Els manuals de consells de la ciutat de València, conservats manuscrits a l’Arxiu Municipal de València, són una sèrie documental de gran valor històric i lingüístic. Aquesta sèrie s’estén al llarg de quatre segles durant l’època foral, des del primer llibre que ha arribat fins a nosaltres, que comprén els anys 1306 a 1326, fins al darrer, de 1706 i 1707, any en què el Decret de Nova Planta posà fi de forma traumàtica a l’ús de la llengua catalana en l’Administració municipal valenciana. Aquesta llarga continuïtat, unida al fet de tractar-se de documents originals i ben datats, fa que representen una font important per a l’estudi de l’evolució de la llengua catalana en general, i del lèxic en particular, especialment per a l’estudi del lèxic juridicoadministratiu. A pesar d’això, com molts altres documents juridicoadministratius conservats als nostres arxius, a penes han estat aprofitats des d’una perspectiva lingüística, i menys encara en relació amb l’època moderna. Al núm. 73 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, provem l’interés de la documentació històrica de l’escrivania municipal de València, i més en concret dels manuals de consells, per a l’estudi de l’evolució de la llengua catalana al País Valencià i especialment per a l’estudi del llenguatge juridicoadministratiu.
Aquests documents procedeixen de l’escrivania municipal de València, al front de la qual estava l’escrivà de la Sala. Aquesta escrivania durant els segles XIV i XV va produir una prosa depurada i de qualitat, que ha estat relacionada amb la prosa cancelleresca del moment. Els escrivans de la Sala eren els redactors de les actes municipals, incloses en els manuals de consells, així com de la correspondència dels jurats i dels altres documents importants de la corporació municipal. En aquesta tasca, s’ajudaven d’altres escrivans, i al segle XV es va institucionalitzar el càrrec de lloctinent o ajudant de l’escrivà.
La part més extensa dels manuals de consells està formada per les actes de les deliberacions, disposicions i ordenaments dels jurats i del Consell General. També s’hi inclouen els juraments dels nous càrrecs, algunes cartes i altres tipus de documents, entre els quals, al segle XVII, destaquen els capítols referents als oficis i, sobretot, les memòries sobre despeses diverses del consistori.
Com a mostra del valor lèxic i fraseològic d’aquests documents, i tenint en compte la manca absoluta de recerques sobre el lèxic dels manuals de consells durant l’edat moderna,[1] citem a continuació, acompanyades d’un breu comentari, alguns mots d’interés lexicogràfic procedents de cinc manuals de consells del segle XVII, repartits de manera proporcional al llarg de tota la centúria (A135 anys 1608-1609, A161 anys 1634-1635, A190 anys 1658-1659, A204 anys 1672-1673 i A230 anys 1698-1699).
Als manuals de consells del segle XVII s’hi poden trobar mots de l’àmbit juridicoadministratiu no registrats en els principals diccionaris històrics i etimològics.
Pel que fa a l’àmbit juridicoadministratiu, s’hi poden trobar mots no registrats en els principals diccionaris històrics i etimològics (Diccionari català-valencià-balear [DCVB] d’Alcover i Moll, i Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines). La major part d’aquests mots estan formats per derivació, o bé són llatinismes: capdeguaitia ‘càrrec o ofici de capdeguaita’, derivat amb el sufix ‑ia, de formació anàloga a mots indicadors també d’ofici, com alcaidia (d’alcaid), capitania (de capità) o escrivania (d’escrivà); contraprotest i contraprotestar per referència a una rèplica o protesta davant una anterior protesta juridicoadministrativa que es considera il·legítima. Tant el protest com el contraprotest podien expressar-se oralment o per escrit. Desclauquilla, derivat de clauquilla, amb el prefix des- indicador d’acció contrària. La desclauquilla, a la duana de València, era l’obertura de certs paquets o embolcalls per verificar-ne el contingut; justiciatge ‘ofici o càrrec de justícia’, el polisser (dels forments) era l’encarregat de les pòlisses de venda del forment. El sobresequier de les marjals era l’encarregat del control de les séquies i els camins assegadors de les marjals, sentit diferent al que tenia el mot sobresequier a l’època medieval. Llatinismes com comunicata, escrit en què es comuniquen causes judicials; continuata, escrit en què es continuen anotacions administratives, decretata ‘decret’, ordenata, escrit de caràcter jurídic o judicial per ordenar una cosa.
Igualment, accepcions no registrades en els diccionaris històrics, com camisa o camiseta amb el sentit de pòlissa, document financer per ordenar un pagament o cobrança; el verb grossejar, que fa referència a l’acció de revisar o examinar el balanç econòmic, el “compte gros,” el racional amb els clavaris; el verb assolar-se, referit al fet de no resultar elegit algú en una elecció per insaculació; el contrallibre era un llibre de comptabilitat que funcionava com a complement de control i verificació del llibre major o principal de compte i raó, mot es format per derivació de llibre amb el prefix contra-, que expressa les nocions de contrast i complementarietat; el verb trastejar ‘debatre, negociar’ i el substantiu trasteig ‘debat, negociació’, el primer usat com a transitiu (trastejar [una cosa]) i com a intransitiu (trastejar [sobre una cosa]), o solta amb el sentit de pòlissa, o siga, document per a autoritzar o ordenar un pagament, que cal relacionar amb el sentit de ‘resolució’, que en termes legals i administratius, podia tenir, segons els diccionaris històrics, aquest substantiu, igualment en els manuals de consells es documenta l’expressió alçar la solta amb el sentit d’autoritzar un pagament.
