El 25 de gener d’aquest any va desaparèixer un gran amic dels catalans, Jean-Claude Corbeil, principal artífex de la política lingüística quebequesa contemporània i lingüista eminent, especialment en el camp lexicogràfic i terminològic.[1] El seu traspàs ha estat objecte, lògicament, d’un gran nombre de reconeixements a Quebec mateix.[2] Els articles necrològics del diari quebequès de referència, Le Devoir, el qualifiquen de gran savi modest i infatigable al servei de la societat, generós, equànime i optimista; edificador i “desanglicitzador” del francès del Quebec, impulsor de les dues grans lleis lingüístiques de 1974 i 1977, i artífex principal de la francesització o francisation –l’adopció del francès en el món del treball. Diversos d’aquests articles destaquen, a més, l’especial vinculació que va tenir amb la política lingüística catalana.

És cert que aquest desenllaç era previsible a causa de la seva edat avançada, però no per això resulta menys lamentable per a tots aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo i de poder compartir la seva expertesa i la seva amistat personal. Agraeixo a la Revista de Llengua i Dret que ofereixi la possibilitat de deixar constància del reconeixement que li devem i m’excuso si en aquestes notes, al cap de tants d’anys, oblido algun aspecte rellevant de la relació que va tenir amb Catalunya.

La simpatia recíproca entre Catalunya i el Quebec: els primers contactes

L’interès pel procés de reafirmació lingüística, cultural i nacional del Quebec a partir de l’anomenada révolution tranquille dels anys 1960 era present en la nostra societat ben abans de la recuperació de l’autogovern amb l’Estatut de 1979, però certament es va fer molt més visible a partir d’aquell moment, sobretot a l’hora d’abordar la definició del nou marc d’oficialitat del català i la nova política lingüística. La Charte de la langue française (1977) –elaborada mentre Jean-Claude Corbeil era el director de l’Office de la langue française (1971-1978)— va ser un dels referents principals en la gestació de la Llei de normalització lingüística de 1983: el mateix president del Conseil de la Langue Française del Quebec, Michel Plourde, havia estat convidat, mentre s’elaborava la llei catalana, a fer una de les conferències referencials del cicle Ordenació legal del plurilingüisme als estats contemporanis.[3]

Els contactes de la Direcció General de Política Lingüística, que encapçalava Aina Moll, amb l’Office de la langue française del Quebec s’inicien en aquell moment, com posa de manifest la publicació el 1984, en el procés d’organització del que seria el Centre de Terminologia TERMCAT, de la versió catalana de l’obra quebequesa Metodologia de la recerca terminològica, de Pierre Auger i Louis-Jean Rousseau, a cura de Maria Teresa Cabré, a qui la Direcció General va tenir l’encert d’encarregar la coordinació del projecte terminològic català.

Ara bé, en aquell context, el primer contacte personal que recordo amb Jean-Claude Corbeil va ser arran de les jornades “Quebec-Catalunya: dues nacions, dos models culturals”, que van tenir lloc el mes de juny de 1985, com a col·laboració entre el Centre International de Recherche sur le Bilinguisme de la Universitat de Laval i l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de Barcelona, coordinades per Gaëtan Tremblay i Manuel Parés i Maicas, aleshores un dels acadèmics més actius en la promoció dels contactes entre catalans i quebequesos.[4]

En aquella jornada, la intervenció de Jean-Claude Corbeil –“La politique linguistique québécoise: une fugue perpetuelle à trois voix”[5]— ens va impressionar vivament als membres de la Direcció General de Política Lingüística, per la seva capacitat d’identificar i sintetitzar els aspectes crucials de les dinàmiques sociopolítiques de la llengua. La relectura d’aquell text des de la perspectiva catalana actual confirma la seva lucidesa. En síntesi, Corbeil hi argumenta que la política lingüística és el resultat de la interacció constant de tres grans agents (que s’entrellacen com les tres veus d’una fuga musical): la veu social, que és sens dubte la principal i la que condiciona totes les altres; la veu legislativa, que s’inscriu en la dinàmica social (una llei no desencadena el procés de canvi sociolingüístic, sinó que el canalitza), i la veu judicial, que delimita l’efectivitat de les lleis amb la interpretació que en fan els tribunals, com prou veiem en el nostre context actual. Aquell text subratllava també l’atenció que mereixen l’evolució demogràfica i la presència normal de la llengua en el món del treball i l’economia –que van ser dos àmbits fonamentals de la política lingüística quebequesa i encara no han trobat entre nosaltres un enfocament satisfactori. Poc després, la intervenció qualificada de representants quebequesos es faria ben evident en diverses àrees del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986).

