Quan ens interessem en el futur del català sovint situem el focus en «la joventut». Indirectament assumim que «als grans» ja els coneixem, o ja sabem què fan, o sobretot, que ja no canviaran massa al llarg de la seua vida. I doncs, ens concentrem en la gran preocupació de qualsevol societat: què fan els jóvens? Siguen certes o no totes aquestes assumpcions, l’article que resumim en aquest apunt es va focalitzar en aquest grup i, més en concret, en els que coneixem com a millenials (generació Y). A Catalunya, són la generació nascuda entre els anys 80 i 90, i en el moment de l’enquesta que tractem (EULP 2013) tenien entre 15 i 34 anys. Venen precedits pels boomers (generació X), nascuts entre els 60 i els 70, i que actualment es troben establerts en l’edat adulta; i seran substituïts per la Generació Z o centennials, nascuts a partir del 2000.

La pregunta central de la recerca és entendre què explica l’ús del català dels jóvens de Catalunya. Volem saber per què hi ha jóvens que usen més el català i n’hi ha que l’usen menys. Per això, la primera fase de la recerca consisteix a definir com mesurem l’ús d’una llengua. Davant les diverses alternatives, en triem una que es fixa en l’ús que en fa la població en 10 àmbits socials (amb amics, veïns, companys d’estudi, companys de feina, a les botigues, als grans establiments, als bancs, amb els metges, amb la parella i amb els fills). Per a cada àmbit es dona un valor d’1 si la persona declara que només usa el català, de 0 si usa el castellà (o qualsevol altra llengua) en exclusiva, o de 0,5 si usa el català i qualsevol altra llengua de forma similar. La mitjana dels valors d’ús en cada àmbit defineix un índex d’ús parlat del català (IUP), que és la mesura general d’ús del català que utilitzem.

El primer resultat destacable és que, contràriament al que es pot sentir en determinats discursos públics, la generació Y fa un ús del català similar al del conjunt de la població de Catalunya. A partir de la mesura que utilitzem, se situen en un IUP a l’entorn de 0,4 sobre un total d’1, cosa que podem interpretar com un ús mitjà del català lleugerament inferior a l’ús del castellà (i altres llengües). Actualment, a Catalunya, no hi ha gaires diferències generacionals en l’ús del català. Entre la població d’edat mitjana i jove només s’aprecia un petit salt de major ús proporcional del català en la generació enquestada més jove, la dels nascuts entre 1989 i 1998, i possiblement està associat amb el fet que es tracta d’una cohort en què encara no s’ha produït la incorporació de població nascuda a l’estranger.

Per a estudiar els factors que expliquen l’ús del català dels jóvens hem aïllat les variables que més s’hi associen. El primer filtre de l’anàlisi exclou totes les variables sociodemogràfiques, com l’origen geogràfic familiar, la zona de residència, o l’edat. Cap d’elles es mostra tan rellevant a l’hora d’explicar l’ús del català com les variables sociolingüístiques. Això ens indica que els comportaments lingüístics s’associen a processos sociolingüístics més que no a processos socials més globals. D’entre aquestes últimes, les tres variables que expliquen l’ús lingüístic en major mesura són la llengua inicial (la primera llengua parlada a la llar quan l’enquestat era menut), el coneixement del català, i la llengua d’identificació (la resposta de l’enquestat a la pregunta: “quina és la seva llengua?”).

En la segona etapa de l’anàlisi, vam utilitzar una tècnica que ens ajuda a dibuixar un esquema causal, denominada anàlisi de camins (path analysis). Aquesta ferramenta ens permet entendre la relació entre la variable estudiada i les variables explicatives, però a més relaciona les variables explicatives entre elles, tot controlant els efectes de les unes sobre les altres. Aquesta tècnica permet assenyalar que entre els jóvens de Catalunya la variable que més clarament s’associa amb l’ús del català és la llengua d’identificació, més que no pas la llengua inicial o el coneixement de la llengua. Vegeu-ho a l’esquema del gràfic 1, on la línia més gruixuda que es dirigeix a l’ús del català, a la dreta del gràfic, és la que l’uneix amb la llengua d’identificació (LId). En canvi, les relacions directes entre l’ús del català i la llengua inicial (L1) o el coneixement del català (Cx) són més dèbils.

 

 

Com s’entén, però, que l’origen lingüístic familiar, que sovint s’identifica com una variable cabdal per a explicar diversos comportaments sociolingüístics, quede relegat a un pla secundari a l’hora d’explicar l’ús del català dels jóvens de Catalunya? Vegem-ho pas a pas. Al gràfic 2 podem observar com es representen en columnes de diferents colors els jóvens segons la seua llengua d’identificació, i que l’altura de cada columna representa el nivell d’ús del català del grup corresponent. L’ús del català dels jóvens que tenen el català com a llengua d’identificació (columna blava) triplica el dels que tenen el castellà (taronja).

Significa això que l’origen lingüístic i la transmissió familiar no són (ja) rellevants per a explicar l’ús del català a Catalunya? No. Ni molt menys. La llengua inicial continua sent molt rellevant en la configuració de les identificacions i els usos lingüístics dels jóvens de Catalunya. Però el model causal ens indica que la relació entre llengua inicial i usos lingüístics està mediada per la identificació lingüística. Si us fixeu en el gràfic 3, on es representa l’índex d’ús del català en funció, ara, de la inicial dels enquestats (L1), la diferència en l’ús del català dels dos grups de referència continua sent important, però l’ús dels catalanoparlants inicials ja no arriba a triplicar el dels castellanoparlants inicials. Sobretot perquè els jóvens que tenen el castellà com a única llengua d’identificació fan un ús del català marcadament inferior que el global dels jóvens que tenen el castellà com a llengua inicial.

El que indiquen aquests resultats és que la llengua inicial no discrimina els usos lingüístics dels jóvens tan bé com la llengua d’identificació. Però anem una mica més a fons. «Artesanalment» plantegem una anàlisi de camins (path analysis) com el que hem explicat inicialment, per a analitzar la relació variable a variable. En l’esquema que plantegem, l’origen lingüístic és la «causa», l’ús del català és l’«efecte», i «controlem» la relació per la llengua d’identificació i el coneixement (vegeu-ho al gràfic 4).

 

Fixem-nos, primer, en el paper del coneixement del català sobre l’ús de la llengua. Al gràfic 5 es pot veure com a major coneixement del català (més a la dreta) també s’amplia la presència d’enquestats amb un ús més destacat del català (part superior del gràfic). Amb tot, fixeu-vos que no tots els jóvens que diuen que saben molt de català el parlen bastant o molt: a la part dreta (molt coneixement del català) hi continuem trobant jóvens que l’usen poc o fins i tot gens (a sota). Ens centrarem, ara, en aquesta àrea de la dreta del gràfic: dels que tenen coneixement ampli del català però en fan un ús molt divers.

Si als mateixos punts els afegim coloració en funció de la llengua inicial dels enquestats, com fem al gràfic 6, s’observa que a la part dreta-inferior, on se situen els que usen poc el català tot i tenir-ne un coneixement alt, es caracteritza per la forta presència de castellanoparlants inicials (taronja). A la part dreta-superior, on hi ha els que l’usen bastant, hi ha més parlants inicials de català (blau). Fins aquí no descobrim res de nou, perquè ens mostra que el coneixement, per si sol, no desemboca en ús de la llengua, i que l’origen lingüístic és rellevant en aquest pas del coneixement a l’ús.

Tanmateix, si compareu el gràfic anterior amb el gràfic 7, que pinta els punts ara en funció de la llengua d’identificació dels enquestats, hi trobem un matís rellevant en el sentit que s’intensifica la coloració blava (català) en el sector de coneixement alt i ús predominant del català (part superior dreta). En aquest sector, alguns punts que en el gràfic anterior eren castellanoparlants inicials (taronja) apareixen en el gràfic actual com a persones que s’identifiquen com a catalanoparlants (blau o verd, si s’identifiquen tant amb el català com amb el castellà). Aquests casos de canvi fan pensar que l’ús destacat del català (part superior) depèn més de la llengua d’identificació (català) que no pas de l’origen lingüístic (castellà) d’aquests jóvens.

És per això que en l’article sostenim que «entre els jóvens de Catalunya la identificació, les actituds, els valors o, fins i tot, la voluntat, són una mica més rellevants a l’hora d’explicar els seus usos lingüístics que no altres variables estructurals, com la llengua inicial», i que «el desenvolupament d’una certa vinculació afectiva amb la llengua catalana sembla un requisit important perquè se’n consoliden usos extensius entre els millennials catalans». Cal no perdre de vista que la llengua inicial dels individus continua condicionant en bona mesura la llengua amb què s’identifiquen de manera prioritària, però no la determina per complet. En altres paraules, un origen lingüístic no catalanoparlant no exclou una identificació activa amb la llengua catalana, el factor que, a la llum dels resultats, explica millor l’ús del català. A diferència de la llengua inicial, la llengua d’identificació té caràcter electiu, i en aquest sentit, els resultats de l’article aporten proves complementàries sobre el procés de despolarització dels usos lingüístics entre els jóvens catalans, vinculats amb un canvi correlatiu en els discursos públics sobre la llengua i la identitat catalanes, en què prenen protagonisme els arguments que emfasitzen el caràcter electiu de la catalanitat com una identitat projecte a la qual pot sumar-se, a priori, qualsevol persona amb independència del seu origen (vegeu Woolard, 2016; recensió del llibre a la Revista de Llengua i Dret ací). En una nota menys optimista, la dependència entre ús lingüístic i identificació lingüística apunta a les limitacions de les polítiques lingüístiques vigents a Catalunya, que «sembla que no permeten la consolidació d’un segment rellevant d’‘usuaris no identificats’, és a dir, de persones amb usos extensius del català per motivacions instrumentals/pragmàtiques».

Evidentment, en un futur cal ampliar aquesta recerca al conjunt de la població de Catalunya i de tots els territoris de llengua catalana, per a testar aquestes relacions en els diferents grups d’edat i contextos, «cosa que permetria estudiar de forma més precisa el vincle entre els usos lingüístics i les variables estudiades amb les distintes polítiques lingüístiques i dinàmiques socials que afecten la llengua catalana en els diferents contextos».

Podeu llegir l’article original, en català i en anglès, en el següent enllaç:

Sorolla, Natxo, & Flors-Mas, Aveŀlí. (2020). The use of Catalan by millenials in Catalonia: less influence of linguistic origin. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 73, 50-68. https://doi.org/10.2436/rld.i73.2020.3448

Natxo Sorolla
Universitat Rovira i Virgili

Avel·lí Flors-Mas
Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC), Universitat de Barcelona

---

Referències
Woolard, Kathryn A. (2016): Singular and Plural. Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia. Oxford, Nova York: Oxford University Press.