L’Argentina és una nació que s’imagina a si mateixa com a monolingüe. Això no és pas casualitat. És el fruit de polítiques lingüístiques orientades al silenciament de llengües diferents del castellà i a l’esborrament de la memòria col·lectiva a través d’un relat històric construït i transmès particularment a través del sistema escolar. En aquest relat, la població indígena se situa en un passat remot, prenacional, la presència de la qual es va anar difuminant en processos de mestissatge i de “civilització”. Recentment, en el marc de la pandèmia generada per la COVID-19, el Ministeri d’Educació va publicar uns materials en els quals explicava a nenes i nens de nivell primari com “eren” les cases dels maputxes i com “vivien”, sense esmentar que més de 100.000 persones que habiten l’Argentina es reconeixen a si mateixos com a maputxes.

Enfront d’aquest relat, n’hi ha uns altres. Una iniciativa que va buscar impactar en aquest sentit va ser liderada pel “Teixit de Professionals Indígenes”, que van recollir signatures per a exigir la incorporació d’una pregunta lingüística en el pròxim cens nacional previst per a aquest any 2022. Si bé es va fer una àmplia campanya perquè apleguessin signatures que avalessin aquesta demanda, fins al moment no compta amb el suport de l’organisme encarregat dels estudis censals (INDEC). Segons les seves impulsores, es tracta d’una acció més de violació de drets lingüístics.

Els drets lingüístics de la població originària de l’Argentina s’emmarquen, d’una banda, en la Constitució Nacional, en la reforma de 1994 esmenta, a l’article 75, incís 17, que entre les atribucions del Congrés Nacional està el:

“Reconèixer la preexistència ètnica i cultural dels pobles indígenes argentins; garantir el respecte a la seva identitat i el dret a una educació bilingüe i intercultural; reconèixer la personalitat jurídica de les seves comunitats, i la possessió i propietat comunitàries de les terres que tradicionalment ocupen; regular el lliurament d’altres aptes i suficients per al desenvolupament humà, i cap d’elles serà alienable, transmissible ni susceptible de gravàmens o embargaments.

El nou marc implica assegurar la participació dels pobles en la gestió referida als seus recursos naturals i altres interessos que els afectin. Les províncies poden exercir concurrentment aquestes atribucions” [traducció pròpia].

D’altra banda, el compromís argentí de respectar aquests drets deriva de la ratificació del Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball sobre pobles indígenes i tribals en països independents, així com la signatura de la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes, la Declaració americana sobre els drets dels pobles indígenes i el Conveni sobre la diversitat biològica de Nacions Unides.

Les constitucions de les províncies argentines, així com diversa normativa nacional i provincial, reconeixen els drets dels pobles indígenes, especialment en el terreny de l’educació. Per exemple, la Llei d’Educació Nacional –Llei 26.206– (i una important normativa provincial concomitant), reconeix el dret dels pobles indígenes a l’Educació Intercultural Bilingüe (EIB). Aquest reconeixement es concreta en l’establiment d’una modalitat educativa específica per als pobles indígenes que s’orienta a garantir:

“el dret constitucional dels pobles indígenes, conforme a l’art. 75 inc. 17 de la Constitució Nacional, a rebre una educació que contribueixi a preservar i enfortir les seves pautes culturals, la seva llengua, la seva cosmovisió i identitat ètnica; a exercir-se activament en un món multicultural i a millorar la seva qualitat de vida.

Així mateix, l’Educació Intercultural Bilingüe promou un diàleg mútuament enriquidor de coneixements i valors entre els pobles indígenes i poblacions ètnicament, lingüísticament i culturalment diferents, i propicia el reconeixement i el respecte cap a aquestes diferències” (art. 52). [traducció pròpia]

Si bé diferents estats provincials recuperen el contingut d’aquest article, fins al moment la concreció de la modalitat EIB no sembla haver avançat en el desenvolupament d’una proposta educativa bilingüe efectiva, que garanteixi els drets que estableix la normativa. Les propostes d’educació lingüística per a la població indígena resten estancades des de fa diverses dècades en un format que es caracteritza per la presència d’educadors indígenes (amb major o menor grau de formació professional) que exerceixen com a “traductors” d’educadors “blancs”.

