L’estiu que ara conclou serà recordat, si més no per qui tingui interès en qüestions relacionades amb la llengua, com el moment en què va explotar el debat sobre llengua i gènere. És cert que el debat ve de lluny, però segurament no és exagerat afirmar que no havia estat mai abans en el focus de la mirada pública com ara. Com a debat públic, però, fa la sensació que hi manquen alguns punts de vista que podrien ajudar a enriquir la conversa que està tenint lloc. En concret, trobo a faltar perspectives que vinguin des de la sociolingüística (en particular, des de la sociolingüística crítica), i crec que això és important perquè aquesta especialitat de la lingüística podria dir coses rellevants sobre els usos inclusius de la llengua o sobre llengua i sexisme. En aquest apunt, vull incidir justament en això, en per què crec que una visió sociolingüística en el debat de llengua i gènere és necessària i podria aportar elements que ens ajudin a entendre millor el fons de la qüestió.

Abans, però, una prèvia. Una de les coses que m’ha cridat l’atenció del debat és que es parli sovint de “la lingüística” com a ciència monolítica (“la lingüística diu això” o “la lingüística afirma això altre”). Crec que s’hauria d’anar més en compte a l’hora de projectar la lingüística com a una i única branca del coneixement. En tant que és un camp profundament multidisciplinari, de “lingüística” n’hi ha més d’una. De fet, les especialitats que es poden englobar sota el paraigua comú de la lingüística (lingüística computacional, neurolingüística, sociolingüística, etc.) no només es diferencien des del punt de vista dels objectius, les preguntes de recerca i els mètodes que fan servir, sinó que també varien en la mateixa concepció de l’objecte que estudien, és a dir, la llengua. Per tant, parlar de lingüística com a ciència monolítica és enganyós i oculta la diversitat d’enfocaments dins el mateix camp.

Quines són les concepcions de llengua que es fan anar en lingüística, doncs? A grans trets, podríem dir que coexisteixen dues visions bàsiques de què és una llengua, que podríem etiquetar com a visió autònoma, l’una, i visió social, l’altra. La visió autònoma concep la llengua com un sistema de conjunts (fonètic, morfològic, sintàctic, lèxic, etc.) més o menys tancats que funcionen pel seu compte, a partir d’una sèrie de regles, i que s’autoregula, independentment de la voluntat de qui parla la llengua. Per contra, la visió social entén la llengua com un repertori heterogeni de recursos (accents, maneres de dir i de fer, registres, argots, etc.) repartits desigualment en la societat, als quals accedim de manera també desigual en funció de les nostres trajectòries vitals; és important remarcar que, sota aquesta concepció de llengua, les tries lingüístiques no estan fetes a l’atzar ni inconscientment, sinó que responen a factors del context social en què la interacció té lloc (amb qui s’està parlant, per fer què, en quin moment, etc.). Certament, aquí es podria entrar més al detall en conceptes clau en lingüística com són llenguatge, llengua o parla, i en la crítica de la distinció entre aquests conceptes per part de (entre altres) l’antropologia lingüística nord-americana inspirada en Bakhtin, però això donaria per a uns quants apunts de blog més, i per als efectes d’aquest apunt en concret, crec que s’entén què vull dir, això és: si la llengua es concep primordialment com un objecte abstracte o si es concep com un fet social.

En lingüística, totes dues concepcions de llengua coexisteixen, tot i que òbviament no amb la mateixa intensitat en totes les àrees. Per exemple, especialistes en fonètica i fonologia, morfologia, sintaxi o semàntica solen manejar més freqüentment la visió autònoma de la llengua, mentre que especialistes en sociolingüística, etnografia de la llengua o anàlisi del discurs (entre els quals m’incloc) fem anar més sovint la visió social. I no és pas casualitat que això sigui d’aquesta manera. És a dir, si algú vol descriure el sistema fonètic d’una llengua determinada, en principi li serà més fàcil fer-ho a partir d’una concepció autònoma i abstracta de la llengua, mentre que si algú vol interpretar l’entramat d’ideologies, actituds i representacions lingüístiques que articulen identitats i posicions socials de parlants en un moment històric concret d’una comunitat determinada, se’n sortirà millor si ho fa des d’una concepció social de la llengua.

I és aquí on, en la meva opinió, noto una confusió important en el debat. En concret, em fa la impressió que es fan anar arguments basats en una concepció autònoma de la llengua per intercedir en una discussió que es pot captar millor (atès que estem davant d’un tema de llengua i societat) des d’una visió social. En aquesta visió, llengua i societat no s’entenen com a vectors en paral·lel, on l’una com a màxim reflecteix l’altra, sinó que es troben imbricades en forma més aviat d’espiral, es coconstrueixen i es donen forma l’una a l’altra. Des d’una perspectiva social de la llengua, quan parlem no només descrivim la realitat, sinó que també en creem una imatge i un marc mental a partir del qual interpretar la mateixa realitat que narrem. Això no vol dir que canviant la llengua es pugui canviar la realitat (hi tornaré més avall, en aquest punt). El que vol dir això és que, certament, totes les llengües són iguals, però no només en el sentit que no n’hi ha cap de més perfecta o imperfecta que les altres, sinó també pel que fa a la capacitat que tenen els i les parlants d’indexar valors i significats socials amb determinats usos lingüístics.

