En els darrers temps el debat sobre el futur del català ha adquirit rellevància pública, tal com testimonien els nombrosos llibres, articles, conferències i taules rodones que s’organitzen al voltant de la qüestió, així com el ressò que se’n fa a les xarxes socials. L’ús del català entre la població més jove, el model de conjunció al català en l’ensenyament, els usos lingüístics a les aules universitàries, la situació en l’àmbit audiovisual –incloent-hi l’ús del català en els mitjans públics– o l’adopció de la llengua entre la població nouvinguda destaquen entre els temes recurrents. Aquests debats giren fonamentalment al voltant de l’ús social –i també del model de llengua en qüestions com la genuïnitat o el llenguatge inclusiu– i sovint es plantegen en termes dicotòmics i categòrics: supervivència versus extinció del català o política lingüística institucional versus acció individual dels parlants, per posar-ne dos exemples. És per això que de vegades es poden trobar a faltar els matisos que requereix l’anàlisi de la situació si es té en compte la complexitat de les dinàmiques sociolingüístiques catalanes. L’objectiu d’aquest apunt és posar de rellevància una sèrie factors que, des d’una perspectiva sociolingüística, ajuden a explicar la situació en què es troba el català en l’actualitat pel que fa a l’ús social en el cas del Principat de Catalunya.

Els canvis politicoeconòmics i demogràfics de les darreres dues dècades han tingut efectes notables en les dinàmiques sociolingüístiques i han posat a prova les polítiques de normalització dissenyades a principis de la dècada dels vuitanta en un context de certa estabilitat demogràfica i de recuperació de l’autonomia política. Així, si el 2003 les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya indicava que un 50,1% de la població tenia el català com a llengua habitual, les últimes dades, corresponents al 2018, indiquen que el percentatge ha disminuït fins al 36,1%. Malgrat aquesta disminució percentual, el nombre de catalanoparlants ha augmentat en nombres absoluts. Així, si l’any 2008 –no disposem de dades accessibles públicament en nombres absoluts corresponents a 2003– declaraven saber parlar català 4.823.400 persones i 2.196.600 el tenien com a llengua habitual, deu anys després, el 2018, el nombre dels que declaraven saber-lo parlar ascendia a 5.187.100 i els dels que el tenien com a llengua habitual, a 2.305.100. El que explica aquest augment de parlants en nombres absoluts i alhora la disminució de la proporció de catalanoparlants si ens fixem en els percentatges és l’arribada d’un alt volum de nova població. Entre 1986 –quan tot just s’acabaven d’iniciar les polítiques de revitalització– i 2018 s’han establert a Catalunya més d’un milió set-centes mil persones, la majoria de les quals no parlen català en el moment d’arribar (Generalitat de Catalunya 2019: 10, sobre la base de les dades del padró continu de l’Idescat). En un context en què predomina la norma de convergència lingüística al castellà entre els catalanoparlants (Vila i Galindo 2012), aquests canvis demolingüístics, que són conseqüència del model socioeconòmic de la Catalunya actual, tenen efectes ben tangibles en l’ús social de la llengua. Una part de la nova població –no gens menyspreable en nombres absoluts– ha après català i l’ha adoptat en més o menys mesura en el dia a dia, però una altra part no. Vegem com les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2018 mostren diferències significatives tant en el coneixement com en l’ús del català entre les persones nascudes a Catalunya i les que han nascut fora:

Taula 1. Saber parlar català (força/perfectament), llengua inicial i llengua habitual segons lloc de naixement

Lloc de naixement	El sap parlar (força/perfectament)	Llengua inicial	Llengua habitual
Nats als territoris de llengua catalana	92,4%	55,9%	64,7%
Nats a la resta de l’Estat	39,5%	2,8%	14,9%
Nats a Hispanoamèrica	31,6%	1,1%	7,3%
Nats a la resta del món	24,4%	1,7%	10,3%
Total	69,3%	34,7%	44,0%

