El passat 14 d’octubre, i aprofitant que era un dels ponents convidats al Symposium on Rawls, que va tenir lloc a la Universitat de Girona per commemorar el centenari del naixement del filòsof nord-americà, Philippe van Parijs va pronunciar al Centre Cultural La Mercè la conferència “Linguistic justice against multiculturalism?”. El contingut principal de la xerrada va quedar un pèl lluny del problema que el títol de la conferència anunciava. Al final, certament, hi va fer referència. Però va ser, això, al final i de pressa. La part del lleó se la va endur l’explicació del que va intentar fer a Linguistic Justice (2011), el llibre que ha convertit P. van Parijs en un dels fundadors de la subdisciplina homònima que en aquests últims deu anys ha guanyat carta de naturalesa en el sempre embullat univers del pensament polític. Val a dir que es tractava d’una conferència per al públic en general, no pas un seminari acadèmic.

Efectivament, la major part del temps, van Parijs es va dedicar a exposar les principals línies argumentals de Linguistic Justice. Si els humans disposéssim d’una lingua franca, la comunicació entre les persones seria molt més efectiva i prometedora moralment. A menys que dominem una llengua comuna, no podrem avançar en la consecució dels nostres objectius comuns i més urgents –la imatge que acompanyava la diapositiva amb la qual van Parijs ho sostenia era la d’una manifestació “contra” el canvi climàtic, a Brussel·les, naturalment–. Afortunadament, els humans cada cop estem més a prop de disposar d’una lingua franca, a saber, l’anglès que parlem els que no som angloparlants. L’anglès, en virtut dels mecanismes típics de disseminació i ús d’una llengua en contextos multilingües –l’aprenentatge sensible a la probabilitat d’ús i la regla del maximin en la selecció d’una llengua– s’està convertint en globish, una mena de llengua global. Per tant, si volem avançar en la consecució dels nostres objectius comuns i més urgents, hem de promoure la implantació del globish com a llengua franca d’abast mundial.

Ara bé, la promoció d’aquest objectiu, clau en el progrés moral de la humanitat, segons van Parijs, genera un seguit d’injustícies. En general des del punt de vista de la justícia cooperativa, perquè els anglòfons no hauran de fer res per assolir el bé públic d’una llengua comuna: tota la feina recaurà en els que no tenen l’anglès com a llengua materna. També es produirà un grau d’injustícia des del punt de vista de la justícia distributiva: els no anglòfons partiran d’una situació de desavantatge a l’hora d’aconseguir feines, a l’hora d’aprofitar-se del procés que convertirà l’anglès en lingua franca, etcètera. Així mateix, es generarà un cert perill de dominació per part de les poblacions anglòfones: amb l’excusa de la promoció del globish disposaran d’una gran capacitat d’influència sobre les poblacions no anglòfones. Aquests tres problemes, tanmateix, es resolen, segons van Parijs, accelerant el procés de disseminació de l’anglès com a llengua franca i fent que el globish no esdevingui un patrimoni exclusiu dels angloparlants. El problema més gruixut i complicat, segons ell, té a veure no tant amb la justícia cooperativa, la justícia distributiva o la capacitat d’influència, sinó amb la paritat d’estima que totes les persones –tots els parlants– es mereixen. I és que la llengua és un marcador d’identitat molt potent. El fet d’elevar l’anglès a la condició de lingua franca pot ser vist com un fet humiliant per als parlants d’altres llengües. Davant d’aquest problema, van Parijs –recordem que és belga– proposa una solució que li queda ben propera: el principi de territorialitat. Tothom hauria de conèixer l’anglès o globish, d’acord. Però en un territori determinat, la llengua reina –la llengua oficial– ha de ser la llengua del territori, la llengua de la comunitat que viu en el territori.

L’argumentari de van Parijs ha rebut múltiples crítiques, algunes d’elles ben importants. En la conferència a Girona, tanmateix, no va fer cap intent seriós de rebatre-les. El que va fer va ser preguntar-se si després de deu anys havia de fer algun tipus de canvi en el seu plantejament. Té sentit, per exemple, continuar defensant que l’anglès hauria d’esdevenir la lingua franca a nivell global? Té sentit plantejar-ho, quan els programes d’intel·ligència artificial són cada cop més fiables a l’hora de traduir textos escrits en altres llengües (el fenomen DeepL)? Té sentit plantejar-ho a nivell europeu, després del Brexit? El fet que arreu hagin eclosionat les plataformes de comercialització de continguts audiovisuals (el fenomen Netflix), no alentirà, en comptes d’accelerar, l’aprenentatge de l’anglès, des del moment que aquestes plataformes faciliten que la gent esculli l’idioma en el qual vol consumir-los? van Parijs va admetre que en els últims anys alguns d’aquests fenòmens poden arribar a qüestionar el projecte del globish. Tanmateix, en la seva opinió, ni la intel·ligència artificial, ni el Brexit, ni les plataformes suposen cap canvi d’escenari fonamental. El projecte segueix dempeus. D’altra banda, van Parijs es va mostrar sensible a alguns dels efectes indesitjables de l’aplicació del principi de territorialitat. El fet d’aplicar-lo, per exemple, en el cas de llengües febles, genera una tensió entre la cohesió social i la igualtat en la dignitat de tots els parlants. Una altra tensió que tenen les comunitats lingüísticament febles és què fer en l’ensenyament superior: mantenir com a “reina” la llengua del territori o permetre que la universitat adopti l’anglès? Si la universitat “parla” la llengua del territori, aleshores no hi arribaran estudiants estrangers. Però si “parla” anglès, aleshores hi ha el perill que la gent acabi tenint massa facilitats per marxar a qualsevol altre lloc. Van Parijs va voler deixar constància que és conscient de les dificultats, no pas menors, que comporta l’aplicació del principi de territorialitat. No obstant això, es va mostrar convençut que són problemes abordables i superables -no va acabar d’aclarir com, en la xerrada.

En l’última part de la conferència, van Parijs va abordar el que en principi havia quedat anunciat en el títol: la tensió que hi pot haver entre la seva proposta de justícia lingüística i el projecte multicultural de preservació de la diversitat cultural. D’una banda, si és cert que la millor manera de garantir la diversitat lingüística és el monolingüisme, aleshores, podem dir que la promoció de l’anglès com a llengua franca actua contra la diversitat cultural? D’altra banda, el principi de territorialitat, aplicat amb fermesa, sembla que inevitablement conduirà a algun tipus de monolingüisme, en detriment de les llengües minoritàries o les llengües importades a través de la immigració. Tant la lingua franca com el principi de territorialitat semblen remar en direcció contrària als postulats del multiculturalisme. Philippe van Parijs no nega que hi ha una tensió entre la seva proposta i el multiculturalisme. Possiblement sigui una tensió inevitable. Però no veu cap més altra alternativa que una certa “negociació” o equilibri entre la promoció de l’anglès com a llengua franca i el manteniment de la diversitat cultural. Al capdavall, que hi hagi una tensió no significa pas que els dos plantejaments siguin incompatibles.

Joan Vergés Gifra
Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani
Universitat de Girona