Seguint l’estil de les edicions anteriors, la Càtedra Pompeu Fabra ens ha ofert aquesta tardor una Jornada en dos dies al voltant d’un tema substancial en el debat sobre la llengua catalana. Dijous dia 4, des de la tarima de la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, directora de la Càtedra i presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, donava la benvinguda als presents i als que seguien la jornada en línia. I explicitava com l’objectiu inicial de reflexionar sobre quin model de llengua calia vehicular en els diferents estadis de l’educació va quedar afectat després per la preocupació dels docents per l’ús efectiu del català i per les dificultats de fer front a la hibridació a què està sotmès pel contacte tan freqüent amb el castellà.

En un parlament a cavall entre el discurs institucional i l’acadèmic, F. Xavier Vila, secretari de Política Lingüística, celebrava l’obertura d’un espai instigador de la reflexió, estretament vinculat al Pla de foment del català a l’ensenyament que justament acabava d’anunciar el Govern i que pretén revertir la davallada del percentatge d’adolescents que fan servir el català a l’aula, entre altres símptomes preocupants. Després d’una breu anàlisi sobre les causes de l’estat delicat de la llengua en general i també en l’àmbit educatiu, Vila apel·lava al paper decisiu dels docents en el redreçament d’aquesta situació.

Encara en l’apartat inaugural, Oriol Amat, rector de la Universitat Pompeu Fabra, feia un repàs de les accions que ha dut a terme la Càtedra Pompeu Fabra, la qual representa el compromís amb la catalanitat d’aquesta universitat. Al mateix temps, reconeixia que s’han començat a posar mecanismes per corregir el fet que tenen el percentatge més baix de les universitats catalanes en l’ús del català en la docència de graus.

A continuació, Miquel Àngel Pradilla, catedràtic de Sociolingüística Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, presentava la seva conferència “L’estandardització de la llengua catalana: la modelització de la varietat formal a l’ensenyament”. De l’extensa digressió del professor Pradilla, en farem una síntesi. Entre les idees que va anar desgranant, en destaquem que la planificació del corpus i de l’estatus no es poden abordar de forma aïllada perquè estan interrelacionats. D’altra banda, en el cas de la catalanofonia —entesa com a espai comunicatiu comú— no es pot obviar la situació de minorització lingüística en els diferents territoris administratius. Per això, Pradilla va remarcar que per fer avançar l’ús de la llengua s’ha de fer avançar la consciència de comunitat lingüística compartida i va avisar que, si es posa l’èmfasi en la identitat local, augmenta el perill de fragmentació del corpus. Així doncs, caldria evitar les discrepàncies en el model formal de la llengua en un context general de crisi de l’ús social del català. En definitiva, la llengua catalana està sotmesa a una doble conflictivitat: interna, en forma de perill de disgregació a causa de la feble comunicació entre les comunitats de parla, i alhora, externa, per la disputa de l’espai de comunicació públic amb altres llengües en un context de multilingüisme plenament instal·lat.

Segons Pradilla, el repte consistiria a garantir la unitat formal i fer-la compatible amb la variació dialectal però també amb la variació social. En aquest sentit, és important reconèixer la funció simbòlica que té la llengua com a font d’identitat, però cal oferir al mateix temps un model vàlid per als neoparlants, que s’estan incorporant a la comunitat lingüística en unes condicions de poca presència pública del català en els contextos urbans. D’altra banda, després de repassar diferents models gramaticals en l’ensenyament de la llengua, va remarcar que els enfocaments comunicatius que incorporen reflexió sociolingüística afavoreixen tant l’aprenentatge instrumental de la llengua com la motivació per a usar-la. Així doncs, en la definició del model de llengua estàndard s’ha de fer una selecció de formes tan generosa com calgui però sense perdre de vista que l’elogi de la col·loquialitat pot propiciar l’abandonament de la llengua en contextos de minorització. I, per tant, convé compatibilitzar la funció identitària del català amb la seva funció instrumental.

Al dia següent, a l’Auditori del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, es van poder seguir tres conferències centrades en l’anàlisi de la situació del català en tres nivells educatius: el de les escoles, el dels instituts i el de les universitats. En la primera intervenció, Cinta González, mestra de l’escola Les Pinediques de Taradell, ens va parlar sobre “Model de llengua i immersió: dificultats i possibilitats”. D’entrada, va recordar que la metodologia de la immersió lingüística és una estratègia compensadora del poc ús social del català en alguns entorns. Però per a aconseguir obtenir-ne bons resultats, el personal docent i no docent, les famílies i el context extraescolar haurien d’estar alineats. També va assenyalar que els objectius que ha d’assolir l’escola són la correcció lingüística i la consciència lingüística dels alumnes. A continuació, va fer una anàlisi detallada de les normatives que expliciten com haurien de ser els usos lingüístics dels docents en els centres escolars i va destacar els beneficis del projectes lingüístics de centre. A l’última part de la seva exposició, va proposar algunes idees per fomentar la competència lingüística de l’alumnat i va recordar que la llengua es treballa des de totes les àrees de coneixement. Finalment, va demanar actualitzar el prestigi de l’ús del català amb el suport de les famílies i aprofitant les dinàmiques del treball intercultural.

