El resultat de les eleccions autonòmiques valencianes de 2015 va provocar un canvi en els partits que ocupaven el govern. Aquest, després de 20 anys de domini conservador, va passar a estar integrat per una coalició de forces progressistes favorables al foment i ús del valencià. El nou executiu, conegut com I Govern del Botànic, realitzà una actuació en matèria lingüística que no va aconseguir generar consensos i va ser criticada des de diferents sectors socials, per excés o per defecte. Aquest apunt mira d’esclarir quin nivell d’impuls es va donar a la llengua i quins són els objectius subjacents de la política lingüística aplicada pel govern autonòmic valencià entre 2015 i 2019.

Abans d’abordar l’objecte de la investigació, cal fer esment al context lingüístic valencià. Es pot definir la situació lingüística del País Valencià com la d’una societat diversa en la qual «percentatges significatius de la població establerta de fa temps (no immigrant) es poden adscriure a grups lingüístics diferents però viuen barrejats (…)» (Riera, 2017). A més a més, el País Valencià es troba dividit en dues zones lingüístiques. D’una banda, hi ha una zona amb el castellà com a llengua pròpia, la qual inclou la majoria de comarques de l’interior i representa un 10% de la població valenciana. D’altra, a la resta del territori, l’anomenat valencianoparlant, hi conviuen el valencià i el castellà en una situació de conflicte lingüístic marcat per la substitució (Bodoque, 2011)[1]. D’aquesta manera, a la zona valencianoparlant trobem una llengua expansiva −el castellà−, la presència de la qual va en augment en diferents àmbits, i una llengua recessiva −el valencià o català−, l’ús de la qual està en un procés de retrocés (Boix i Vila, 1998, p. 187). És a dir, hi ha una situació de diglòssia, en la qual la llengua de prestigi desplaça la llengua subordinada (Pardines i Torres, 2011, p. 24).

En una situació com l’exposada, l’Administració pública, si hi ha voluntat, es pot plantejar revertir el procés de substitució mitjançant l’actuació pública en matèria lingüística. Per a classificar els diferents tipus de polítiques lingüístiques que es van aplicar en el període estudiat, s’ha pres de referència la classificació que proposa Anselm Bodoque (2005)[2]. Segons el nivell d’ambició trobem polítiques lingüístiques de:

· Normalització: aquelles que pretenen aconseguir que la llengua actualment recessiva esdevinga d’ús preferent en diferents àmbits socials, així com la llengua de les administracions públiques.

· Recuperació: dirigides a augmentar el nivell de coneixement de la llengua en retrocés i recuperar determinats usos. No impliquen, però, mesures per a que la llengua siga d’ús prioritari a la societat.

· Promoció: polítiques favorables a l’expansió del coneixement de la llengua la incidència real de les quals està notablement determinada per la voluntat individual dels ciutadans. Permeten o fan possible la realització d’algunes activitats socials en la llengua pròpia però no generen un augment generalitzat d’usos lingüístics.

· Promoció limitada: actuacions públiques orientades exclusivament a complementar o acompanyar les iniciatives individuals dels ciutadans.

Per classificar les polítiques lingüístiques implementades al País Valencià entre 2015 i 2019 s’ha analitzat la legislació aprovada en la matèria -prenent com a referència les recopilacions publicades a la Revista Llengua i Dret, Journal of Language and Law (núm. 65-73)- i s’ha centrat la revisió en aquelles normes que s’han mantingut vigents fins a la fi de la legislatura.

L’anàlisi de la legislació es divideix per parts segons l’àmbit d’incidència: Administració pública; promoció social i cultural; mitjans audiovisuals; ensenyament; Acadèmia Valenciana de la Llengua i Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, i toponímia.

Administració pública
El nivell d’exigència de coneixements de valencià per a exercir de personal de la funció pública no va canviar respecte a etapes anteriors. És a dir, no es va establir un requisit lingüístic general per als funcionaris i els coneixements de valencià van ser un mèrit i no una obligació. Açò es va complementar amb la convocatòria de cursos reparatoris per a la realització dels exàmens d’acreditació de coneixements de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià adreçats a personal públic no docent.

