El passat 17 de desembre de 2021 el Boletín Oficial de las Cortes Generales publicava el Projecte de llei general de comunicació audiovisual, un text normatiu precedit d’una polèmica institucional i mediàtica inusual, des de l’aprovació de l’avantprojecte en les seves dues formulacions del 6 de novembre de 2020 i del 29 de juny de 2021.

La necessitat d’un nou marc normatiu de l’audiovisual
L’interès que ha suscitat el text és evident, atès que la regulació que en resulti, després de superar el tràmit a les Corts Generals en els propers mesos, fixarà les directrius bàsiques de la política audiovisual a l’Estat espanyol, és a dir, el mínim comú denominador en matèria audiovisual, que determinarà el marc del desenvolupament de la normativa autonòmica. La llei ha de transposar i incorporar a l’ordenament jurídic intern la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, arran de la modificació operada per la Directiva (UE) 2018/1808, del Parlament Europeu i del Consell, de 14 de novembre de 2018, per la que es modifica la Directiva 2010/13/UE, sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a la prestació de serveis de comunicació audiovisual (Directiva de serveis de comunicació audiovisual), atesa l’evolució de les realitats del mercat.

Aquesta actualització s’inicia a partir de l’Estratègia de Mercat Únic Digital d’Europa [COM (2015) 192 final], en la qual es constata l’existència d’un canvi significatiu en les tecnologies i els mercats, i es proposa una reforma completa del marc de les comunicacions electròniques. Una part d’aquesta reforma normativa es duu a terme mitjançant la Directiva (UE) 2018/1808, que adapta l’ordenació de la comunicació audiovisual a la nova realitat del mercat, especialment al canvi de paradigma que ha suposat la irrupció de nous actors globals, com ara les plataformes OTT (serveis de comunicació audiovisual a petició) i les plataformes d’intercanvi de vídeo, exponents d’un nou model de consum audiovisual, sobretot entre la població més jove, però no només.

En efecte, avui, el visionat de programes i continguts audiovisuals és possible en qualsevol moment, en qualsevol lloc i a través de múltiples dispositius connectats a xarxes digitals. En aquest context, per bé que els serveis de comunicació audiovisual tradicionals segueixen representant un percentatge important del temps de visionat mitjà, la rellevància dels nous formats de continguts audiovisuals és indubtable. Uns i altres, tenen un fort impacte sobre els usuaris, en la mesura que els serveis de comunicació audiovisual són una eina molt potent a l’hora de transmetre valors, significats i identitats, i de contribuir a preservar la diversitat cultural i lingüística d’una societat. Així es desprèn de la mateixa definició de servei de comunicació audiovisual: “[…] un servei, tal com el defineixen els articles 56 i 57 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, la finalitat principal del qual, pròpia o d’una de les seves parts dissociables, consisteix en oferir programes al públic en general, sota la responsabilitat editorial d’un prestador de serveis de comunicació, amb l’objecte d’informar, entretenir o educar […]”(apartat i de la lletra a de l’article 1 de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual).

Situats en aquest context, es dedueix, fàcilment, com en aquest nou panorama audiovisual la transposició de la normativa de la Unió Europea no es pot deslligar de la problemàtica del consum de continguts audiovisuals en les llengües oficials de les comunitats autònomes (en endavant, citades com a llengües cooficials). Dit d’una altra manera, com s’ha estat alertant, especialment des dels sectors lingüístic i cultural, una llengua que no és present en el mon audiovisual resta condemnada a la seva marginalitat. Vegeu, en aquest sentit, les darreres dades publicades pel Butlletí d’informació sobre l’audiovisual a Catalunya (BIAC núm. 19), en què la presència del català en aquestes plataformes és gairebé nul·la: no arriba a l’1,5% en el cas d’Amazon Prime Video i no passa de l’1% a Netflix, Disney+ i HBO.[1]