La segona conferència, de Puri Pinto, filòloga i professora a l’ensenyament secundari, va girar al voltant de la “Consciència lingüística sostenible a l’ensenyament secundari: sincronia en l’atenció de la integritat i la vitalitat de la llengua catalana”. Per començar, Pinto es va declarar militant del discurs d’adopció de la llengua. I com indica el títol de la seva presentació, va remarcar el doble objectiu que té assignat l’ensenyament secundari: aconseguir la integritat en l’aprenentatge del català, és a dir, la qualitat lingüística necessària i, alhora, fomentar-ne la vitalitat, és a dir, que s’usi socialment. ¿Tenen els docents hàbits lingüístics sostenibles? —es va preguntar. La seva resposta va ser que, en un context social de mancances de presència del català, s’hauria de treballar un nou model en la gestió de les llengües als centres educatius a partir del discerniment entre àmbit d’ús social i àmbit privat. I caldria apel·lar a la professionalitat dels docents a través de la creació de consciència lingüística inclusiva i sostenible.

En aquest sentit, els docents tenen assignats dos rols principals: el rol normativitzador, que aporta integritat i que exerceix tot el professorat a través de l’ús curricular del català, i el rol normalitzador, que aporta vitalitat a partir de l’estímul i l’acompanyament en l’ús de la llengua. Aquest acompanyament comença per activar la competència passiva dels nous parlants i es fonamenta en el valor de la diversitat lingüística global de la qual forma part el català, segons Pinto.

Pel que fa al model de llengua, a secundària s’hauria de difondre la llengua formal i normativa, per raó del contingut dels temes tractats, per la intencionalitat objectiva de la comunicació educativa i, sobretot, perquè enriqueix les capacitats comunicatives dels alumnes. “Hem de pensar en el futur de l’alumne”, arguïa. A més, admetia que els centres educatius no tenen prou recursos per fer adquirir registres informals i que s’hauria de vetllar per oferir activitats compensatòries per suplir aquest dèficit: teatre, ràdio, lectures en veu alta… També seria útil donar a conèixer altres varietats geogràfiques, ja que una llengua que es presenta amb tota la seva riquesa és més estimulant com a objecte d’estudi.

En l’última conferència del matí, anunciada amb el títol “Ús i qualitat de la llengua catalana a les universitats”, Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política i vicerector de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona, va repassar sobretot quin ha estat el marc legal que ha regulat els usos lingüístics a les universitats catalanes i va posar èmfasi en el fet que no hi ha hagut un model global de política lingüística universitària, cosa que ha fet dependre l’oferta d’estudis superiors en català de la voluntat dels rectorats. Per exemplificar-ho, va referir-se a l’escàs 50% d’assignatures que es poden cursar actualment en català en els estudis de grau, segons les dades oficials. Pel que fa als màsters, no es coneix quants són en català. I, en l’àmbit de la recerca, actualment no s’admet la recerca en català en el currículum oficial ja que el context d’internacionalització arracona de facto aquesta llengua. Un altre element que perjudica directament la presència del català en la universitat és que es contracta professorat que no ha d’acreditar com a requisit la llengua catalana.

En un context de mundialització, els responsables polítics haurien de definir en quantes llengües s’ha de poder treballar a la universitat i han de garantir-hi una bona posició a la llengua catalana —afirmava Matas. En realitat, és compatible oferir una universitat oberta a estudiants i professors d’altres llocs del món i respectuosa amb el català. Amb aquesta finalitat justament es van dissenyar els plans d’acollida lingüística dels serveis lingüístics universitaris, que s’haurien de reactivar. Per acabar, va expressar l’esperança que aviat es defineixi una política lingüística universitària per a tot el sistema d’ensenyament superior català.

Al final de tot, hi van haver algunes preguntes de part del públic i, en vista de l’interès que havien suscitat les intervencions dels convidats, Teresa Cabré va llançar la proposta de continuar reflexionant sobre el tema d’aquesta Jornada a través de l’Acadèmia Oberta de l’Institut d’Estudis Catalans.

Teresa Tort Videllet
Filòloga i tècnica de normalització lingüística