Font: EULP 2018

Si bé el català guanya parlants en tots els grups –com podem comprovar comparant les xifres de català com a llengua inicial i com a llengua habitual– aquestes dades mostren que la major part de la població que ha arribat a Catalunya en l’edat adulta hi viu sense parlar català. En conseqüència, aquesta llengua depèn massa dels seus parlants inicials (Vila i Sorolla 2018). En altres paraules, el català té certa capacitat d’atracció i guanya nous parlants entre els que no el tenen com a llengua inicial però aquests nous parlants no són suficients, en proporció, per compensar les dinàmiques demogràfiques. Per tant, si es vol garantir una bona situació per al català, cal sumar-ne més.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la llengua catalana ha tendit històricament a incorporar nous parlants entre persones que no l’havien après a casa de petits. En són una bona mostra els castellanoparlants inicials descendents de la immigració espanyola del segle xx, una part significativa dels quals s’han bilingüitzat i utilitzen el català en el dia a dia o, com a mínim, quan la situació ho propicia –per exemple, davant d’un interlocutor catalanoparlant. Els nous parlants, tant si tenen el castellà com a llengua inicial com si hi tenen altres llengües, representen més de la meitat dels catalanoparlants actuals, si ho calculem a partir de la diferència entre les persones que tenen el català com a llengua inicial –2.010.400 persones el 2018– i les que declaren saber-lo parlar –5.187.100 persones. Cal no perdre de vista que sense aquestes incorporacions el català seria una llengua encara molt més minoritzada, com solen destacar els sociolingüistes que han investigat profundament el fenomen dels nous parlants de català –per exemple, Pujolar i Puigdevall (2015).

En aquest punt, cal valorar si les condicions que van permetre que bona part de la població jove castellanoparlant es bilingüitzés a partir de les darreres dècades del segle xx es donen també en l’actualitat. Després del franquisme, un cop iniciades les polítiques de revitalització, la llengua catalana va augmentar de valor en el context sociolingüístic de Catalunya. Així, va esdevenir necessària per estudiar-hi, per accedir a llocs de treball qualificats i per participar socialment –és a dir, per exercir càrrecs amb projecció pública, per impartir docència en institucions catalanes o per col·laborar regularment en mitjans de comunicació catalans, a tall d’exemple. En l’actualitat és més freqüent i fàcil que fa unes dècades poder fer tot això sense parlar català, la qual cosa, com és previsible, resta valor a aquesta llengua i en desincentiva l’aprenentatge i l’adopció entre aquells que no la tenen com a inicial.

La segona part té a veure amb l’accés a la llengua, especialment l’accés informal a través d’espais d’ús i xarxes de socialització que funcionin en català. La recerca sociolingüística centrada en els joves mostra que aquells que s’han incorporat al català són els que s’identifiquen amb la llengua perquè s’han socialitzat en entorns en què és predominant (Pujolar et al., 2010, Bretxa i Parera, 2012, Sorolla i Flors-Mas, 2020). El fet que, com hem vist, la proporció de catalanoparlants hagi disminuït en conjunt té efectes en els diversos àmbits socials. Quan en un determinat espai social la proporció de catalanoparlants no és elevada, l’ús d’aquesta llengua decau en picat. A tall il·lustratiu, la recerca de Mireia Galindo (2008) als patis de les escoles mostra que, quan la proporció de catalanoparlants és inferior al 30%, aquesta llengua queda invisibilitzada en les interaccions fins al punt que en alguns casos els catalanoparlants no es reconeixen entre ells i, en conseqüència, no utilitzen la llengua. De la mateixa manera, una part dels catalanoparlants no reconeixen com a tal –és a dir, com a membre del grup catalanoparlant– algú que no té aquesta llengua com a inicial però que la pot parlar si l’ocasió ho requereix (Flors-Mas, 2017). És fàcil pensar que aquest no és un fenomen exclusiu de les escoles, sinó que es produeix també en altres àmbits de socialització de la població adulta. La conseqüència d’aquestes dinàmiques és que als no catalanoparlants inicials els manquen oportunitats per practicar la llengua en el dia a dia i, en alguns casos, si volen fer-ho, han de buscar activament espais per socialitzar-se en català –una inversió extra que no tothom pot ni vol fer. En paral·lel, els catalanoparlants inicials també tenen menys oportunitats d’utilitzar la pròpia llengua si no troben suficients interlocutors que la parlin, ja sigui quan els atenen en una botiga, quan van al metge o quan assisteixen a classes a la universitat.

