es justifica la limitació a expressar-se en la pròpia llengua sobre la base de les garanties subjectives.

Continua el Tribunal el seu argumentari recordant que la traducció consecutiva que es va oferir ja era suficient, i constata que aquest sistema no va ser usat i que els acusats van fer servir el castellà sense dificultat i fins i tot, en algun cas, assenyala amb indulgència, amb “brillantor”. Finalment, clou el raonament afirmant que el que realment demanaven les defenses “no era el empleo de la lengua catalana, sino un método de comunicación -auriculares de traducción simultánea- que llevaba asociado el sacrificio del principio de publicidad”.

En conclusió, quan ni tan sols s’esmenta el dret d’autodefensa dels acusats, quan la publicitat s’invoca com a bé jurídic màxim sense definir ni superficialment el principi, quan sembla més important la rendibilitat dels mitjans que retransmeten la vista oral que l’atenció a un sistema de traducció que la mateixa legislació institueix com a preferent, llavors l’ús del català és una molèstia innecessària i els drets dels acusats no són realment drets, sinó sistemes tècnics de traducció.

I dues raons complementàries:
Tot seguit, per reforçar el que s’acaba d’indicar, la resolució proveeix dos arguments més. El primer, que no s’ha lesionat el dret de defensa dels acusats. Però en lloc de raonar sobre els drets pròpiament invocats, vinculats a l’article 24 de la CE, sobretot el dret a un procés públic i amb totes les garanties (apartat segon) i el dret d’autodefensa (vinculat amb l’apartat primer del precepte), en comptes d’aprofundir en l’abast d’aquests drets en un estat plurilingüe, el Tribunal apunta que no hi ha hagut indefensió perquè efectivament hi havia intèrprets. La finta argumental era evident, perquè el dret processal amb contingut lingüístic postulat per les parts no era el dret a no patir indefensió per falta de comprensió, sinó el dret a un defensa amb totes les garanties.

El segon argument és que la legislació processal permet la interpretació successiva. Aquesta legislació és, en substància, l’article 132.2 de la Llei d’enjudiciament criminal, que recull una directiva europea de 2010 sobre la qüestió, i que estableix que en “cas que no es pugui disposar del servei d’interpretació simultània, la interpretació de les actuacions del judici oral (…) s’ha de fer mitjançant una interpretació consecutiva…”.

Per començar, escau lamentar que de tot l’ordenament d’un estat, que el mateix TS defineix com a “plurilingüe”, el referent normatiu per als mateixos ciutadans espanyols de llengua no castellana, en l’àmbit del procediment penal, sigui una aplicació analògica d’una norma concebuda per als estrangers a qui se’ls ha de garantir una comprensió real del judici.

Si ens fixem en la dicció del precepte de la Llei d’enjudiciament criminal, no diu que es pugui emprar la interpretació consecutiva, sinó que es pot fer quan no és possible la simultània. Cosa que no s’esdevé, tenint en compte a més que la situació prevista legalment de falta de mitjans materials no s’addueix en cap moment pel Tribunal. Quina és la raó, doncs, de fer una interpretació desfavorable al dret invocat? La raó la dona el mateix Tribunal: “El juicio, por tanto, se desarrolló con absoluta normalidad, sin que durante los interrogatorios se expresara por las partes alguna dificultad en el entendimiento de lo que se estaba preguntando y sin que se quisiera hacer algún matiz impuesto o aconsejado por el empleo del idioma oficial del Estado”. La normalitat de l’“idioma oficial del Estado”.

El règim jurídic de la llengua a l’Estat espanyol segons el Tribunal
Els motius que validen la denegació del que demanaven els processats continua des de la perspectiva de l’ordenament juridicolingüístic espanyol. El tribunal dedica grans paraules al pluralisme: “(e)l reconocimiento constitucional del pluringüismo en España constituye la mejor muestra de la importancia que los constituyentes atribuyeron al valor cultural representado por las distintas modalidades lingüísticas presentes en nuestro país” o “(l)a pluralidad lingüística es genuina expresión de la pluralidad española y de su riqueza cultural”, entre altres afirmacions. En la terminologia utilitzada es constata amb molt d’èmfasi la “riquesa cultural” i molt poc la transcendència jurídica efectiva pel que fa als drets i al reconeixement de l’ús del català. Acte seguit, el TS rebutja la “vulneración del derecho al uso de la propia lengua en su relación con los órganos jurisdiccionales del Estado -en este caso, el Tribunal Supremo- y, por tanto, fuera del específico ámbito de cooficialidad”.