Així, doncs, els usos inclusius i no-sexistes de la llengua (desdoblaments i formes genèriques des de fa uns quants anys i ara el morfema no-binari) el que fan potencialment és indexar (assenyalar) que vivim en una societat marcada per la desigualtat de gènere, una desigualtat que, els darrers anys, ha estat qüestionada per part de molts sectors socials i que s’ha vist que cal eliminar. I tots els elements de la llengua, també el sistema morfològic, estan oberts a poder usar-se de manera creativa per indexar significats socials. Així, utilitzar la llengua de manera inclusiva o no-sexista es pot interpretar com una forma de cridar l’atenció sobre les desigualtats socials i sobre la discriminació sistèmica per raó de gènere present en les nostres societats. No és pas coincidència que a mesura que ha anat creixent la consciència d’aquestes desigualtats han anat augmentant en paral·lel els debats sobre llengua i gènere, que en el cas del català (que es pot fer extensiu a altres llengües romàniques) se centra i pren relleu en la qüestió del gènere gramatical. Certament, els usos no-sexistes i inclusius de la llengua no fan automàticament la persona qui els empra més feminista. Però sí que, en determinats contextos i moments, evitar el masculí genèric amb les fórmules que es cregui oportú pot ser un recurs útil per denunciar les desigualtats de gènere.

L’explicació que acabo de donar en el paràgraf anterior no és més que una conjectura, una hipòtesi de partida, perquè ens falten estudis metodològicament rigorosos i sòlids que determinin el grau de validesa d’aquesta premissa, però és una explicació certament plausible, basada en una concepció social de la llengua, que he definit breument abans. De ben segur que no és pas una hipòtesi original meva i que ha sortit abans en el debat de llengua i gènere (per exemple, el maig de 2019 durant la primera trobada dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, dedicada justament a la qüestió de llengua i sexisme). Crec, però, que com a punt de partida, es pot tibar d’aquest fil per tal de donar una interpretació més detallada i mirar d’entendre més bé què passa amb la qüestió de la llengua i el gènere. És a dir, la qüestió clau és anar al detall del context social on tenen lloc usos lingüístics concrets i analitzar els significats socials que produeixen aquests usos lingüístics en aquell context, ja sigui oral o escrit (una qüestió sociolingüística clàssica: analitzar qui diu què, com, en quin context i amb quins efectes). Per contra, les explicacions que es donen des d’una concepció autònoma de la llengua sobre aquest tema desborden, per definició, la mateixa concepció abstracta de llengua i poden acabar entrant en consideracions qüestionables i de traç massa gruixut. En el que queda de text centraré la meva crítica en dos dels arguments principals que han sortit en el debat i que es poden matisar: primer, que els usos inclusius o no sexistes de la llengua són principalment una imposició del poder, i segon, que el que cal fer és canviar la societat primer i després la llengua ja s’adaptarà.

No seré pas jo qui negui ni menystingui la incomoditat que poden generar els manuals i cursets sobre usos de llengua inclusiva o no-sexista a qui ha d’aplicar aquestes recomanacions en escrits i redactats diversos, sobretot perquè quan aquests usos de la llengua entren en el circuit de l’Administració prenen tota una altra sèrie de matisos que en complica encara més el seu sentit (per exemple, el de politització de la llengua, en tant que aquests usos passen a estar tenyits del color polític de qui gestiona l’administració o entitat de torn). A més a més, tampoc em sembla bé que les recomanacions que es proposen institucionalment passin de propostes a normes de compliment obligat sense un diàleg a fons entre qui emet les propostes i qui les ha d’aplicar. Però si aquests manuals i cursets són tota l’evidència de l’existència d’una dictadura lingüística i una imposició del poder, em sembla que aquí hi ha un salt qualitatiu difícil de justificar, especialment si tenim en compte que les recomanacions que es desprenen d’aquests manuals i cursets afecten principalment usos escrits i formals de la llengua, és a dir, un àmbit més aviat reduït del total d’usos lingüístics d’una comunitat. I novament des d’una perspectiva social de la llengua, és important afegir que no existeixen usos lingüístics que estiguin lliures dels efectes del poder; l’únic que quan determinats usos s’institucionalitzen (com passa, per exemple, en el cas del registre estàndard), aquests efectes es fan invisibles, no els veiem de tan banals i mundans que són. Com també succeeix, tot sigui dit de passada, amb tots els àmbits del terreny cultural: no n’hi ha cap on els efectes del poder no existeixin.