Aquest treball de “traducció” es concreta a les aules en mediacions diverses, des de les purament lingüístiques –exercint d’intèrprets del que els docents no indígenes diuen en castellà, fins i tot en el treball de vinculació amb les famílies, especialment en el seguiment de les i els estudiants que no assisteixen, o assisteixen de forma interrompuda als centres escolars. Aquests formats docents (un que dirigeix la classe en castellà i l’altra que l’assisteix lingüísticament quan hi ha un problema), així com el lloc subsidiari que se li atorga a l’educador indígena en les diverses instàncies de la vida institucional, reprodueixen la discriminació entre llengües i entre grups vigents a l’escola, i no fan possible l’ús ni l’aprenentatge de la llengua indígena, ni el desenvolupament de competències bilingües interculturals.

Des de l’any 2010, el nostre equip de recerca fa un seguiment de la formació de docents indígenes i de la seva inserció a les escoles públiques de la Província del Chaco, pionera quant al reconeixement dels drets de la població indígena en general, i dels drets lingüístics en particular. En aquesta província, les llengües Moqoit, Qom i Wichi són cooficials amb el castellà. Segons les nostres recerques, la implementació de propostes educatives bilingües per a la infantesa i la joventut indígena es veu entorpida per la falta d’una concreció de la normativa educativa pel que fa a l’EIB a les escoles públiques. Específicament, no hi ha directrius clares sobre algunes qüestions crucials, perquè aquest tipus d’educació pugui implementar-se, a saber: a) no existeix un criteri oficial sobre quines són les característiques que ha de reunir un centre educatiu perquè es consideri part de la modalitat EIB; b) no es compta amb un reglament que prioritzi la formació específica per a l’educació intercultural bilingüe ni les competències lingüístiques en les llengües nadiues per a l’accés a les places en les escoles a les quals assisteix la població indígena; c) no està previst el disseny de projectes institucionals bilingües i interculturals que especifiquin objectius educatius i lingüístics, que permetin planificar l’ensenyament-aprenentatge en aquest sentit i que organitzin els recursos humans necessaris per al seu compliment.

En la majoria dels casos, a les escoles amb població indígena, l’ús de les llengües indígenes forma part d’experiències particulars que són excepcionals, el desenvolupament i el sosteniment de les quals depèn de l’equip directiu a càrrec dels centres educatius. Això produeix una gran inestabilitat dels projectes educatius bilingües, ja que tant els equips directius com els recursos humans bilingües van canviant constantment. La falta de directives concretes sobre què és i com hauria de ser l’educació bilingüe intercultural deixa la seva definició en mans d’actors locals. Cal recordar, per exemple, que “oficialment” la definició d’escoles bilingües interculturals es basa en el percentatge de població indígena que concorre a aquests establiments; és a dir, una escola és considerada EIB quan la població que s’identifica com a indígena és majoritària, sense tenir en compte si el centre educatiu desenvolupa un projecte educatiu bilingüe intercultural, compta amb recursos humans bilingües o si les llengües nadiues tenen un lloc en l’ensenyament o són objecte d’aprenentatge.

Enfront d’aquesta realitat, els pobles indígenes del Chaco van iniciar un conjunt d’accions polítiques encaminades a desplegar i proposar al Parlament chaqueño una iniciativa legislativa que els donés un lloc efectiu en el disseny de les propostes educatives. A través de diverses instàncies de consulta i participació, es va presentar un projecte legislatiu que va estar acompanyat per una “Comissió de Seguiment de la Llei” formada per referents indígenes triats en assemblea. També es van realitzar nombrosos tallers comunitaris i consultes populars que van anar desenvolupant propostes per l’articulat d’una Llei indígena per a l’educació bilingüe intercultural.

L’any 2014, a través de mobilitzacions populars, talls de ruta, i fins i tot encadenant-se a l’edifici del Congrés, es va aconseguir que el Congrés chaqueño sancionés la Llei 7446 d’Educació Pública de Gestió Comunitària Bilingüe Intercultural Indígena (ara Llei 2232-W). Aquesta Llei és d’extrema originalitat a l’Argentina i implica un canvi en les polítiques educatives i lingüístiques. D’una banda, perquè es tracta d’un marc normatiu que transcendeix el que es preveu per la legislació vigent nacional respecte a l’EIB com a modalitat del sistema educatiu; per un altre, perquè atorga als pobles indígenes drets sobre la gestió dels models educatius.

La Llei estableix, entre altres coses, el dret al Consell Comunitari Indígena de gestionar i organitzar el projecte educatiu, triar el personal directiu, i proposar el 50% del personal docent, designar pedagogs indígenes o savis de la comunitat amb coneixement de la llengua i la cosmovisió, així com elaborar el projecte educatiu en bilingüe intercultural. També s’estableix, entre les obligacions d’aquest Consell, la d'”elaborar el projecte educatiu d’acord amb la seva cosmovisió”.

Els gremis docents de la Província del Chaco continuen resistint-se a aquesta Llei, ja que la consideren “inconstitucional” perquè la selecció de docents recorre camins diversos al que estableix la normativa i atorga, com s’ha dit, la potestat de l’elecció dels directius, part dels docents i del personal administratiu als consells comunitaris indígenes. No obstant això, fins al moment, aquests reclams no han estat considerats a nivell jurídic. La Llei també compta amb el rebuig de molts docents no indígenes que temen que, d’avançar l’aplicació d’aquesta Llei, ells puguin perdre les seves possibilitats d’aconseguir una plaça a les escoles amb població indígena, les quals, per estar localitzades en zones de difícil accés, paguen salaris molt superiors als de les escoles situades en zones urbanes o periurbanes.

Si bé encara són pocs els centres educatius que han optat per aquesta mena d’escoles, pot considerar-se un avanç en el terreny del reconeixement dels drets lingüístics de la població indígena. Per a les comunitats indígenes, no obstant això, és l’inici d’un llarg recorregut que va fer un gir l’any 2010 amb la declaració d’oficialitat de les seves llengües a la província. Des de llavors, diverses normatives s’han desenvolupat per a anar avançant també en altres terrenys, com són la justícia, la salut, l’administració pública, etc.

Un fet important, en aquest sentit, va ser la resolució del Superior Tribunal de Justícia de la província de Chaco (Resolució 1859/2015) mitjançant la qual es crea el Registre Especial de Traductors i Intèrprets de Llengües Indígenes per a la Justícia. Aquesta resolució habilita la incorporació de personal indígena en els procediments judicials. A causa de la falta de formació específica per aquesta feina, la resolució estableix la contractació de personal idoni. Aquesta incorporació, segons s’esmenta en la citada resolució, es fa a l’espera d’una capacitació professional específica. La resolució esmenta a la Llei 7.516 que “Autoritza la creació de la carrera de Traductor-Intèrpret de Llengües Indígenes” [traducció pròpia], de 2014, adreçada a la formació de traductors-intèrprets per a la justícia. Fins al moment, aquesta Llei no s’ha implementat i la carrera encara no s’ha creat. Tanmateix, paral·lelament, l’any 2018 es va crear la carrera de Tècnic Superior en Interpretació en Llengües Indígenes, que forma professionals que puguin emprar les llengües indígenes en diferents organismes públics i privats, així com exercir treballs d’interpretació en la combinació espanyol-moqoit/qom/wichi. El perfil del graduat d’aquest grau preveu una àmplia sèrie de competències, entre les quals es troben la interpretació, la traducció, la mediació intercultural, l’ús d’eines tecnològiques, la producció lexicogràfica i terminològica i la participació en projectes de recerca i planificació lingüística. Durant l’any 2021, es van diplomar els primers graduats.

Aquestes notes escrites des del Chaco mostren algunes relacions entre drets lingüístics i població indígena a l’Argentina. Per breus, han deixat d’esmentar un problema fonamental: que la lluita pels drets lingüístics no pot deslligar-se de la lluita pel territori. Quan parlo d’aquestes coses hi ha sempre alguna persona indígena que em fa les mateixes preguntes: es pot destriar la llengua del territori? Com podem defensar les llengües indígenes si cada dia ens roben el territori on parlar i transmetre aquestes llengües, això té sentit? Aquesta concepció de llengua vinculada al territori material i simbòlic indígena és essencial per entendre que el sentit de la lluita pels drets lingüístics és, en definitiva, part d’una lluita per la vida.

 

Virginia Unamuno
Centro de Estudios del Lenguaje en Sociedad (CELES)
Universidad Nacional de San Martín / CONICET