A propòsit del llibre de Daniel Escribano (2020). El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República, Palma: Lleonard Muntaner, 198 pàgines.

 

Com ha tractat l’Estat espanyol la llengua catalana? Aquest és el tema de fons dels diversos treballs sobre la història del català que ha publicat Daniel Escribano (Palma, 1978). Doctor en sociologia per la Universitat de Barcelona, el 2017 Escribano va presentar un breu volum, extret de la seva tesi doctoral, que vam ressenyar en aquest blog. Ara es publica, en edició pulcra i elegant de Lleonard Muntaner, la tesi sencera, amb el títol El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República. El llibre descriu amb claredat i rigor la dialèctica entre els governs de la República i els diferents territoris dels Països Catalans entorn d’una qüestió sensible: l’oficialitat del català. Sensible perquè, com va dir Rovira i Virgili, la llengua és una “bandera sonora”. Les llengües, com sap tothom, no són només eines de comunicació. Són també símbols, banderes. A les batalles per la identitat, com les que relata el llibre d’Escribano, cada bàndol oneja la seva llengua i la planta, a manera de bandera, en els espais que conquereix, com a signe de victòria.

Tot i que al llibre Escribano se centra en els anys trenta del segle passat, volia aprofitar aquestes línies per a referir-me sobretot a les tres dècades immediatament anteriors, és a dir, al regnat d’Alfons XIII (1902-1931), perquè va ser durant aquest període que el procés de construcció nacional espanyola va adquirir, com veurem, un ímpetu i un abast desconeguts, sense els quals no es poden entendre les relacions entre espanyolisme i catalanisme durant la República. Fet aquest aclariment, entrem en matèria. Fa tres anys l’historiador Xosé Manoel Núñez Seixas va publicar Suspiros de España. El nacionalismo español, 1808-2018. El llibre, que va rebre el Premi Nacional d’Assaig del Ministeri de Cultura, és un resum de dos segles d’història de l’espanyolisme. No em puc estar de recomanar-lo, per cert, sobretot als qui encara avui neguen que el nacionalisme espanyol existeixi. No només existeix, sinó que, com demostra el llibre de Núñez Seixas, és el més antic, persistent i efectiu de tots els nacionalismes peninsulars moderns. Doncs bé, el capítol que aquest llibre dedica al regnat d’Alfons XIII es titula significativament “Rehacer la nación, nuevos adversarios”. Segons explica Núñez Seixas, després de la pèrdua de les colònies del Carib i del Pacífic i davant del sorgiment d’adversaris com el catalanisme i el basquisme, el nacionalisme espanyol es va posar en guàrdia i va emprendre una nova ofensiva. Calia, per tots els mitjans possibles, promoure l’orgull patri, fer omnipresent la nació, neutralitzar les dissidències que es gestaven a la perifèria. Calia “rehacer la nación”.

A la missió de refer i estendre la identitat nacional s’hi van sumar no només els governs, sinó també les institucions de l’estat -amb la monarquia i l’exèrcit al capdavant-, les entitats de tota mena, la premsa, els intel·lectuals i els artistes, en una embranzida nacionalitzadora mai vista, per mitjà de la qual Espanya, per dir-ho així, es va amarar de nació. Els exemples d’aquesta onada espanyolitzadora, que han estudiat historiadors com Javier Moreno Luzón o María del Mar Pozo, són nombrosos i diversos. En posaré alguns exemples. El 1908 el govern va decretar que la bandera espanyola havia d’onejar a tots els edificis públics (a les escoles la bandera i l’escut d’Espanya eren obligatoris des de la dècada de 1890). El 1910 les escoles primàries van passar a anomenar-se oficialment escuelas nacionales. A les seves aules els alumnes cursaven l’assignatura d’Instrucción cívica, amb llibres de lectura de títols reveladors, com Conferencias patrióticas, Teoría militar y deberes cívicos o El niño será soldado.

La monarquia, per la seva banda, va fer un esforç sense precedents per a donar-se a conèixer als seus súbdits i presentar-se com l’encarnació de la pàtria. Durant els primers quatre anys del seu mandat, Alfons XIII va visitar totes les províncies espanyoles, en una mostra de performing monarchy o monarquia escènica. El 1921 es va decretar que a totes les escoles primàries hi havia d’haver un retrat del rei. El 1922 el predecessor d’Alfons XIII va ser homenatjat al parc del Retiro de Madrid amb un enorme monument que duia un nom que ho diu tot: “Monumento a la Patria española personificada en el rey Alfonso XII”. Molts altres personatges il·lustres (polítics, militars, escriptors, artistes), emblemes de la nació, van ser immortalitzats en pedra o en bronze en aquests anys, la qual cosa s’ha qualificat d’“estatuomania”. Entre 1900 i 1914, per exemple, es van construir 110 estàtues.