Els manuals de consells també resulten d’utilitat per a l’estudi històric del lèxic en general, més enllà de l’àmbit més pròpiament juridicoadministratiu.
Però els manuals de consells també resulten d’utilitat per a l’estudi històric del lèxic en general, més enllà de l’àmbit més pròpiament juridicoadministratiu.
Mots no registrats en els diccionaris històrics, com el verb apeanyar, referit a l’acció d’amuntegar o apilar la fusta, derivat de peanya, substantiu que el DCVB documenta al segle XV en valencià amb el sentit de ‘conjunt de fusta amagatzemada, i el mateix magatzem on està amuntegada la fusta per a la venda’, i que pot designar també una estiba (cf. DECat); contracadafal, derivat de cadafal; discorredor (“los interesos discorredors”), el verb enfaronar (“lo Micalet de la Seu”), és a dir, il·luminar-lo per celebrar una festa, i el substantiu enfaronada, també amb motiu d’una festa, mots derivats de faró; incognicionalment ‘sense cognició’, magíster ‘sots-sagristà de la Seu de València’, orinadora ‘lloc disposat per a orinar-hi’ (DCVB, DECat orinador), pendir (“lo dit negoci”) ‘estar pendent, per resoldre’, empallador (“empalladors de les sitjes”), eren els encarregats de cobrir de palla l’interior de les sitges, empaliador, derivat d’empaliar (o empal·liar) ‘guarnir amb teles d’ornament’, flors de mans ‘flors artificials, fetes manualment’, com a ornamentació; el marquejador era l’encarregat d’examinar la qualitat de la fusta que arribava a València pel riu, el qual s’encarregava de marquejar la fusta, valent-se del sistema del marc (“marquejaran la dita fusta a march ple, com és acostumat”)
Objectes relacionats amb determinats oficis no registrats en el DCVB ni en el DECat: alamar mascle i femella (passamaner), biga de moro, biga de sis (fuster), fil de matalafer, forrellat moll de plancha, forrellat de plancheta, pany de colp i volta (DCVB pany de cop), pany de volta de caixa, pany de picaport (manyà).
Accepcions no registrades: conjunt ‘coadjutor’ i conjunció ‘coadjutoria’, corraler (de les carniceries majors), càrrec municipal; detenguda, com a substantiu amb el sentit d‘estada; injúries del cel, és a dir, mal oratge; llegumer, com a ofici (derivat de llegum), parada ‘establiment de venda de mercaderies exposades a la vista del públic’ (“pague a Miquel Chiva, especier, quatre liures per la parada que féu en la plaça de St Berthomeu a ocació de la entrada del sr virrey” A190, 281r), reganyó (“donen llicència a Hierony Carsí, reganyó, per a fer congrets y regañades” A135, 44v), era el pastisser o flequer que feia reganyades, saneació (en sentit moral), vaquetes, o siga, menuts falsos.
Mots que avancen la data de la primera documentació coneguda: cabriter, castell (“castell de invencions de foch”, i “de fochs”), congret (panellet), consignatari, coscollina, descompostura, desenquadernar, despedregar, empallar (sitges), empiular (“un bou”), encesa ‘lluminària’, encisamera ‘venedora d’encisam’, engualdrapar, enruna, entabacar, entredoble: “11 alnes de tafatà entredoble carmesí” (A190, 297v), escorrencia (séquia) (en el DCVB i el DECat escorrentia), escopetada, escopeter ‘fabricant d’escopetes’, franjó, inanitat ‘futilitat’, lama ‘tela de seda i or, o de seda i argent’ (“una casulla de lama blanca” A190, 297v), en el DCVB, on no es documenta fins 1861, es considera pres “del fr. lame o del cast. lama”; creiem que és bastant possible la primera opció, tenint en compte que, amb aquest sentit, tant en castellà com en català es documenta al primer quart del segle XVII (1613 CIVAL, 1622 CORDE), i es coneix també en altres llengües, com l’italià (segle XVI); llegible, matxinet, or de bandereta, panificat ‘camp de blat’, pastim ‘porció de pasta per a fer el pa’ (A135, 521v), piu (per a un torn), piula ‘mena de petard petit’, reclavar, reganyada (certa coca de pasta), resguard, secreta ‘comuna’, tapadora, tombejar (“ni tombejar forments alguns aprés de nets y garbellats”), tonyiner; es demostra l’existència real d’estellador amb el sentit de ‘llenyater, que fa estelles de la fusta’ (“paguí a dos estelladors per estellar dita llenya cinch reals castellans”), que el DECat considerava un sentit mal entés pel DCVB i pel Diccionari Aguiló.