El tractament de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat en l’Avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual
L’Avantprojecte de llei general de comunicació audiovisual (APL) va abordar la regulació de la dimensió lingüística i cultural en la difusió i producció de continguts audiovisuals originats a la Unió Europea, seguint el mateix patró que la llei que és avui vigent, la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (LGCA).[2] En efecte, si comparem la redacció dels apartats 2 i 3 de l’article 5 de la LGCA amb els articles 113, 114, 116 i 117 de l’APL[3], observem com el règim d’obligacions de quota i finançament d’obra audiovisual europea que afecta els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu (lineals i a petició), continua sense reservar cap percentatge específic i diferenciat per a les obres en llengües cooficials. Per posar un exemple de fàcil compressió, amb l’emissió i producció de pel·lícules en llengua castellana, aquests prestadors poden assolir, sense problema, el compliment de les obligacions que la norma els imposa. Des d’aquesta perspectiva, resulta evident que el text de la proposta d’APL no podia ser més decebedor.

I això, malgrat que la Directiva de serveis de comunicació audiovisual (Directiva 2010/13/UE) conté, arran de la modificació operada el 2018 (Directiva (UE) 2018/1808), una apel·lació expressa al respecte a la diversitat lingüística i cultural. En efecte, diu el considerant 61 que: “Qualsevol mesura adoptada pels Estats membres en virtut de la Directiva 2010/13/UE ha de respectar la llibertat d’expressió i informació i el pluralisme dels mitjans de comunicació, així com la diversitat cultural i lingüística, de conformitat amb la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals”.

En qualsevol cas, és oportú recordar que en el dret intern aquesta previsió no és nova. El preàmbul de la Constitució espanyola de 1978 proclama la voluntat de protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions; i, en concret, el seu article 3, després de determinar l’oficialitat del castellà a tot l’Estat i de les altres llengües a les seves respectives comunitats autònomes, d’acord amb els seus estatuts, diu en l’apartat 3 que la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

En aquest context, la reivindicació de la “quota lingüística” com a mesura correctora del desequilibri en la difusió i producció d’obra audiovisual europea ha situat el debat de la futura llei general de comunicació audiovisual en el centre de l’agenda política. I no només aquí sinó, també, en altres comunitats amb llengües cooficials (el País Basc i Galícia), en què les diferents institucions i entitats van presentar al·legacions al text provisional de l’APL, en un sentit molt similar a les que es van efectuar des de Catalunya, tant a nivell institucional com des de l’àmbit de les associacions per a la defensa de la llengua (singularment, per part de la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana i per la Plataforma per la Llengua).

Però la demanda d’aquesta quota mínima de difusió i producció en llengües cooficials va més enllà, al meu entendre, del debat sobre la diversitat cultural i lingüística. El sector audiovisual és una activitat estratègica des del punt de vista econòmic. Cal recordar que l’aprovació d’una nova Llei general de comunicació audiovisual es recull entre les mesures de l’Agenda España Digital 2025, presentada pel Govern el 24 de juliol de 2020, que pretén configurar Espanya com a centre d’atracció d’inversions i talent del sector audiovisual. La iniciativa s’integra, a més, en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència d’Espanya, com a part de les reformes i inversions programades per a dinamitzar el sector audiovisual a Espanya.

Per aquest motiu, expressions que avui són habituals com “blindar el català” (òbviament, situades en l’àmbit audiovisual) fan referència, també, a la necessitat d’impulsar un sector audiovisual que té un pes decisiu en l’economia catalana, i que en els darrers anys ha patit una davallada important, particularment com a conseqüència del procés de centralització de la producció audiovisual a l’entorn de la capital de l’Estat.

Les obligacions de quota i de finançament anticipat d’obra audiovisual europea
En el marc del que es coneix com a “quota lingüística”, s’inclouen dos conceptes de contingut diferent: d’una banda, la quota d’obra audiovisual europea i, de l’altra, el finançament anticipat d’obra audiovisual europea. Aquesta distinció no és menor i és justament en aquesta diferència –no sempre ben compresa– en la qual s’han situat les discrepàncies en la negociació del Projecte de llei general de comunicació audiovisual (PL) fins al darrer moment.