Revertir aquestes dinàmiques poc favorables al català és possible si es generen dues condicions. En primer lloc, si s’incrementa el valor de la llengua per fer vida a Catalunya, és a dir, per estudiar-hi, treballar-hi i participar socialment en igualtat de condicions. En aquest sentit, hi ha un ampli marge d’actuació per part de les empreses per tenir en compte el criteri lingüístic a l’hora de contractar personal, i també en la formació professional i ocupacional a l’hora de preparar futurs treballadors per al mercat laboral. En paral·lel, per garantir l’accés a la llengua, especialment en el pla informal, és necessari generar, des dels diversos àmbits, més espais facilitadors de l’ús del català. En relació amb aquesta qüestió, s’ha apuntat al potencial de les activitats de lleure i extraescolars entre la població infantil i juvenil (Consell Social de la Llengua Catalana 2009, Massaguer et al. 2019), així com a la necessitat de proporcionar formació sociolingüística al professorat i desenvolupar actuacions per treballar més l’oralitat en l’àmbit escolar.

En definitiva, per aconseguir que l’ús social del català augmenti és imprescindible crear les condicions per facilitar l’entrada a espais de socialització català a tots aquells que vulguin fer-ho. D’aquesta manera no tan sols es fomenta una bona situació per a la llengua, sinó que alhora que alhora es fomenta la igualtat d’oportunitats entre aquells que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin.

Marina Massaguer
Investigadora al CUSC-UB i a la UOC

---

Referències bibliogràfiques

Bretxa Riera, Vanessa, i M. Àngels Parera Espelt. (2012). “Et dóna la base”: Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet. Dins F. Xavier Vila (ed.). Posar-hi la base: usos i aprenentatges lingüístics en el domini català (p. 31-45). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Consell Social de la Llengua Catalana. (2009). Recomanacions al Govern de la Generalitat de Catalunya pel que fa a polítiques de foment del català entre la joventut (Document aprovat en sessió plenària el dia 25 de març de 2009).

Flors-Mas, Avel·lí. (2017). Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians (Tesi doctoral, Universitat de Barcelona).

Galindo, Mireia. (2008). Les llengües en joc, el joc entre llengües. Lleida: Pagès Editors.

Generalitat de Catalunya. (2019). Els usos lingüístics de la població de Catalunya. Resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població. 2018. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Massaguer, Marina; Flors-Mas, Avel·lí; Vila, F. Xavier. (2019). Argumentaris per promoure l’ús del català entre la joventut (Informe per a la Direcció General de Política Lingüística). Resum en línia en aquest enllaç.

Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac; Font, Anna, i Martínez, Roger. (2010). Llengua i joves: usos i percepcions lingüístiques de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Pujolar, Joan, i Puigdevall, Maite. (2015). Linguistic Mudes: How to Become a New Speaker in Catalonia. International Journal of the Sociology of Language, 231, 167-187.

Sorolla, Natxo, i Flors-Mas, Avel·lí. (2020). L’ús del català entre els millennials de Catalunya: el pes diluït de l’origen lingüístic. Revista de Llengua i Dret, 73, 50-68.

Vila, F. Xavier, i Galindo, Mireia. (2012). Sobre la història i l’extensió de la norma de convergència lingüística a Catalunya. Dins F. Xavier Vila (ed.). Posar-hi la base: usos i aprenentatges lingüístics en el domini català (p. 31-45). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Vila, F. Xavier, i Sorolla, Natxo. (2018). Capítol 6. Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis. Dins Anàlisi de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població a Catalunya 2013. Volum 1. Coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics (p. 124-160). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.