El català a Europa: 40 anys d’il·lusió i d’erosió – Antoni Torras Estruch

Després de segles de persecució, decadència i arraconament, els responsables contemporanis del foment i de la tutela de la llengua catalana no acaben/m de deslliurar-la d’un sostre de vidre imponent: la qüestió de l’oficialitat europea, que s’interposa entre el seu present extremament dinàmic, tot i que sota pressió, i el seu futur esponerós.

La llengua catalana és la pròpia i oficial de Catalunya (pròpia juntament amb l’occità, aranès a l’Aran, i oficial juntament amb el castellà i amb l’aranès a tot el Principat). A més, és oficial i/o parlada a d’altres comunitats autònomes administrades per Espanya i a 3 estats europeus més). Malgrat aquesta condició, no està inclosa entre les llengües de la UE que compten amb el triple estatut de llengua dels tractats, llengua oficial i de treball de la UE. Tanmateix, l’article 6.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (2006) obliga formalment la Generalitat i l’Estat espanyol a fer les gestions necessàries per reconduir aquesta situació.

   Són ja quatre dècades d’intents de revertir la no-oficialitat de la llengua catalana que provoca efectes erosius que no són banals sinó que tenen recaigudes negatives envers la pròpia oficialitat domèstica, tot convertint-la en una suboficialitat (europea).

A la Unió Europea s’hi legisla, s’hi socialitza, s’hi programa i s’hi innova i no ser present en aquest espai té efectes clarament erosius. Aquesta no-oficialitat europea ha estat observada de manera diacrònica en aquest article recent a la Revista Llengua i Dret (núm. 74), a mode de crònica sintètica d’aquest període, així com un balanç provisional de l’abast de les maniobres correctives i evolucions dels darrers anys, per contribuir a escatir-ne conseqüències materials concretes per als drets dels catalanoparlants. Hi he desgranat les ja quatre dècades d’intents de revertir-la i, en paral·lel, amb una constatació general: que aquests efectes erosius no sols no són banals sinó que tenen recaigudes negatives envers la pròpia oficialitat domèstica, tot convertint-la, com addueixo, en una suboficialitat (europea) [parèntesi del tot intencional]. A tall de conclusió provisional, hi apunto, més que no hi exploro, el ventall d’opcions futures per posar remei a l’anomalia catalana a Europa.

En aquesta nota hi he negligit, per motius metodològics, dues qüestions d’entitat:

a) elements relatius a la feblesa estructural i relacional de la comunitat lingüística catalanoparlant i dels seus poders constituïts de referència; i
b) judicis de valor i d’intencions gaire elaborats pel que fa al capteniment dels partidaris (institucionals i polítics) de l’statu quo actual perjudicial per als interessos dels membres d’aquesta comunitat lingüística.

L’any 1979, després de 18 anys de picar a la porta d’Europa i que, en diverses ocasions, es desestimés mentre a Espanya no es complissin els requisits democràtics mínims (segons argumentava el conegut Informe Birkelbach de 1962), van iniciar formalment les negociacions amb vista a l’ingrés d’Espanya a les Comunitats Europees. Aquest procés fou menat pels governs d’UCD i, més tard, pel PSOE i, a la pràctica, sota la batuta discreta de la diplomàcia espanyola, fet, com dèiem, que en ret una fiscalització complexa, oimés retrospectiva.

  El 1986 el Regne d’Espanya accedia a les Comunitats Europees sense sol·licitar que cap de les llengües cooficials diferents del castellà, emparades per la Constitució espanyola i pel estatuts d’autonomia, no esdevingués llengua dels Tractats ni oficial i de treball.

Ara ha fet just 35 anys, doncs, el 1986, el Regne d’Espanya accedia a les Comunitats Europees i n’esdevenia Alta Part Signatària dels Tractats sense sol·licitar que cap de les llengües cooficials diferents del castellà, emparades per la Constitució espanyola i pel estatuts d’autonomia, no esdevingués llengua dels Tractats i, per extensió, oficial i de treball del que amb el temps ha esdevingut la Unió Europea (UE). La decisió de Madrid (ben mirat i coneixent-ne el context i els consensos, podríem parlar fins i tot de no-decisió, d’automatisme) havia estat presa abans, tot i que no hem aconseguit trobar-ne rastre documental explícit, res que singularitzés i decortiqués el tractament que va rebre la qüestió lingüística, sobre la qual no hi hauria d’haver dissensió entre els representants polítics i administratius clau.