Es va aprovar el Decret 61/2017 pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat[3]. Aquest identificava el valencià com a llengua pròpia de l’Administració de la Generalitat i es pretenia que esdevinguera la llengua d’ús general. Va ser impugnat i el TSJCV va anul·lar fragments significatius de l’articulat -decisió confirmada posteriorment pel Tribunal Suprem. Per una anàlisi més profunda de la impugnació d’aquesta norma, Vicenta Tasa[4] i Alfons i Francesc Esteve[5] van publicar dos apunts en aquest mateix blog. Tot i l’anul·lació esmentada, va romandre vigent una part del decret que també generava efectes rellevants. Entre aquests trobem:

· L’ús exclusiu del valencià en els elements d’identitat corporativa de l’Administració de a Generalitat Valenciana i en les comunicacions amb administracions amb seu al País Valencià.
· La realització de les comunicacions amb la ciutadania de la zona de predomini valencianoparlant per defecte en valencià.
· La recomanació a càrrecs electes que usen el valencià en les seues intervencions.

També es van crear tres organismes destacables: l’Oficina de Drets Lingüístics[6], per a atendre reclamacions de vulneració de drets lingüístics; el Consell Social de Llengües[7], com a òrgan assessor del govern sobre política lingüística; i la Xarxa Pública de Serveis Lingüístics Valencians[8], que va agrupar les unitats de normalització lingüística de diferents institucions.

La majoria de les mesures susdites s’han de situar dins el model de promoció perquè, tot i que fomenten el coneixement del valencià, en possibiliten l’ús en determinats àmbits i protegeixen −sense garanties fermes− els drets lingüístics dels valencianoparlants, els efectes de les accions descansen en gran mesura en la voluntat individual dels ciutadans.

Tanmateix, les mesures aplicades en aquest camp són molt heterogènies i també n’hi ha de recuperació, entre les quals destaquen les que prioritzen l’ús del valencià en determinades comunicacions de l’Administració pública.

Promoció social i cultural

Taula 1. Subvencions convocades pel I Govern del Botànic per al foment, promoció i visibilització del valencià

Destinació subvenció	Import de les convocatòries (2015-2019)
Àmbit festiu	797.750
Producció editorial en valencià	734.864
Traducció literària multilingüe	150.000
Institucions, entitats i associacions sense finalitat lucrativa i per a les persones jurídiques públiques i privades	8.089.541
Associacions sense fins lucratius (àmbit educatiu)	47.550
Producció audiovisual (llengua com a mèrit)	16.444.000
Mitjans de comunicació social	9.450.000
Ajuntaments, mancomunitats de municipis, entitats locals menors de la C. V. i municipis del Carxe	3.234.637
Àmbit musical	400.000
Sales d’exhibició cinematogràfica, en sales de teatre, en llibreries i en campanyes publicitàries	210.000
Treballs d’investigació i d’estudis en l’àmbit de la planificació lingüística i de la lingüística aplicada	900.000
Subvencions directes	148.000
Total	24.162.342

Font. Dades extretes de les normes d’aprovació de les bases reguladores i de convocatòria de les diferents ajudes i subvencions.

A la taula 1 es reflecteixen les quantitats destinades a ajuts per a la promoció de l’ús del valencià durant tota la legislatura desglossades per àmbit. Es va realitzar un impuls significatiu a la promoció social i cultural de la llengua. Aquestes subvencions fan possible o contribueixen a la realització d’activitats en valencià per part de la ciutadania. Tot i això, a la pràctica, l’efectivitat de les actuacions recau estrictament en la voluntat de la població. Per tant, s’han de considerar les polítiques de promoció social i cultural executades com a mesures de promoció lingüística.

Mitjans audiovisuals
En aquest camp cal fer esment a dos aspectes rellevants. En primer lloc, el procés per a tornar a engegar el servei públic de radiodifusió i televisió públic d’àmbit autonòmic. Les emissions es van iniciar en la legislatura analitzada: les de la ràdio al desembre de 2017 i les de la televisió al juny de 2018. En totes les normatives prèvies i posteriors a la seua posada en marxa es va incloure la funció de promoció d’ús i difusió del valencià, alhora que es va establir com a llengua vehicular.

