El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat  Valenciana (TSJCV) anul·la l’exigència del títol elemental de coneixements del valencià per a accedir a la borsa de treball interina de secretaris i interventors al territori valencià. En aquest apunt faig unes reflexions generals sobre l’exigència del coneixement de les llengües oficials distintes del castellà als funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional.

La Sentència de la Secció 2a de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJCV de 14 d’octubre declara la nul·litat de l’article 4.2 del Decret 154/2016, de 21 d’octubre, de la Generalitat Valenciana, pel qual es regula el procediment de selecció de funcionaris interins i es creen les borses de treball per a la provisió interina de llocs de treball reservats a personal funcionari amb habilitació de caràcter nacional al territori de la Comunitat Valenciana. Aquest precepte establia com a requisit acreditar un nivell de coneixement de valencià. La mateixa Sentència també anul·la la convocatòria concreta del certificat B1/elemental del coneixement del valencià efectuada per la Direcció General d’Administració Local, que depèn del Govern valencià, segons Resolució de 2 de març de 2017.

El recurs el va interposar el Consejo General de Colegios Oficiales de Secretarios, Interventores y Tesoreros de Administración Local (COSITAL) i inicialment no va prosperar. El Jutjat Contenciós Administratiu núm. 5 de València, a la Sentència 274/2018, de 7 de maig, el desestimà i considerà que amb aqueix certificat elemental o mínim s’acomplia el judici de proporcionalitat i ho justificà perquè “es el básico o muy elemental, y no resulta de excesiva dificultad el aprendizaje de tal lengua vernácula [sic] al mismo tiempo que ese lenguaje permite garantizar la eficacia en las administraciones locales de dimensión más reducida del derecho reconocido en la Ley 4/1983, de 23 de noviembre, de Uso y Enseñanza del Valenciano, por lo que se desestima el recurso”.

Emperò el Consejo General de COSITAL va apel·lar contra la Sentència davant la Sala Contenciosa Administrativa del TSJCV tot argumentant que existia, literalment, una “discriminació”, en exigir aqueix coneixement com a requisit per a formar part de la borsa, i afegí que “no hay discriminación cuando el conocimiento de la lengua opera como mérito pero no ocurre lo mismo cuando se trata de un requisito. Estima que sí resultan de aplicación a los interinos de habilitados nacionales las previsiones de los arts. 53 y 100 de la Ley 10/2010 [sobre ordenació i gestió de la funció pública valenciana] que conciben ese conocimiento no como un requisito sino como mérito”.

Sorprenentment, l’Administració valenciana apel·lada no va presentar oposició ni tampoc no contestà el recurs formulat. I COSITAL seguí argumentant que l’exigència d’aqueix requisit de coneixement de la llengua pròpia dels valencians –ni que siga l’elemental– contradiu la normativa bàsica i la de superior jerarquia estatal. Les seues tesis han reeixit i la Sala Contenciosa Administrativa valenciana les ha acceptades i ha revocat la Sentència d’instància. Desconeixem si la Generalitat Valenciana ha formulat el preceptiu i molt necessari recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

La qüestió de fons, que a la Sentència no surt, evidencia un problema encara ara no resolt per a la zona valencianoparlant de la Comunitat Valenciana, amb relació a exigir, per llei i amb caràcter general, un coneixement del valencià per a un segment molt qualificat de la funció pública de l’àmbit local com són els funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional (secretaris, interventors i tresorers), ja siga en places ocupades interinament, ja siga en propietat. Diferentment, aquesta situació sí que està resolta, com a requisit absolut i sine qua non, a les Illes Balears, on es requereix un nivell B2, que les entitats locals poden elevar al nivell C1, com així s’ha fet en algunes d’aquestes entitats i en els consells insulars, i a Catalunya, on es demana el nivell C1 o equivalent, amb caràcter general, per al conjunt del Principat, amb les particularitats addicionals de l’Aran amb l’occità, aranès a l’Aran.

A la Comunitat Valenciana, malgrat ser la llengua oficial i pròpia de la Comunitat (article 6.1 de l’Estatut d’autonomia), no s’exigeix amb caràcter general o generalitzable per a tota la zona valencianoparlant. Només algunes entitats locals d’aquesta zona, i per a la cobertura no interina, l’exigeixen d’acord amb les respectives relacions de lloc de treball (el nivell elemental o equivalent, en uns casos, i en d’altres el nivell mitjà o equivalent).