   En resolucions sincronitzades, tant el Parlament de Catalunya com el Parlament de les Illes Balears han expressat la voluntat que la llengua catalana no sigui exclosa del règim lingüístic de la UE.

Ja als anys 80, però, polítics i ciutadans van entreveure la badada (potser no tant la seva magnitud potencial a llarg termini) i es començaren a mobilitzar. Des del Llibre blanc (1981) que va servir de base per a l’establiment del Patronat Català Pro Europa (fundat el 1982) s’ha reconegut l’interès de disposar d’aquest triple estatut per a la llengua catalana. En resolucions sincronitzades, tant el Parlament de Catalunya com el Parlament de les Illes Balears han expressat la voluntat que la llengua catalana no sigui exclosa del règim lingüístic de la UE. (Cf. Resolució Reding). El 2005-06, a instàncies de les Conclusions del Consell del 13 de juny de 2005, el Regne d’Espanya va subscriure acords administratius bilaterals amb diferents institucions i ens de la UE per permetre-hi algun tipus d’ús oficial de les llengües oficials d’Espanya diferents de la castellana (estat de la qüestió), però això ha comportat uns resultats globalment minsos, àdhuc contraproduents, com ja analitzava en el moment de signar-los (Narcís Mir, 2006) i es pot concloure a posteriori. Fet i fet, podríem argumentar que la coalició prooficialitat mai no ha comptat amb una lleva política suficient per desfer el vici de base.

A banda d’aquest intent de balanç ponderat històric i de calibrar l’escenari que s’ha anat dibuixant i, fins ara i a desgrat nostre, cristal·litzant, dedico el gruix de l’escrit, a partir d’una revisió de literatura específica dedicada a algunes de les qüestions rellevants i també a partir del meu testimoniatge directe (aplicable a les dues darreres dècades, no pas a les dues primeres, per una qüestió merament biogràfica), a traslladar quins han sigut els trets definitoris de cada dècada, resumits molt succintament (a la nota són el nucli central): una 1a dècada de normalització i d’una certa mobilització; una 2a de caire més reivindicatiu (amb alguns resultats); una suposada dignificació, la 3a dècada; seguida per la 4a dècada sota el signe de la degradació, de bracet amb l’empitjorament de les condicions de base que havien estintolat les 3 precedents.

Fet aquest exercici d’endreça, m’ha interessat, finalment, especular sobre el ventall d’escenaris oberts, a partir d’una combinatòria senzilla de continuïtats i de discontinuïtats als diferents nivells directament implicats, ço és: institucions de la UE, Estat espanyol i poders constituïts amb la llengua catalana com a (co)oficial. Les constants que observem de tot aquest període que acabem de relatar són, per part catalana, una actitud reivindicativa, erosionada per la manca d’anticipació, de coordinació i d’unitat d’acció; per part espanyola, l’oscil·lació entre la indiferència i l’hostilitat manifesta; i, per part europea, una certa incomoditat i àdhuc displicència.

El Govern espanyol (o el francès, o l’andorrà) és, a la pràctica, ara com ara, l’únic que pot demanar l’oficialitat del català a les institucions europees. La responsabilitat és de l’Estat, però la moció haurà de venir del màxim nivell polític i de consens dels representants polítics i institucionals de la comunitat catalanoparlant. L’absència del català com a llengua oficial de les institucions europees comporta un seriós obstacle per gaudir dels múltiples beneficis que reben aquestes llengües en tots els àmbits i no solament l’institucional europeu. En el supòsit que el Principat d’Andorra esdevingués alta part signatària dels tractats, caldria veure si el seu eventual tractat d’adhesió seguiria el model general o, en tant que microestat, el d’un o altre (mini)estat com, per exemple, Luxemburg (país fundador de la CEE, la llengua pròpia privativa del qual, el luxemburguès, no és llengua oficial perquè no tenia aquest estatus quan va cofundar les Comunitats i mai no ha revertit aquest statu quo ante).

   Després d’anys d’activisme fluctuant en pro de la llengua catalana amb algunes febleses, pertoca decidir amb quins instruments convé avançar envers la plena oficialitat lingüística, ara com ara impedida pel topall del no-reconeixement europeu i les múltiples conseqüències pràctiques d’aquesta no-oficialitat: drets dels consumidors, oportunitats laborals, pèrdues econòmiques, etc.