La quota d’obra audiovisual europea és el percentatge que els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu han de reservar per a l’emissió d’obra europea en la seva programació (lineal) o en el seu catàleg (a petició).

Mentre que el finançament anticipat d’obra audiovisual europea és la contribució que han de destinar, anualment, els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal o a petició, al finançament d’obra audiovisual europea. Aquesta contribució es realitza amb un percentatge dels ingressos meritats en l’exercici anterior conforme al seu compte d’explotació.

La primera s’anomena, habitualment, quota de difusió o emissió, i la segona, quota de producció o inversió. Però una i altra quota resten subjectes a règims jurídics diferents, principalment, perquè respecte de la quota de difusió regeix el “principi del país d’origen” mentre que en relació amb la quota d’inversió, justament, s’exceptua l’aplicació d’aquest principi.

En efecte, un dels principis claus de la Directiva 2010/13/UE, que es manté com a pedra angular de la nova regulació (Directiva (UE) 2018/1808), és el denominat “principi del país d’origen”, en virtut del qual els prestadors de serveis de comunicació audiovisual, amb caràcter general, només resten subjectes a l’ordenament jurídic i a la jurisdicció del seu Estat membre d’origen, malgrat que la seva programació es rebi o retransmeti en altres Estats membres de la Unió. Així es desprèn de l’apartat 1 de l’article 3 de la Directiva (UE) 2018/1808: “Els Estats membres garantiran la llibertat de recepció i no obstaculitzaran les retransmissions en el seu territori dels serveis de comunicació audiovisual procedents d’altres Estats membres per motius inherents a àmbits coordinats per la present Directiva”.

Ara bé, una de les excepcions al “principi del país d’origen” s’estableix precisament a propòsit del finançament anticipat d’obra audiovisual europea que regula l’apartat 2 de l’article 13 de la Directiva 2010/13/UE, en la redacció donada per la Directiva (UE) 2018/1808, i que recull el PL en l’apartat 1 de l’article 115, amb la literalitat següent: “Els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu lineal o a petició establerts a Espanya i que presten els seus serveis a Espanya i els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu o a petició establerts en un altre Estat membre de la Unió Europea que dirigeixen els seus serveis a Espanya estaran obligats a finançar anticipadament obra audiovisual europea”. Els percentatges concrets d’inversió i la manera com han de concretar-se es desenvolupen en els articles 116 i 117 següents.

De fet, aquesta excepció ja es desprèn de l’apartat 7 de l’article 3 del PL, que regula l’àmbit d’aplicació de la norma, el redactat del qual és idèntic respecte el de la segona formulació de l’APL (versió del 29 de juny de 2021: “El prestador del servei de comunicació audiovisual que estant establert en un altre Estat membre dirigeixi els seus serveis al mercat espanyol estarà obligat a complir amb el que estableix la Secció 3ª del Capítol III del Títol VI”). En aquesta versió, la darrera, s’inclou només la quota d’inversió. En canvi, el primer redactat de l’APL incorporava en la mateixa excepció, al meu entendre de manera errònia, tant la quota de difusió com la d’inversió, en incloure en la remissió del precepte, la totalitat del Capítol III del Títol VI (versió del 6 de novembre de 2020: “El prestador del servei de comunicació audiovisual que estant establert en un altre Estat membre dirigeixi els seus serveis al mercat espanyol estarà obligat a complir amb el que estableix el Capítol III del Títol VI”).

Per tant, l’APL en la seva segona formulació, ja apuntava de manera clara que només el finançament anticipat d’obra audiovisual europea (quota de producció o inversió) dels prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu incloses, aquí sí, les plataformes de serveis a petició que no tenen el seu domicili legal a l’Estat espanyol, pot subjectar-se a la normativa estatal.

Principals novetats i proposta de noves incorporacions en el tràmit parlamentari
Les novetats del PL en matèria de difusió i producció d’obra audiovisual europea són més aviat poques, tot i que d’acord amb la informació publicada les modificacions que, previsiblement, s’introduiran en el tràmit parlamentari semblen força més interessants, en particular, des de la perspectiva de la contribució financera en obra audiovisual europea en llengües cooficials.

Cal destacar la introducció d’obligacions específiques de subquota d’obra audiovisual europea en llengües cooficials (textualment, “en alguna de les llengües oficials de les Comunitats Autònomes”) en el servei de comunicació audiovisual televisiu lineal –tot i que s’estableixen, únicament, per al servei públic de comunicació audiovisual d’àmbit estatal– i per als serveis de comunicació audiovisual a petició que ofereixin els prestadors subjectes a l’àmbit d’aplicació del PL. És a dir, en aquest últim cas (els serveis a petició) aquestes obligacions de subquota es limiten a les plataformes establertes a Espanya, com ara, Filmin o Movistar+. Així es desprèn dels articles 113 i 114 del PL.

Pel que fa al finançament anticipat d’obra audiovisual europea, la proposta segueix sense establir cap obligació específica per a la inversió en llengües cooficials. L’única diferència significativa respecte de la llei encara vigent és que, en virtut del que estableix l’article 115 del PL, els prestadors establerts en un altre Estat membre que dirigeixin els seus serveis al mercat espanyol hauran de contribuir al finançament anticipat d’obra audiovisual europea. I això inclou, plataformes com Amazon Prime Video, Netflix o Disney+ que fins ara restaven al marge d’aquesta contribució financera.

Ara bé, segons es desprèn de les notes de premsa fetes públiques pels equips negociadors de la norma, és en aquesta quota d’inversió o producció (article 117 del PL) en la qual, previsiblement, s’introduirà una “subquota” específica destinada a les llengües cooficials. L’acord assolit en el marc de la negociació dels pressupostos de l’Estat sembla apuntar que els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu, lineal o a petició, hauran d’invertir el cinc per cent dels seus ingressos computables al finançament d’obra audiovisual europea. D’aquest percentatge, el setanta per cent haurà d’estar destinat a la llengua oficial de l’Estat o a alguna de les llengües oficials a les comunitats autònomes, i el quinze per cent d’aquest setanta per cent a les llengües cooficials. D’acord amb la mateixa informació, està previst que la norma estableixi un fons de doblatge i subtitulat ja produït que les plataformes hauran d’incorporar en el seus catàlegs.

Aquesta contribució financera del cinc per cent podia haver estat, certament, més ambiciosa i situar-se en un deu o dotze per cent, com en altres països europeus del nostre entorn –és el cas de França, Àustria o Itàlia–, que plantegen percentatges superiors. És evident que la “subquota” s’estableix sobre la base del percentatge de quota (o d’altra subquota) i, per tant, la xifra del primer, òbviament, afecta el segon. Això no obstant, cal reconèixer i posar en valor que per primera vegada s’introduiran en la norma audiovisual bàsica unes quotes específiques per a llengües cooficials. Un escenari regulatori que, tot i que en un estadi molt inicial (en veurem els resultats en un termini mitjà) corregeix la manca de presència d’aquestes llengües i millora, sensiblement, la proposta inicial, ara més respectuosa amb la diversitat cultural i lingüística de l’Estat. Caldrà seguir amb detall l’abast de les modificacions que s’introdueixin en el tràmit parlamentari, i estar atents a la redacció definitiva de la llei.

Carme Fita i Caba
Cap de l’Àrea Jurídica del Consell de l’Audiovisual de Catalunya

---

[1] https://www.cac.cat/sites/default/files/2021-09/BIAC_19_ca.pdf

[2] https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2010-5292

[3] https://portal.mineco.gob.es/RecursosArticulo/mineco/ministerio/participacion_publica/audiencia/ficheros/210628-APL-Com-Audiovisual-2.pdf