Pel que fa al gallec, la normativa gallega exigeix com a requisit de caràcter general el nivell anomenat CELGA 4 o equivalent, i pel que fa a l’eusquera al País Basc, cal atenir-se a la normativa lingüística basca, que amb caràcter general ho exigeix, amb perfils lingüístics (per zones), en el benentès que allí l’anomenada habilitació nacional està en part atribuïda al Govern basc, com a especialitat del Dret local foral basc, i que la Llei 27/2013, de 27 de desembre, va salvar i exceptuar del règim general espanyol. Finalment, a Navarra, com és conegut, no hi ha habilitació nacional, i la competència completa i absoluta, com a habilitació foral, la té el Govern navarrès, com a hereu de la Diputació Foral i dels drets forals en matèria de règim local, reconeguts l’any 1928 (amb les repercussions que això comporta ara, a la volta, per a la zona estricta de parla basca, on l’eusquera sí que és llengua oficial). Respecte a les altres llengües espanyoles, tot i ser protegides, com que no són oficials, no és possible plantejar la qüestió.

Els arguments de la Sentència 731/2020, que anul·la l’exigència del coneixement del valencià, en el grau elemental, al funcionariat interí que ocupa llocs de treball reservats a habilitats nacionals a l’Administració local valenciana, es basen precisament en una derivada d’això mateix: en el fet que són llocs de treball d’habilitados nacionales (per l’Estat) i la legislació bàsica, representada per l’article 92 bis, apartats 5, 6 i 7 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de las bases de règim local, segons la redacció donada per la citada Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local (l’anomenada Llei Montoro), no ho exigeix en la mesura que és un cos nacional, fins i tot a l’hora de cobrir llocs interinament,  ni tampoc ho fa l’article 53 del Reial decret 128/2018, de 16 de març, pel qual es regula el règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, quan incideix sobre la selecció dels mateixos interins per part de les comunitats autònomes.

De manera ben diferent, tractant de donar una solució raonable a la naturalesa autonòmica de l’Estat i a l’existència de llengües oficials i pròpies de les comunitats autònomes i, sobretot, a la necessitat d’apropar els funcionaris habilitats nacionals al territori on prestaven servei, i d’alguna manera, fent-los més autonòmics, l’apartat 5 de la disposició addicional 2a de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), segons la redacció que hi va donar el Reial decret llei 8/2010, de 20 de maig, sí que ho exigia amb caràcter general, tant per a la provisió en propietat com per a la feta amb caràcter interí. Efectivament, recollia “el conocimiento de la lengua oficial en los términos previstos en la legislación autonómica respectiva” (i així ho acollia la mateixa Sentència del Tribunal Suprem de 22 de juliol de 2013, recurs 167/2013, que és citada ben clarament per la Sala valenciana en la Sentència que ara comentam). En aquest sentit, evidenciava una altra manera de concebre la funció pública desenvolupada per aquestos funcionaris, inclòs el seu paper més que rellevant en la respectiva corporació i, per descomptat, a les entitats locals dels territoris bilingües. I cal no oblidar el que això comporta de cara a l’eficàcia de la gestió administrativa, la necessària interlocució interna, la salvaguarda dels drets lingüístics de la ciutadania i el reconeixement de la mateixa doble oficialitat lingüística, així com per a la riquesa idiomàtica i cultural que la Constitució explícitament protegeix a l’article 3, apartats 2 i 3. És ben significatiu que els designàs com a Funcionarios con habilitación de carácter estatal. Funcionarios con habilitación de carácter funcionarios con habilitación de carácter estatal; terminologia, tarannà i concepte, com hem explicat, avui derogats per la citada Llei 27/2013, de 27 de desembre.

Creim que la vertadera solució al cas present hauria estar enfocar-lo cap al que diu l’EBEP, norma bàsica general, en la redacció actual feta pel Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, que l’aprovà com a text refós. En concret, l’article 56, relatiu als requisits generals per a ser funcionari de qualsevol Administració pública a l’Estat, en l’apartat 2 estableix que “les administracions públiques, en l’àmbit de les seves competències, han de preveure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que tinguin dues llengües oficials”.

I, si bé és cert que la diverses voltes esmentada Llei 27/2013, de 27 de desembre, va actuar sobre la normativa bàsica estatal referida a la funció pública local, relativa als habilitats (primer nacionales, després estatales i ara, de bell nou, nacionales), de manera específica com a lex specialis, resulta que, amb caràcter general, si interpretam l’ordenament jurídic espanyol en el seu conjunt, d’una manera sistemàtica i harmònica, hi ha un cabal normatiu suficient –article 56.2 de l’EBEP, com a norma bàsica estatal general, en relació als respectius estatuts d’autonomia, quan declaren oficials les respectives llengües pròpies– per a considerar que el coneixement de les esmentades llengües oficials i pròpies de les comunitats autònomes són, més que un mèrit, un requisit ineludible per a aquestos llocs de treball; amb la proporcionalitat que correspongui, però al cap i a la fi un requisit.

Ángel Custodio Navarro Sánchez
Secretari habilitat nacional del Consell Insular de Formentera. Professor associat de dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears