El passat 14 de gener de 2021, la Comissió Europea publicava una comunicació on feia palès el seu posicionament sobre la protecció legal de les minories lingüístiques a Europa. Fonamentava el seu posicionament en tres premisses bàsiques, barreja d’arguments jurídics i polítics:

a) L’article 21 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea prohibeix qualsevol discriminació basada en la llengua (entre altres discriminacions).

b) L’article 22 de la Carta de la Comissió afirma que la Unió respecta la diversitat cultural, religiosa i lingüística.

c) La Carta de Drets Fonamentals no atorga competències jurídiques per legislar sobre la protecció de les minories lingüístiques i la Unió Europea no te competències legislatives en aquesta matèria.

En resum, malgrat la retòrica bensonant de respecte i no discriminació prevista a la Carta de Drets Fonamentals de la UE, la Comissió considera que no té competències i, per tant, no pot anar més enllà de l’statu quo actual.

Quin és, però, l’statu quo actual? Per què es pronuncia la Comissió Europea sobre minories lingüístiques a través d’una comunicació? Per respondre aquestes preguntes, cal remuntar-nos a l’any 2013, on comença un viacrucis polític i legal encara sense fi.

Cronologia dels fets

Al juliol de 2013, la Federació per a les Minories Nacionals d’Europa (FUEN) registrava la iniciativa ciutadana Minority Safepack. Un milió de signatures per a la diversitat a Europa, en la qual proposava a la Comissió Europea l’adopció d’un paquet de mesures legislatives per a la protecció de les minories lingüístiques a Europa. Per materialitzar aquest objectiu, la FUEN feia servir un nou instrument europeu de democràcia directa de participació ciutadana aprovat el 2012 –la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE). Amb aquest mecanisme, si s’aconsegueixen més d’un milió de signatures de set estats membres de la UE, la Comissió Europea ha d’escoltar la ciutadania i donar resposta a la petició ciutadana proposada.

La resposta de la Comissió Europea suposava una frenada en sec a la ICE de la FUEN. El 13 de setembre de 2013, la Comissió en rebutjava el registre amb l’argumentari jurídic de capçalera: “la Comissió considera que no hi ha base jurídica als Tractats que permetin presentar un seguit de mesures, tal com demana el Minority Safepack”. Tancava així la porta a qualsevol acció de suport en matèria de minories lingüístiques a Europa.

Resulta paradoxal que dos dies abans, l’11 de setembre del 2013, una altra de les institucions de la UE –el Parlament Europeu– aprovava per una grandíssima majoria parlamentària molt poc usual (92 % del Ple del Parlament) la Resolució sobre Llengües en perill i diversitat lingüística a Europa, que demanava a la Comissió “accions concretes per a la promoció de les llengües en perill de la UE”.

Davant la negativa de la Comissió Europea a enregistrar la ICE, la FUEN decidia portar el cas davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. En la sentència T-646/13, del 3 de febrer de 2017, el Tribunal anul·lava la decisió de la Comissió Europea i feia que la Comissió hagués d’acceptar el registre del Minority Safepack. Al març del 2017, la Comissió n’acceptava el registre. Una primera victòria legal, tot i que parcial, de la FUEN.

Començava, per tant, la recollida de signatures per part de la FUEN. Abans del 3 d’abril de 2018, s’havia d’assolir la fita de més d’un milió de signatures de set estats membres. Ho aconseguien en el termini establert: es validaven 1.123.422 peticions de suport d’onze estats membres i assolien el llindar necessari per continuar amb el procediment.

Davant aquesta dada, la Comissió es reunia amb els organitzadors el 5 de febrer de 2020, tal com estableix el procediment, i el 15 d’octubre de 2020 la FUEN presentava el paquet de propostes concret davant el Parlament Europeu. El Minority Safepack feia nou propostes concretes a la Comissió Europea:

1. L’adopció d’unes recomanacions de la UE per a la protecció i la promoció de la diversitat lingüística i cultural.

2. Un programa de finançament específic per a les comunitats lingüístiques minoritàries.

3. La creació d’un centre per a la diversitat lingüística.

4. Incloure la protecció de les minories nacionals i la promoció de la diversitat lingüística i cultural en els objectius dels fons de desenvolupament regional de la UE.

5. La promoció de la recerca sobre el valor afegit de les minories per a les societats i per a Europa.

6. Treballar per a la igualtat de les minories sense nació com la minoria gitana.

7. Una única llei europea de drets d’autor, perquè els serveis estiguin disponibles en la llengua materna.

8. Llibertat de servei i de recepció de contingut audiovisual en regions minoritàries.

9. Assegurar el suport regional (i estatal) per a les cultures minoritàries, el mitjans de comunicació i la conservació del patrimoni cultural.

En la sessió plenària del 14 de desembre de 2020, el Parlament Europeu donava suport a la iniciativa amb més del 75 % a favor –524 dels 694 eurodiputats– i adoptava la Resolució 2020/2846(RSP), de 17 de desembre de 2020, a favor de la iniciativa.

Era el torn de la Comissió Europea, que havia de pronunciar-se sobre quines mesures duria a terme per donar compliment a la iniciativa. El 14 de gener de 2021 emetia una Comunicació [C(2021) 171 final] en què tornava a rebutjar la creació d’un marc legislatiu específic per a la protecció de les minories lingüístiques i nacionals, amb un argumentari triple:

· Existeixen ja mecanismes com ara el Consell d’Europa, la Carta europea de llengües regionals o minoritàries o el Centre Europeu de Llengües Modernes de Graz, amb els quals col·labora. Amb la idea implícita que no cal fer res més.

· Els programes europeus estan oberts a totes les llengües.

· La Comissió Europea no té competències legislatives en matèria de promoció de minories lingüístiques.

Si analitzem la primera (2013) i la segona resposta (2021) de la Comissió Europea, observem que l’única cosa que canvia és que mentre que en la primera simplement rebutjava qualsevol acció específica per a les minories lingüístiques, en la segona es veu obligada –pel Tribunal de Justícia de la UE– a donar un argumentari més extens i justificat a la negativa.

Les reaccions per part d’associacions, ciutadans, ONG, regions europees i fins i tot europarlamentaris al segon rebuig de la Comissió Europea era immediates: un grup de 79 eurodiputats adreçaven una carta a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Layen, perquè reconsiderés el posicionament, la qual responia fent referència a la Comunicació de 2021 i amb la mateixa cantarella de sempre “la Comissió considera que en aquests moments no cal cap marc legal nou”.

Davant la negativa doble, reiterada per la mateixa presidenta de la Comissió Europea, negativa triple per tant, la FUEN tornava a adreçar-se al Tribunal de Justícia de la UE i presentava, el 24 de març de 2021, un nou recurs [Cas T-158/21], en el qual demanava l’anul·lació de la Comunicació de la Comissió C(2021) 171 final.

Gairebé deu anys des que començava un autèntic viacrucis polític i legal per a la defensa de les minories lingüístiques a Europa. Un periple que té unes conseqüències clares i nefastes: l’afebliment, encara més profund, d’unes comunitats lingüístiques ja afeblides per una conceptualització europea del multilingüisme neoliberal, malgrat les cantarelles de respecte i de no discriminació que preconitza Europa, amb el logo “Units en la diversitat” com a màxim exponent. De quina diversitat, doncs, parlem? Del conjunt de les llengües oficials de la UE només? Caldrà fer un seguiment i analitzar de què parlem quan parlem de multilingüisme a Europa.

Vicent Climent-Ferrando
Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme-Universitat Pompeu Fabra