Mots no documentats en els diccionaris històrics: bornador (instrument de fuster), cisteller ‘qui fa o ven cistelles’, desempostar, desenllosar, desensitjar (el forment), estorar, desestorar i estorer, que segons el DCVB, és ‘qui fa o ven estores’, però en el text dels manuals de consells era l’encarregat d’estorar i desestorar la casa de la ciutat: “A l’estorer de estorar tots los archius dos liures” (A190, 280v), “de levar les estores de tota la cassa, a l’estorer, per levar-les, 2” (id., 570r); escudet (“per a un pany de una porta” A135, 616r), falleva, formatget, guanteria (“parada de guanteria” A190, 417r), inexigible, injunció, llegonada, llister (ofici), millanar ‘miler’, readreç, refinació (“de mesures”), vira (“vires de tapins”).
Accepcions no documentades: encaix ‘labor de randes entreteixides amb molts de fils’: “4 alnes de encaix a dit preu” (A190, 447v), escaleta: “señalen y asignen el puesto per a posar dites dos taules de tallar carns lo pati que hui està derroït, que solia ser casa baixa y escaleta, cituada en la present ciutat parròchia de St Thomàs en lo carrer dit de les Medines” (A190, 551r), en el DCVB ‘casa que no té entrada gran, sinó que els pisos tenen accés per una escala estreta que puja des de la porta del carrer’ (Mallorca), extensió del sentit ‘escala estreta que des del carrer dóna accés als pisos d’una casa’. Es documenta ja al segle XVI en un procés valencià: “ha portat tres o quatre fardells de roba de manament de la dita Catalina Calabresa, señora d’ella, testimoni, a una casa que és una escaleta nova que està en la plaça de Predicadors” (Arxiu de Regne de València. Processos criminals. II part. Caixa 30, n. 286, p. 57). En el cas del Manual de consells l’escaleta deu referir-se al pis o pisos superiors de la casa baixa. Escudet ‘planxa de metall que es posa a la part anterior d’un pany o tancadura, i en la qual va el forat per on entra la clau’: “un escudet per a el pany de la porta de la guarda” (A190, 616r), femella ‘peça dins la qual en passa una altra (el piu)’: “per dos frontices, y quatre pius y dos femelles per a altres dos finestres” (A190, 616v).
Variants formals no registrades en els diccionaris històrics: abullir ‘abolir’ i abullició ‘abolició’, anmelles, clim ‘crim’ (A135, 142v), egreix ‘egregi’, eixeta, encendi, exeminar, infermitat, el singular cadafals ‘cadafal’, influït probablement per associació amb fals (cf. DECat, II, 379), i a partir del qual es crea el plural cadafalsos; calau ‘clau’, deslloïment, estarilitat, estratura, examplar ‘exemplar’, groriós, intorrogar, intreguitat, maçaneta ‘mançaneta, botó’, metefísica, onotomia, prefingir (“córrega lo temps prefingit en dits capítols”), variant de prefigir, amb una n no etimològica potser explicable per influència de fingir.
S’observa la competència que patien al segle XVII alguns mots tradicionals per part de castellanismes, convivint ambdues versions en els manuals.
Per acabar, es pot observar la competència que patien al segle XVII alguns mots tradicionals per part de castellanismes. Així, conviuen en els manuals argent i plata, adob, adobar i remendo (i remiendo), remendar, ase i burro, bestiar, rabera i ganado, capítol (més usat) i cabildo, cambra i aposento (i aposiento), calze i càliz, cel·la i celda, crida, pregó i bando, cercar i buscar, el primer és més usual en el manual de 1608-1609, però en el de 1698-1699 ja predomina buscar; fusta i madera, lloc i puesto, manament i mandato, sagell i sello, termini i plaço. Generalment només es troba almoina, però en el manual de 1698-1699 conviu amb el castellanisme limosna. Alguns poden aparéixer en el text formant grup sinonímic, com despesa i gasto, fruir i gossar, el segon més usual, alegria i contento, alegria i regosijo o “regosichos y festes”.
En definitiva, es comprova l’interés dels manuals de consells per a la història de la llengua catalana, i, més en concret, per a l’estudi lèxic, semàntic i fraseològic del català des d’una perspectiva diacrònica, interés que es pot fer extensiu a l’abundant documentació juridicoadministrativa conservada en els nostres arxius.
Joaquim Martí Mestre
Universitat de València
[1] Per a l’època medieval, comptem amb el treball de Germà Colón “Espigoladures valencianes medievals” (en Lexicografia, lèxic i crítica textual, Castelló / Barcelona, Fundació Germà Colón / PAM, 2011, pp. 223-234), on s’estudien alguns termes procedents del Primer Manual de Consells de la ciutat de València (1306-1326) (València, Ajuntament de València, 2001).