El desplegament de les relacions de cooperació

Des d’aquell moment, els contactes i les relacions entre Jean-Claude Corbeil i la Direcció General de Política Lingüística s’intensifiquen ràpidament i culminen en l’estada d’exploració de la política lingüística i terminològica que vam fer al Quebec Maria Teresa Cabré i jo el setembre de 1987, organitzada personalment per Jean-Claude Corbeil en col·laboració amb la nostra Direcció General.[6] Conservo encara el quadern de notes i un recull documental d’aquella intensa sèrie de contactes, que van ser decisius per a l’enfocament posterior de la planificació lingüística i terminològica de Catalunya.

Una sèrie molt completa d’entrevistes en profunditat amb els protagonistes principals de la política lingüística i terminològica del Quebec ens va permetre analitzar amb detall les afinitats i les diferències entre els nostres respectius processos de normalització lingüística i aménagement linguistique. Mentre nosaltres apreciàvem la capacitat quebequesa de regular el funcionament lingüístic de les empreses en el procés de francisation, els interlocutors quebequesos valoraven les accions de sensibilització i persuasió de les campanyes fetes a Catalunya –com la de la Norma, amb el lema “El català, cosa de tots”. En l’àmbit terminològic, l’estreta relació existent al Quebec entre l’extensió de l’ús de la llengua i l’elaboració i normalització dels termes va servir per complementar, en el model català, l’aproximació teòrica d’Eugen Wüster a l’Escola de Viena, amb la qual en aquell temps també havíem entrat en contacte, amb una estada semblant de M. Teresa Cabré al centre vienès Infoterm, de la UNESCO. El fet que poc abans s’hagués desenvolupat al Quebec la terminologia dels esports, arran dels Jocs Olímpics de Mont-real (1976), va ser també una experiència altament il·lustrativa per al treball que representava la convocatòria a Barcelona dels Jocs de 1992.

Una mostra més de l’efectivitat d’aquella visita exploratòria va ser la creació l’any 1987 a la Generalitat de Catalunya del Cos Especial de Titulats Superiors de Planificació Lingüística i l’organització paral·lela –entre M. Teresa Cabré, Albert Bastardas i jo— del Màster de Planificació i Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, que va acompanyar al llarg de diverses edicions el desplegament de la xarxa de serveis lingüístics, de caràcter territorial –que seria l’origen de l’actual Consorci per a la Normalització Lingüística— i sectorial (a les grans organitzacions universitàries, empresarials, sindicals o esportives).

Altres contactes i jornades van refermar aquell seguit d’intercanvis, com per exemple l’estada de Lluïsa Bruch i Júlia Plaza al Quebec la primavera de 1990, de la qual sorgiria el seu informe La política lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial (Institut de Sociolingüística Catalana, 1992). La Direcció General i el Consorci per a la Normalització Lingüística van difondre des d’aquells anys una adaptació dels plans de francisation quebequesos a la realitat catalana: el programa tipus –més endavant elaborat i difós amb el nom d’Indexplà—,[7] que permetia analitzar les necessitats i dissenyar el procés gradual d’adaptació del funcionament lingüístic d’una organització.

El pròleg de Jean-Claude Corbeil a l’obra La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions, de M. Teresa Cabré,[8] refermava l’estreta relació que s’havia establert durant aquella etapa, i l’any 1994, quan Pierre Martel i Jacques Maurais van promoure una miscel·lània d’homenatge a Corbeil al núm. 8 de la revista Canadiana Romanica, les col·laboracions catalanes que s’hi aplegaven –de Miquel Reniu,[9] Isidor Marí,[10] Aina Moll,[11] Albert Bastardas,[12] Teresa Cabré[13] i Antoni Milian[14]– eren un bon testimoni de la xarxa de relacions que s’havia desplegat.

Val a dir que la disponibilitat de Jean-Claude Corbeil el feia accessible des de moltes sol·licituds, també locals: l’any 1996, per exemple, va col·laborar al número de març de la Revista del Centre de Lectura de Reus amb un treball titulat “Pot ser eficaç una política de normalització lingüística?”.[15]

Uns anys després, els dies 4-6 d’octubre de 1999, Jean-Claude Corbeil participaria en el Col·loqui Internacional sobre Polítiques i Legislacions Lingüístiques Comparades, fruit de la cooperació cultural i lingüística entre la Generalitat de Catalunya i el Govern del Quebec.[16] Les conclusions, subscrites per Jean-Claude Corbeil –en aquell moment viceministre associat responsable de l’aplicació de la política lingüística del Quebec— i el director general de Política Lingüística d’aleshores, Lluís Jou, destacaven els punts següents, ben vigents encara:

1. La legislació és un marc imprescindible per impulsar una política lingüística. La majoria dels països amb més d’una llengua han arribat a la mateixa conclusió: el lliure mercat de les llengües sempre juga a favor de la més forta i l’única solució és intervenir políticament i legislativament.

2. Només amb governs convençuts que el suport a la llengua pròpia és imprescindible per garantir-ne la continuïtat és possible aplicar polítiques lingüístiques que permetin equiparar una llengua feble a una de més forta.