Després d’anys d’activisme fluctuant en pro de la llengua catalana amb algunes febleses, tant estructurals (manca d’unitat d’acció, indefinició estratègica…) com relacionals (sobretot pel que fa a la discrecionalitat d’Espanya en desatendre la voluntat dels catalanoparlants), en un context variable però que ha acompanyat la consolidació d’un cert nivell d’autogovern a Catalunya i d’una certa democratització d’Espanya, podem concloure que, pel que fa a l’ús oficial del català a la UE, i un cop constatats els límits i el poc recorregut dels acords administratius entre Espanya i les institucions de la UE en l’ús oficial de les altres llengües oficials espanyoles, pertoca decidir amb quins instruments convé avançar envers la plena oficialitat lingüística, ara com ara impedida pel topall del no-reconeixement europeu i les múltiples conseqüències pràctiques d’aquesta no-oficialitat: drets dels consumidors, oportunitats laborals, pèrdues econòmiques, etc.

Pel que fa a la conducta de l’AGE i del Govern central, en una anàlisi en perspectiva de les gestions en matèria de política lingüística de la Secretaria d’Estat per als Afers Europeus i de la Representació Permanent d’Espanya davant la UE, que en depèn, només podem trobar-hi una sola línia constant d’acció, quasi bel·ligerant: la defensa aferrissada de l’estatus del castellà, fins i tot judicialitzant-lo. Quan, no gens anecdòticament, alguna Presidència de torn de la UE ha volgut limitar les llengües de treball de les reunions preparatòries dels Consells de Ministres (Bèlgica, el 2n semestre de 2010, o Grècia el 1r de 2014), Espanya hi va fer boicot i va impedir funcionaris i alts càrrecs de participar-hi, amb l’amenaça de no reconèixer-los-en les despeses derivades. Es continua demanant a tothom que representa Espanya que faci ús de la llengua castellana en les reunions i que es demani la disponibilitat d’interpretació activa i passiva.

Es manté, comptat i debatut, un ús de vegades deslleial del monopoli de la interlocució formal amb la UE, que pot tenir i ha tingut com a conseqüència el blocatge i l’erosió d’interessos catalans. La conseqüència a mitjà termini, n’és una innegable erosió domèstica. És difícil sobrevalorar la rellevància que això té per a Catalunya. El cas és que, si fem abstracció dels desenvolupaments institucionals majors, convé, de totes passades, establir mecanismes per monitoritzar millor l’oficialització progressiva del català en totes les instàncies UE i internacionals i tota la legislació del mercat interior i de l’espai regulador europeu des del punt de vista lingüístic. I és que res no indica que aquestes pautes comportamentals s’hagin d’alterar i, potser finalment, la societat catalana hi reaccionarà de forma conseqüent.

   El pronòstic és ben senzill: mentre Catalunya mantingui les quotes de poder polític actual, en absència de girs i gests inèdits per part d’Espanya, hi haurà continuïtat, ço és, voluntarisme català i inèrcies centrípetes espanyoles i europees.

El pronòstic, doncs, és ben senzill: mentre Catalunya mantingui les quotes de poder polític actual, en absència de girs i gests inèdits per part d’Espanya, hi haurà continuïtat, ço és, voluntarisme català i inèrcies centrípetes espanyoles i europees. Veiem com alguns autors (Van der Jeught, 2015) visualitzen de manera directa el vincle, en el cas català, entre dèficit de representació en el règim lingüístic comunitari i l’empenta de les reclamacions de més sobirania per, precisament, resoldre aquest dèficit, a través de la consecució d’un estat propi que declari sense ambages la llengua catalana llengua dels Tractats, oficial i de treball de la UE.

Podeu accedir a l’article complet: 40 anys de suboficialitat de la llengua catalana (a la UE): balanç provisional i perspectiva (Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 74, 2020)

 

Antoni Torras Estruch
Assessor de polítiques UE a la Delegació del Govern davant la Unió Europea

One thought on “El català a Europa: 40 anys d’il·lusió i d’erosió – Antoni Torras Estruch

  1. No hi ha cap llengua cooficial a la UE, per què el català deu ser superior a el gallec, a el basc, a el napolità o a el gaèlic irlandès (la llengua oficial de Iralanda i no veig que es queixin). El català s’ensenya a les escoles, es parla en tots els àmbits de la societat catalana i tota la paperassa per fer gestions oficials de l’estat es pot fer en català. No veig l’erosió de la llengua per cap costat si no tot el contrari. Deixem de buscar conflictes on no n’hi ha, que això fa feble i desgraciat a l’ésser humà…

Leave a Reply