El passat 18 de desembre la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana (CICAC) va organitzar, amb el suport del Departament de Justícia i la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, l’XI Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia. Es tracta d’una trobada anual que té com a objectiu debatre sobre els usos lingüístics en els diversos àmbits que conformen la justícia (l’advocacia, la judicatura, la procuradoria), però en l’últim acte va defugir l’àmbit estricte de la justícia i es va centrar en la polèmica Sentència 634/2020, de 2 de juny, del Tribunal Suprem, una resolució amb efectes en àmbits més administratius que judicials, però que no deixa de repercutir en els usos lingüístics en l’àmbit jurídic general.

Recordem breument que aquesta sentència forma part d’un paquet de quatre resolucions del Tribunal Suprem (TS)[i] que resolen els recursos de cassació interposats per la Generalitat Valenciana i el Sindicat de Treballadors i Treballadores del País Valencià contra les quatre sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) del juliol de 2019[ii] que anul·laven disposicions del Decret 61/2017, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat Valenciana.

La Sentència 634/2020, de 2 de juny, del Tribunal Suprem va aixecar polseguera perquè, amb la desestimació del recurs de la Generalitat Valenciana, va ratificar l’anul·lació, entre d’altres, del precepte que regula l’ús del valencià per comunicar-se entre les administracions catalanes, balears i valencianes (article 12.3). L’anul·lació d’aquest precepte va portar titulars sonors en diversos mitjans de comunicació: “El Suprem obliga els governs de Catalunya i el País Valencià a comunicar-se entre si en castellà” (RAC 1, 15/06/2020); “El Supremo rechaza que Valencia pueda comunicarse en valenciano con Catalunya o las Baleares (La Vanguardia, 15/06/2020) o “La Generalitat Valenciana es planta contra la sentència que l’obliga a relacionar-se en castellà amb el Principat i les Illes” (Vilaweb, 15/06/2020).

Aquests titulars, però, potser no van interpretar prou bé el contingut de la sentència, els quals haurien d’haver posat l’accent en l’hostilitat innecessària de la sentència. I aquest va ser precisament l’objectiu de la jornada: explicar aquesta hostilitat i deixar clar que entre les dues administracions sí que es pot emprar el català. Vicenta Tasa, professora de dret constitucional de la Universitat de València i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, va ser l’encarregada d’abordar-ho en primer lloc.

Segons Tasa, la sentència va ser una resolució “agressiva” quan podia haver estat perfectament una resolució més il·lustrativa que simplement hagués interpretat el Decret valencià d’acord amb l’article 15.3 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, un article que dona cobertura legal perquè les administracions catalana, valenciana i balear es puguin relacionar en català. Transcrivim l’article a continuació i marquem en negreta la part que ens concerneix:

“Article 15. Llengua dels procediments

(…) 3. L’Administració pública instructora ha de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagin de tenir efecte fora del territori de la comunitat autònoma, i els documents dirigits als interessats que així ho sol·licitin expressament. Si han de tenir efectes en el territori d’una comunitat autònoma en què sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no cal traduir-los.” (BOE 236, de 2 d’octubre de 2015)

Tasa va aclarir que el TSJCV —i també el TS un cop desestimat el recurs— declara nul·les certes disposicions del Decret perquè contravenen el sistema de competències constitucional en voler regular els usos lingüístics en àmbits fora de la comunitat, però no pas perquè valorin que el català i el valencià siguin llengües diferents. De fet, el Tribunal diu clarament que no es pronuncia sobre si el català i el valencià són la mateixa llengua, una qüestió ja resolta pel mateix tribunal en jurisprudència anterior —la qual avala la unitat de la llengua.

La competència per fixar els usos lingüístics entre comunitats la té només l’Estat i la 39/2015 és, segons l’alt tribunal, la llei que conté “la regla única i suficient” que ho regula. És des d’aquesta posició que el tribunal argumenta que el Decret infringeix la llei estatal perquè s’extralimita i utilitza conceptes jurídics aliens a aquesta, com el de “mateix àmbit lingüístic”. En la jornada no hi va haver ocasió d’aprofundir en aquest concepte, tot i que cal advertir que és un element rellevant en l’argumentació del TS. Com s’ha posat de manifest (Pou i Pons, 2020), aquest concepte no contravé en cap moment la norma, ans al contrari, permet omplir-la de contingut i desenvolupar-la en una realitat més propera a la comunitat autònoma, que és justament el que pertoca fer al dret autonòmic. Així mateix, és una noció emprada per les institucions culturals i acadèmiques dels territoris de parla catalana i s’ha utilitzat freqüentment en altres reglaments que han estat avalats per sentències, i, a més a més, hi ha legislació europea que ja estipula que les divisions administratives no poden ser un obstacle per al foment i l’ús de les llengües regionals.[iii]

Així mateix, Tasa assenyala molt encertadament que no s’ha de desatendre el context polític i històric en què es produeix la STC 634/2020 i explica que l’índole d’aquesta resolució s’adiu al context polític en què ha estat pronunciada. Un context caracteritzat per:

· l’expansió del poder judicial a costa dels altres dos poders, el legislatiu i l’executiu, és a dir, els tribunals exerceixen la seva autoritat per paralitzar accions polítiques i per fer interpretacions extensives de la legislació aprovada per un parlament elegit democràticament;

· la politització de la justícia, la qual genera resolucions judicials amb més càrrega ideològica que no pas arguments jurídics (com ho són, segons la ponent, les resolucions del TSJCV), i

· la regulació creixent dels usos lingüístics per part de legislació estatal, que reforça el paper de la llengua castellana i limita, interfereix i buida aspectes de la normativa autonòmica en matèria lingüística.