El lloc de referent que Jean-Claude Corbeil s’havia guanyat en el context català explica que uns anys més endavant fos convidat a fer una intervenció introductòria en el taller núm. 1 –sobre les legislacions lingüístiques i la seva aplicació— del Congrés mundial sobre polítiques lingüístiques de Linguapax (Barcelona, 16-20 d’abril de 2002), en què van participar centenars d’especialistes.[17] El text de Corbeil, tot i ser sintètic, conté aspectes encara interessants entorn de la concurrència de llengües en una mateixa societat, aguditzada pel procés de mundialització, com ara la identificació de cinc àrees d’intervenció primordials: la família i l’entorn social i comunitari, l’escola i el procés d’escolarització, la gestió de l’Estat (la llengua del poder polític), l’activitat econòmica (la llengua del poder econòmic) i l’activitat tecnològica i científica (la llengua del poder científic).[18]

Jean-Claude Corbeil va ser també membre del Consell Assessor de Linguapax[19] i del Consell Científic de Linguamón-Casa de les Llengües.[20] Una de les darreres ocasions en què recordo haver coincidit amb ell va ser precisament arran de la conferència “La francesització i la internacionalització de l’economia quebequesa, dos objectius compatibles”, impartida el 3 de desembre de 2007 en un cicle que vam organitzar des de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC. És especialment emotiu veure avui el vídeo d’aquella sessió.[21]

Tant de bo sorgís la iniciativa de recollir i publicar –preferiblement en línia, perquè siguin d’accés general— les aportacions que va fer Corbeil a la política lingüística catalana, que probablement van més enllà de les que ara he sabut recordar i ressenyar. Jean-Claude Corbeil es mereix una mostra així de reconeixement i gratitud.

Isidor Marí
Sociolingüista

---

[1] A més de ser l’iniciador del treball terminològic sistemàtic, que ha culminat amb la gran Banque de Terminologie du Québec, el seu diccionari per la imatge Le Visuel ha estat traduït a 35 llengües.

[2] Els seus col·legues de la Universitat de Sherbrooke li han dedicat un espai com a homenatge pòstum, on es poden trobar els detalls de la seva vida i la seva obra. Ell mateix va resumir la seva trajectòria al llibre L’embarras des langues. Origine, conception et évolution de la politique linguistique québécoise. Québec-Amérique, 2007.

[3] Publicades amb aquest títol pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya l’any 1983.

[4] Les actes es van publicar uns anys després: Parés i Maicas, Manuel, i Tremblay, Gaetan (eds.).(1988). Catalunya, Quebec: dues nacions, dos models culturals. Generalitat de Catalunya.

[5] Es pot consultar en línia al web d’homenatge a Corbeil que havíem esmentat abans.

[6] Corbeil era aleshores, des del 1980, secretari general del CIRELFA (Conseil international de recherche et d’étude en linguistique fondamentale et appliquée), organisme encarregat de les relacions lingüístiques internacionals.

[7] Vegeu Mataix, Toni; Urgell, Jaume; Solé Camardons, Joan; Duarte, Alfons.(1996). Indexplà: programa de seguiment i avaluació de plans i acords de gestió lingüística per a les organitzacions. Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística, 5, pp. 19-24.

[8] Cabré, Teresa. (1992). La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions. Empúries.

[9] “Catalunya, Quebec: polítiques lingüístiques amb objectius comparables”.

[10] “La planificació lingüística a Catalunya: cap a un Pla General de Normalització Lingüística”.

[11] “L’aménagement linguistique aux Îles Baléares”.

[12] “Catalans et immigrés hispanophones en Catalogne: le changement de la langue des intercommunications”.

[13] “Autour de la norme lexicale”.

[14] “Les droits linguistiques dans le cadre de l’enseignement: survol de droit comparé et de droit international”.

[15] Consultable en línia en la seva versió francesa: Une politique de normalisation linguistique peut-elle être efficace?

[16] Podeu veure el resum que va fer d’aquell col·loqui Mònica Pereña a la Revista de Llengua i Dret (núm. 32, desembre de 1999).

Les actes es van publicar posteriorment: Catalunya-Québec. Legislació i polítiques lingüístiques. Actes del Col·loqui Internacional sobre Polítiques Lingüístiques Comparades. Barcelona, 4, 5 i 6 d’octubre de 1999. Generalitat de Catalunya: Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana. Documents de treball, 13 (2000).

[17] Vegeu una informació ben completa sobre aquest congrés

[18] Podeu consultar-lo a l’adreça següent: Atelier no 1: Les législations linguistiques et leur application

Exposé d’introduction de Jean-Claude Corbeil

[19] Vegeu Presentació de Linguapax

[20] Vegeu-ne les memòries a partir del 2006.

[21] El trobareu aquí: Jean-Claude Corbeil – Càtedra multilingüisme Linguamón-UOC