L’altra qüestió important és la reciprocitat d’emissions en les televisions de les comunitats autònomes de parla catalana -Catalunya i les Illes Balears. Tot i les intencions manifestades a l’inici de la legislatura, finalment aquesta mesura no es va implementar (Tena, 2019).

Les mesures aplicades en aquest àmbit s’han de catalogar com a polítiques de promoció. Tot i que es podrien considerar de recuperació -donat l’augment de l’ús de la llengua en els mitjans-, realment es limiten a possibilitar la realització de certes activitats socials en valencià (informar-se i entretenir-se). En conseqüència, a la pràctica no generen un augment dels usos lingüístics entre la ciutadania i és més acurat incloure-les en la tipologia de promoció.

Ensenyament
La primera actuació del I Govern del Botànic en aquest camp va ser l’anomenat “Decret de Plurilingüisme” (Decret 9/2017[9]). Aquest va ser derogat per les Corts Valencianes després que els tribunals l’hagueren deixat cautelarment sense efecte i anul·lat parcialment. Per tant, cal centrar-se en la norma que el va substituir: la “Llei de Plurilingüisme” (Llei 4/2018[10]).

Taula 2. Hores de docència en cada llengua fixades per la Llei 4/2018

Percentatge d’ensenyament	Valencià	Castellà	Anglés
Mínim	25	25	15
Màxim establert per la llei	–	–	25
Màxim de facto*	60	60	–

*Màxim d’hores de docència al qual es pot arribar, tenint en compte el mínim establert per a les altres llengües. Font: Llei 4/2018

Mitjançant la llei esmentada, es va establir un únic programa per a tots els centres que s’havia de concretar en cadascun d’ells mitjançant un «Projecte lingüístic de centre». Per a l’elaboració del projecte lingüístic, tots els centres havien de tindre en compte el seu context intern i extern. Així, cada centre educatiu fixava uns percentatges de docència dins dels límits que establia la llei (vegeu la taula 2). A més a més, el Consell va mostrar les seues preferències en la norma incloent-hi la intenció de promoure, en els centres públics i sense obligatorietat, la vehiculació del 50% del temps curricular en valencià i un 25% en anglés.

S’ha de destacar que amb l’establiment del programa únic es va posar fi al sistema de línies preexistent (Tasa i Bodoque, 2016, p. 83-86). D’aquesta manera, s’evitava separar l’alumnat d’un mateix centre educatiu segons el programa lingüístic escollit pels seus pares o tutors.

Les mesures d’ensenyament no es poden considerar de normalització perquè no fan del valencià llengua d’ús preferent en l’educació -com a màxim es poden cursar en valencià un 60% de les assignatures. L’efectivitat de la mesura, però, no depén de la ciutadania perquè s’hi estableixen un mínim d’hores lectives en valencià: el 25%. La llei analitzada pretén augmentar el coneixement de la llengua i augmenta els seus usos en l’àmbit educatiu. Conseqüentment, s’ha de considerar com una política de recuperació.

Acadèmia Valenciana de la Llengua i Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià
La principal política vinculada a aquests organismes va ser el canvi de la normativa de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (Decret 128/2016[11]). Principalment, va suposar un ajustament dels programes i proves al Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües (MECR). Aquesta nova organització va implicar el reconeixement i homologació de certificats, com, entre d’altres, aquells emesos pels organismes equivalents a la JQCV de Catalunya i les Illes Balears o els expedits per les universitats del domini lingüístic català.

Les actuacions analitzades van dirigides a la modernització de la normativa del valencià, dels títols que acrediten el seu coneixement i de la institució avaluadora que els expedeix. S’ha de ressaltar la gran importància de l’adaptació al MECR i les homologacions previstes. A l’últim, les mesures que es van implementar al voltant de l’AVL i de la JQCV foren polítiques de promoció, ja que no impliquen per se un augment dels usos lingüístics.

Toponímia
La mesura més destacada en la matèria va ser la renovació de la normativa reguladora dels canvis de topònims (Decret 69/2017[12]). Cal fer esment a les dues principals novetats que va implicar: la participació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el procés i la priorització -sense cap garantia formal- de la forma endònima de la denominació. És a dir, en valencià, per als municipis de zona de predomini lingüístic del valencià i en castellà, per a la zona castellanoparlant. Aquesta política s’ha de considerar de promoció lingüística perquè la capacitat d’iniciar el procediment i l’elecció d’adoptar la forma bilingüe o l’endònima la tenen els ajuntaments i, per tant, la modificació depén indirectament de la ciutadania.