Els centenaris de l’aixecament de 1808 contra els francesos i de les Corts de Cadis, dos esdeveniments considerats el bressol de la nació espanyola moderna, van ser convenientment celebrats arreu d’Espanya. Però es van commemorar molts altres centenaris, com el del Quixot, les diverses batalles de la Guerra del Francès, la batalla de Covadonga, l’aixecament de Riego o la batalla de Villalar. Moreno Luzón parla de la commemoracionitis i la centenariomanía que van envair la política espanyola. Un d’aquests aniversaris, el del 12 d’octubre, que se celebrava des de 1915 amb el nom de Fiesta de la Raza, va rebre del govern el 1918 la categoria de festa nacional.

La llista dels agents de l’espanyolització és llarga, i abasta totes les esferes de la vida, des dels edificis oficials i les obres públiques –símbols de l’estat i per tant de la nació– fins a les monedes i els segells, passant per la premsa, la literatura, la publicitat, el cinema, l’esport o la sarsuela. Tots aquests àmbits reproduïen i escampaven els referents del repertori nacional espanyol. És el que politòleg Michael Billig va anomenar “nacionalisme banal”: el nacionalisme quotidià, trivial, gairebé inadvertit, que en el cas espanyol han estudiat, entre d’altres, Ferran Archilés, Eric Storm o el mateix Núñez Seixas.

A partir de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, l’Estat accentua la seva acció espanyolitzadora, com ha relatat Alejandro Quiroga a Haciendo españoles: la nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera. Sota el nou règim van proliferar, per exemple, els actes públics de jura de bandera, que solien incloure una desfilada militar, una missa de campanya i el lliurament de condecoracions. Es va organitzar, per a les poblacions de fins a 6000 habitants, un programa de “conferencias dominicales” amb l’objectiu de “sembrar ideas morales y patrióticas en las humildes inteligencias”. Als instituts de batxillerat, les hores d’història d’Espanya i d’Amèrica Llatina es van multiplicar per tres. Fins i tot el Diccionario de la lengua castellana publicat per la Reial Acadèmia Espanyola es va espanyolitzar: el 1925 va canviar el seu nom pel de Diccionario de la lengua española, una denominació que s’ha mantingut fins avui.

Però va ser a Catalunya on la dictadura va prendre les mesures més expeditives. Per exemple, va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya i va prohibir l’ús del català a l’Administració i a l’escola i la presència de la bandera catalana en actes oficials. En el terreny dels símbols, i per citar només el cas de la ciutat de Barcelona, les autoritats primorriveristes van tirar a terra les columnes de Montjuïc, van incorporar al nomenclàtor barceloní noms d’herois i gestes hispàniques (Felip II, Sancho de Ávila, capità Arenas, Castillejos Sant Quintí, Avió Plus Ultra i un llarg etcètera) i van cobrir els murs del Saló de Sant Jordi de la Generalitat amb quadres d’escenes i personatges de la història d’Espanya, com el Compromís de Casp, la batalla de Lepant, els Reis Catòlics o Cristòfor Colom. No és sobrer recordar que durant el seu mandat, a més de suspendre la Constitució, suprimir la política parlamentària i reprimir el catalanisme i l’anarquisme, Primo de Rivera va bombardejar la població civil del Rif amb armes químiques, aleshores prohibides pel Protocol de Ginebra de 1925. Malgrat aquest full de serveis –o gràcies a ell?– avui Primo té una estàtua eqüestre a la plaça major de Jerez de la Frontera, la seva població natal.

El 1931 va caure la dictadura i amb ella la monarquia. El concepte de l’Espanya-nació, però, va sobreviure al canvi de règim. Els dirigents de la nova República duien al cap la idea que Espanya era una sola nació vertebrada entorn de la història, la cultura i la llengua de Castella. La Constitució de 1931 recollirà aquesta visió d’Espanya. La República serà un “estado integral”, és a dir, unitari, no federal; un estat que permetrà l’autonomia de les regions, però entenent l’autonomia més com una descentralització que com una cessió de sobirania. Pel que fa a la llengua, la Constitució distingirà entre el castellà, llengua oficial de la República, i “las lenguas de las províncias o regiones”, com si el castellà no fos una llengua d’una determinada regió d’Espanya. Les llengües dites “regionals”, a més, la Constitució no les esmentarà pel seu nom. Això segur que us resulta familiar, perquè l’actual Constitució espanyola parla de “las demás lenguas españolas”, i tampoc no diu quines són aquestes llengües. Avui el català continua essent una llengua constitucionalment sense nom, cosa que no succeeix, per exemple, amb el francès del Quebec o amb el neerlandès de Flandes, que sí que són anomenats, respectivament, a les constitucions canadenca i belga, ni amb les llengües de Suïssa, els noms de les quals apareixen a la constitució suïssa sota l’epígraf “les llengües nacionals”. Com és que el Canadà, Bèlgica i Suïssa no amaguen les seves llengües, i Espanya sí?

Però tornem on érem. Derrocada la monarquia, la República va prendre el relleu en la tasca de refer la nació. El nou règim, és cert, va eliminar els aspectes més lesius de l’anticatalanisme de la dictadura, però va prosseguir la labor nacionalitzadora a partir de la matriu cultural i lingüística castellana, utilitzant eines convencionals, com l’escola, i altres de noves, com el teatre i el cinema, com ha estudiat Sandie Holguín a Creating Spaniards: Culture and National Identity in Republican Spain. Curiosament, aquest llibre es va publicar en castellà amb el títol Una república de ciudadanos, com si s’hagués volgut protegir el públic espanyol de la idea que la identitat espanyola no és un fet natural, sinó una cosa creada.