I em sembla desencertat dir que primer cal canviar la societat i que després la llengua ja s’adaptarà en funció del que pertoqui. És evident que sempre que hi ha canvis socials importants, els usos lingüístics reflecteixen aquests canvis d’una manera o altra. Dit això, el verb canviar em sembla problemàtic, perquè suggereix l’existència de dos estadis diferents, un abans i un després, i suggereix també unidireccionalitat, primer era X i després va ser Y. En qüestions de llengua i societat, la cosa és més complicada, més d’anada i vinguda, i és difícil parlar de trànsits nítids d’X a Y. Personalment, penso que seria més útil fer servir el verb actuar. Actuant sobre la llengua s’actua sobre la societat i al revés. I una cosa no va en detriment de l’altra. Es pot perfectament promoure usos inclusius i no sexistes de la llengua i alhora fer polítiques que vagin en la direcció de posar remei i acabar amb la discriminació estructural que vertebra les nostres societats per raó de gènere. Una cosa no treu l’altra.

En un article a Vilaweb a finals de juliol que qüestionava l’efectivitat de l’ús del pronom en morfema no-binari totis per part de la consellera Tània Verge, la professora Carme Junyent posava com a exemple la substitució progressiva de l’ús dels pronoms vós/vostè per tu als anys seixanta com a resultat de l’equalització de les jerarquies socials aleshores. No em sembla un exemple que il·lustri bé la idea de “primer canvia la societat i després canvia la llengua”. En primer lloc, perquè en un sentit estricte, la llengua (entesa com a sistema abstracte) no va pas canviar. Els pronoms tu/vós/vostè ja hi eren, en el sistema, l’únic que va canviar, en tot cas, van ser els usos que en feien d’aquests pronoms els i les parlants. Però és que tampoc va canviar la societat en si. Certament, la substitució del vós/vostè pel tu ve marcada per un relaxament de les jerarquies socials, però de jerarquies i de rangs diversos n’hi seguien i n’hi segueixen havent, per molt més estès que sigui l’ús del tu que el vós o vostè actualment. Si alguna cosa va canviar, doncs, va ser en la ment de les persones i en la percepció que tenien de les representacions lingüístiques lligades als usos d’uns pronoms concrets, i es va passar de valorar positivament l’establiment de relacions interpersonals basades en la jerarquia i la distància (indexades pel vós/vostè) a valorar l’establiment de relacions basades en la solidaritat i la proximitat (el tu). Així, doncs, l’exemple del tu/vós/vostè no diu res de com la llengua, com a sistema abstracte, canvia a partir de canvis socials, i per contra s’explica millor a partir d’una concepció social de la llengua i de com llengua i societat estan estretament interconnectades. Amb els usos inclusius i no sexistes de la llengua, ens trobem una cosa semblant en el sentit que, més enllà de la regimentació institucional d’aquests usos (que ja he qüestionat més amunt), la gent detecta la possibilitat de fer servir determinats recursos de la llengua per a determinats significats socials, per exemple: assenyalar un tipus de desigualtats socials, denunciar-les i seguir treballant per posar-hi fi.

En resum, crec que la qüestió sobre llengua i gènere és molt més complicada del que ens podem imaginar. El crit d’alerta que s’ha emès des d’una part de la lingüística darrerament és important, perquè ha ajudat a dur aquesta qüestió al centre del debat públic. Amb tot, però, crec que la forma que ha pres el debat darrerament és perillosament confusa, en tant que sobresimplificada. Aquí he intentat exposar algunes d’aquestes confusions, concretament: que parlar de “la lingüística” en singular amaga la diversitat d’enfocaments que existeixen dins del mateix camp, i que aquesta invisibilització afecta justament una de les maneres de concebre la llengua que pot ajudar a entendre millor el fons de la qüestió. En conseqüència, he explicat que trobo absent en el debat la visió social de la llengua, és a dir, una visió sociolingüística. Certament, veient els noms d’algunes de les autores que han col·laborat en el llibre editat per la mateixa Carme Junyent publicat per l’editorial Eumo, sembla clar que aquesta perspectiva sociolingüística no hi és pas absent, en el debat, però també (a l’espera de poder llegir el llibre amb deteniment ben aviat) intueixo que és una perspectiva minoritària. No tinc absolutament res en contra de la visió autònoma de la llengua, però aplicada a qüestions de llengua i societat penso que pot confondre el debat. Crec, per tant, que la sociolingüística pot ajudar a entrar al fons de la qüestió i anar més enllà dels aspectes purament gramaticals que hi ha en joc, perquè no estem parlant de lògica matemàtica. Com he dit abans, necessitem més estudis que ens ajudin a captar millor el sentit global de la qüestió de la llengua i el gènere, amb totes les ambigüitats, contradiccions i tensions que genera aquesta qüestió. Però desmerèixer-ho com una imposició del poder que el que fa és forçar innecessàriament la llengua em sembla una premissa de partida poc útil per abordar una qüestió tan delicada com aquesta.

Josep Soler
Professor agregat de lingüística aplicada, Universitat d’Estocolm