Taula 3. Resum de les categories de polítiques lingüístiques aplicades en cada àmbit

Àmbit d’intervenció	Categoria de les polítiques lingüístiques
Administració pública	Promoció*
Promoció social i cultural	Promoció
Mitjans audiovisuals	Promoció
Ensenyament	Recuperació
AVL i JQCV	Promoció
Toponímia	Promoció

*Nivell de promoció d’elevada intensitat, proper a la recuperació. Font: Elaboració pròpia.

A tall de conclusió, les polítiques lingüístiques implementades han sigut moltes, molt diverses i amb efectes rellevants. Aquesta tendència, però, era relativament previsible per les forces que ocupaven el govern de la Generalitat. Cal centrar-se, doncs, en l’anàlisi de les mesures concretes aplicades i no el tarannà general de la legislatura.

L’anàlisi realitzada permet extraure les principals línies mestres de la política lingüística del I Govern del Botànic. Es van realitzar, principalment, polítiques de promoció lingüística d’elevada intensitat. En canvi, en certes àrees concretes (ensenyament i certs aspectes de l’Administració pública) s’executaren mesures de recuperació. Conseqüentment, procedeix considerar les polítiques lingüístiques aplicades com a mesures de promoció, amb el matís susdit.

Que l’ensenyament siga l’àmbit on s’apliquen les polítiques lingüístiques més ambicioses no és una qüestió innovadora del període estudiat. Ans al contrari, aquesta és una tendència present al País Valencià des de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià al 1983. En aquest sentit, cal remarcar la importància de les polítiques en ensenyament com a pas previ necessari per a augmentar els usos d’una llengua. No és menys cert, però, que no es pot encomanar −únicament o principalment− a l’escola la gestió o reversió d’una problemàtica transversal a la societat, com és el procés de substitució lingüística (Conill, 2017, p. 75).

Comptat i debatut, convé destacar que les polítiques lingüístiques implementades no tenen vocació normalitzadora. Motiu pel qual, si no es canvia la dinàmica de les mesures aplicades, no s’aconseguirà que el valencià siga la llengua d’ús preferent al País Valencià ni es garantirà el dret dels ciutadans a viure plenament en la llengua autòctona. En aquest sentit, en un futur proper caldrà analitzar si la política lingüística executada entre el 2015 i 2019 constituïa, per si mateixa, l’objectiu últim dels partits que l’han dut a terme o si només era un primer estadi necessari abans d’emprendre mesures més ambicioses.

En darrer terme, per veure l’evolució de les polítiques lingüístiques també s’haurà de tindre en compte quin paper juguen els tribunals. Com s’ha vist en l’anàlisi, les mesures més ambicioses impulsades en la matèria van ser objecte de litigis jurídics que van provocar la seua anul·lació, ja siga total o parcial. Serà molt rellevant, doncs, l’evolució de la jurisprudència per delimitar la capacitat d’actuació lingüística del govern valencià, en particular, i dels governs autonòmics en general. Si les decisions dels tribunals segueixen la tendència limitadora de les competències lingüístiques de les autonomies, hi haurà poc de marge per aplicar polítiques amb majors efectes pràctics que els analitzats en aquest apunt. Si, pel contrari (ja siga per un canvi de tendència jurisprudencial o per una nova legislació estatal), es tendeix cap a un major reconeixement de la diversitat lingüística de l’Estat, els governs autonòmics tindran una major capacitat d’autogovern lingüístic.

Aquest apunt parteix del meu treball fi de grau de Ciències Polítiques i de l’Administració, tutoritzat per Marçal Farré Ribas (UPF).