Aquest context es va iniciar sobretot a principis del segle XXI i va trencar amb l’etapa anterior, les dècades dels 80 i 90, en què hi havia un cert consens polític d’acceptar polítiques lingüístiques encaminades a promoure les llengües que havien estat oprimides en etapes històriques i que no tenen una bona situació sociolingüística.

La ponència de Tasa va anar seguida d’una taula rodona formada per representants de diferents territoris de parla catalana: Mercè Teodoro, advocada del País Valencià; Sebastià Frau, advocat de les Illes Balears; i el tècnic en política lingüista de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat, Joan Ramon Solé. Els tres ponents de la taula rodona van coincidir en el fet que la STS 634/2020 en cap cas ha tingut efectes en les relacions entre les administracions catalana, valenciana i balear perquè aquestes es continuen comunicant en català, i van posar l’accent en la deriva judicial espanyola que mutila, a cop de sentències, les regulacions lingüístiques de les llengües diferents del castellà.

Mercè Teodoro va fer referència al context ja descrit per Tasa i va denunciar que s’està duent a terme un canvi de criteri jurisprudencial en detriment de les llengües pròpies, que la pràctica de la discriminació positiva de les llengües minoritzades cada vegada es veu més amenaçada i que les majories s’estan apropiant de les justificacions jurídiques que garanteixen una protecció especial de les llengües minoritàries. A més, va recalcar que el Decret no s’extralimita —tal com argumenta el TS— sinó que simplement dona instruccions a les institucions valencianes sobre la llengua que han d’utilitzar quan es relacionen amb d’altres institucions de dins o fora de la mateixa comunitat, unes instruccions que són clarament competència del dret autonòmic. D’altra banda, Joan Ramon Solé va posar de manifest la inseguretat jurídica que generen les anul·lacions que es fan en la sentència que ens ocupa, atès que es deixa la Comunitat Valenciana sense una norma clara que reguli els usos lingüístics institucionals. Solé també va denunciar que el supremacisme lingüístic castellà està penetrant cada vegada més en la jurisprudència. Finalment, Frau va voler traslladar l’atenció al concepte de “mateix àmbit lingüístic” i va explicar que el TS podria haver volgut diferenciar aquest concepte respecte del de “comunitat autònoma en què sigui cooficial una mateixa llengua”, i també va sentenciar, en línia amb la idea de l’expansió del poder judicial expressada més amunt, que el que fan les resolucions com la 634/2020 és legislar i, en conseqüència, envaeixen clarament l’àmbit del poder legislatiu.

De fet, la STS 634/2020, juntament amb la resta de resolucions que el TS va dictar sobre la nul·litat dels articles del Decret, són una evidència més del fet ja constatat a la quarta Jornada de la Revista de Llengua i Dret de l’octubre del 2019 i que el catedràtic en dret administratiu Antoni Milian va descriure amb les paraules següents: “l’heterogeneïtat que sempre ha caracteritzat els models juridicolingüístics vigents està evolucionant cap a una homogeneïtat vinculada a reforçar el rol del castellà en detriment de les llengües pròpies”.

Quines solucions hi ha davant aquest panorama? Doncs modificar el marc legal vigent, en haver quedat aquest obsolet i allunyat de les necessitats actuals de promoció i preservació lingüístiques. En línia amb això, Tasa va apuntar cap a una reforma legislativa. A parer seu, una reforma profunda de la Constitució del 1978 o bé l’obertura d’un procés constituent on es prenguin els drets lingüístics seriosament serien dues possibles vies per combatre la jerarquia lingüística castellanitzant actual.

Anna Arnall Duch
Universitat Pompeu Fabra

---

Referències bibliogràfiques

Pons Parera, Eva, i Pou Pujolràs, Agustí (2020). Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2020. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 74, 189-205.

[i] STS 634/2020, de 2 de juny de 2020; STS 704/2020, de 9 de juny; STS 923/2020, de 3 de juliol, i STS 999/2020, de 14 de juliol.
[ii]STSJCV 322/2018, de 17 de juliol; STSJCV 319/2018, de 17 de juliol; STSJCV 333/2018, de 19 de juliol, i STSJCV 330/2018, de 19 de juliol.
[iii] Article 7.1.b de la Carta europea de les llengües minoritàries o regionals.