Arribem així al tema central del llibre d’Escribano: la pugna entre l’espanyolisme republicà i el catalanisme. D’aquesta lluita Catalunya en va obtenir, en matèria de llengua, dos guanys principals: d’una banda, l’anomenat “decret del bilingüisme” de 1931, que permetia l’ensenyament en català a l’escola primària; de l’altra, l’oficialitat del català, recollida a l’Estatut d’Autonomia de 1932. En un minuciós treball d’exegesi de documents jurídics, Escribano descriu com aquesta oficialitat es va desplegar per mitjà de legislació de rang inferior (l’Estatut Interior de Catalunya i diversos reglaments, lleis i decrets), cosa que va permetre assolir avenços importants, com l’obligatorietat del coneixement de català a les oposicions a les places de notari, jutges de primera instància i secretaris judicials de primera instància. Escribano explica també el cas de la Universitat de Barcelona, dirigida per un patronat mixt Estat-Generalitat, on el 1934 la meitat de les assignatures es feien en català.

El llibre s’ocupa també de les reivindicacions lingüístiques al País Valencià i a les Illes Balears. Aquest és un dels apartats més suggeridors del llibre, perquè analitza les limitacions i les contradiccions internes dels moviments autonomistes d’aquests territoris. Per això es troba a faltar que l’autor dediqui més espai a aquest tema (en parla només en un dels sis capítols que té el llibre). Qüestions d’espai a banda, Escribano examina amb detall sis projectes d’estatut que es van elaborar als anys trenta (quatre al País València i dos a les Illes) i posa de manifest com la debilitat i les divisions tant del valencianisme com de l’autonomisme balear van impedir que cap d’aquests projectes reeixís.

Resulta de particular interès el cas de les Illes, on la dicotomia entre una Mallorca conservadora i regionalista i una Menorca republicana i catalanista va impedir consensuar un únic projecte d’autonomia i, en conseqüència, obtenir l’oficialitat del català. Malgrat la manca de reconeixement oficial, però, el català es va fer servir a les Illes en àmbits com l’administració municipal i l’escola. Les autoritats municipals de Palma, relata Escribano, van fer servir el català en inauguracions, homenatges i altres actes protocol·laris, i van publicar com a mínim una trentena de bans bilingües. Pel que fa a l’escola, tot i que a les Illes el govern de la República es va negar a aplicar-hi el “decret del bilingüisme”, Escribano explica que molts centres, a iniciativa dels professors, ensenyaven a llegir i escriure en català.

Si una cosa posa de manifest el treball d’Escribano és que, en matèria de llengua catalana, la República va actuar per obligació, pressionada pel catalanisme, més que no pas per convicció. Per dir-ho en paraules de l’autor, “el legislador espanyol (…) acceptà el reconeixement oficial del català més com a necessitat política imposada per la correlació de forces que no pas pel convenciment de la justícia d’aital reivindicació”. La prova és que ni el País Valencià ni les Illes, on el moviment autonomista era feble, no van obtenir l’oficialitat del català.

El llibre d’Escribano, en fi, proporciona nombrosos arguments per a respondre la pregunta que ens fèiem d’inici: com ha tractat l’Estat espanyol la llengua catalana? Però la seva lectura ens porta també a preguntar-nos com tracta l’Estat el català avui o, el que és el mateix, com tracta els catalanoparlants. La trista realitat és que, noranta anys després de l’experiment republicà, els exemples de postergació i ocultació del català per part de l’Estat són nombrosos i donarien, segur, per a unes quantes tesis doctorals. Deixeu-me que acabi amb tres d’aquests exemples. El primer: el Premi Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura, que s’atorga des de 1977 a obres en les quatre llengües oficials de l’Estat, només s’ha concedit una vegada -i ja fa vint-i-sis anys- a una novel·la en català: Dins el darrer blau, de Carme Riera. El segon: un altre premi del Ministeri de Cultura, el Nacional d’Història d’Espanya, obert també a obres en les quatre llengües oficials, només l’han rebut, en les quaranta-una edicions del premi, llibres escrits en castellà. I el tercer: la web thisistherealspain.com, creada el 2019 pel Ministeri d’Exteriors espanyol amb l’objectiu de “dar a conocer la España de verdad, con sus fortalezas y sus desafíos”, conté una vintena d’articles destinats a glossar el prestigi i la vitalitat del castellà (anomenat en aquesta web gairebé invariablement “español”) i en canvi no s’hi pot trobar ni un trist article sobre el català, el basc o el gallec. Com se n’ha de dir, del que fa aquesta web? Negacionisme lingüístic? O simplement supremacisme? Són coses que a Canadà, Bèlgica o Suïssa dubto que passin. Serà veritat allò de “Spain is different”?

Josep Grau Mateu
Universitat Oberta de Catalunya