Utilitza principalment dos fonaments normatius. El primer, l’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial, del qual fa una lectura reduccionista plantejant una normativa com a clara, quan en realitat és ben discutible. D’una banda, descarta que hi hagi usos i drets lingüístics possibles més enllà dels que preveu l’article 231 LOPJ, que “autoriza” (el verb ja evidencia el prisma del jutge) només l’ús de la llengua cooficial per les parts i els seus advocats en l’àmbit de la comunitat autònoma. De l’altra, que no hi ha usos ni drets lingüístics en els òrgans radicats on el català no és oficial: “(l)a sede del Tribunal Supremo, fuera de ese ámbito territorial, explica y justifica la exclusión de esa posibilidad”.

El segon argument és la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que utilitza just en sentit contrari al motiu pel qual es va signar (afavorir les llengües minoritàries): indica que la mateixa Carta limita territorialment l’oficialitat, el ”espacio territorial de cooficialidad en el que la lengua catalana puede convertirse en la lengua del proceso”. I fins i tot utilitza una recomanació del Comitè de Ministres del Consell d’Europa sobre la Carta que adverteix l’Estat espanyol sobre el seu incompliment en l’àmbit de la justícia (la falta de capacitació del personal judicial destinat a la comunitat autònoma) per afirmar que l’ús del català se circumscriu a la comunitat autònoma de Catalunya.

Malgrat aquest quadre normatiu tan dubtosament interpretat i tan parcial, el Tribunal conclou de manera inequívoca: “No existe, por tanto, el derecho a la utilización de un mecanismo de traducción simultánea que obligue al Tribunal Supremo a presenciar el desarrollo de la práctica de la prueba y las alegaciones de las partes en un idioma distinto del idioma oficial”. Els dos punts bàsics per arribar a aquesta afirmació tornen a ser que no s’ha produït indefensió i que la cooficialitat del català està circumscrita territorialment. El que no diu el Tribunal, però, és que ni els acusats al·legaven indefensió per desconeixement de la llengua ni demanaven que el català fos oficial en aquesta alta instància judicial. De manera que negar el que les parts no afirmen permet al Tribunal defugir el debat que plantegen.

La llengua dels testimonis
Finalment, quant a la petició d’alguns testimonis d’usar el català (“la lengua vernácula”, com diu la resolució) en la seva declaració, el Tribunal la rebutja, tot minimitzant, en sintonia amb la línia general de la resolució, el fet lingüístic i els drets que s’addueixen.

La motivació per al rebuig també és escassa i es concreta en tres punts. El primer, el deure de conèixer el castellà que estableix l’article 3.1 de la Constitució. Derivar del deure de coneixement un deure d’ús del castellà és un salt interpretatiu no justificat. Segon, el Tribunal apel·la a la qualitat professional dels testimonis (un advocat, un mosso d’esquadra i un parlamentari) com a raó de la necessitat d’intervenció en castellà, quan la declaració que feien no era com a pèrits, sinó com a ciutadans cridats per les parts. I tercer, la irrellevància probatòria dels testimoniatges dels declarants per a la resolució del cas. Aquí el Tribunal sembla incórrer també en una incongruència en afirmar que aquesta irrellevància, “una vez valorada por la Sala la prueba testifical, añade razones para descartar cualquier efecto negativo en el círculo de derechos, no ya de los procesados, sino de los propios declarantes”. Que la manca de rellevància de la prova pugui inhibir els potencials efectes negatius per als processats és un argument plausible, però l’objecte d’atenció en aquest punt de la sentència no és aquest, sinó el respecte als drets lingüístics dels intervinents.

On queden els drets lingüístics?
El resultat final és que la Sentència del procés esbossa un marc conceptual centrat en la idea que no s’ha produït indefensió per desconeixement de l’idioma i que l’oficialitat del català no regeix al Tribunal Suprem. Sobre aquesta base, rebutja la pretensió de les parts d’intervenir en català. Hi ha, doncs, una incongruència palesa entre el drets que invoquen les parts i els principis i drets que el Tribunal diu que no hi concorren. El resultat és que es produeix una absència de raonament i ponderació real sobre allò que demanen les parts. Tot això permet al TS rebaixar la petició d’aquestes a una simple discrepància sobre el sistema de traducció, sense contingut substantiu pel que fa a drets.

També constatem, però, que la posició de la Sentència sobre aquest punt s’insereix en la pràctica monolingüe i en la visió restrictiva que manté el TS sobre l’ús de les llengües oficials pròpies a l’Administració de justícia i els drets lingüístics dels seus parlants. I, amb la perspectiva que ens ofereixen les decisions preses i les raons que les sustenten, observem que el Tribunal va considerar que ni la singularitat de la causa ni la seva dimensió política i jurídica no mereixien un canvi de rumb.

 

Agustí Pou i Pujolràs
Universitat de Barcelona