Cristòfol Badenes Goterris
Estudiant de ciències polítiques i dret a la UPF

---

[1] http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/2402

[2] http://roderic.uv.es/handle/10550/38602

[3] https://www.dogv.gva.es/datos/2017/05/23/pdf/2017_4338.pdf

[4] https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2020/06/25/questio-de-noms-a-proposit-de-les-sentencies-704-2020-i-634-220-del-tribunal-suprem-vicenta-tasa/

[5] https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2019/10/10/lestat-i-el-seu-aparell-novament-contra-lus-i-la-unitat-alfons-esteve-i-francesc-esteve/

[6] http://www.ceice.gva.es/va/web/dgplgm/odl

[7] http://www.ceice.gva.es/va/web/dgplgm/consell-social-de-les-llengues

[8] http://www.ceice.gva.es/va/web/dgplgm/laxarxa.val

[9] https://www.dogv.gva.es/datos/2017/12/30/pdf/2017_12219.pdf

[10] https://www.dogv.gva.es/datos/2018/02/22/pdf/2018_1773.pdf

[11] https://www.dogv.gva.es/datos/2016/10/13/pdf/2016_7948.pdf

[12] https://www.dogv.gva.es/datos/2017/06/22/pdf/2017_5604.pdf

---

Bibliografia

Bodoque, A. (2005). El valencià i la política lingüística dels governs autònoms (1983-2003): un cas d’anàlisi de polítiques públiques. (Tesi doctoral). Recuperat de http://roderic.uv.es/handle/10550/38602

Bodoque, A. (2011). Model valencià de política lingüística. Revista de Llengua i Dret-Journal of Language and Law. (56), 143-171. Recuperat de http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/2402

Boix, E. i Vila, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

Comunitat Valenciana. Decret 128/2016, de 7 d’octubre de 2016, del Consell, pel qual es regula la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. (DOGV [en línia], núm. 7895, 13-10-2016, pàg. 28040-28044). <https://www.dogv.gva.es/datos/2016/10/13/pdf/2016_7948.pdf>.

Comunitat Valenciana. Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. (DOGV [en línia], núm. 8046, 23-05-2017, pàg. 18193-18200). <https://www.dogv.gva.es/datos/2017/05/23/pdf/2017_4338.pdf>. [Consulta: 1 juny 2020].

Comunitat Valenciana. Decret 9/2017, de 27 de gener, del Consell, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris de la Comunitat Valenciana. (DOGV [en línia], núm. 7973, 06-06-2017, pàg. 4873-4909). <dogv.gva.es/datos/2017/02/06/pdf/2017_870.pdf>.

Comunitat Valenciana. Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià. (DOGV [en línia], núm. 8240, 22-02-2018, pàg. 7860-7873). <https://www.dogv.gva.es/datos/2018/02/22/pdf/2018_1773.pdf>.

Conill, J. (2017) Llengua, cultura, normalització: De la fantasia normalitzadora a l’apoderament: reflexions crítiques a propòsit de la política lingüística del nou executiu valencià. L’Espill, (53), 61-81. Recuperat de https://www.uv.es/lespill/articles/conill53.pdf

Esteve, A. i Esteve, F. (2019, octubre 10). L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law. Recuperat 7 de juny de 2020. Recuperat de https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2019/10/10/lestat-i-el-seu-aparell-novament-contra-lus-i-la-unitat-alfons-esteve-i-francesc-esteve/

Pardines, S. i Torres, N. (2011). La política lingüística al País Valencià: Del conflicte a la gestió responsable. Barcelona: Fundació Nexe.

Riera, E. (2017). Justícia lingüística i societats mixtes: una defensa de la pluralitat. Barcelona: Institut d’Estudis de l’Autogovern.

Tasa V. (2020, juny 25). Qüestió de noms. A propòsit de les sentències 704/2020 i 634/220 del Tribunal Suprem. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law. Recuperat 30 de juny de 2020. Recuperat de https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2020/06/25/questio-de-noms-a-proposit-de-les-sentencies-704-2020-i-634-220-del-tribunal-suprem-vicenta-tasa/

Tasa, V. i Bodoque, A. (2016). Poder i llengua: les llengües de l’ensenyament al País Valencià. Barcelona: Fundació Nexe.

Tena V. (2019, febrer 17). TV3 al País Valencià: la desconnexió permanent. El temps. Recuperat 7 de juny de 2020. Recuperat de https://www.eltemps.cat/article/6385/tv3-al-pais-valencia-la-desconnexio-permanent